Us rebaixaré els impostos.

 

M’he esperat uns dies cercant esdeveniments per no tenyir de color ràbia les percepcions furioses que ens encerclen. Entre els esdeveniments de Rússia i de França la política a Espanya tanca acords sense eufemismes ni cap mena de rubor, amb molt poca vergonya perquè els pocavergonyes polítics han obert la veda a l’exabrupte sense haver de dissimular i pel broc gros. Qui la dirà més grossa? Qui exhibirà i aspergirà amb més barroeria les seves intoleràncies sense dissimular quan la mentida o la falsedat ens les volen fer empassar per la força com rodes de molí sense gluten.

A la llotja de les idees cotitzen el combat a les llengües minoritàries, al masclisme, als exercicis diversos de llibertat individual com a l’hora de voler marxar cap al paradís amb una mort digna, contra determinades opcions sexuals. Tot el catàleg descarnat dels supremacismes surten de l’armari ostentosament, sense dissimular sinó fent-ne bandera -única- d’unes propostes que ofereixen poques alternatives. Només has de decidir el teu vot, de la resta ja se n’encarregaran. Ja et diran si pots presenciar una determinada obra de teatre -ja ha succeït al municipi de Valdemorillo- o pots veure una pel·lícula d’aquelles que fan pensar massa o s’hi visionen escenes escabroses que atempten contra la moral i les bones costums de sempre. No us estranyi, els noticiaris cinematogràfics coneguts com a NO-DO, però en color i d’obligada projecció, poden tornar a les sales de cinema. De fet, en alguns mitjans ja són vigents com a laboratoris experimentals per al dia de demà.   

Imatges entranyables de concursos de menjadors de calçots, danses folklòriques carrinclones i aixecadors de pedrots que posaran a prova els músculs herculis partint a mans nues obsoletes enciclopèdies per la meitat. Prodigis regionals de la naturalesa humana amb pubilles d’estar per casa repartint rams de floretes als vencedors. Això sí que són homes, la llavor on emmirallar-nos sense escarafalls. Missatges fàcils d’explicar i d’entendre apel·lant als racons foscos de l’esperit, com dogmes inexplicables embolcallats amb grandiloqüències abrandades que amaguen la lletra petita subjacent.

Qui hi fa costat? Els resultats electorals certifiquen l’auge a molts països d’aquestes nostàlgies que mai s’han descatalogat. Ja les hem vist vèncer i perdurar. Continuen vives -no sé si tornaran a ser vigents- però cada vegada tenen més addictes. La política i la història viuen rodolant -com un hàmster- en una espiral de moments contradictoris on els fets basculen i es repeteixen desmemoriats en una amnèsia perillosa. Això il·lustra, per exemple, les preferències electorals, les batzegades, que canvien radicalment el sentit del vot en determinades àrees geogràfiques i socials com els cinturons rojos que pateixen un procés de decoloració paradigmàtic.

Blancs de tota la vida, també alguns catalans amb barretines per globus vermells, entenem sense dubtar-ho que els “altres” ens prenen la feina i ens xuclen les subvencions. Sempre que contemplo aquests “altres” recollint ferralla per Barcelona m’imagino que practiquen un hobby, per passatemps, per esplaiar-se aferrissadament a aquesta afecció. En un país amb un percentatge d’aturats proper als quatre milions de persones hem d’importar temporers per recollir maduixots o fruita de pinyol. Cal preguntar-se qui els contracta i en quines condicions sospitosament avantatjoses. Insisteixo, venen a pispar-nos llocs de feina. L’altre argument que els presenta com a lladregots d’assistències està per demostrar amb molta objectivitat i tota la transparència per saber de què i quant parlem, de si hi tenen dret o no perquè, si tenen papers, haurien de ser ciutadans de ple dret.  

