Atipem el Tió!

Els catalans ens enorgullíem d’aquella virtut segons la qual de les pedres en fèiem pans. Algú entès en fleques ens hauria de confirmar si la dita continua essent vigent. Potser hem viscut un moment on les hòsties com pans ens han deixat com coques. D’acord amb aquest prestigi de reis Mides de la farina em pregunto per què enlloc d’apallissar un tros de soca nadalenca, el Tió, no ho fem amb un pedrot de riu que vindria a confirmar la brama.

El Tió o el soc de Nadal s’adiu amb la reputació garrepa que ens atribueixen vinculada a una intendència autosuficient de quan el país era majoritàriament rural i escalfàvem els hiverns de molt abans del canvi climàtic amb llenya. El rebost i el llenyer eren elements que calia farcir i tenir ben proveïts. Conferir poders màgics a un tronc era una bona alternativa, només calia deixar-lo triar a les criatures perquè l’atipessin i l’acotxessin amb un tros de manta.

Cal molta fe per creure en les generoses deposicions d’un soc gruixut –un tió- al qual atonyinem a cops de bastó. Quan el consum era un luxe extraordinari, que el Tió cagués quelcom per als àpats d’aquestes festes era assenyat i raonable: torrons, exòtiques mandarines o peces menudes de roba. Estic convençut que la tradició de les mares i de les àvies, perduda la innocència -ja de grandassos-, de regalar-nos cada any mitjons, mocadors de butxaca brodats amb les inicials i calçotets té el seu origen en aquesta tradició nadalenca de fer cagar el tió. Una bicicleta, una nina o un cavall de cartró difícilment els cagava el Tió. Aquests regals eren competència gairebé exclusiva dels Reis de l’Orient, d’unes monarquies que ja preludiaven la supremacia petroliera i l’abundor desmesurada.

En la pervivència de la tradició el Tió s’ha anat encongint. S’ha aprimat mentre engordia la competència deslleial del grassonet escura-xemeneies pelut. També el soc o el tronc que presidia les raconades properes al foc a terra ha anat evolucionant físicament de tió a branquilló. Des de fa uns anys en podem trobar, de tions, amb potes, barretina i un rostre afable de bon minyó a les parades de les fires nadalenques. El Tió s’ha tornat incombustible o andròmina reciclable Nadal rere Nadal a la capsa d’empolainar l’advent.

Jo el reivindico. Si més no pel tarannà amb un punt de veganisme vegetalista i per l’extrema generositat -sospitosament masoquista- de qui malgrat les batzegades s’entesta a ser generós fins que, exhaust i socarrimat per dins, caga carbó. A tanta crueltat gestual, malgrat les cançons i les oracions, no us oblideu d’atipar-lo com cal. Sigueu constants, seguiu-li els compliments i veureu com us correspon.

Bon desembre!

 

Feliç i pròsper Black Friday!

Enguany m’he avançat i he canviat el plat de moresc i l’aigua per als camells de la vigília de reis per una tarja de crèdit ben vistosa, nadalenca. M’he anticipat i l’he deixada a sol i serena a l’ampit de la balconada per la qual acostumaven a grimpar ses majestats d’orient. Tampoc engreixo d’amagatotis el tió amb llepolies ultracalòriques. Ho reconec, he canviat de bàndol. Renego de les velles tradicions -o les renovo- emparat en el desfici consumista que m’ha portat a afiliar-me al Black Friday. Una tradició transoceànica recentment arribada que està arrelant fermament tot deslocalitzant la il·lusió monàrquica més pròpia dels innocents que del personal en general.

Una tendència gairebé consolidada que la faig més en el canvi climàtic que no pas a causa de la pandèmia. El divendres negre participaria de certa intriga i de la truculència d’un gènere que cal cercar-lo als prestatges del sang i fetge. Ja fa prop d’una dècada que ens visita com una espècie estrambòtica a la recerca d’un hàbitat més propici. No ha estat a causa del virus, doncs, que hagi colonitzat el nostre sistema comercial. Espero no haver de llogar un investigador privat per esbrinar la mort en estranyes circumstàncies de la meva tarja de crèdit per una ganivetada del Friday night fever.

