Allez!

Aquests dies es compleixen els setanta-cinc anys. L'hivern del 1939 era de gener fred i dur de passar, dels d'abans del canvi climàtic. Amb neu, els camins glaçats i, sobretot, molta por. El Ripollès fronterer amb França va estar dels últims territoris que l'exèrcit victoriós va conquerir a la República. A la Vall de Camprodon s'hi amuntegaven la ràbia i la melangia enfilant-se en la impotència paorosa dels dies cap al Coll d'Ares.

Tenia lloc la "reculada". Un mot d'infantesa que, amb els anys, engruixia el diccionari xiuxiuejat dels grans. Per parlar d'aquelles coses acotaven el cap, abaixaven la veu i abans de nomenar l'horror tombaven a banda i banda l'esguard mentre comprovaven que no hi hagués roba estesa.

Cent mil persones -100.000!- van creuar a l'altra banda durant aquell febrer per Coll d'Ares. Una carretera que moria en la plaça de la duana esgarrapada en la roca viva a l'aiguavés que separa Catalunya amb França. Molló –un topònim que significa fita- era l'últim indret habitat abans d'arriscar, vessant amunt, la muntanya despullada i aspra mal pintada de blanc glacial. El fred interior entelava els indrets costeruts a les envistes del Canigó.

Just allí s'acabà el món. L'aiguabarreig de vehicles, cotxes i camions, que no podien anar més enllà, eren abandonats i estimbats a les clotades perquè d'altres pugessin apropar-s'hi, a la frontera. El tren de les mines també perdia la via i la vida a Sant Joan de les Abadesses. Vagons carregats de material bèl·lic i d'intendència van esclatar, com els ponts, en una estratègia de terra cremada per impedir l'avanç implacable de les tropes franquistes. Eren dies de jocs de llum i so sense fonts màgiques sembrant de metralla i ferros recargolats els espais. Els avions ja havien bombardejat les poblacions i alguns masos. Estralls! Més por.

Primer, els soldats moros de la guàrdia i l'exèrcit colonial d'en Franco passant a ganivet una discapacitada en una casa de pagès a la Serra de Cavallera que, aterrida, els llençava l'oli roent d'una paella. Després soldats, després carrabiners de tres en  tres i, per últim, quarters arreu. Trinxeres de postguerra amb búnquers -monuments de victòria- atalaiant la carena en prevenció inútil d'exèrcits napoleònics i maquis esparracats.

La reculada cap al no-res va sembrar els camps amb llavor d'armes i munició durant molts anys. Bombes, granades de mà, obusos, fusells, pistoles, baionetes i capses metàl·liques de munició –teca a dojo per a metralladores- van formar part de la collita i, també, d'un aixovar lúdic per a criatures. Jugar amb bales, no precisament a bales, en batalles innocents per veure com la pólvora, de cal·ligrafia rabiüda, tatuava cors amorosos en la fusta. Llençar-les a les brases des del baluard d'una soca d'arbre i sentir com xiulaven perdudes i s'encastaven infinit enllà cercant carn i os.

Va estar la retirada. S'hi escolaren la vida en la corrua de ferits i l'esperança per a les criatures, dones i avis d'ulls plorosos. La guerra s'acabava a un preu molt alt mentre florien nous uniformes i himnes per a anys de victòria. Ignomínia, deshonor, oprobi, foscor barrejats amb molt de fred i massa gana. Caos i desbandada en la incertesa havent creuat la ratlla invisible de Coll d'Ares. –Allez!- Començava, per a massa ànimes, la diàspora dels vençuts.

En la fita, els udols de gos es van convertir en camí nocturn, una drecera per a contrabandistes i refugiats que passaven d'amagat. Nits al ras, a les pallisses i als espais neutrals de la fosca sense lluna.

-Allez, allez!

Puente a Mallorca

La postal del dia és la infanta Cristina entrant als jutjats de Palma de Mallorca. Just acaba d'arribar amb avió procedent de Barcelona. El fil musical a la cabina de l'aeronau -una banda sonora per a la notícia- és la música de Los Mismos, es tracta de la peça Puente a Mallorca, un exitàs dels anys seixanta.

 La rampa s'ha convertit en un concurs de cops de colze plena de càmeres i mitjans de la premsa rosa pàl·lid [Serà maravilloso viajar hasta Mallorca]. El carrer principal respira expectant i curiós amb el públic carregat d'ensaïmades, de banderes republicanes i amb pancartes burletes. Ha entrat un vehicle negre, una carrossa de gama mitjana amb els vidres foscos [Tengo miedo al avión también al barco]. L'acompanya en Miquel Roca –un avi de la Constitució- i un altre advocat, la defensa [Serà maravilloso]. Ha caminat onze passes –la premsa, objectiva, s'entreté a comptar-les-.