Aquests cants de sirena eixordadors en èpoques electorals, com la que patim, tenen una partitura que no falla mai, és com el ball de rams de la festa major de la democràcia, un cerimonial de galanteig. En aquesta peça clàssica els dansaires ofereixen un pom de flors que vol representar la baixada d’impostos que proposen. Qui no vol pagar menys a l’estat? Un argument que té el pes reforçat per la coincident recaptació d’impostos que Hisenda practica implacable aquest més amb la parada electoral que tenim muntada. Caldrà molt vi negre amb gasosa ben freda per suportar-ho i cremes protectores per no sortir-ne socarrimats. Les matemàtiques em van grans, però arribo a entendre que rebaixar impostos comporta retallar serveis públics. Com es financen, doncs, les escoles, les rotondes i els carrils bici o la sanitat. No cal tenir un màster en aritmètica per comprendre que els percentatges aplicats per igual a tots els contribuents, el que em toqui a mi de les rebaixes que anuncien seran la xocolata del lloro comparades amb les mitjanes i grans fortunes a qui sí els representa una picossada molt considerable, milionària.

Per si de cas, jo he començat a pedalar com aquestes rates -mascotes casolanes- que volen sortir de la bola de plàstic i de les espirals nefastes.

Bon estiu!

“Que us bombin a tots”.

 

Les línies vermelles i els cordons sanitaris van de la mà de l’expressió que s’ha convertit en un comodí que tothom fa servir com és no podria ser d’una altra manera. Una tautologia, un recurs de l’oratòria que consisteix en la repetició d’una idea o d’un pensament expressats en paraules similars que es converteix en una afirmació redundant. No aporta informació nova només rebla allò que volem expressar intensificant el missatge que volem transmetre. Aquets dies d’actualitat política intensa, els discursos en van molt carregats de línies vermelles i cordons sanitaris com no podria ser d’una altra manera. Vivim instal·lats en una permanent campanya electoral reciclant les mascaretes de la pandèmia en tapaboques ideològics a les urnes.

Dels cordons reconvertits a sanitaris no hi acabo de trobar el què, però han fet fortuna i no hi ha cap comunicador polític preuat que no en faci referència o hi apel·li per exposar els seus principis defensant en exclusiva els seus arguments que transiten pel caire subtil d’una línia vermella, la frontera que per profunda convicció i coherència mai creuaria a risc de caure a les brases de l’oportunisme contradictori. Personalment quan intento analitzar el garbuix cal·ligràfic de les línies vermelles em venen al cap els quadres del Jackson Pollock, aquell cotitzat pintor americà abstracte que estenia la tela sobre del terra i caminant a redós hi vessava pintura amb pinzells, ganivets i espàtules en un procés amb molta gestualitat, una dansa enèrgicament aleatòria de colors i textures. Deixava gotejar i llençava la pintura en remolins, punts, pinzellades a dolls i a raigs incontrolables.

Aquest seria la dinàmica que retrata ben visceralment la investidura de l’alcalde de Barcelona on les primíssimes línies vermelles han estat esmicolades com si en Pollock hagués triat uns ganivets ben esmolats per al quadre figuratiu de la proclamació d’en Collboni. Els ganivets volaven baixos mentre l’atmosfera d’incredulitat s’anava espesseint. L’ajuntament de Barcelona deu tenir mala peça al teler a l’hora de teixir les bandes o les faixes que amb la vara d’alcalde ungeixen l’escollit. A les paperetes, vistes de prop, s’hi detectaven les línies vermelles, com petons de Judes amb restes de pintallavis carmí, que havien estat esborrades matusserament.

