El piromusical.

Amb el piromusical s’acaba l’estiu. Tot confirmant aquest missatge breu, que m’ha arribat avui, mentre les orenetes toquen el dos he reprès la rutina l’endemà de la Mercè. Una certesa que esmorteirà la llum dels dies fins que les pampallugues nadalenques no ens redimeixin. Enmig, el parèntesi de la castanyada i les menges eixutes dels panellets –els penellons, Serrat, ja són una espècie més que pateix un procés galopant d’extinció pel canvi climàtic-.

Dies convulsos els que vivim si no fos perquè la festa major de Barcelona, la Mercè, els ha farcit de música i de celebració diversa. Com deia, el piromusical preludia l’acabament de l’estiu fins que els grans magatzems no tornin a fer el tret de sortida que decreta l’operació biquini una primavera més amb les tendències tèxtils que pertoquin i els complements que s’hi escaiguin. Haurem d’estar al cas. 

Si us heu distret de l’actualitat fascinats pels gegants i els capgrossos bressolats per l’acordió d’un cabaret libanès, l’esclat dels trabucaires o el retruny dels coets haureu esquitllat –cosa saludable per a l’esperit- el panorama d’hivern dur que ens anuncia l’actualitat i la piulada matinera. Us recomanaria esdevenir “preventius”, com aquells que posen la cataplasma abans que es produeixi la nafra, si no fos perquè la podeu errar. Han estat dies de convidats, de canelons, de pollastre rostit arrodonit amb un tortell de nata, i cava. Molt de cava per pair l’actualitat indigesta que ens sacseja. 

Ni les tamborinades del piromusical poden amortir la tempesta de retrets que una nena sueca ha deixat anar a la seu de l’ONU. "M'heu robat els somnis i la infantesa amb les vostres paraules buides" els ha etzibat, als perplexos dirigents mundials. Una àvia de la meva infantesa a qui llavors jo no feia massa cas denunciava, també molt irada, que a causa dels coets per anar a la lluna ja no hi havia tants pardals ni tants estels ramblejant pel cel. Ja hi ha qui en fa històries per a crèduls insomnes que proclamen la pujada del nivell del mar. Que alerten de la pèrdua de biodiversitat que afectarà les espècies marines i que repercutirà en milions de persones dependents del mar. O els sistemes de gel continentals que perdran els seus glacials. Apocalíptic! Si fos cert, i els incrèduls perdessin la raó, hi serem a temps -la humanitat-? 

Per si de cas, repetiu de tortell de nata i ompliu la copa de cava una altra vegada! 

La justícia poètica, de vegades, posa alguns personatges a lloc. Una alineació astral tirant a lluna nova ha posat en evidència la cara fosca del president dels Estats Units, en Donald Trump, demanant en diverses ocasions un "favor" al president d’Ucraïna. Res d’extraordinari, només regirar molt per sobre entre la brossa de l'exvicepresident Biden, el contrincant a les presidencials del 2020, per tal d’exhumar algun cadàver rostit pel gas ucraïnès que encara fumegi. Alhora, l’amic entranyable del Trump, en Boris Johnson, s’ha hagut d’empassar que la Cambra dels Comuns reprengui les sessions després que el Tribunal Suprem declarés “il·legal” la suspensió de les cambres. Veurem com evoluciona el món anglosaxó. 

Una mica més de cava? Tornarà a sortir disparat, com una escopetada, el tap de l’ampolla. Potser l’esclat sonor més apropiat per a una celebració. No cal que la xarboteu, però, com fan els herois motoritzats al món de l’esport. 

El president espanyol en funcions sembla que sí aconseguirà molt oportunament d’exhumar un cadàver. Ho ha anunciat a la seu de l’ONU –en competència mediàtica amb la icona Greta Thunberg-. Ha dit que es tanca simbòlicament el cercle democràtic fent fora en Franco del mausoleu públic on està enterrat amb honors d’estat. Es tanca, ha emfatitzat, un capítol fosc de la història d’Espanya. Jo al triomfalisme de tancar capítols i arrodonir cercles esperaria –a destapar el cava- al dia que la bugada de tots els llençols bruts de la memòria històrica es puguin entendre sense taques ni forats. Llavors, sí, n’obriré una ampolla i brindaré. 