Sense maquillar, amb un somriure circumstancial assajat –propi de l'ofici-, hauria accedit al jutjat sense passar per l'arc detector [Sólo caminando en bicicleta o en autoestop]. Un tràngol per a la corona i per al exduc de Palma. La casa reial hauria aturat, prudent i temorosa, l'agenda del dia mentre l'Urdangarín, castigat a la raconada de pensar, deu exercir de cangur. "Com ens hem de veure", es lamenta la nissaga amb un transistor enganxat a l'orellal. A aquestes hores els galgos i els podencos al servei de la monarquia flairen l'oreig de les conseqüències Espanya endins i els estralls col·laterals frontera enllà.

L'enigma del segle s'ha resolt en l'entremig de dues possibilitats, a peu o amb cotxe [?]. Li haurien estalviat una passarel·la encara més llarga, una penitència de vergonya pel mal cap del tarambana de l'Iñaki. Calien tots aquests tripijocs per viure millor que els marquesos, només com a un duc? La imatge internacional llepant-se els micròfons i enfocant les arrugues sense pomades de la filla del rei és tot un quadre de la millor època del Goya. La maja enxampada.

Sis hores eternes de declaració. Un rosari de preguntes amb sis misteris dolorosos sense el goig ni la glòria certa d'haver-se acabat el virginal calvari que ha patit la infanta. Tot per amor. S'encenen els neons de les revistes del cor i s'apaga la devoció en aquest Judes de gendre tocacampanes.

Els súbdits addictes a la cosa reial en fèiem prou amb què s'estiguessin quiets a les fotos. De saber mantenir un posat de calendari o un perfil numismàtic. Mira que quedaven bé, moderns, gairebé progressistes. A la campechanía, marca de la dinastia borbònica regnant, la parella arrelada a la ciutat comtal hi afegia el plus del bilingüisme postmodern embolicat amb disseny i esperit olímpics. N'hi hauria hagut prou amb exercir estatuaris –un celebrat passi torero que consisteix a fer-se l'estaquirot davant les banyes del brau rabiüt quan envesteix-. Quiets! Pentinats, ben vestits, somrients amb la mesura assajada i un curs d'estiu per aprendre a saludar ergonòmicament, una tècnica per a no lesionar-se el canell. Doncs, no!

Què o qui va empènyer l'Urdangarín? No se'ns passés per alt l'origen plebeu del pollastre, la dada fonamental de la trama. Perquè els defensors de la sang blava sense barrejar amb bastardes genealogies sabem que aquests assajos sempre acaben malament. Ja hi va haver qui el classificà d'experiment per amor. Quina bajanada! Ser consort d'un noble de la cort és un ofici amb el qual s'hi neix. És cosa de bressol. Demostrat!

Cansat de menyspreus, de ser l'últim de la fila, de marcar el pas com l'aneguet lleig a la corrua reial, de viure a l'ombra del petulant cunyat que li refregava pels morros a cada àpat i a cada desfilada familiar, de l'èxode als virregnats costaners del reialme, de no poder recaptar impostos ni de disposar d'una hisenda descentralitzada de la vila i la cort d'altiplà, es va voler espavilar. Crec que aquests són els motius, la causa real, que l'assisteixen i li atorguen la raó. Compadiu-los! Llàstima que les males companyies el van tòrcer i/o li van prendre el pèl i el crèdit. Jo estic per creure que el van utilitzar amb mala fe i pitjors intencions. Altres van pensar les malifetes i en van estar els manefles de la cosa. A ell, una vegada més, el van relegar a exercir d'efígie, a deixar-hi el perfil. El van convertir en un baix relleu per a una moneda falsa i corrupta. Pobre!

I ella? Ara viu com una mena de princesa rampant amb un Cosimo decadent que salta d'arbre en arbre fugint dels assetjadors. Italo Calvino ho va descriure magistralment. Ai, l'amore! És maco i meravellós, però l'amore è imperfetto!

Per tot això, jo me la vull creure, la princesa. Vivia tan encegada d'amor, tan confiada havent delegat i dimitit de l'avorrida intendència dels negocis del marit, que no en sabia un borrall. Signava, assentia, feia veure que hi entenia i que ja li estava bé. Estampava un gargot displicent. Somreia –Coses del Ñaki! Afers del meritori cònjuge que hi deixava les ungles per donar-li allò que li arrabassaven la vida i la cort, una existència digna de princesa desterrada que s'havia de guanyar les garrofes en una oficina d'una caixa d'estalvis perifèrica.

Esperem que la justícia ho sigui, de justa. Que tingui en compte totes les circumstàncies, els agreujants i els eximents, que aquests últims –vistos sense passions ni perjudicis- han de pesar molt. Posats a trobar arguments, demanaria un tracte igual a tota aquella soldadesca, tropa de fortuna, que ha robat, prevaricat, s'ha enriquit a costa dels diners de tothom i encara passeja perfum del car, havà cubà i l'amor propi sense taca ni remordiment.

Descanseu, s'Altesa Reial!

Febrerades

Els festivals, els premis multitudinaris, les convencions i els congressos tenen quelcom de sant onomàstic o d'aniversari socials –Per molts anys! –En vida teva –responien les criatures de poble educades com cal. Trobades i aplecs per definició feliços. Qui gosaria fer retrets el dia del sant. Ni el cunyat o la cunyada –sogre/a si escau- més recalcitrants s'atrevirien a retreure'ns res. Només que floretes o desigs afortunats i adients.

