El tió. Conte de Nadal.

 

(Basat en un cas real).

Tot va començar quan va descobrir que el tió tenia vida pròpia. M’explico, no només es cruspia les galetes, magdalenes o bocins del torró que hi arrambaven cada vespre seguint el manual d’innocència infantil, sinó que apropant-lo a l’orella se sentia una remor interior que el va posar en alerta. La primera mesura va consistir a mantenir-lo a dieta un parell dies, no fos cas que aquell ric-ric sord tingués a veure amb una mala digestió o amb un empatx de llaminadures. Per aquest motiu també el va desterrar a la galeria prevenint una plaga de tèrmits voraços que poguessin assaltar el parquet o les estructures del sofà nou ben proper on el tió tenia instal·lat el campament nadalenc. Calia observar aquell comportament estrany i prendre les mesures que pertoquessin. Així va estar.

No tenia constància d’un fet tan insòlit com el que patia el tió d’enguany. Era quelcom que el preocupava perquè a ulls de la criatura, que el considerava màgic de veres, no entenia aquell dejuni imposat pel seu pare com un càstig no merescut. Aquest va haver d’explicar-se molt amb tot de detalls que anaven més enllà de les virtuts que tradicionalment s’atribueixen al tió. Va asseure el fill al sofà, un d’aquells moments transcendentals que pertoquen com quan un gosset s’ha fet molt vell, carregat de xacres diverses, i s’ha de fer entendre a un infant de quatre anys que el quisso ha marxat al cel dels gossos eterns cantonada amb cal veterinari.

Amb les llàgrimes gronxant-se properes a esllavissar-se galta avall, el fill va adoptar un d’aquells posats que trenquen el cor als pares sensibles -Pare, que no cagarà res! -es va lamentar contrariat per les mesures adoptades. El tió romania a la balconada exterior envoltat de plantes hivernant, músties i tristoies en quarantena preventiva. Discriminat, fora de context i de la lluentor que, com és natural, ha de tenir el seu hàbitat com a protagonista de les festes d’advent.

Aquest fet insòlit que pare i fill auscultaven sovint, el bategar del tronc, els tenia ben desconcertats. Més al pare, evidentment, ja que per al nen formava part de la màgia innata amb què venen equipats els tions de fàbrica que en refermava el rebuig a tenir-lo sense recer a la intempèrie. Per això, a l’uniforme habitual, una manteta per cobrir-lo, hi sobreposava el seu abrigall, la bufanda i una gorra de llana per tal de mantenir-lo el més calent possible.

Rar ho era, podríem dir que excepcional. Un tió que havien comprat a les fires de Santa Llúcia, al pla de la catedral a la parada de sempre -de confiança- on mercadejaren el ram de vesc i aquest tió perquè calia renovar-lo, la criatura encara creia -com la tradició mana- que aquesta mena de troncs s’han de cremar una vegada han fet la seva servitud. L’ensurt, per als pares, va esdevenir a causa de les atencions del nen i per com el sostenia com si es tractés d’un telèfon mòbil amb connexió sense fils a la ingenuïtat. Un fet que els va posar en alerta fins a comprovar que el tió d’enguany era viu, respirava compassadament amb un grinyol de fusta que li sortia del cor.

Al nen ja l’havien advertit que el tió acostuma a cagar regals a la menuda, els grossos els porten els reis de l’Orient. Tenia assumit, doncs, que aquest tros de soc amb ulls, un somriure trapella i barretina només els deixaria llepolies, torrons, mandarines -una dèria del pare que el traslladava a la seva infantesa- i quelcom útil -l’altra dèria de l’àvia que no estava per massa fantasies- com uns guants o una bufanda nous.

Tot un misteri, amb els dies van descartar els corcs que roseguen la fusta perquè no hi havia serradures al plat on cada nit, malgrat la condemna a les inclemències, l’anaven atipant. Al pare, li va agafar un atac de fe a aquella andròmina -o de dubtes-, que el va portar a reconsiderar la pena a què l’havia sotmès. Va determinar fer feliç el fill i el tió, per si de cas. Va tornar el tió al lloc que li corresponia, vora del foc a terra d’haver existit en aquell pis de ciutat. Quin goig que feia, quina alegria de veure que tothom, el tió també, havia recuperat l’esperit nadalenc encara que es tracti d’una ensarronada amb bones intencions.

-Pare, pare! El nen saltironeja neguitós i encisat pel miracle. Al tió li han florit dues branquetes amb fulles petites que venen a confirmar la vitalitat refeta i màgica d’aquesta fàbrica de somnis que representa el tió. El pare se’l va apropar a l’orella, ja no alenava. Quelcom que el va tranquil·litzar si no fos pel nou temor que el va assaltar. Enguany el tió, en un acte de venjança, només li cagaria carbó.

Bon Nadal!

 

Informe PISA.

 

Hi ha dies que ens sacsegen perquè una notícia ens desconcerta i ens posa davant del mirall. La publicació dels resultats últims de les proves internacionals que pretenen analitzar els ensenyaments secundaris obligatoris d’una vuitantena de països del món ha estat un desastre. Els pitjors resultats de la història, sense matisos i amb lletres grosses de gran titular a cinc columnes. És la notícia del dia d’aquelles que creen alarma social. Proliferen els profetes de l’endemà i els que tenen la solució fàcil i immediata. La complexitat i l’impacte tenen a veure amb un material molt sensible, els alumnes. Com els motivem, com els ensenyem i els eduquem amb sentit crític per tal que puguin assolir els reptes socials i professionals a què haurien d’arribar amb prou competència i autonomia per decidir és la gran pregunta.

Que ha passat? Alguns que hem format part d’aquest gremi, el de l’ensenyament o de l’educació -com preferiu-, pensem que després de tants anys capficats en com millorar la formació dels alumnes tot aconseguint aquells objectius que es pretenen, si haguéssim trobat la resposta, ens hi hauríem aferrat per tenir la certesa que transitàvem pel carril correcte. La volatilitat de les lleis que regulen l’ensenyament i els cops de volant sobtats són una prova que no hem tingut ni tenim la solució o que d’altres efectes col·laterals hi interfereixen. Des de 1980 hi ha hagut vuit lleis d’educació. Des de la Llei Moyano de 1857 fins a la guerra civil la regulació de la instrucció pública tenia la consistència d’una bombolla de sabó. Algunes eren un bluf legal de vigència brevíssima depenent del color del govern de torn.

Ja que parlem de l’arrel, les lleis, res de nou, doncs, en el panorama polític més recent. Sentir l’oposició de torn anunciar immediatament a l’aprovació d’una nova -una més- llei d’educació que la derogarà així que torni a tenir la paella pel mànec és quelcom predictible. Ho diuen enfurismats sense rubor convençuts de la veritat absoluta. ¿És possible que la majoria de partits polítics arribin a acordar una llei marc prou flexible i duradora que permeti sentir-s’hi còmodes mani qui mani? Constato un altre fet relacionat amb l’anterior, malgrat que el govern sigui del mateix color, la temptació recurrent d’alguns ministres i consellers de torn a introduir-hi novetats o revolucions pedagògiques per deixar-hi l’empremta personal. Aquesta vaporositat legal esdevindria una anècdota si no incidís en la desconcertant feina a què s’han de sotmetre els professors a l’aula. De retruc -insisteixo- el material sensible, els alumnes en són l’objecte.

Respecte del cas que ens ocupa, les proves PISA en el safari d’aquests dies cercant els culpables, no han estat qüestionades perquè, amb tots els defectes que s’hi puguin detectar, fan les mateixes preguntes als alumnes de la mateixa edat i són externes. Això vol dir que els professors presents en el moment de la prova i que les corregeixen són aliens, no tenen res a veure amb l’escola on es realitza cada examen. Són el mateix instrument per a tothom, mesuren i homologuen els resultats puntuals que se n’obtenen i permeten obtenir un històric per fer comparatives des que es van establir als països que s’hi han acollit. No es fan públics els rànquings, tampoc els resultats obtinguts per l’alumne incideixen en la nota personal. Des del vessant pedagògic representen un cop de puny a l’avaluació contínua, de fet no serveixen per al seguiment permanent dels alumnes individualment. Permeten avaluar el grup i cada centre. Els resultats en la seva globalitat esdevenen una fotografia del país i en aquest cas de Catalunya.

En la cacera dels possibles motius -com si poguéssim desconstruir la foto final- s’han apuntat factors diversos que hi incideixen. La pandèmia, que també ha estat patida arreu i s’ha gestionat sovint amb més voluntat que no pas eficiència. El desconcert, la incertesa, la novetat d’administrar amb urgència la no presencialitat van comportar esforços titànics de tots els implicats que no sempre van arribar a una part de l’alumnat, majoritàriament els pobres. Segons les enquestes de condicions de vida del 2022, el 27,5% dels infants i adolescents a Catalunya estan en risc de pobresa -o hi viuen-. La pobresa i la pandèmia aliant-se contra uns 378.000 nens i nenes segons l’enquesta esmentada. Una altre fotograma que se suma al panorama és el percentatge d'alumnes d'origen migrant que s'ha gairebé doblat en una dècada, cosa que fa que Catalunya sigui la comunitat amb més alumnes d'origen estranger si exceptuem Melilla. La gestió d’aquests col·lectius és extremadament delicada, considero que, resultats acadèmics a banda, l’acollida ha estat exquisida.