-Només un dit! Prou!

Els esgarriacries d’un tribunal –n’hi ha tants que és un embolic- van fer coincidir amb les festes de la Mercè l’operació de captura de nou membres dels CDR. Catalunya i l’independentisme. Segons un informe judicial –els informes també tenen una Poètica pròpia- es va detenir un "grup separatista d'índole secessionista català". Se'ls investiga per delictes de rebel·lió, de terrorisme i per tinença d'explosius. Segons el ministeri públic, la detenció tenia per objectiu impedir "les accions" que aquestes persones "pretenien perpetrar" en dates pròximes que "podrien haver ocasionat danys irreparables". La Guàrdia Civil informa que durant els escorcolls s'ha localitzat "abundant material i substàncies considerades precursors per a la confecció d'explosius", susceptibles "de ser utilitzades en la fabricació d'artefactes". 

Abans no arribi la castanyada –i després- també haurem d’estar atents cap a on tomba el món català.

El dia "D".

Les tempestes fan estralls i desllueixen les festes majors de setembre. Per fortuna la tamborinada elèctrica amb què vam començar la setmana no va comportar els formidables aiguats que anunciaven els homes del temps a la costa central catalana. No ha estat així, malauradament, al llevant peninsular on la gota freda descarrega amb una fúria estremidora. 

Pendents de les prediccions per a la Diada durant tot el matí de dimecres, TV3 sovintejava l’actualització de les previsions per encertar –com ho fa fer- respecte de l’estat de la cosa meteorològica en relació a la tarda, per si se’ns amararia la samarreta i si se’ns esvairien la pancarta i l’estelada. Era fonamental saber si ens remullaríem o si sortiria el sol perquè el temps podia condicionar l’assistència a la gran manifestació de la Diada. Les previsions dels sequaços del Tomàs Molina comprometien, prestigi professional al marge, quelcom més fonamental per a un exèrcit que podia no acudir al camp de batalla no per covardia sinó perquè plouria.

Deixo la polèmica d’aritmètica aplicada al nombre de participants a la manifestació d’enguany als de ciències. Faig constar, però, la variable de la incertesa que va incidir en l’assistència atribuïble als meteors que cauen del cel i als desenganyats. El dia es va llevar lleig i va deslluir l’ofrena a en Rafael Casanova mentre retrunyia entre cruïlles una tronada d’himnes. Surava la grisor anunciada, el desencant i el cansament mentre la cridanera col·lecció de samarretes va envaint massa prestatges edició rere edició amb la promesa que enguany serà l’últim. 

La pluja de primera hora, les ràfegues de vent posteriors i el sol que finalment va treure el nas migdia enllà van esdevenir un escenari ben apropiat ja que es va correspondre amb l’estat d’ànim d’aquest any. Del desencís previsible a certa esperança renovada. Una mica com a les portades d’alguns diaris el dia després del dia “D”. Dels carrers molls a les manifestacions eixutes amb què il·lustren el fracàs de la trobada a les rotllanes plenes com un ou i el carrer de gom a gom. Una gentada! Del pacifisme familiar i festiu habituals a les reprovables agressions puntuals a determinada premsa existeix tot un ventall d’arguments segons la càmera amb que ho retratem i el llapis gruixut amb que ho glossem. -Quants dius que hi van anar? 

En el pla personal, a casa, també ha estat una diada excepcional perquè en aquesta ocasió vaig gaudir d’un convidat particular. Es va escaure que un amic d’adolescència, des que vam coincidir a l’altiplà i vam compartir els cels metàl·lics de la transició al Madrid d’aquells anys, havia anunciat que vindria a visitar-nos. Va aparèixer a mig matí per compartir l’àpat i la manifestació a la Gran Via. Un repte! Ell no havia triat el millor dia per visitar la Barcelona captiva de les ordes independentistes. I jo ho tenia espès per no destrossar aquella beatífica imatge amb què et bategen aquells que postulen l’empatia amb la sentència del “no pareces catalán”. Tot se’n podia anar en orris! 