Passades les festes tradicionals i descomptats els períodes de vacances, ens hem d'empescar esdeveniments que han d'endolcir la monotonia aspra i freda dels mesos més lletjos de l'any. Estic per declarar-los no grats, el gener i el febrer; amb predilecció per aquest mes que, sàviament, algú va escurçar per amorosir-ne els efectes. De la feixuga pujada del gener que resta deixatada durant tot l'any de crisi i la minvant alegria consumista, al febrer, per mèrits, jo l'equipararia al dilluns dels mesos en el calendari anual. Quin mes més sense virtut! Ni carn ni peix, com un tràmit perquè arribi la llum de primavera, el renéixer dels sentits, la renovació de la vida i de la sang.

Em pregunto si aquesta atonia estacional se suportaria sense esdeveniments que endolceixin els dies i els irradiïn de claror els focus que substitueixen els ensucrats llums nadalencs. Mesos de bufanda i de vellut, enemics irreconciliables amb l'epidermis bruna i sensual del tòrrid estiu. No hi ha pas color!

Les desfilades de moda, analitzat l'esdeveniment mes des del caire antropològic que no pas des del vessant de la tendència, són el pretext perfecte per amorosir la tristor continguda. Un goig! Com una glopada de sensualisme fora de temporada que ens avança uns models impossibles que algú deu lluir en la intimitat. Alhora, un exemple a no seguir en la magra eixutesa d'una ossada angular ben posada, però poc amortida. Deslliureu-nos de les anorèxies!

Hivern també se'l pot il·luminar amb espelmes aromàtiques i d'ambient. Premis i gales de cinema diversos que apleguen la faràndula bohèmia i transgressora amb la classe política que, per un dia, es despentina i s'hi barreja. És la penitència de suportar l'acidesa ben trobada, les vindicacions gremials i la crítica, sovint, sense embuts dels saltimbanquis de pantalla i bambolina contra els dirigents que en pateixen la fiblada amb un somriure i sense perdre-hi el posat. Quina gràcia!

Una categoria cosina germana de l'anterior n'és el lliurament dels guardons literaris. Aquests esdeveniments, molts de patrocini privat, tenen quelcom més de substància, d'aquella que es toca. Ben dotats i lliurats enmig d'un bon àpat, habitualment un sopar amb molta metàfora a la carta, confereixen la majoria d'edat als agraciats i vénen a ser com la consumació d'un sagrament. Les noces entre un editor i un autor. Es resolen en una nit frenètica i passional amarada d'enveges i de recels. Una bona manera, per això existeixen, de promoure les novetats anyals previstes i planificades. La resta, amb massa freqüència, concurrència comparsa il·lusa i esperançada amb les celles socarrimades i irradiades per la pàgina blanca i virtual d'un ordinador que pampallugueja. Clic!

En la tardor dels patriarques i en la fredor de la realitat excel·leixen els congressos i convencions polítics. A la festa ordinària de les cambres de representants, a les sessions plenàries i a les inauguracions de caire divers sobresurten les trobades de partit. Els simposis, s'anomenaven així les segones parts dels banquets grecs i romans clàssics on els convidats bevien, cantaven –himnes de cohesió?-, recitaven poesies i conversaven. En aquests actes, com que no hi acostuma a haver enemics entranyables sinó partidaris i adeptes, la crítica s'amoroseix esdevenint acudit. Estan dissenyats per llepar ferides, unificar discursos i engreixar l'amor propi. Arengues a la tropa!

 Tot distreu. El circ, per exemple, el major espectacle del món farcit de funambulismes de la corda fluixa, pallassos, mags, dones barbudes sense depilar i forçuts abillats amb samarreta imperi de lluentons, el volem privar de l'exhibició animal i ferotge de lleons, tigres, elefants i serps. Per aquest ordre i en taca d'oli territorial. El Parlament vol promoure la prohibició, vigent a Barcelona ciutat des del 2003. S'ha acabat d'exposar tigres elefants i lleons. De cavalls i camells en podríem parlar. Com de quissos matemàtics, virtuosos del càlcul mental i l'aritmètica de la subsistència. L'èxode del circ haurà de coincidir –també- amb l'inici d'una nova època en la qual els genets de la Guàrdia Urbana substituiran els magnífics cavalls pels siderals patinets d'última generació. Bestieses!

En Pla ho anomenaria collonada –desfilar amb patinet de gala-, apel·lant a la terminologia pagesa de l'Empordà que escurça les perífrasis i escapça els circumloquis. M'hi adhereixo tot reivindicant, però, que els i les models de la passarel·la llueixin un punt més pneumàtic. Que els de la faràndula no perdin la mordaç visió genial de la vida. Que les convencions i els concursos diversos siguin tots justos. Que el circ pugui exhibir dones barbudes i homes bala. I que el festival quotidià de les voreres urbanes visqui estalvi de les deposicions traïdores d'una exhibició canina sense aritmètica ni punteria.

Bon febrer!