Hi ha centres, els que gestionen les complexitats desorbitades, que han d’exercir l’assistència social i l’acompanyament a les famílies conscients d’unes prioritats les quals sovint ultrapassen els resultats a matemàtiques. I n’han de treballar un percentatge molt elevat de casos i problemes diferents que participen del concepte que fa mal d’orelles i de sentir, la guetització de determinats centres. Només enderrocant alguns centres de determinats barris per bastir-ne de nous a les zones privilegiades barrejant alumnes -un supòsit inviable- es podria solucionar.

Catalunya disposa d’una xarxa potent d’ensenyament concertat i privat que va solucionar la papereta a la manca de vacants durant les onades migratòries internes de mitjans del segle passat. Tornant-nos a centrar en el que ens ocupa ens podríem preguntar per què la concertada obté millors resultats? Quants alumnes -vulnerables en diuen ara- s’hi matriculen malgrat que l’ensenyament és gratuït per llei, no així els serveis i els extraescolars que ofereixin. Quan per necessitats d’escolarització algun d’aquests alumnes és assignat a determinats centres concertats, sovint tant l’alumne com la família se sent fora del context social. L’uniforme escolar, unes vambes de marca o la impossibilitat de poder assistir a la setmana blanca són una factura que no poden assumir com les quotes “voluntàries” que algunes institucions concertades els exigeixen obstinadament. Per això el gueto pot representar una mena de zona de confort que els estalvia pressió, por o ansietat. Girant l’argument podríem dir que alguns centres també són guetos de la comunitat benestant. Que consti que existeixen algunes concertades que els acullen i els acompanyen, a ells i a les famílies, formidablement amb molta cura.

Els centres saben, tenen ben apamat, el percentatge que representa a les proves un sol alumne significat o bé per l’excel·lència o bé per les mancances que tenen ben detectades. L’ensenyament obligatori és això, totes les persones -totes- estan obligades dels sis als setze anys a estar escolaritzades. No s’hi val allò que un nen n’era indultat perquè no tenia cap per estudiar. Les últimes edicions de les proves PISA especifiquen el percentatge d’alumnes matriculats en un curs que l’han realitzada. No es poden justificar les absències sospitoses dels alumnes que -bé ho saben els centres- rebaixaran significativament el percentatge. Tanmateix el centres poden analitzar els resultats amb independència dels casos més flagrants.

Com que les proves posen a la diana informativa, si més no uns dies o una estona al telenotícies, els centres d’ensenyament també ens haurem de fixar en els tres sectors que estan representats als Consells Escolars, pares, professors i alumnes. El misteri de la santíssima trinitat pedagògica a qui aquest dies l’aspersor de l’actualitat ha amarat a bastament amb solucions, parers i desqualificacions que volaven baix com ocells malastrucs.

Cada casa és un món quan no n’hi ha dos o tres -o mig en el cas de la família monoparental-. Pares i mares! Tiets i àvies! Hi ha casos en els quals trobar algú que respongui una trucada és tot un procés pacient i feixuc. Tant com atendre aquells que insistentment reclamen l’atenció de la tutora o de la direcció, els omnipresents a les sortides de classe amb el dit aixecat i un entrepà oblidat. El paper idíl·lic de les famílies fent costat els professionals, essent corresponsables positius i objectius, en l’educació -i si fos possible- en l’ensenyament dels fills. En Gregorio Luri, atribuint-ho al paper dels pares insistia en calent, només sortir la notícia, que “la sobreprotecció és un pecat general”. Que els nens d’avui no van enlloc sense l’estricta supervisió d’un adult, quelcom que impedeix que els infants s’enfrontin a la realitat. Jo trencaria una llança contra de l’intrusisme pedagògic d’alguns pares i a favor del professorat. Deixeu fer a qui hi entén, respectem-los tot valorant-los.

Mai en públic he emprat la paraula vocació. És d’aquells mots o conceptes descatalogats -vintage-. Sí que en moltes ocasions he demanat a algú novell, acabat d’incorporar al sistema, si li agrada la professió. Ningú no m’ha confessat el contrari encara que la seva preferència inconfessable fos la de ser astronauta. Quina condemna més terrible exercir una professió que no t’agradi. I t’ha d’agradar molt per ser capaç de suportar una hora sense poder sortir de l’aula sota cap concepte encara que baixin destrals de punta o aterrin aeronaus de paper. De la meva experiència personal puc afirmar que els alumnes també són personetes i acostumen, en general, a tractar-te com tu ho fas. En una tropa grosso modo de cent mil unitats, el contingent també és divers. Hi ha de tot com a la vinya del Senyor, desafortunadament els que grinyolen són pocs i comptats, però molt significats. Curiosament és un exercit que se sol reclutar sense veure’n la cara i que a excepció dels inicis, exercint ja com a professionals, no s’avalua ni se’n fa un seguiment periòdic que comporti una formació pertinent i sostinguda. 

A la pública en la figura d’un professional conflueixen tres vessants, la de treballador susceptible d’estar afiliat a un sindicat, la de funcionari i la de pedagog. Caldrà saber quina pota pesa més. Òbviament semblaria que s’hauria d’imposar la del pedagog amb vocació, però pot passar que aquesta condició acabi fent cantonades per les dinàmiques perverses dels horaris, per exemple. Aquests dies a les xarxes no han faltat aquells que els acusen de poc treballadors, d’absentistes, de culpables, en definitiva del fracàs i del poc nivell assolit. Quelcom que contrasta amb la dedicació, el prestigi i l’afecte que molts -moltíssims- hi esmercen i molts alumnes reconeixen. Aquesta professió, com d’altres, no té un manual que ens permeti subsistir amb èxit i per a l’èxit escolar, depèn d’aquella màxima que cada mestre té el seu llibret. Els recursos propis, l’empatia, la capacitat per engrescar un auditori dispers depenen de components personals que per compartir-los cal un treball en equip ferm que no sempre es practica. Trencar amb el compartiment curricular unipersonal pot ser important. Treballar veritablement en equip i estendre les bones pràctiques per anar tots plegats rere d’uns objectius concrets i assumits per tota la comunitat educativa. No ens podem oblidar del reclutament, de la formació prèvia i de l’estabilitat de la plantilla. O de la gestió amb autonomia dels centres. Ai, les direccions, quina feinada no només omplint aplicacions i requeriments diversos.

I els alumnes? Sobrepassats i aclaparats per la informació, conscients o no que l’ascensor social que representa la seva formació sembla encallat a l’entresol, com els podem seduir i fer-los conscients d’aquesta època fonamental de la seva vida. Pantalles sí, pantalles no? La idolatria del sistema per com més tecnologia millor pot haver relegat i deixat en segon pla metodologies i enfocaments que s’han bandejat. La sobredosi d’emoticones deu tenir quelcom a veure en la comprensió lectora. Recordo com des del Departament s’empraven aplicacions on aquest recurs gràfic també era present.

Un debat per resoldre, com millorar quan el repte ja no consisteix a mantenir l’excel·lència. Jo tampoc ho sé. L’educació es debat entre l’essència, una mena de metàfora pedagògica que sobre el paper ho suporta tot, també les innovacions més agosarades que no sempre menen a l’èxit. I per altra banda els recursos, el totxo, allò material que es veu i és corpori. Les plantilles, els recursos humans, són totxo -disculpeu el to prosaic-. Però el totxo es pot esquerdar quan els contraforts són febles o inexistents. Cal planificar o tenir un plànol d’on s’han de posar. Cerquem aquell punt dolç on els que manen ho fan bé i els que omplen pissarres se sentin valorats, respectats i tinguts en compte. Prestigiem els mestres en general millorant les condicions perquè sigui una dedicació on els millors hi vulguin treballar. Segur que els alumnes ho percebran.

 

 

Plats amb estrella.

 

La lliga dels fogons, patrocinada per Michelin, ha celebrat a Barcelona, consagrada com a epicentre culinari, la final on s’han lliurat els guardons amb què es reconeixen els millors restaurants. Als temples sagrats d’aquesta cuina estelada hi confluirien, segons el manual de la competició, la qualitat dels ingredients, l’harmonia del sabor, el domini de la tècnica, la personalitat del xef que irradia als fogons, la regularitat en el temps i la proposta resultant en el seu conjunt.

L’ascens al cel esquitxat d’estels és un enigma que ens arriba ja resolt. Els de la Michelin t’acompanyen pels indrets, marquen les fites i retolen les portes. L’itinerari no té pèrdua, menys en l’era del GPS. El misteri per als inexperts és com s’ho ha d’empescar pel tal que un senyor, un bon dia, faci una reserva a l’establiment que vol figurar a la Via Làctia dels selectes reconeguts. Sospito que a totes les recepcions dels restaurants amb ínfules, rere la porta dels guarda-robes, hi ha penjades les fotografies dels presumptes inspectors que validaran la visita o la condemnaran a la postergació. Personatges foscos com els caça recompenses anònims de les pel·lícules de vaquers amb la forquilla i els sentits ben esmolats cercant la discreció. Els delata, però, la solitud i la manca d’entusiasme que traspua del punt de funcionaris grisos que deuen traginar. Un actitud que els marca -i els assenyala- perquè tampoc no acostumen a deixar propina.

