Barcelona 2020

           Barcelona 2020. La ciutat viu al caire del col·lapse turístic. Els creuers disciplinats fan cua pacientment des de la costa de Salou. El Prat sembla un formiguer de taxis grocs i negres que no donen l'abast perquè la línia del metro i el rodalies que han de connectar l'aeroport amb la Font de Canaletes encara s'han d'adjudicar. El rei Mides del turisme governa la ciutat amb la marca Barcelona. Pa de pagès Barcelona, espardenyes de set vetes Barcelona, barretines Barcelona, paciència Barcelona, falagueria Barcelona... I els partits polítics, assessorats com cal, ara es diuen CiU –o sense la U- Barcelona. Partit Popular Barcelona –o sense PP-. PSB. Podem Barcelona, Republicans de la ciutat comtal Barcelona... També els raigs futuristes que coronen la muntanya de Montjuïc escriuen amb calitja sospitosa la marca Barcelona projectada a l'infinit.

Russos freds. Turistes xinesos de pas que no es refien dels nous botiguers orientals garrepes. Europeus de la tercera edat daurada. Comiats de solteres etíliques. Japonesos amb tapaboques. I els àrabs amb papers i diner de plàstic a cabassats han augmentat les visites de manera exponencial des que Barcelona gaudeix de la tercera mesquita més grossa del món. Un emir, després que la Qatar Foundation arrelés al cor del barcelonisme, va decidir comprar la Monumental, una plaça de braus del segle passat que es va salvar de convertir-se en un entranyable centre comercial com Les Arenes. Un projecte de dos mil milions d'euros inicials concretat en tres mil i escaig amb els sobrecostos habituals. Bona part s'hauria invertit en aixecar un minaret que es pot veure, les nits de cel clar amb serena d'ull de peix, des de la Giralda de Sevilla.

Al xivarri tronera de les eurosaxones acomiadant la llibertat sense cònjuge, als concerts de percussió per a contenidor de reciclatge a la matinada, a les botzines al port delatant que un creuer eixerit es vol colar, a les campanes i als carillons s'hi ha sumat la crida a l'oració dels muetzins que cada vegada tenen un deix més semblant al del vicari d'Olot. La puntualitat marca Barcelona ha deixat d'escoltar els expressos de mitjanit amb retard i destinació a l'estació de França per apuntar els rellotges amb els esgarips que tenyeixen el cel del color verd que irradia aquest dit diví, la fita del profeta. Una ombra a la Sagrada Família, inacabada encara per decisió de la fundació que la gestiona. Han acordat, amb bon criteri, alterar el projecte i aixecar el sostre del temple gaudinià. A veure qui la farà més llarga apuntant els déus?

Si l'alta velocitat torejant la Sagrada Família va estar un episodi significat de principis de segle, la guerra religiosa i cultural que assotà després la ciutat va estar més agra. Algú hi va fer una estratègia per tapar les pretensions separatistes dels catalans després que el canvi de rei no va estar prou eficaç. Que el pecat fa forat! A les hemeroteques de l'època hi ha els arguments i les repliques diverses que enrarien el moment. Els dirigents de la dreta més rància argumentaven que la mesquita representa uns principis absolutament contraris a la convivència amb uns valors que entren en col·lisió amb els nostres i amb la Moreneta. Els milionaris de Qatar contraatacaven dient que els barcelonins marca Barcelona haurien d'estar orgullosos que els musulmans transformessin el dolor dels braus i les rebolcades del José Tomás en un centre espiritual.

La polèmica, els sabotatges, els comentaris a les xarxes, la comunicació en general hi tenia un centre d'interès permanent i en brases roents, que no s'han apagat encara del tot al 2020. Les campanyes antitaurines van estar una anècdota comparades amb la guerra santa marca Barcelona. Religions imposant la seva capacitat de perdó, de comprensió, d'exemple moral i d'ascensor cap al més enllà paradisíac a cops de roc per les cantonades de la Gran Via. Va estar dur d'arribar a aquest estat actual on la ciutat s'ha encalmat, com si es tractés d'esbravar un cava xarbotat. Barris peculiars en una ciutat atacada per la síndrome d'una Jerusalem a la catalana. Va caldre molta pedagogia, molts sermons conciliadors i més estudis macroeconòmics per arribar a entendre que els bàrbars del nord i els rics del sud ja no ens conquereixen, directament ens compren.

