Novel·la XXL

Avui al telenotícies vespre han anunciat que un escriptor tardorenc deu a hisenda un milió quatre-cents mil euros. Ho traduiré a números perquè es vegi la magnitud de diners que representa l’èxit, 1.400.000€. D’això se’n podria dir guanyar-se el pa amb la suor de la ploma. Es tracta d’un fugitiu de les togues i de les lleis, advocat lletraferit, que l’ha encertada de ple amb una obra d’aquestes que tothom deu haver, com a mínim, comprat. Quants exemplars s’han de vendre per assolir aquesta quantitat de deute tan astronòmic amb la hisenda estatal? Això m’ha fet reflexionar. Per què no puc entrar al club dels defraudadors literaris o novel·lescos –que té un punt de pretext estètic-. Primer perquè no he escrit encara l’obra, la gran novel·la que m’ha de redimir de tanta misèria humana i de l’esclavatge laboral que m’ataca com una afecció crònica fonamentalment pels matins. Segon, escrita la història, s’ha de vendre i ha d’assolir un prestigi en taca d’oli que en propiciï la difusió a tots els mercats del món amb milers d’edicions en diverses llengües.

Per pensar-ho i per fer-ho. Si aquest senyor pot viure de la ploma, jo també. Aquesta notícia ha estat el fulminant, el tret de sortida, que m’empeny a començar una obra que ha de superar aquest defraudador. Des de la primera pàgina de la declaració d’intencions em comprometo, però, a no estafar ni un cèntim de la part que hagi de cotitzar. Ja sé que el dia que el ministre del ram em persegueixi, me’n penediré d’haver-ho escrit. Del compromís que, començant la primera pàgina, és fàcil de dir. M’hi arrisco, doncs, a no pispar res del que li pertoqui a l’estat sigui quin sigui. Aquesta ferma declaració d’intencions val tant per Espanya com en el supòsit d’una futura República de Catalunya. 

No és habitual tenir el títol just començar. L’eina, l’ordinador, requereix que desi el que vaig confegint. Ja sé que podia haver-ho arxivat amb qualsevol mot o número. No serà així. Potser per la facilitat a imaginar allò que esdevindrà abans que acabi –o que comencí-, m’he empescat aquest XXL que si no escau i no diu massa cosa, evoca les etiquetes de la roba grossa, enorme. Aquesta és la voluntat, escriure una gran història XXL. Moltes pàgines, molts personatges, molts escenaris i una mica de curiositat per saber com es resolt tot plegat. Tant per tant sabates grosses! Pàgines i més pàgines sense aturador. Una temeritat quilomètrica que els lectors electrònics sabran disculpar, l’agressió a la biodiversitat forestal i l’estalvi de pasta de paper per imprimir les tones i tones de llibres analògics –de paper que es toca- que ha de provocar el que estic iniciant. 

Començo. De fet ja ho fet amb aquesta mena de discurs que en fonamenta la raó i el mitjà per assolir la vertiginosa xifra que podria escatimar a l’estat tot superant l’aprenent del milió i mig de moneda impresa en negre. Tinc el propòsit, la fita, el full infinit en blanc d’una pantalla d’ordinador i les ganes. Tot pampallugueja. Només em cal saber què vull explicar, quins personatges hi sortiran, en quina època ho situaré i quin estil empraré per narrar-ho.

Com insinuava en Pla mentre en feia una de paper cercant adjectius, escriure fantasies no era el seu plat fort. Una trama irreal carregada d’intriga que acostuma a acabar bé no és el model de literatura que ell conreà. Cronista reflexiu de la vida del seu temps, no es va entretenir en modelar la realitat amb ficció. El seu adjectiu és més notarial sense jutjar ni cercar la moralitat dels personatges, els esculpia amb precisió i els deixava estar. És el lector qui els ha de jutjar, si aquesta voluntat és la que predomina en la lectura de sofà o de coixí. M’adono que si aquesta obra faraònica que estic començant no té un punt de tensió argumental o de xafarderia, no aniré enlloc. Pocs arbres caldrà talar i poc m’haurà d’encalçar el ministeri dels impostos. 