El relleu al ferm prestigi francès, parisenc, l’inicià el nou pontífex Ferran Adrià i els seus acòlits. La seu dels germans Roca s’ha consolidat com el cardenalat de la cuina gironina. Estrelles, ambdues, que brillen més que el sol al santoral dels fogons. Aquest nou culte té un regiment de fidels que s’inicien en el ritual amb la reserva. Un procés complex per ser-hi admès en un calendari atapeït de celebracions que per imponderables del servei pot variar a conveniència de l’establiment. Una reserva que, una vegada assolida, comporta l’avançament a compte que cobreix la despesa en matèria primera en el cas d’anul·lació. Hi ha reserves que ultrapassen l’any o més d’espera.

El romiatge a aquests esclats sensuals es fonamenta en una devoció única que l’emparentaria amb els col·leccionistes de cromos singulars. Una mena d’exclusiva numismàtica comestible que bandeja per raons òbvies els clients habituals. Em pregunto si alguns dels comensals són de menú diari i seuen a la taula que ja tenen reservada a perpetuïtat. Em temo que no hi figurem o, d’existir, subsisteixen en un món molt excepcional, ja que es deuen poder comptar amb els dits d’una mà.

Els temples -les catedrals- d’aquesta alta gastronomia per exigències del ritual tenen trets en comú. Han de tenir espais acomodaticis i folgats entre taula i taula que afavoreixin la discreció i la maniobra estratègica entre els professionals de sala, personatges indispensables i ben ensinistrats a servir les posades. Una menció especial es mereix al gremi dels terrissaires que abasteixen de plats i atuells del més creatiu i sorprenent on depositar la varietat aclaparadora de menges que surten de la cuina. Un autèntic reguitzell de tastets minimalistes que poden arribar a no concretar-se en el paladar, hi ha aromes per aspirar en la deliqüescència poc contundent del plat, com per sucar pa amb l’olor.

Un festí de barreges que comprometen tots els sentits que requereix d’un manual d’ús, una mena de repertori de conceptes que el personal recita fervorosament a cada posada. Com unes vides de sants amanides amb els diversos miracles atribuïts que es guisen a l’altar amb fogons on els ingredients es transformen en el cos místic d’una oliva esferificada. Coses de la fe resseguint itineraris sensitius de mar, muntanya o d’altres escenaris sorprenents associats a un sabor, a una aroma o a un color.

En la xarxa de llocs, com un camí de Sant Jaume de l’escudella postmoderna, les rutes possibles totes conflueixen i s’han de concretar en un moment imprescindible, l’aparició de l’artífex, del xef en persona, que oficia a l’hora de l’acomiadament un ritual d’apropament tot gaudint del reconeixement i on es deixa retratar amb un magnífic somriure beatífic de gratitud envoltat per un exèrcit de professionals i de becaris fent mèrits per al currículum. Són els protagonistes, els escollits que treballen a la corda fluixa d’una cuina a la vista, tan transparent que sembla que no amaguin cap dels secrets de l’èxit.

Com tota activitat, com tot espectacle -que ho és- els plats amb estrella tenen els seus detractors, els partidaris dels ous estrellats o del plat fondo. També els que creuen que en aquesta societat del benestar prospera allò sense utilitat perquè alguns en surten amb gana. Pura ostentació per a eixelebrats gastronòmics que gaudeixen en plats del diàmetre d’una roda de bicicleta amb una reducció on el canard ha aixecat el vol i només ha deixat un petit cercle sospitós com un niu minúscul ple de plomes.

Una experiència, diuen, que conclou en el moment de pagar el compte que arriba dins d’una caixeta, com els baguls en miniatura on els pirates guardaven els tresors. La vivència surt cara, molt cara. Més encara si heu comès la temeritat d’acompanyar la dotzena de platets amb el vi que s’hi escau. Allò que anomenen el maridatge respecte del qual el sommelier us assessorarà. El moment més delicat no és el de la tria dels vins sinó la descoberta que el maridatge més remot i difícil de conciliar és el que afecta a la tarja de crèdit.

Bon profit!

Tendències capil·lars.

 

Dia carregat de notícies rellevants. Diuen que en Franco va morir avui fa 48 anys. Com passa el temps! O no, perquè la seva herència continua vigent i amb un predicament reviscolat com una rosa a les manifestacions d’aquests dies a Madrid. Vaig viure la mitja veritat -pel que es respira- en una Toledo imperial i compungida, quan l’Arias Navarro va anunciar la mort per erosió física del dictador. Profètic el veredicte de deixar-ho tot lligat i ben lligat -espero que no al sac-.

El franquisme, orfe del seu cabdill, encara ara està de dol, pretén una exhumació barroera d’aquells mètodes sense filigranes ni eufemismes, sense amagar cap as a la màniga. Caldria un altre cop de puny ferm i sense escrúpols per posar les coses a to als que, segons els feixistes nostàlgics, pretenen instaurar una dictadura. L’Espanya del carrer Ferraz continua protestant contra l’autòcrata que ha venut la nació als separatistes, que ha arrabassat el govern, ha trencat la separació de poders i la igualtat entre regions i espanyols. Qui pot contradir aquestes acusacions que nit rere nit, com un cor de tragèdia clàssica, declamen esgargamellant-se un grup reduït de manifestants que qüestionen els policies que els tractarien amb certa exquisidesa si comparem l’actuació de les forces de l’ordre públic amb el desplegament i la contundència amb què van actuar a Catalunya l’1-O del 2017. No els desitjo pas que a les consignes copiades, moltes d’idèntiques, de les que es proferien als carrers durant el procés, la policia hi esmerci enèrgicament la mateixa eficàcia que va desplegar a la perifèria del centralisme.

L’autòcrata avui ha anunciat el govern que l’ha de recolzar en aquesta legislatura que es preveu convulsa. Segons la legítima oposició de ple dret, el president s’hauria oblidat ja no de designar sinó d’esmentar l’altre president pròfug a l’exili, el que mana -segons denuncien- de veritat.

 Veurem quan triguen els nois de Ferraz a incorporar amb més volum la banda sonora del recent vencedor de les eleccions a l’Argentina. Un Freddy Krueger de la política que cavalca desbocat per la pampa com un gautxo amb motoserra cridant -Visca Argentina, carall! Com s’ha de viure la situació de crisi econòmica i social perquè guanyi un personatge com aquest? Autoritari, que no creu en l’estat. Homòfob i masclista. Que cal privatitzar-ho tot, la sanitat o l’educció, per exemple. Que s'ha d'eliminar el banc central. Que blanqueja la dictadura amb milers de persones desaparegudes. El desastre econòmic permanent en què s’ha transformat un país amb molts recursos i una inflació galopant com el cavall de l’escabellat nou president ho han propiciat. Seguir l’evolució de les receptes anunciades durant la campanya electoral serà un exercici, per als que els toqui patir-ho, d’alt risc sense xarxa. S’haurà de veure quina resistència oferiran l’oposició, els sindicats i la mateixa població a mesura que s’apliquin les iniciatives. De fet, l’altre candidat, que exercia de ministre d’economia amb una inflació anual del 140%, no semblaria el polític més adient i amb més ganxo per remeiar el desastre.

Una nit més escalfant l’asfalt de Ferraz on s’han pogut veure cartells i proclames a favor de l’argentí despentinat -com l’anomenava una àvia a la fruiteria aquest matí-. A les xarxes, ocurrents i ràpides a fer-hi acudits, ja associaven aquest estarrufat amb qui va estar president al país veí, el de la crinera carabassada que va propiciar l’assalt al Capitoli. Tanmateix l’agermanen amb qui va estar alcalde de Londres i primer ministre del Regne Unit, l’esforçat promotor i artífex del Brexit que ha eriçat -o ha pres- el pèl a molts britànics. Estarem amatents a les tendències capil·lars que s’imposin a les concentracions contra la seu socialista madrilenya on, com qui treu el quisso a passejar o a cagar a la vorera, una nit de protestes s'ha detectat un oficial militar portant una pistola que la policia ha requisat.

M’arriscaré respecte de l’escabellament que s’imposa. Per afinitats ja veig els dirigents espanyols que romanen a l’oposició conjuntament amb els que els fan costat tan vehementment lluint una cua discreta al clatell o amb trenetes a la viril barba que els guarneix. 

No em féssiu massa cas, ja que podria tractar-se de les disquisicions agosarades d’un calb.

 

La pilota és meva.

 

El partit del segle -aquesta vegada sí perquè és històric- ha estat envoltat de tota mena d’especulacions, com els agrada dir als comentaristes esportius. Ningú no donava un duro ni apostaria pel resultat perquè primer s’hauria de veure si se celebrava. Les circumstàncies apuntaven a una negativa dels dos equips a veure’s les cares, a entendre’s. Uns no estaven per tenir-se-les amb un contrincant il·legítim per jugar en aquesta categoria. Els competidors, un batibull gairebé impossible d’aplegar, de jugadors ben diferents avesats cadascun a concórrer a les lligues territorials amb una aroma termenal i accents diferents que impregnen els vestidors.