No va faltar, abans que Catalunya fos independent, aquells que hi van veure una estratègia per acostar a la foguera nacionalista els marroquins i els pakistanesos que van tenir dret a votar la secessió de Catalunya. Un gest dels partits polítics de l'època per estendre-hi la influència alhora que els immigrants amb papers creien que els seus comerços també en sortirien beneficiats de l'allau pelegrí que visita la Monumental Meca taurina. Encara avui dia, al complex turístic de la mesquita, s'hi poden adquirir, regatejant, toros de plàstic amb banderilles.

Qui ens havia de dir com de rendible ha estat la iniciativa que ens ha portat al moment actual. La marca Barcelona oneja pels paradisos comercials de la globalitat. Adossar a la Plaça Sant Jaume, entre l'Ajuntament i la Generalitat, la rèplica a escala més funcional del Kremlin ha estat un èxit. Convertir el Passeig de Gràcia en un jardí oriental amb xamfrans escarnint la Gran Muralla, un encert. Jo crec que l'última proposta de Google per aixecar les oficines a la muntanya de Montserrat, amb gratacels més enlairats que el minaret, serà definitiu.

"il·luminem la catalana terra,

guiem-nos cap al cel".

Sissi emperadriu

Una de freda i una de calenta en la tebior ambiental dels dies just quan la lluna fa el tombant i el sol creua pel solstici a la matinada màgica de Sant Patllari. Estiu, quan tota cuca viu i l'esplendor vital inicia amb pas de pardal la decadència cíclica de la natura. 

La freda ha estat la desqualificació contundent, sense pretextos, de la selecció espanyola de futbol. La campiona del món ha patit una humiliació a ritme de samba. L'actitud dels futbolistes, del compromès Sergio Ramos, per exemple, el jugador amb el posat més abduït durant la cerimònia mentre l'himne envaeix els cors, qui se sent més orfe d'una lletra inflamada per poder esbravar tanta raça i empenta, tampoc ha tingut sort ni encert. Cap, tampoc els del Barça, que ja es concentraven atacats per aquest virus tan encomanadís. Quina manca de simetria estratègica, de perill i de concreció. L'entrenador s'ho contemplava amb cara de xai a les envistes de l'escorxador, un poema amb rimes d'impotència. S'ha acabat un cicle!

Repetir l'heroïcitat de l'anterior campionat hauria estat un miracle. Es veia a venir, però caure d'aquesta manera, sense gols, sense brillantor, sense sang ni suor damunt la gespa ha decebut aquells que encara tenen fe en els prodigis. I com que les coses del futbol són de memòria fràgil i de reconeixement històric fugisser, veurem com s'ha de rovellar la màquina d'estampar estelades en la samarreta nacional. Ja hem oblidat la grandesa i les copes enlairades, ara en vivim la ressaca dels excessos enmig del ridícul global, proclamen els entesos. Els herois d'aquelles gestes ostenten els llorers pansits com orelles de quisso llebrer, abatudes, i amb l'orgull deixatat pels retrets dels profetes estrategs.

Per fortuna per al seleccionador i per als gladiadors la desfeta haurà estat, per ara, només un preludi desdibuixat en l'altra gran gesta. Aquesta històrica, de les que no es marceixen com les corones guanyades a l'estadi. És la bona nova, la calenta, que ha amorosit la galletada d'aigua freda que ha temperat la rua brasilera. La monarquia ens ha tornat a salvar perquè la presa de possessió del nou monarca ha emmudit qualsevol altre esdeveniment per gruixut que hagi estat. Si hem perdut la ultramarina corona periple i vegetal n'hem aixecat una altra que perdura il·lesa a les arnes del temps; al contrari, hi té les arrels ben profundes, en la tradició i en l'herència via nissaga. -Uf! –es va sentir el sospir de la Roja fent penitència a l'ombra del Crist de Corcovado a recer de l'epidermis pecaminosa estesa a la sorra de la platja que atalaia.