Els rostres dels protagonistes, més desfavorits que als cartells electorals, reflectien com de conscients eren del que succeiria i va acabar passant en la sessió d’investidura. Hi havia algú amb posat radiant i feliç? Crec que el mateix Collboni, el triat, exhibia una estampa de moment greu, com se sol dir als enterraments. De fet, vam poder assistir des dels mitjans al funeral polític d’alguns dels protagonistes. La gerontocràcia va rebre una batzegada contundent. Principalment en Trias -també en Maragall- que va acabar deixant anar el testament que passarà a les cròniques municipals en una sentència ben gràfica: “Que us bombin a tots!”. Així amb aquesta frase lapidària de difícil traducció al castellà va engegar els adversaris que li barraven l’alcaldia. Els comentaristes castellans van cercar la traducció amb pressa, “que os den” però els matisos no són els mateixos. Crec que, malgrat un canvi de registre, hauria estat més encertat i exacte traduir el “que us bombin” per un “que os folle un pez”.

El joc de gestualitats, de mirades perdudes, de reprovacions, de xiulets i d‘aplaudiments suraven al Saló de Cent resolta la intriga. La realitat s’imposava per la via democràtica en un gran repte de desmemòria. Les línies vermelles i les proclames de no fer suport a determinades forces polítiques eren una trencadissa en una urna que recollia la voluntat final dels electors destil·lada a l’alambí dels pactes. El PP, segons el seu líder català, era feliç perquè un alcalde independentista no seria escollit. Per un moment el fantasma d’en Valls -com els comptes espectrals d’en Trias a Suïssa- va fer una passada rasant pels sostres alts del Saló de Cent. L’ambient era el dels casaments que sovint acull aquest espai en els quals la núvia o el nuvi decideix no comparèixer. Els pares, els consogres i els convidats cercant culpables tot fent-se retrets. Quin tràngol! No hi manca la sospita que la destil·leria dels pactes té la seu Ebre enllà, lluny de la Moreneta i més encara de la font de Canaletes. Jo entenc les maneres d’en Trias, el senyor de Barcelona, que molt emprenyat podia pensar i no manifestar “que os folle un pez” per tal que tots els al·ludits l’entenguessin.

En la legitimitat absoluta dels tripijocs puc comprendre la frustració i la ràbia del candidat més votat, del sonor cop de porta al “si no soc alcalde”. Als professionals de la política els hauria de preocupar el missatge que en transcendeix. Malgrat la legitimitat -insisteixo-, els votants de carrer que només som tertulians a la barra del cafè podem inferir que votar no serveix per a res. Que ja s’ho faran, doncs. El descrèdit de la classe política, com el canvi climàtic, grimpa i puja de to agreujant-se a les prediccions dels científics, dels baròmetres -també els electorals- i dels politòlegs.

Amb quina mena de publicitat i barra electoral empaperaran els carrers aquells que ens previndran del papu, “Compte! Que torna el PP i els seus socis”.

 

Gris enciam.

 

Els incendis forestals de Canadà tenyeixen el cel de Nova York com una postal d’època en un dels pitjors episodis de contaminació ambiental que es recorden. Hi ha 400 focs actius, la meitat sense control, que ja han cremat quatre milions d’hectàrees. Per ara s’haurien evacuat 120.000 persones. Nova York i diverses ciutats estatunidenques de la costa est haurien registrat els pitjors índexs de qualitat de l'aire del món. L’skyline més fotogènic, el personatge convidat -i protagonista- de moltes ficcions presenta l’aspecte d’un teló de fons matusser de color cendra que irradia temença, la por a aquells fenòmens naturals que l’home no controla i gestiona com pot malgrat haver-los pogut promoure. D’un abast i d’una magnitud que posen els pèls de punta. Un moment estel·lar per a profetes de l’endemà que alliçonen -“ja us ho vam advertir”- adreçat als presumptes culpables directes o indirectes que a aquestes alçades som la majoria dels països desenvolupats.