La cosa tenia la raó de ser en el sentiment patrimonial que uns i altres s’atribuïen respecte del camp de joc on, si s’esqueia, s’havia de jugar el llarg partit que comprometia la control de la lliga durant unes temporades en afers tan delicats com el reglament i d’altres normatives no menys importants per a l’esport. S’hi jugaven ser o no ser i tenir la raó que confereix el privilegi de dictar les normes i determinar qui en fa el manteniment, en compra l’equipament esportiu o negocia amb les pilotes; encara més, tenir el dret d’admissió i decidir qui té seient de preferència a la llotja o ha d’assistir des de l’última fila a l’ombra del galliner on la gespa adquireix la perspectiva difusa dels afectats de cataractes. Un tràngol que no es pot ni es vol assumir, el de romandre a la banqueta massa temporades.

L’estadi, pels temptejos fiables que es propagaven, semblava que ja tenia un adjudicatari ferm. Es tracta d’una mena de franquícia molt llaminera que periòdicament s’ha d’adjudicar comportant molt de rebombori perquè té moltes xicotes i més pretendents encara. La tria és incerta i depèn dels capricis personals que aplegats i recomptats decidiran a qui s’adjudica la gestió. Alguns tenen coll avall que dels fonaments de l’estadi a la visera dels aplegapilotes són seus en propietat, només ells, doncs, tenen el dret de fer i desfer perquè així ha estat des de sempre i estan abonats fermament a manar i a decidir. Hi tenen experiència i el cul pelat en aquest negoci. Excepcionalment permeten que l’equip contrari hi entreni i hi assagi algunes jugades. Res de definitiu, però. Exercicis temporals de lluïment curt amb àrbitres casolans.

Aquesta temporada les coses s’han torçat. Les expectatives no s’han concretat pels pèls i això ho ha enverinat tot. Uns no venien a participar ni es conformen amb el subcampionat. Han fitxat les estrelles més fulgurants del firmament per vèncer, només per guanyar, la resta són discursos per a infants o preadolescents sense sentit de la realitat a qui la vida ja els obrirà els ulls i els posarà a lloc. Qui ho havia de dir. La cara que se’ls ha posat és més que el mirall de l’ànima empenyorada en la derrota que no poden acceptar.

No ho han paït pas. Emparats pel dret en usdefruit convoquen les grades perquè envaeixin el camp contrari de joc i en pasturin la gespa fins a convertir-lo en un desert sense aigua. Els profetes han sortit a les cantonades per predicar que el món s’acaba. Volen endur-se’n la pilota perquè és seva si no els deixen jugar com volen. Ressusciten polèmiques i estan absolutament en contra dels jugadors extracomunitaris -en diuen tafurs- que han hagut de fugir tot cercant aires nous esquivant les disciplines amb què els volien fulminar. S’ha posat de manifest que tampoc estan massa per l’esport femení, pràctiques de nenes bledes amb gespa artificial que pretenen aixecar el dit i aixafar-los la guitarra.

L’aldarull, arribats a aquest punt, és eixordador amplificat pels altaveus contraris a pacificar i a admetre les regles de joc. Dissonàncies i esgarips mentre els àrbitres es decanten poc subtilment i d’altres pretenen que mostrin targes roges com salconduits només per a les persones cabals amb sentinelles als accessos del calibre armari de paret per netejar de díscols i diversos el camp de batalla en què s’ha convertit la pugna. Gesticulació rabiosa, himnes senils, banderes tacades d’odi, discursos altisonants esquitxats d’insults primitius directes a la mandíbula. Ja hi ha esportistes que prefereixen suportar la contusió a les fregues remeieres d’alguna preparadora física que traspua -mentre somriu esforçadament- tant de verí que una urpada, encara que amorosa, pot resultar letal.  

Estratègies d’abast més enllà de les fronteres assajades amb patrons calcats. Qüestionar els resultats o convertir en il·legítims els guanyadors amb arguments obstinats que s’escampen eficientment contaminant les lògiques elementals i les regles amb mentides barroeres contràries a les intencions.

Me l’emporto, perquè la pilota és meva!

Els serrells d'en Puigdemont.

 

Vivim dies d’intensitat política i institucional centrats en la monarquia i en la investidura d’en Pedro Sánchez. La informació al respecte és tractada de manera diferent. Una ve coronada pel consens majoritari i presentada com un pastís d’aniversari carregat de sucre i glamur sense veus crítiques ni accions contràries que hagin pogut malmetre les seccions gràfiques a la premsa rosa. Quina princesa més fotogènica per a un conte de fades. L’altra, entronitzar en Pedro Sánchez com a president, té més entrebancs i una cort hostil que no li ho posarà fàcil.

Anem a pams. La cosa monàrquica viu hores baixes. Subsisteix en dinàmiques de rellevància intranscendents -d’aparador-  i comença a tenir detractors impensables des de no fa massa anys. Defensar l’emèrit és un exercici de fe a ulls clucs en la bondat de la monarquia. El pròfug ha fet molt de mal a la corona. Per això és tractat per la casa reial com un empestat per resguardar-ne els successors. El llistat de trapelleries poc exemplars de qui ha estat cap de l’estat no són només relliscades puntuals o afers de faldilles encoberts sinó que la corrupció internacional l’ha aureolat amb una corona d’espines que ha liquidat la reputació d’en Joan Carles. De retruc, ha malmès els fonaments de la monarquia que des de la transició comença a ser discutida més enllà del republicanisme tradicional. 

L’estratègia ha estat aïllar-ne els successors i fer veure que, quan l’emèrit torna per endrapar marisc gallec i prendre la fresca en una regata d’amics incondicionals, no passa res, coses d’avi. A Catalunya, el discurs d’en Felip VI el 3-O del 2017 no va estar afortunat i va comprometre la neutralitat deguda de la institució quan ningú havia segrestat el Congrés a trets. Si la valoració de la monarquia en general no era per tirar coets, les paraules d’en Felip el van desacreditar encara més. El rebuig monàrquic tenia un altre argument que se sumava a l’historial destapat del pare. Com que la condició dinàstica va lligada íntimament al passat i a l’herència, no es poden esborrar els episodis que no ens agraden per maldestres o son, directament, motiu d’un presumpte judici si la justícia ordinària els pogués encausar. No es poden revestir els moments i els protagonistes deslligats els uns del altres. Són els Borbons en paquet amb molt de passat i un demà incert. A la princesa, però, l’han presentada com una pàgina immaculada vestida de blanc envoltada de corifeus que en canten les excel·lències. 

Sense tants corifeus, en Pedro Sánchez ho té més pelut. Aquest gat polític de set vides semblaria que sempre cau dempeus. Veurem si és així assolint els acords per tal de ser investit president amb el suport del que la dreta considera la morralla independentista. Quin final de conte -sense príncep blau, però amb un ben plantat Sánchez- per a en Puigdemont que té la clau i el duro que haurà d’arribar -prometen que aquesta vegada sí- en el cas que res no es trenqui. Els implicats en la negociació hauran de desencallar l’amnistia, els deutes pendents, el finançament i el traspàs de Rodalies.

Respecte dels trens que viuen i rodolen a Catalunya jo hi afegiria dos greuges pendents i paradigmàtics de la inversió ferroviària de l’Estat a Catalunya. No hi voldria afegir pressió ni entorpir les negociacions, encara que acabar l’estació de la Sagrera i enllestir el corredor mediterrani serien dues grans mostres de bona voluntat des que l’alta velocitat va començar a escalfar catenàries per la Península. Passeu comptes des del 1992. O ens menystenen o estan convençuts que invertir a favor de les ínfules independentistes és un mal negoci, llençar els calers, vaja. Tot pot ser, o les dues coses alhora.

El que més polseguera aixeca i exalta els ànims a les tertúlies és l’amnistia. Un sant grial per alguns que viola la constitucionalitat i aixafa l’essència de la democràcia. Els discursos ben travats contra els que vam perpetrar un cop d’estat i la sedició no es poden perdonar -Puigdemont a presó! Aquestes últimes hores, vocals conservadors del Consell General del Poder Judicial s’han posicionat contra l’amnistia, una jugada de gran significat polític que tirarà endavant sense efectes pràctics. La dreta judicial fa política sense vergonya -una vegada més- i es belluga per posar-hi pals a les rodes.

No ho té i no ho tindrà fàcil en Pedro Sánchez si se’n surt. En plena negociació per a la investidura s’han desencadenat un allau de declaracions contra l’executiu i s’han anunciat accions concretes d’algunes grans empreses. Allò que coneixem com la llotja del Bernabéu, el club social i informal de l’Íbex, ha esclatat. Segons alguns mitjans un alt percentatge dels molt alts directius tenen un component ideològic contrari a en Sánchez que, entre còctel i còctel a la llotja d’en Florentino, s’exciten i es contagien de l’efecte tavernari que és el menys reflexiu de tots. Qui la farà o la dirà més grossa?