Ungits de l’esperit prenadalenc la ciutat comença molt lentament a respirar diferent. L’aroma del cafè de bar servit en una tassa com cal i no en un got de plàstic per emportar -i llençar- confereix a l’atmosfera de carrer una nota d’essència domèstica ensucrada amb una cullerada de temeritat que la fa molt irresistible. La clausura urbana que ha convertit els carrers majors en claustres austers afluixa i el pla de la catedral barcelonina ja torna a acollir branques de box grèvol, avets i caganers audaços amb la cara tapada i el cul a l’aire.

Resumint, a casa ja hem tret la pols a la quincalla nadalenca distribuint-la estratègicament per fomentar l’esperit festiu i atonyinar la foscor estacional mentre no arriba el solstici d’hivern. Calen llums, torrons a dojo i la cantarella d’un assaig clandestí -Toló, toló d’avellana i de pinyó... -cantusseja l’infant maldestre pressentint la importància del ritual. Nadal a tocar.

Un nadal de bombolla, la de l’anunci daurat del cava i la del grup encongit. Restriccions regulades pel dret d’admissió entre la parentela que aplegaran només un petit comitè, els habituals i els més afins triats, per no ferir susceptibilitats, amb el procediment de l’amic invisible, en un sorteig secret i sense testimonis. S’haurà de veure com organitzem i distribuïm els galets de l’escudella i els canelons entre quatre gats.

Us adverteixo, però, que si aquest nadal us fèieu lliures -i contents- d’aquells que convidàveu a contracor en altres circumstàncies, aneu errats. Aquest serà un nadal online, connectats -com el comerç-, amb presències virtuals i grans discursos respecte de com s’hauria de vacunar la població. Ja m’ho direu, n’anirem parlant. A aquesta virtualitat tecnològica només la poden salvar les criatures recitant esperança, la de no caure en les nostres pífies perquè ells sí són la nova realitat.

Mentre, feliç i pròsper Black Friday!

 

 

Adéu, Trump.

D’això fa un parell de dècades, més o menys. Recordo l’anàlisi del dia de les eleccions municipals que en feia un candidat independent quan el pujolisme pasturava a l’ample per les praderies electorals catalanes. Com que als pobles la cara, el crèdit i el tarannà dels alcaldables encara té cert predicament, ell es va imposar a la contrada per majoria a la marea convergent imperant d’aquells anys. M’explicava l’emoció i l’angoixa del moment clau del procés electoral, quan ja s’han recollit les paperetes i comença el recompte per garbellar la voluntat dels vilatans que han exercit el seu dret. Amb les mans escarneix el gest d’abocar l’urna plena de paperetes damunt de la taula a l’escola, la seu electoral. S’iniciava així, amb aquest acte, el suplici emocionant de la cantarella, papereta a papereta, que es resoldria amb la proclamació del candidat vencedor.

Des de l’orgull dels que han guanyat qualsevol cursa, ara confessa que el pitjor tràngol d’aquell recompte etern va estar quan les paperetes, una rere l’altra, no es cansaven d’afavorir el contrincant. La patacada, de continuar a aquell ritme, era contundent fins que no va tornar  a sentir el seu cognom i com la tendència es revertia. Uf! Ben cert, un desassossec que rememora amb nostàlgia i des de la jubilació. Somriu atribuint la causa a què el capgirament contundent de les paperetes contra seu d’aquella llarga nit corresponia al fet que aquelles, que li eren tan poc favorables, es podien atribuir en bloc als electors que votaven just sortint de missa. Al ritual consolidat d’una diada electoral amb una cronologia que es repeteix també a les urnes: anar a missa major de diumenge, votar, fer l’aperitiu amb olives farcides i comprar el tortell de nata a la pastisseria de la plaça major.

Dimarts, 3 de novembre de 2020. El primer dimarts després del primer dilluns de novembre de tots els anys múltiples de quatre se celebren les eleccions presidencials als Estats Units d’Amèrica. En aquesta edició es dirimeix la reelecció d’en Donald Trump, per quatre anys més, o la d’en Joe Biden. Les enquestes pronostiquen el canvi i mig món té coll avall que els demòcrates d’en Joe haurien de derrotar aquest home -el pallasso que ha fugit d’un circ, com l’anomena aquella iaia-. En Donald ha canviat de paper en l’espectacle més gran del món, The Greatest Show on Earth, pel de funambulista. Haurem d’estar al cas de les seves evolucions amb xarxa judicial o sense.