 Quina feinada i quina mandra. O quina poca perícia. Vés a saber. Continua... 

... al costat hi havia un bassal de sang, com el contorn d’una cartografia inèdita, per on havia transitat l’assassí. Un fil discontinu degotejava passadís enllà sense indicis de petjades. Res indicava que aquell cadàver s’hagués arrossegat cercant el mòbil que era a la tauleta bategant en silenci. Hi havia una trucada perduda. Una breu llumeneta ataronjada s’emmirallava als ulls esbalaïts de la difunta. 

Arribat a aquest punt m’he decidit per una noia. També podia haver triar un cadàver masculí, però crec que ofereixen més joc les víctimes en femení. No us malpenseu, no hi ha més connotacions ni lectures perverses o masclistes en la tria del personatge. Cinematogràficament –cal preveure’n la possibilitat de traduir la novel·la al llenguatge de les imatges- em decanto per un cos bru, recargolat en posició forçada. Una composició macabra que no estalvia la morbositat d’unes cames perfectes sobra la catifa vermella de la sang espessa. Una aurèola de misteri que caldrà anar esbrinant a petites dosis. 

Continua...

Esclats pirotècnics.

A pocs dies del solstici d’estiu. Sant Joan, una fita al santoral de coca i revetlla, amb les vacances apropant-se a la velocitat d’un coet. Petards a contrallum en la màgia de les alineacions estratègiques jugant amb l’eix de rotació de la Terra per esdevenir nit rodona de lluna creixent com l’esperança. Estiu, sol, lleure i vida plena tancant un cicle precís, el de la verdura perfecta, esponerosa. S’acaba el curs que cavalca en el calendari arbitrari dels anys per convenció.

En un juny disfressat de maig –cada dia un raig- encara han d’arribar la xafogor de veres, la sang calenta i la canícula arrauxada. Una mena d’atmosfera per a novel·la negra en el rerefons de les trames polítiques amb perversos personatges cinematogràfics de camisa hawaiana i ulleres de sol. L’esclat del Sónar, el congrés anyal per a moderns iniciats, hi aporta la banda sonora amb música creativa i tecnologia, l’avantguarda dels nous corrents musicals d’electrònica al ball de bastons del segle XXI.

Així començarà l’estiu, en un punt d’incertesa apassionant. S’amunteguen els esdeveniments. Costa d’atrapar l’actualitat, ja no dic d’entendre-la. Trencadisses, renovacions governamentals sense passar-hi el drap de la pols, corrupcions habituals, empresonats insignes i més. Tot amanit amb formatge de cabra i un grapat d’olives negres –i gregues-.

Estrenem una estació on el món tradicionalment es paralitzava, s’aturava el batec productiu, s’amortia el soroll administratiu, les pissarres romanien en guaret i el cap en orris només era apte per lluir-hi un barret de palla. Tancàvem per vacances untats amb cremes protectores sota la remor de les ones o del dringar d’uns glaçons –Me’n serveix un altre!– Les orenetes al capvespre també volaven baix.

Enguany, però, just assistim a una revetlla anticipada amb gran esclat pirotècnic. CiU, Convergència i Unió, desmenteixen la coincidència d’interessos federats per una banda i confirmen, per l’altra, que la cohesió s’ha esberlat. Deu ser cosa de la tendència a posar-hi acció a les noves marques polítiques: construïm, guanyem, fem, podem... governem o desenganxem. Si l’atzagaiada rupturista no s’apaivagués, proposaria Confluïm –la dièresi pot aportar molt de joc gràfic-.

CiU ha estat un matrimoni com cal -per l’església- amb una mala salut conjugal formidable. És una llàstima que no s’arribi a les noces d’or, una festa lluïda, entranyable i reposada on els convidats ja no criden la barroeria del ¡que se besen! A aquestes edats no s’acostuma a tallar la corbata al nuvi ni a subhastar la lligacama de la pubilla. Tot és com més encalmat en una conversa a redós del pindolam, les pomades per a les fregues o el genoll de plàstic que han implantat a algun dels presents i en dansa les excel·lències demostrades a l’hora solemne del vals.