Tancat l’acord entre ERC i el PSOE, el PP ha engegat una maniobra al Senat -on té majoria absoluta- per reformar-ne el reglament que pot allargar a dos mesos la tramitació d’una norma, l’amnistia per exemple, que ha rebut prèviament el vistiplau del Congrés.

Amb tants amics insignes en Pedro Sánchez només haurà d’estar atent a una última variable en el cas d’assolir quests reptes i d’esquivar els múltiples paranys. Un savi filòsof alemany de principis del segle passat sostenia que “quant tot rutlla bé, se’n pot anar el llum”. Pel bé de tot i de tots plegats jo he encès una espelma.

 

Vacances fora de temporada.

 

Ja sé que vaig amb retard, les burocràcies d’agenda m’han permès de fer vacances -si més no mentals- fora de temporada, quan el mesos habituals per gaudir-les ja han passat i els circuits oferts per les agències de viatges semblarien de tardor amb aquell punt, com els iogurts, una mica caducats. He estat -serveixi de disculpa- allunyat, fora del context en molts sentits. He desconnectat del fastigueig que els dies, informativament parlant, es comporten. No he llegit la premsa i no he seguit les notícies, quelcom que es podria considerar saludable i relaxant sinó és que ho trobem una actitud per a covards amb un punt de superficialitat. Més encara, he triat un país on plou gairebé cada dia per defugir també de les converses intranscendents quan el canvi climàtic i les seves conseqüències feien idònies per trencar el gel. Això és, no he volgut sentir prediccions apocalíptiques que pugen de nivell a mesura que els embassaments es van buidant.

Aquest trencament amb rutines com els esmorzars de gra fort als hotels, la sensació ben real de no entendre la llengua per la pèrdua de matisos -també els gruixuts-, la civilitat que amara del tracte, la polidesa dels carrers sense massa burilles, la impressionant xarxa de transport públic puntual que propicia que els vehicles particulars siguin una anècdota als centres urbans de les ciutats i la paciència dels que hi viuen i treballen envers els bàrbars que hi aterrem armats amb un mòbil per retratar-ho és entranyable. De fet es tractaria d’un acte de retorn proper a la justícia poètica quan vius en una ciutat com Barcelona. Un dels exercicis que he practicat per carregar energia ha estat més que comparar catedrals i monuments, identificar els hàbits universals del turisme arreu que jo mateix tolero a la reputada Barcelona com a destinació prominent.

Vaig considerar que aturar-me en un punt d’enquadrament estratègic per fotografiar la panoràmica de la ciutat era quelcom que hi tenia dret per la de vegades que m’he aturat per no sortir en un pla com un espontani a l’Arc de Triomf. Més encara, les barricades humanes a les voreres que esquivo amb certa temeritat al carrer Montcada m’han atorgat una pau d’esperit ingènua. O la dèria gens innocent per emportar-se al congelador digital personatges a qui has robat el seu consentiment, d’amagatotis dispares apressadament per tal que no et trenquin la càmera o la cara -mai se sap-. Majoritàriament aquestes maneres de comportar-se deuen ser universals arreu.

La novetat en les vacances que gaudeixes adossat al grup sota la tutela d’un guia saberut és com et contemples aquells amb qui conviuràs uns dies. Els àpats són el punt de trobada en el qual no has d’estar atent als afers històrics, als corrents literaris, pictòrics o arquitectònics amb què s’entesta a il·lustrar-te un cicerone simpàtic i xiroi. Un plat típic, encara que sigui de bufet lliure, propicia la confidència tot marcant el presumpte contrincant que viatja al seient proper. Sovint acabem comprovant com d’entremaliats són els prejudicis. Els cridaners, els grollers, els presumits, els prepotents, els graciosos i tot el catàleg restant inclosos els tímids i els que viatgen sols, pateixen una metamorfosi que la proximitat, la confidència o la fotografia dels nets afavoreix. La certesa de la coexistència fugaç fa que et puguis inventar una biografia feta a mida en un joc sense malícia de seducció compartida en un escenari inèdit o exòtic. N’excloc els aliens que practiquen l’autisme turístic endollats permanentment al mòbil amb auriculars. 

L’anonimat en el grup, prou divers de països diferents que comparteixen llengua per rendibilitzar el guia, t’estalvia el fregadís a jornada completa amb els coneguts, aquelles persones del teu entorn amb qui comparteixes destinació i viatge de qui acabes renegant. Amb qualsevol pretext et desempallegues d’aquells que no coneixes, però coneguts, veïns, parents o amics et poden fer perdre els estreps i la paciència a l’hora d’acordar una decisió per trivial que sigui. Existeixen les relacions que t’apropen a persones desconegudes i les que et fan descobrir que suportar les coneixences en situacions no habituals és una penitència que no tens ganes de repetir. Quantes parelles no s’han format trepitjant museus o pedrots i quantes no deuen haver trencat tot triant un record o un imant de nevera. Jo, per si de cas, sempre delego aquesta responsabilitat.

Aquests dies, mentre faig balanç dels nous imants i edito les fotografies, m’he escapat nord enllà a la recerca d’un país idíl·lic, tolerant i en pau allunyat del context habitual fins que les turbulències de tornada preludiaven l’aterratge a la realitat amb el temor que m’hagin perdut la maleta. Imaginem quina deu ser la impotència, la ràbia i el dolor quan hi perds la família, la casa; la vida.

 

Turistes a Israel.

 

Volar a Tel Aviv va estar una aventura que comença al nostrat aeroport amb un tractament especial i molt diferent de la resta de companyies que hi operen. EL AL amb l’estrella de David a la cua ja t’adverteix que no ets en un avió encara que estigui aparcat al Prat de Llobregat sinó a Israel. El control que exerceix la seguretat israeliana amb agents propis abans d’embarcar és extremadament estricte. Comença amb un interrogatori d’on has dormit i amb qui la nit anterior, amb qui viatges, quines relacions o parentiu hi tens, si has deixat les maletes desemparades al maleter d’un taxi per anar a pixar... La indumentària i les xancletes tampoc t’eximeixen de la pregunta, què hi vas a fer? Turisme! Passat aquest primer filtre practicat per una senyoreta amb poc aspecte d’hostessa que llueix una insígnia amb la bandera espanyola al costat d’una amb l’estrella de David et fa determinar que no t’hi adreçaràs pas en català. Algun explorador experimentat xiuxiueja discretament, el Mossat. 

La segona operació llarga i immediata abans d’enfilar-nos a Israel -a l’aparell- va estar la revisió de les pertinences. Acuradíssima, lenta i amb parsimònia, de cadascun dels quatre angles del mòbil, per exemple. Tot era escrupolosament passat per aparells diversos que presumptament detectaven microfilms, explosius o ginys d’espionatge propis d’agents enemics. Mai he estat objecte d’un escorcoll com aquest. No fèiem pas fila de fidels d’una parròquia pelegrinant a Terra Santa, però tampoc de terroristes palestins -vaig pensar-. Sortir d’aquesta zona per passar a terra de ningú, la zona d’embarcament va estar un alliberament literal. Vaig pujar a l’avió, amb o sense turbulències possibles, amb una sensació de seguretat amb ales insuperable.

Anant de Tel Aviv a Jerusalem el conductor em va fer notar que aquella carretera era segura i molt custodiada amb càmeres de vigilància a cada fanal que il·luminava sense voler una tanca imponent de contenció que separa les dues comunitats irreconciliables. Vam arribar a l’hotel i vam descarregar les maletes. Ací, a l’exterior abans d’entrar al taulell de recepció, hi havia un vigilant sense uniformar, amb un vestit pulcre de funcionari, estintolat en un faristol, armat amb una pistola ben visible alhora que el faristol amagava una escopeta de les grosses. Ho vaig esbrinar en les meves freqüents incursions mentre sortia a fumar. Al matí esmorzant al restaurant van aparèixer quatre o cinc soldats uniformats equipats amb motxilles i escopetes amb mires telescòpiques encara més imponents. Atalaiaven l’horitzó des de les altures de l’hotel.

Caminant per la ciutat de Jerusalem era normal, ningú no en feia massa cas, creuar-se amb joves que duien una pistola al costat, sense dissimular ni amagar-la amb la camisa. Les armes eren eines -per la pau?- habituals de les quals sense excessiva discreció en feien una ostentació relativa. Ja eren figues d’un altre paner els escamots de policies o militars que, de sobte en alguna cruïlla dels carrers sants, romanien aplegats rere d’una tanca més decorativa que efectiva, amatents i disposats a entrar en acció immediata amb la contundència proporcional a les cuirasses i les armes que portaven absolutament intimidatòries.

Em va cridar l’atenció la negativa rotunda d’un guia israelià a portar-nos a Betlem, situada a la Cisjordània actual. El rebuig a trepitjar terra “enemiga” expressat amb un menysteniment absolut em va copsar. La frontera amb Betlem, molt propera a Jerusalem, la vam creuar sense aturar-nos en virtut d’un acord “turístic” que propiciava l’intercanvi de guies sense massa cordialitat, la justa. La tanca, la pobresa, la brutícia, les cases recentment derruïdes i la imatge ben allunyada de la visió idíl·lica del pessebre nadalenc van fer que algú deixés anar un “és lleig de collons” compartit.