Qui podia estar atent a la desfeta ameríndia quan a les planes assolellades d'altiplà, el dia de Corpus, proclamaven en Felip VI. Visca el Rei! La cosa és cridar. A Barcelona ens consolàvem observant l'encanteri d'un ou ballant amb ulls de criatura sorpresos i sense picar de mans, com en Mas a Madrid. En temps de crisi i d'austeritat estalviarem en desplaçaments reials i presidencials amb destinació a Maracanà. La Roja, com el Barça i la monarquia, necessiten saba nova i empenta a grans dosis.

En aquesta ocasió, la competència tèxtil en l'estampat de banderes a la ciutat comtal no ha estat significativa ni rellevant; la bandera espanyola ha florit esponerosa com el cereal madur subratllant les voreres i els fanals de disseny a la Castellana cantonada amb Plaça d'Orient. Diuen que l'afluència tampoc hauria propiciat la revenda de localitats. La perícia del realitzador retallava amb precisió quirúrgica els cromos que projectava la televisió just on l'espai buit deixava endevinar el paisatge alpí per on evolucionava l'emperadriu Sissi i un príncep blau que a còpia de petons i paciència s'ha transubtancialitzat en rei. Pantalla panoràmica amb el tecnicolor inflamat conferint una atmosfera tamisada per un polsinós vel daurat. L'argument edulcorat, de conte de fades, en una interpretació sobreactuada per part de l'emperadriu protagonista -segons els parer de les mares partidàries de l'alletament natural-. Excessiva dedicació a la princesa i a la infanta, les criatures més ingènues que van interpretar el paper amb solvència i una dosi de paciència admirables. Algun crític n'ha significat el recurs de la Letizia i el valora excessiu, "no s'hi val tot per tenir les mans ocupades a escena". Ja n'aprendrà, a ser només un estàtic perfil numismàtic.

El mateix erudit en lloa la marató de cops de cap reverencials, les glamuroses genuflexions amortides, els besamans sense contacte i les salutacions reiterades. Més de dues mil ànimes van desfilar, una a una, impacients i privilegiades davant dels nous reis. La Zarzuela va confegir la llista de noces i dels invitats amb dret a àpat. Si no ens han convidat no som ningú, poble pla o aplanat que ja en vam fer prou gaudint de la deferent -i temerària- passejada amb carrossa descoberta. Una propina mentre espantàvem els tàvecs i les mosques republicanes que acostumen a clivellar cavalls neguitosos i cavallers custodis. Com que no ens han convidat, ens estalviarem la despesa en vestits, però no el regal.

L'esplendor del dia, del dijous significat que ha tornat a lluir més que el sol, es verificava en el ritual de les coses immanents, que perduren en el seu interior com un ou dansaire. I en la permanència hereva de la tradició res canvia perquè mudant de condició els éssers i les coses esdevenen una altra realitat diferent. Aquí, com al malaurat campionat de futbol, només es canviava el davanter central per un altre ariet ofensiu, més fresc i reposat, amb més mobilitat al camp de joc.

Encuriosit en el ritual, llec en la ciència del protocol, la lectura del que vam presenciar té la seva significació sense cap mena de confusió ni ambigüitat. Tot sota plànol i cronometrat. La imposició de la faixa de capità general de tots els tancs, els avions i els cavalls dels tàvecs, la desfilada militar i els uniformes sempre presents –el mateix vestit del rei- no són negociables. La samarreta, en el futbol, no és caprici de qui la vesteix.

Respecte del discurs, podia i volia el rei que s'estrenava –encara en rodatge- anunciar quelcom diferent del que va dir? Li és permès de deixar la vorera per on transiten els principis fonamentals de la monarquia espanyola? Tot esquitxat amb l'adjectiu "nou" que va saltironejar jogasser i gens precís. La tradició és pot innovar? Imaginar un altre discurs és com voler pescar la lluna amb un cove -Perfecte! -declaraven els pesos pesants de la recent història democràtica del país. Alguns dissimulaven prou bé l'enveja sana i legítima que els assisteix a aspirar al paper de galant de la futura República.

El primer servei com a monarca, en Felip VI, l'ha acomplert amb escreix. Escometre sense un mal gest la gentada és tan dur com competir al Roland Garros. I el més important, va esborrar les portades del ridícul dedicades a la selecció espanyola. Que si alguns futbolistes són baixets i poc fotogènics, vam poder exportar la imatge d'un rei alt, guapo i sense tatuatges visibles a qui fa costat una emperadriu hiperactiva estimada per les càmeres. Qui sap si en un rampell de nostàlgia no hauria preferit el paper de la Sara Carbonero. 