  La veritat és que, quan s’han suportat gairebé fins l’eternitat i s’ha compartit tot un sac de sal en les escudelles casolanes, partir palles és l’últim que es pot fer. Quin enrenou! Sense comptar amb el què diran, quines ganes de fer-se malveure. Arreu les enraonies, que ja han arribat a Madrid i en Mariano, en el paper de sogre agreujat, ja els ho ha recriminat. Tot en va ple.

Si aixequessin el cap els avis i ho poguessin veure. A la tertúlia, mentre el suís regalima nata i els melindros es desfan sols, les veïnes properes fan safareig de la bugada que es veia a venir. El dot, el casament, el viatge de noces a un hotel important de Madrid, el pis i l’apartament a la costa. Un desgavell separant propietats, quadres, llibres i foteses que fan equilibris al caire del que digui el jutge mentre fan maletes -Què els costava de fer-ho veure... –sentencia una que es contempla un melindro queixalat –Sort que els nens ja se la campen sols!

Quina manca de seny!

El tres de copes.

Prolegòmens. Falten només unes hores perquè comenci el partit de futbol del segle –un més!-. Hi són presents totes les cadenes que competeixen en la lliga per les audiències. En Ramon Pellicer, l’home dels telenotícies, també emet des de l’estadi olímpic de Berlín. La cinquena copa per al Barça, si guanya. Quatre-cents milions d’espectadors amorrats a la pantalla pendents de les evolucions d’en Messi. El Barcelona és el favorit en la majoria de les enquestes. Ja se sap que, a vegades, les prediccions la foten el pal, com una pilota malastruga que no vol entrar.

Desenllaç. Amb un partit intens, allunyat de les finals sense suc ni bruc, el Barça guanya la Juve per tres gols a un. El tercer, a l’últim segon de la pròrroga. La destresa dels Messi. Xavi, Iniesta, Suárez, Neymar i companyia s’imposa a un rival dur de rosegar. Hi ha hagut patiment i èpica, la de les fites històriques. El Barça arrasa i ho guanya tot, la lliga, la xiulada a la copa del rei i acaba d’alliberar Berlín com un exèrcit roig deixant l’empremta a l’Olímpic, un estadi carregat d’història on en Hitler contemplà com un negre fibrat humiliava la pretensió nazi per la supremacia de la raça ària.

Reacció. L’estampa esportiva hauria estat digna de la mestria d’una Leni Riefensthal enregistrant els massai baixets del Barça per a l’eternitat –els Nuba-. Berlín ha estat futbol amb un mur separant afeccions uniformades amb samarretes imperi blaugranes o bianconeri, l’equipament estiuenc dels assolellats països meridionals. La premsa, en portada, no s’ha trencat el cap cercant la metàfora visual, el Bundestag reconquerit amb la bandera culer onejant. La mateixa porta de Brandenburg i Unter den Liden enllà també era futbol. Tot era futbol i pilotes. Però us asseguro que hi ha vida més enllà.

Abans. Roma convertia en semidéus els herois de l’espardenya –que deurien córrer descalços-. Als gladiadors que guanyaven la copa, la lliga i el trofeu imperial els alliberaven, deixaven de ser esclaus i alguns presidien els estadis, els temples on els déus olímpics clàssics s’encarnaven en la sang, els ossos i les habilitats d’aquells que eren tocats per la màgia ritual de la competició i per la força de la victòria. –Salve, Lionel Andrés Messi!

Viatge. Algú es pot imaginar el dia després d’una derrota? La insuportable frustració del llarg i feixuc camí de tornada per molt carregats de disculpes i arbitrarietats que ens confereixen la raó, però sense copa –i aquesta és en propietat-. Sense la catarsi que s’acosta passejant els guardons, com les armes dels exèrcits vençuts, pels carrers de la metròpoli. Roma abatuda i deshonrada! La ciutat de Torí, l’endemà de la desfeta, s’assembla a un decorat per a un funeral de tercera.