Vam creuar d’Israel a Jordània un matí assolellat que ens va doblegar la paciència. Vam fer un trajecte per la breu terra fronterera de ningú, representada per una ratlla als mapes polítics, amb un autobús neutral. Pujar i baixar per deixar-nos sota d’un canyís mentre no es resolien els tràmits fronterers. Per mimetisme o per no ser menys els agents de duanes jordans hi posaven tot el zel que podien per competir amb l’eficient maquinària jueva en matèria de seguretat, però vaig detectar de seguida que Jordània jugava a segona, una categoria inferior, o a tercera regional en matèria transfronterera.

L’ensurt -ara l’anècdota- va estar quan una companya que havia comprat una Menorah a Jerusalem -jo l’havia assessorat pel que fa a la mida de l’objecte- va estar retinguda gairebé un parell d’hores. Vam tenir temps de carregar les maletes a l’autobús i jo de d’establir certa complicitat amb el conductor mentre conreàvem el vici de fumar asseguts en un pedrís. Allò no es resolia. Ja pensàvem a trucar l’ambaixada o bescanviar l’ostatge directament per un tractor. Em va tranquil·litzar el company de fum que em va fer entendre que aquests incidents eren habituals i que acabaven bé sense haver de comprometre-hi cap tractor. Finalment la van alliberar a ella i a tot el grup de persones que viatjàvem plegats. Quin alleujament! La van interrogar diversos agents, cada vegada de més rang -va deduir-. Segons ella, hauria estat definitiu, l’anàlisi braç a braç de la Menorah desllorigada per comprovar que no era un objecte perillós més enllà del simbolisme. No va estar retornada a la propietària ja que hauria contradit la prevenció religiosa jordana introduint de contraban un objecte tan perillós tot i tenir relacions i les fronteres obertes amb Israel des del 1994.

En aquest viatge no vam poder visitar l’explanada de les mesquites per obres -ens van dir-. A Amman, Jordània, ens vam assabentar que hi havia hagut un atemptat. Ara, tristament i horrorosa, l’actualitat m’ha revifat aquests records -si voleu frívols-. Ara els habitants d’Israel, com jo mateix, tampoc entenen des de la bombolla de seguretat que irradiava el país que s’hagi pogut produir un atac tan ferotge i sanguinari sense que cap alerta s’hagi encès. Fracassos amb conseqüències per veure que poden comportar un conflicte encara més intens i, sobretot, un drama humanitari horrible. Tot d’enigmes i de conjectures que algun dia se sabran, potser passada la guerra -ja es pot dir així- que ha encès el Pròxim Orient una vegada més on el diàleg s’articula amb bombes i terror. Jerusalem, la ciutat sagrada de les tres religions, és aquests dies una ciutat fantasma. Al Sant Sepulcre, a l'Esplanada de les Mesquites o al Mur Occidental gairebé no hi ha una ànima, relaten les notícies que ens arriben.

 

Investidura fallida.

 

Assistim immersos en un serial polític llarg amb repartiment coral, un assortiment de personatges abundant amb molts figurants, alguns amb frase llarga i d’altres de guió breu, en fan prou amb un “sí” o un “no” sense matisos ni discursos. Assoleixen així el màxim de protagonisme que exalten amb aplaudiments abrandats, cridòria, furibunds cops de peus i, també, algun insult com un cop de roc barrejat en el fragor del combat parlamentari. La gran majoria són personatges relativament anònims per al públic en general que exerceixen de sequaços incondicionals sotmesos a la fèrria disciplina del partit. El vers lliure a les files de la tropa política acostuma a agonitzar en una existència boirosa.

Costa de creure que la tasca visible que han de realitzar majoritàriament consisteixi a prémer un botó o a pronunciar el sentit del vot amb un despullat monosíl·lab sense adjectius de color, únicament el blanc o el negre. Els discursos, els papers llargs, estan reservats als protagonistes que figuren als cartells i als rètols de neó que atrauen les audiències. Els guionistes audaços molt extraordinàriament introdueixen girs inesperats per afegir-hi intriga o cops d’efecte a la trama. Un recurs per distreure i per desensopir allò que participa de la previsió argumental que el públic ja coneix abans que arribí el setè de cavalleria per propiciar el final feliç on els bons sempre haurien de vèncer. 

El paradigma del daltonisme parlamentari l’ostenta un diputat que va propiciar la reforma laboral equivocant-se a l’hora d’emetre el seu vot, clau i decisiu per tirar endavant el decret. Uns mesos més tard va repetir la jugada, es va tornar a equivocar en el sentit del vot que proposava la seva formació. Fa pocs mesos, descartada la condició de “vers lliure sense rima” va dimitir mentre un alt tribunal l’acusa de prevaricació i malversació de cabals públics. Vist des de fora em commou el paper de l’antiheroi que li ha tocat d’interpretar a l’escena ingrata de la política. Qui no s’hagi equivocat que tiri la primera pedra! Jo, després d’unes sessions de discriminació cromàtica entre el verd i el vermell emparades en les històries d’en Mic interpretant la cançó dels colors, li hauria concedit una tercera oportunitat de gràcia.

D’altres senyories també l’han fotut al pal en el moment decisiu de la votació. No han estat tan barroers ni transcendents com en el cas esmentat, però s’ha produït un enrenou considerable. Una variant per adquirir protagonisme que ni apel·lant a explicacions complexes -d’heràldica freudiana- respecte del cognom de l’avi que va passar al pare per acabar ostentant-lo l’implicat, pot sostreure la sensació de ridícul que comporta. O qui vota baixant de l’hort a Arbeca amb segona residència als llimbs -o no, com sospitaven alguns malfiats-. En aquesta investidura per capítols, una de les sospites avalades pels antecedents reeixits ha estat la possibilitat del que es coneix com a trànsfuga -altrament anomenat caragirat-. Personatges que possibiliten miracles perquè voten conscientment amb traïdoria per facilitar la investidura del contrincant. Quelcom que costa de creure, però en el món de la política els recursos i la creativitat són sorprenents i no tenen límits.

En la primera temporada d’aquesta sèrie per a la investidura ha estat una possibilitat, la dels trànsfugues, que planava ben versemblant quan el candidat apel·lava als polítics de bona voluntat -les bones persones amb criteri- del partit de l’oposició perquè fessin el salt tot canviant el sentit del vot. Qui podria titllar-los de deslleials quan l’apocalipsi pot fer trontollar els fonaments de la terra com pronostiquen les divinitats venerades com unes mòmies polítiques exhumades.

Les perverses aritmètiques sortides de les eleccions anticipades han propiciat que comenci en breu la segona temporada amb els mateixos actors i secundaris. Es tracta del segon assalt -previsible- a la investidura. Podrem gaudir d’un nou lliurament intrigant que pot comportar una tercera part, la tornada a la casella de sortida si els daus en les negociacions ho propicien. Veurem com es desenvolupa i si és possible arribar a acords i compromisos per obtenir el suport d’aquest aiguabarreig formidable que s’haurà d’alinear per arribar a bon port amb el vent favorable d’una entesa. Tant apassionant com incert. Romandrem expectants.

Del procediment al fons de la qüestió pel que fa al possible relat del que ha esdevingut fins aquest moment està tot dit segons el color del vidre amb què els mitjans ens han irradiat analitzant la crònica parlamentària. Amb Catalunya com a epicentre el candidat fracassat s’ha presentat com a únic garant de convivència, igualtat i llibertat. Són la pedra filosofal democràtica contra el caos perquè han estat els vencedors morals contra l’adversitat numèrica que els ha descavalcat. La possible majoria a la segona volta ja l’han qualificat d’il·legítima. Una posició de negació de l’adversari acotada per línies vermelles amb el suport doctrinari d’una reeditada formació de l’esperit nacional. Del soliloqui carregat d’ocurrències sense massa propostes al soroll de la desqualificació enmig de l’exasperació pel posat d’estaquirot de l’altre candidat que, des d’ara mateix, s’haurà de definir.

Aquestes sessions d’investidura fallida es podrien resumir com la celebració exaltada d’una derrota anunciada.

Transhumàncies.

 

Que els humans som éssers gregaris és una evidència que explica el progressiu despoblament de la ruralia. Tendim als estols, a agrupar-nos en ramats com més nombrosos -també despersonalitzats- millor. El gregarisme apel·la i defineix aquesta tendència que semblaria contradictòria contrastada amb la solitud en companyia, multitudinària, que alguns resolem atipant coloms a Plaça Catalunya. Perquè, on vas, Manel? On hi ha mel! Ciutats com ruscos de convivència comprimida que en determinades èpoques, els habitants dels quals ens desplacem per envair espais que la resta de l’any romanen gairebé buits o amb una població estable minsa, testimonial, esdevenint els defensors de les segones residències i dels establiments hostalers endormiscats.