La matinada de dimecres, hora de Setcases, ens vam llevar i ens vam desemboirar de les lleganyes amb una inesperada sorpresa massa matinera, el trapezista de la Casa Blanca, amb un triple salt mortal, queia dempeus contra les prediccions, el presumpte tsunami blau del Biden i el desig de recuperar, si més no, unes maneres de fer política diferents. Amèrica insistia a fer costat a Paquiderm Delirant, el gran cap d’una descolorida tribu pellroja tirant a pastanaga, en Donald Trump. La sortida del sol inaugurava l’alba electoral amb una gama cromàtica del color de gos com fuig al còctel de tothom es mereix qui vota.

La participació, el ball de dades, el recompte, les manifestacions i el dibuix ben gràfic dels estats que fan costat a un i altre candidat il·lustren el que es viu allí i a la resta del món que ens ho contemplem amb interès perquè volem abastar les engrunes caigudes de la taula on es disputa aquest banquet electoral. Som electors, encara que sense dret a vot, perquè creiem que també ens hi va quelcom. I sinó simpatitzants de ple dret.

La intriga del recompte, alimentada per les piulades trumpianes, ha estat d’una inaudita intensitat. Els requeriments de l’actual encara president exigint que s’aturi l’escrutini és quelcom inversemblant, un dard letal al cor d’aquesta democràcia americana considerada un paradigma que també té alguna paret mestra de decorat hollywoodià o de cartó pedra.

Dissabte, mitja tarda hora local de la Barceloneta, les urnes es decanten per Joe Biden i Kamala Harris mentre el Barça treu la testa a lliga i l’Ansu Fati es lesiona, un afer de menisc lleig. La gran somera blava, el recanvi de l’avi Biden, en Joe el dorment -com l’ha motiuejat en Donald- guanya les eleccions. Veure com en Biden, a la manera Bruce Springsteen sortint a l’escenari, galopa com un soldat del Setè de Cavalleria per arribar al faristol em fa patir. Les exigències escèniques de llenguatge no verbal aconsellades per uns maldestres assessors no em lliguen amb la fragilitat senil del personatge. Un mal pas literal el pot estavellar a l’atzur de la moqueta demòcrata causant una trencadissa irreparable amb tota la delicada cristalleria òssia feta miques. No el tortureu més, deixeu-lo bellugar sense estridències anacròniques. Ja ha patit prou, com  aquell alcalde proper que esmentava al principi mentre sortien de l’urna només els vots dels missaires.

Més o menys a la mateixa hora, però la local de Virgínia, en Donald Trump no accepta la derrota assajant el swing al seu camp de golf en propietat. Contrasta la força i la ràbia amb què balanceja, sense doblegar l’obligació a haver d’abandonar la Casa Blanca. Un cop, un altre i un altre cercant la resposta dels oracles en el forat del poder mentre els sequaços i els propers callen o l’abandonen. Assistim a un ritual més al qual, en Trump, ha convocat els seus fidels al sagrament -o a un sacrifici- carregats d’escopetes.

Diumenge matí, hora local de Barcelona, m’aturo davant l’aparell de televisió des del qual l’àvia oeix la missa dominical en català des de Sant Cugat que oficia el Mossèn Carles Cahuana. Aquest mossèn té captivada la iaia. Certament és un gran professional i un gran comunicador. També ell demana a l’audiència pel president acabat d’elegir -Preguem al Senyor! -Us ho demanem, Senyor! –respon l’àvia d’esma. Després es gira i em pregunta –Aquell del circ, ha sortit?

La ferida en la pell de la gran Amèrica és tendra. La petjada i les conseqüències de l’era Trump no seran fàcils de guarir. Potser per això, la diplomàcia mundial i molts dirigents s’han afanyat a fer costat a en Biden i a la seva successora, una jove predestinada a ser el recanvi natural d’un president amb una motxilla vital molt carregada. Sort i encert! En la vida, sovint, els successors o els antecessors et fan, ni que sigui per contrast, millor o pitjor. En Joe ha comptat a més amb el vot d’aquells que l’han exercit en contra d’en Donald Trump.

Respecte de la meva simpatia personal us he de confessar que en Joe Biden, al marge del que representa en aquest moment, es deu a què té una retirada amb el meu oncle Pitus, al cel sigui.