Futbol. Un esport que, de no existir, s’hauria d’inventar on el Barça hi continua assumit des dels anys vint –segons en Vázquez Montalbán- la condició simbòlica d’exèrcit desarmat de Catalunya. Em penso que m’estic repetint o és que les efemèrides futbolístiques em fan repapiejar més del compte. Canaletes és un quarter de reclutament quan el marcador crida a sometent i les Corts esdevenen el camp de Mart –Barça! Barça! Barça!

Llotges. En Mas i l’alcalde Trias, aprofitant els últims dies del càrrec, conreen les selfies per a l’àlbum personal. El Futbol Club Barcelona és una marca global rendible i eficaç. La vicepresidenta Soraya –amb posat desmenjat perquè el futbol no sembla el seu plat favorit- ostenta la màxima representació de l’estat a l’esdeveniment mundial. S’haurà de confirmar, però en Mariano és pendent del resultat del Lugo, que podria obstruir l’ascens directe a primera del Girona. En Valls, el primer ministre francès, hi aporta discretament molt més pes institucional. Tanmateix, l’absentisme injustificat de la casa reial adquireix aires de torna. O es tracta d’una seqüela a l’epidèmia de desafecció perpetrada al Camp Nou o bé Catalunya ja ha deixat de ser percebuda com una part d’Espanya per les seves institucions.   

 Barça. El món del futbol es rendeix a l’evidència hegemònica d’un equip que bat rècords de vàlua amb un plus que cal emmarcar en el context on s’hi reflecteix l’etern rival, el Reial Madrid que travessa els pedregars d’una temporada sense resultats. La felicitat de l’afecció combativa és, doncs, doble. Però això només ha estat una batalla, la guerra continua i tant el president del govern de torn com el monarca esmenaran l’actitud quan el blanc nuclear torni a irradiar les gespes d’una final europea. 

Rua. En el descans del guerrer, l’endemà del gran dia, la carrossa dels semidéus es passeja resplendent per les avingudes mentre el poble els aclama. Són les divinitats de la modernitat carregades de llor i tatuatges. Joves i alguns guapos –com el Cristiano Ronaldo- que s’han fet a si mateixos a còpia de suor i d’esculpir múscul. Felicitats, campions!

La creu. Ja és definitiu, el Girona no ha aconseguit de vèncer el Club Deportivo de Lugo. La pujada a primera haurà d’esperar i passar pel patiment que els especialistes esportius anomenen un play-off. Girona també pot tornar a ser immortal. Sort!

Avaluació. Millorar la misèria dels resultats és possible i gratificant. Superar l’excel·lència assolida és irrealitzable perquè només es pot mantenir. L’entrenador, de la nissaga Guardiola, va tocar amb la punteta del dit índex de la mà dreta la glòria celestial i la mel del triomf. Es va contenir. No es va deixar anar per cap rampell inoportú i no va dir res. Sota seu propiciant l’enlairament supersònic cap a les lligues del futur –potser contra un equip marcià o intergalàctic- la tropa espera la davallada dels cels amb els braços enlairats. En Luis Enrique no s’ha definit. Tot arribarà. Entre en Pep Guardiola en actiu i l’emèrit Johan Cruyff, jo em decantaria per convertir-me en un mestre espiritual del futbol, un guru, dedicat a la profecia i l’anàlisi diagnòstica de les estratègies allunyat de la suor i de la catipén dels vestidors. Proper a la gespa, però a la d’un camp de golf.

La vida més enllà també existeix! Em confirma una font del tot fiable que mentre se les havien a Berlín, al Teatre Nacional de Catalunya, el TNC, hi havia penjat un cartell d’entrades exhaurides que fa molta patxoca. S’hi representa l’obra Incerta glòria d’en Joan Sales. Impossible d’assistir-hi si no s’ha reservat una entrada, esgotades a totes les sessions programades –també als entrenaments-. Em pregunto quina és la quantitat astronòmica que la revenda hi assoleix.