Als períodes de vacances es produeix un èxode urbà amb tirada majoritàriament cap a la costa. Alguns es desplacen a destinacions turístiques fronteres enllà. D’altres, atacats per la melangia, recuperen els llogarets dels quals van marxar cercant oportunitats i brogit. Es produeix una mena de transhumància estacional com solien els ramats de vaques i d’ovelles a la recerca de les pastures on n’hi hagi segons l’època de l’any. A la muntanya sense neu a l’estiu i a la plana verda els hiverns. A diferència del bestiar, la societat benestant ha capgirat la preferència menystenint les pastures tot cercant la neu i la sorra. El bestiar del Ripollès té encara les pastures d’hivern a l’Empordà en una transhumància motoritzada o anecdòtica quan s’hi atansen com solien, a peu, pels camins ramaders pertanyents només al ramat. Cap persona, autoritat, carretera o ciutat no poden negar-los el dret de pas. Aquests camins ramaders són anteriors als camins reials o a qualsevol carretera. En aquestes disposicions històriques rau la legitimitat -ara excepcional i pintoresca- de veure-hi desfilar un mar d’ovelles per la gran via d’una gran ciutat.

 Les noves explotacions ramaderes no practiquen la transhumància, es decanten per l’estabulació més funcional i productiva garantint el confort animal reclòs en una granja. Això ha comportat que la preferència de pas l’ostentin les llargues cues de vehicles amb embussos. De l’esquella a la botzina, del tuf d’ovella al ferum de la benzina. La transhumància, doncs, roman al calaix de les coses perdudes, d’aquelles que no les reclama ningú i moren en l’oblit amortallades amb teles d’aranya i polsim.

Aquella activitat ancestral compromesa amb la subsistència és matèria d’alguns estudis per explicar-ne l’abast i la importància que va tenir en èpoques passades. Ja al segle XIII es crearen agrupacions de pagesos i ramaders atès que aquests, havien de travessar les terres dels agricultors amb els seus ramats dues vegades a l'any delmant bledes, cols i fesols -un malbaratament-. Això es va esmenar, construint uns itineraris concrets, les carrerades, una xarxa que creuava la Península del nord al sud regulada pels monarques dels diversos regnes. Van existir organitzacions molt poderoses a causa dels privilegis que els reis els concediren, ja que la llana era un dels productes principals d'exportació a Europa. El cotó encara no havia arribat. També, diuen, va estar una de les causants de la desforestació soferta a la Península ja que la gran quantitat de bestiar necessitava molta pastura per alimentar-se. Ara la llana dels migrats ramats ripollesos ningú no la compra i no es pot ni cremar perquè és matèria ignífuga.

Fa uns anys les migracions ja no són de bestiar encara que hi hagi moltes similituds. Éssers humans que fugen de la guerra, de l’aspror i l’eixutesa de les terres on tradicionalment vivien; en definitiva, de la fam cercant noves oportunitats. Les imatges que ens arriben il·lustren que els camins ja no pertanyen -tampoc- a les persones ni quan són tractades com ovelles cercant les verdes pastures. Acollits en dubtosos corrals, si aconsegueixen travessar la mar, en contrasta la imatge poderosa esquivant tovalloles i cossos bruns sorpresos per aquests estols de pirates esparracats i atemorits que assalten les platges en temporada turística.

Parlant de ramats no deixarem de banda uns col·laboradors imprescindibles, els gossos d’atura, els companys útils dels pastors. En el context del reconeixement de les llengües cooficials al Congrés -a Madrid- m’ha vingut al cap el que em va explicar un pastor que havia adquirit un gos amb totes les garanties i virtuts que ha de tenir un quisso per fer creure les ovelles díscoles. Em deia que els primers dies es va sentir enganyat, una presa de pèl perquè l’animal se’l mirava curiós i amatent, s’hi fixava, però no aconseguia que respongués a les seves ordres. -Jeu!- la reacció era nul·la. El gos se’l contemplava amb intensitat, movia alegre la cua, però no es bellugava, no obeïa. Vaja, un mort. Mandrós o sord, tampoc ho semblava pas. Havia acollit una màquina de podrir pa. No reaccionava ni quan només pretenia que s’ajagués. Amb els dies va provar de parlar-li en el castellà matusser que emprava el pastor, -“Munta p’arriba!- li va deixar anar amb contundència. Va estar un miracle de veure com aquell gos sortia com un coet a empaitar ovelles escarriades. D’aquesta troballa no estacaria pas el gos amb llonganisses, però sí que es van acabar entenent amb molta paciència i perseverança perquè l’animal intel·ligent va esdevenir bilingüe i va arribar a veure amb porró.

Tardor.

 

Escrivia fa set anys, mantenint una certa vigència encara, que al setembre li manquen la lluminària i la pampallugadissa nadalenques per convertir-se en el que li pertocaria per mèrit, esdevenir la porta de l’any real. El melangiós setembre tanca el cercle de la natura, però li escamotegem la parafernàlia del compte enrere posant el rellotge a zero tot inaugurant l’any solar oficial. Setembre neix menystingut i deprimit tocat per la desolació feixuga de tornar-hi, a la feina, a l’escola, a la monotonia empal·lidida i sense la banda sonora d’una cançó rumbosa d’estiu. És una mica l’obertura mandrosa –i fúnebre- per a una simfonia de calendari. El romàntic Peppino de Capri, una de les veus més populars de la cançó napolitana, va voler posar-hi remei; encara deu tenir la patent d’una melodia de bategar lent i ballar aplomat –Melancolia al setembre- que triomfava com a tonada hiperglucèmica d’arrambar a la dècada dels seixanta.

En la roda vital de la natura la tardor era preludi de fred, de letargia. L’avantsala d’una hivernació reparadora abans de l’esclat generós, lluminós i verd amb què ens sorprenia i ens redimia la primavera esponerosa. Quants jorns haurem d’esfullar per arribar-hi! No ens deprimíssim, alcem els cors i encenem els llums. Aprenguem, com solien els pagesos, a celebrar la collita i a mirar amb goig el rebost ple amb el cereal a recer i el celler rialler. Bona festa major de tardor!

Podem confirmar tot proclamant que si no estrenem any, inaugurem curs. Curs escolar, curs polític –aquest inèdit-, any fiscal –aquest dolorós-, any agrícola amb l’inici de les labors de la preparació fins a la collita incerta i l’any litúrgic, una barreja amb l'oscil·lant calendari lunar que determina el cicle pasqual. Constato que d’entre tots es prefereix l’any sabàtic.

Setembre és el mes de les segones oportunitats, del penediment i la redempció quan colrats per sol, excessivament daurats per com d’inversament ens hi havíem dedicat, ens passaven per la planxa –a l’ast i sense criteri- dels exàmens que ens retallaven la llibertat i el gaudi estivals sense recança –Nen, estudia!- Melancolia també d’aquells setembres adolescents. Mentre, un curs més. Un setembre més. Un any més. Un repte més amb el tret de sortida al nou curs escolar que ens condiciona la vida, tota. Arribats a aquestes dates cal un homenatge carregat de reconeixement professional als mestres en general i un d’entranyable als avis en particular. Celebrem, doncs, el sant tornem-hi amb resignació, amb energia i amb empenta renovada malgrat les circumstàncies.

Avançat el segle XXI, però, del qual ja n’hem sobrepassat el rodatge amb més de dues dècades podríem confirmar que aquest ja ha perdut la garantia amb què va sortir de la factoria coincidint amb el canvi de mil·lenni. Un instant mínim i determinant al rellotge per constatar que aquelles advertències eixelebrades anunciades per alguns es confirmen i galopen cap a la certesa. En el campionat mundial dels desastres ecològics s’han batut tots els rècords. S’ha publicat el primer Informe de balanç global, que l'Acord de París va proposar per anar avaluant els compromisos adquirits contra l'emergència climàtica, la valoració general del qual és un suspens rotund. Ens alerten que s’estan tancant les oportunitats per assegurar un futur habitable per a tothom perquè les respostes de la natura no repeteixen curs sinó efectes quan no els superen any rere any sense la garantia d’una  segona convocatòria.

Equiparant el relatiu protagonisme amb aquests desastres mediambientals estem immersos en cataclismes més propers que ens neguitegen per la immediatesa amb què ens afecten, aquests tenen un gran avantatge respecte d’aquells perquè es poden superar al setembre -a les males, ens faran repetir-. La majoria són reversibles i incerts com la investidura del president del govern espanyol o la clatellada ecològica que pateix el futbol femení amb l’ull de l’huracà centrat damunt dels gratacollons inhabilitats de la federació. Trivialitats comparades amb la fúria desplegada per la natura assedegada mentre no ens ofega amb xàfecs devastadors posant en perill les superilles barcelonines en un atac de melangia urbanístic en virtut de qual qualsevol temps passat fou millor per desplaçar-nos-hi motoritzats.

Bona diada!

El futbol femení també es gestiona amb els peus.

 

Les meves competències en matèria d’esports, concretament en futbol, ja les he manifestades en més d’una ocasió. Mai em sentireu -llegireu- discutint respecte de si una jugada era fora de joc o si la mà prèvia es comportava un penal. Insisteixo, em contemplo amb un punt d’indiferència passional lleu els partits sense els quals no ets ningú a la barra d’un bar on les converses, tant auxiliadores com l’onada de calor, són un recurs infal·lible per trencar silencis incòmodes com els d’ascensor.