La destrucció de la presa de Nova Kakhovka ha provocat que el nivell de l'aigua en aquesta localitat i als municipis del voltant hagin quedat negats. L’aigua ha pujat força metres i ha inundat les edificacions. Rússia assegura que l'ha produït un atac amb míssils ucraïnesos, mentre que Ucraïna els contradiu, l'atribueix a una explosió provocada des de l’interior de la central hidroelèctrica. La riuada causada per la destrucció de la presa ha desenterrat i arrossegat riu avall mines que suposaran un greu perill en les pròximes dècades. Mines antipersona, mines antitancs, munició d'artilleria... Bombes i explosius que no és poden quantificar, les xifres poden ser enormes, en una zona agrícola on l'impacte i el risc que comporten aquests artefactes sobre la producció és alarmant.

Notícies relacionades amb la cosa ecològica tot matxucant l’entorn on habitem que a causa de l’activitat humana -perversa- alterem amb conseqüències esgarrifoses. Les relacionades amb la guerra són barbaritats que no tenen justificació amb els culpables contemplant-s’ho com victòries estratègiques de mal legitimar. La guerra, les guerres i les llavors de la destrucció, de terra cremada, només fan florir la devastació i la mort.

Som a temps a redreçar-ho? Els rellotges i els terminis, segons l’Organització Meteorològica Mundial que analitza els indicadors climàtics fonamentals són pessimistes. La temperatura mitjana dels darrers anys ha estat la més alta mai registrada i el nivell del mar i la calor oceànica no tenen precedents. L'any 2022 va ser el més calorós de la història a Europa. Que l'extensió del gel a l'Antàrtida està retrocedint a mínims històrics. Que inundacions, sequeres i onades de calor es multipliquen arreu. Aquests fenòmens són provocats pels elevats nivells de gasos d'efecte hivernacle afectant els ecosistemes terrestres, aquàtics i aeris. Produeixen alteracions en els temps de floració dels arbres o en la migració de les aus. D'altra banda, tenen conseqüències econòmiques i socials greus. L'OMM estima que 95 milions de persones es van veure desplaçades al llarg del 2022 per aquests fenòmens. L’informe no hi quantifica els efectes bèl·lics. 

Segons les esborronadores conclusions no ens caldrà esperar cent anys, d’ací a poques dècades, tots calbs. No voldria pas neguitejar ningú ni caure en alarmismes, encara que fundats, per veure i patir aquestes alteracions. La Terra ha superat la pèrdua dels dinosaures, les cavernes, la foscor medieval i el fum de les llànties d’oli espès. Ens en sortirem -o se’n sortiran- amb revolucionaries tecnologies i noves actituds perquè els pardals tornin a prosperar colonitzant les places dures i el fatalisme ambiental. Hi ha hagut escletxes lluminoses com la que TV3 va assajar a mitjans dels anys noranta del segle passat amb el superheroi Capità Enciam, el precedent mediàtic dels poderosos petits canvis.

Ara, una nova escletxa il·lumina amb esperança un altre canvi d’actitud desinflant la supremacia destructiva i les rodes dels cotxes contaminants. The Tyre Extinguishers, els extintors de rodes, prenen el relleu al Capità Enciam, que amb més determinació han passat a l’acció. Desboteixen les rodes dels vehicles, especialment dels 4x4 i similars. Deixen la signatura, un imprès al vidre justificant l’acció ecològica, que no és res de personal sinó contra els ostentosos i contaminants tancs d’anar a recollir criatures al parvulari. Sarrià ha estat el primer camp de batalla on s’ha desplegat aquest grup ecologista. A la seva pàgina web expliquen com distingir un vehicle tot terreny o com desinflar-ne els pneumàtics. Posen a disposició de qualsevol persona la informació per dipositar als parabrises, en diversos idiomes, també en castellà. No sostreuen res, no malmeten els pneumàtics, només n’alliberen l’aire -que és un bé, per ara, sense propietari- per inflar les veles dels transports públics i ventilar les catenàries dels Rodalies. Lloable! Del verd enciam a l’extintor de rodes. Propera parada? L’exterminador de vehicles!

La darrera referència ecològica afecta l’ecosistema culer. Messi no torna. Toca el dos a terres tropicals. Alguns ho perceben com una catàstrofe sinó ecològica, futbolística.