Deu ser que el meu amic estava al cas –i s’anticipava- de l’informe que el CIS ha publicat tant oportunament just abans de la previsible nova convocatòria d’eleccions generals. Pel que fa a les percepcions un percentatge molt significatiu dels enquestats responen que la “desconfiança” tenyeix la seva visió sobre la política, seguida de “l'avorriment” arrebossat per la “indiferència”. Mala peça al teler. Jo em vaig explicar dient que una bona part dels manifestants reclamaven que els polítics catalans també recuperin la brúixola. 

La curiositat per viure la Diada en directe, suposo, va propiciar que féssim un tomb matinal pel passeig de Lluís Companys, una foto davant del monument d’en Rafael Casanova navegant entre ofrenes florals i a assistir a la manifestació de la tarda. També el vaig ubicar entre el Palau de Justícia encerclat per les tanques i l’escola veïna que protagonitzà unes imatges terribles de les càrregues policials durant l’1-O. Cerc que el que més el va sobtar va estar l’absència de barricades, de fogueres i de la violència demonitzada amb què alguna premsa dibuixa la Catalunya tràgica. Assetjats pels dimonis independentistes va gosar de profetitzar respecte del nombre de contenidors cremats durant la manifestació que l’endemà alguns penjaran a l’aparador informatiu. 

No sé si vaig estar capaç de fer-li entendre el per què d’aquesta desafecció i la voluntat d’esdevenir república de una part significativa de la Catalunya cansada del tractament que rep. Tanmateix, desconec les previsions que els homes del temps polític emetran respecte de la gota freda que la sentència del judici pot tornar a revifar. 

Just el dia després del dia “D” l’escola s’ha tornat a omplir de futur.

Ous de pagès.

Almas Veganas és una associació creada “per al rescat d’animals”, un grup autoanomenat santuari vegà on es proposen salvar vides fonamentalment “de granja, per donar-los una existència digna i alliberar-les de l’esclavitud”. Afirmen que “els ous són de les gallines” –els ous per a qui els pongui!- i mereixen una “vida tranquil·la i digna”. Per aquesta raó, separen les gallines dels galls “perquè no volem que les violin”. Sobre la polèmica de la “violació” de les gallines, certifiquen que es pot deduir per l'actitud de les femelles que no volen ser muntades perquè “sempre s’intenten escapar, i, a més, els galls les fereixen, de vegades de gravetat”. Deixarem de banda els ous de pagès que prenent el raonament deuen ser dels pagesos. 

El papanatisme a les societats més fartes que un llop pot arribar a catequitzar respecte de les copules gallinàcies. Lloada l’hora, però, que amb la solvència anímico-vegana d’aquesta associació es vulgui trencar una llança contra la falsa moral de ser “més puta que una gallina”. A la disbauxa carnal ens hi hem de tornar humanitzant la castedat amb cresta com a pròpia d’un santuari.

En un estiu literalment de faula un altre criatura també ha estat protagonista, un brau ha situat Vidreres al mapa de les festes majors d’agost i ha ferit dinou persones, dues de les quals en estat greu. L’animal, que ha saltat amb nervi atlètic el tancat on se celebrava el correbous, ha envestit el públic. Posteriorment ha estat acorralat en un bosc proper i ha estat abatut pels municipals, fet que ha rebut les crítiques de grups ecologistes i defensors dels drets dels animals, que han reclamat altres mètodes per a controlar-los. 

Els regidors a l'oposició del municipi exigeixen a l'equip de govern que elimini els correbous, una activitat que titllen d'anacrònica, perquè "no totes les tradicions estan bé per definició”. Lamenten que l'Ajuntament no dediqués ni una sola paraula al bou mort, cosa que els sembla un menystenint més al maltractament animal. 

M’abstindré de censurar la manca de sensibilitat envers de la defunció de la criatura que els municipals van estossinar de manera tan expeditiva –molt similar a la que pateix el vacum en els escorxadors abans de ser especejat-. Em decantaré pel silenci que denuncien abans que per les caníbals lloances gastronòmiques fent la xup-xup al bon estofat que va propiciar aquest brau a les olles locals. 

Deixarem les animalades en aquest punt. 

Bon curs!