Vagi per endavant la meva enhorabona a les noies d’aquesta selecció nacional, la Roja. Una fita històrica que passarà als manuals d’història, repeteixen els patriòtics mitjans esportius. Els estels de les samarretes aconseguits per la selecció, tant la dels nois com la femenina, tenen un punt de tèxtil català pel que fa al percentatge de la matèria primera amb què han estat confeccionats. Tampoc afirmaré que hagin estat manufacturats a Sabadell exclusivament. Insisteixo, enhorabona senyores! Un repte amb molt d’esforç que fa visible l’esport femení pel que fa a prestigi i ressò mediàtic. Les nenes somien a ser estrelles d’aquest nou esport que fins fa quatre dies era patrimoni exclusiu de nens amb tanta testosterona com amor propi. Crec que s’hauran de repintar les línies dels terrenys de joc als patis escolars en molts sentits.

La meva voluntat no és pas d’analitzat les meritòries estratègies desplegades per arribar a ser campiones del món. De fet, no el vaig veure, el partit. A aquella hora pedalava gaudint de la verdura forestal tan castigada per la pertinaç sequera tot i que el Ripollès sigui encara un privilegi comparat amb la xafogor urbana que se suporta a d’altres indrets. Sí que vaig fer una ullada al mòbil per informar-me de com evolucionava un resultat tan prim. Efectivament, Espanya va vèncer, una vegada més, la Pèrfida Albió. El guirigall coral supera en aquesta ocasió la narració radiofònica històrica efectuada al mundial del 1950 pel genuí Matías Prats -el pare-. Una notícia positiva, amb ganxo i de llarga durada, de les que es poden reiterar una i altra vegada.

Una notícia amb un plus, que té la virtut de retroalimentar-se, epopeia al marge, després de la reeixida performance per partida doble del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, senyor Luis Rubiales. Aquest pollastre s’ha proposat superar en ressò i fama a les protagonistes, les futbolistes, amb dos moments estel·lars que dubto que passin als llibres d’història però que assorteixen els titulars més enllà dels arguments esportius. Ja que parlem de futbol diria que representen una coça -una bona puntada de peu- a molts principis elementals. 

La primera pixerada fora de test de l’il·lustre dirigent va consistir a oblidar-se -o a remarcar- que el gènere femení en matèria futbolística del melic cap a la gespa ben retallada no és simètric ni dual pel que fa al joc de pilotes de què presumeixen els col·legues masculins. En virtut d’aquest petit detall, el president Rubiales, va fer ostentació de gònades engrapant-se el paquet torero per aportar a la celebració una mancança tan òbvia. 

La segona guitza literal al protocol -quelcom que un càrrec o persona pública ha de respectar- va estar l’arravatada espicossada labial a una de les jugadores en el passadís de felicitacions i de reconeixements per part de les autoritats. Ultrapassada la reialesa present, tocava a aquest personatge matxucar les noies de la selecció. Per curiositat, -digues-li morbosa- em fixo en com són les efusions i les diverses expansions que es produeixen després de les victòries entre les jugadores i, quan aquesta figura és masculina, l’entrenador. D’abraçades massa efusives o llargues ni ha una carretada, però un petó com aquest amb una difusió i una repercussió com les que està assolint fora del terreny de joc, no en tinc constància.

Podríem concloure que el futbol femení està gestionat emocionalment amb els peus. Segons com s’interpreti el fet de no comunicar la mort d’un pare per no interferir en el rendiment esportiu té un punt de perversitat. Tanmateix, quan la innovació passa per la condició femenina de les vencedores, declarar que “som campions del món” és construir poesia amb el gest explícit del president a la llotja gratant-se els collons.

Futbol! O no?

 

 

La notícia de l'estiu, 2023.

 

A la cançó d’estiu, encara per determinar si no vaig malfixat, hi haurem d’afegir la notícia també de l’estiu. Triar quin ha estat el fet més destacable d’entre el devessall que inunden els mitjans no és una tasca senzilla. Entre el ventall de possibilitats, a l’hora de decantar-se, cal ser molt curós. Quines conseqüències se’n deriven, quin impacte produeix i d’altres -moltes-. Un dels requisits semblaria fonamentar-se en el grau d’estupefacció que provoca, com ens sacseja i ens remou o commou allò que explica. Hi ha prediccions molt importants i transcendents en les quals la immediatesa ajornada els treu efectivitat comunicativa carregant-les d’incertesa perquè allò que pronostiquen s’haurà de veure o verificar encara.

Hi ha cròniques polítiques que, per previsibles i reiteratives, no tenen la frescor de les verdures acabades de collir a l’hort. Són notícies de congelador emmagatzemades en tàpers que passem pel microones, les amanim i les portem a taula a mesura que les hem de consumir. Articles d’opinió, necrològiques predictibles de personatges insignes que caminen per la corda fluixa de l’existència, reportatges d’indrets idíl·lics, recomanacions recurrents associades a una festa o un esdeveniment cíclic i anyal. Anàlisis molsudes de les estratègies de joc i de les canonades a les faltes directes d’en Messi. S’ha acumulat tanta informació i la tenim tan a l’abast que només hem d’obrir la gran cambra frigorífica industrial per remenar a les xarxes o emprar el formidable recurs de la intel·ligència artificial (IA).

 Seleccionar, fer-ne una classificació i escollir és un risc. Sempre posen en dubte la tria efectuada les rèpliques i contrarèpliques que qüestionen o desautoritzen el que es proposa. Sempre és menys arriscat garbellar entre els tàpers classificats per continguts no barrejant la carn amb el peix i triar la millor captura de palangre per una banda o l’entrecot de vaca vella més exquisit per l’altra. Proposar-me el repte de ressaltar-ne només una, la mes emblemàtica de l’estiu, em provoca maldecaps i cert recel. M’hi aventuraré, però.

Podreu imaginar que el procés ha estat laboriós, resseguir l’actualitat informativa des dels diferents vessants -opinió, política, internacional, economia, societat, ciència, cultura, medi ambient- valorant què ha estat el centre d’interès i mereix esdevenir la notícia de l’estiu, m’ha desgavellat les vacances. Un exercici obsessiu que no aportarà res d’extraordinari ni resoldrà els greus problemes que ens assetgen des dels diversos flancs. Només un assaig per imposar la tendència que associa l’estiu a un fet únic. Si una cançoneta ens transporta i ens els personalitza, per què no un fet singular pot tenir els mateixos efectes en la memòria.

Diguem que he descartat aquelles que s’han tornat habituals i no són de temporada. Perduren en el temps i ja les fem habituals encapçalant els titulars -sostenibles informativament parlant-. Negociacions, pactes i rebomboris polítics. Les desercions neofeixistes que els optimistes associen a processos de decadència similars al de l’Albert Rivera o al del partit que va fundar la Rosa Díez després de volar d’escó en escó cavalcant una escombra les nits de lluna plena. Els carrers de Barcelona i els jeroglífics gràfics -els gomets de la Colau- com el més bell dels dissenys que es fan i es desfan. La guerra d’en Putin en un gest per a la posterioritat enviant una missió a la lluna per ser el primer a extreure’n aigua -que no petroli-. Les batusses més enllà del concepte tribal a l’Àfrica. Les tragèdies a la costa italiana amb massa migrants morts. El retorn de la lliga i els canvis en el reglament arbitral. Hi ha noticies d’entretemps que per si soles no reuneixen el requisit d’exclusivitat puntual i estiuenca com les cançons d’en Georgie Dann. La candidatura d’en Trump, per exemple. He descartat, per aquest motiu, les referides a la situació climàtica per com de contundents i persistents poden arribar a ser o el rosari d’assassinats de dirigents o de candidats que gosen plantar cara a les màfies de la droga.

Ha arribat el moment de desvetllar la que considero la noticia de l’estiu del 2023. Per propera. Perquè té un punt salat com de costa, aquàtica. Presumptament sentimental, encara que no m’atreveixo a qualificar-la del tot com a romàntica. Diguem que és humana. Avesats al desori de retards i avaries habituals de Rodalies, no hauria estat tan estrany la demora de mitja hora d’un tren que havia de sortir de l’estació de Tortosa a les nou de la nit. Aquesta vegada no va estar un problema de catenàries sinó que el maquinista va exigir que canviessin la cabina. Digues-li perepunyetes! Segons va denunciar, hauria enxampat un interventor del tren mantenint relacions sexuals, practicant sexe just on hi ha els comandaments que ell havia de manipular per conduir el comboi. Es va negar a utilitzar aquella cabina. Certament, es tractava d’una mesura profilàctica.

No conec els detalls. No em decantaré, doncs, per cap de les possibilitats que podrien ser diverses. De la resolució d’un afer que allibera les tensions després d’una tarda a la ribera de l’Ebre o a les platges del Delta prenent combinats entre petons i abraçades, a la possibilitat del pagament en espècie d’una passatgera sense bitllet, aquesta la faig inversemblant i massa grollera. La investigació determinarà o no la presencia de sorra i meduses al quadre de comandaments tan fonamentals pel poder de maniobra que tenen en un espai tan claustrofòbic el qual va rebutjar el maquinista primmirat.