Bona revetlla!

El mosquit tigre (Aedes albopictus)

Voldria esmentar esdeveniments que no ens amarin de neguit, estupor, desencís o pessimisme, però l'actualitat no m'ho posa fàcil. Trobar  quelcom que ens aixequi la moral i ens elevi l'esperit. Descobrir fets que ens facin levitar en l'amor propi de ser persones i d'existir. Cerco en les primerenques calorades que anuncien la foguera purificadora de Sant Joan, en l'esclat de verdura exultant, però també hi fan niu el mosquit tigre o la vespa asiàtica. Em capbusso en el mar nostre de palangana i tampoc en surto il·lès, el grau d'acidesa i la temperatura de l'aigua n'amenacen les espècies i el turisme; que les meduses l'han d'espesseir com una escudella tèbia, presagien els científics i ho esbomba la premsa.

Costa de detectar quelcom en positiu. Per això hauré de capgirar el titular, El Consell d'Estat, un òrgan consultiu, dictamina que la Llei d'Educació del ministre Wert és un nyap. Qui ho podia sospitar? Tot i que una norma tan consensuada i amb un articulat tan exquisit, algun petit defecte ha de tenir. 

En Pere Navarro, del PSC, ho deixa estar. En la crònica d'una dimissió anunciada s'hi estampa la imatge del corredor de fons o la solitud del poder, sobretot quan aquest –o el suport- t'abandonen. Aquesta sí que ha estat una clatellada definitiva des de l'anonimat. I van caient com mosques. Una epidèmia que podria abastar també en Duran. Se n'haurà de veure l'evolució, per ara flirteja i es dedica a la catxa en un solitari per a tafurs. Ambdós personatges són màrtirs assetjats pels dards del secessionisme que no admet mitges tintes ni tres carrils, o "sí" o "no". En la renglera, les fitxes de domino trontollen empeses per la sacsejada europea on només la successió monàrquica té el nord i un full de ruta clars i ben dibuixats. La resta, dringadissa en equilibri precari.

Els de les elèctriques també viuen clivellats per una nova espècie de mosquit tigre que nia a gran alçada, com l'oriental vespa. Uns activistes han grimpat a una torre de la MAT al Gironès. Hi campen penjats en una mena de performance per a marionetes que enrampa. El veí de barra mentre remena el cigaló proposa una lleu descàrrega per enllestir-ho per la via contundent. No li calen bombers en vaga ni Mossos d'Esquadra sense xarxa ni escopeta.

Pocs esdeveniments poden aplacar les calorades i prevenir els focs d'estiu que s'acosten. Un és el mundial de futbol que s'inaugura avui. Un bon antídot amb propietats analgèsiques que ens bressolarà aquests dies amb molta pilota a l'olla. Encara que l'organització no les té totes, temen que la cosa social encengui el fulgor estratègic del fora de joc. Cal afegir-hi, en clau nacional, que la Roja -aquest Barça internacional en hores baixes- cobrarà unes primes escandalosament indecents. El pa i el circ no sempre arriben per a tothom.

Aquesta sí! És la gran notícia de l'any que ens redimeix de tanta misèria literal quan la selecció no és la favorita a Brasil. El PIB pujarà aproximadament un 4,5%. Comptabilitzarà a caixa la riquesa generada -bitllo-bitllo- en activitats il·legals com l'exercici de la prostitució i el narcotràfic encara que no cotitzin. Inquietantment tranquil·litzador poder incorporar el suborn i la corrupció als llibres de comptes! Diguem que, o es tracta d'un tripijoc d'enginyeria macroeconòmica amb què ens volen prendre el pèl, o bé d'un acudit per a economistes d'americana model Sala Martín que la resta de mortals no captem.

Quina olla de grills! A Valladolid han nascut dos cadells de gos de color verd. Hem trencat la dita castellana del més rar que un perro verde. La realitat supera amb escreix la inversemblant faula. I encara més, en Banderas i la Griffith s'han separat. 

Que arribi aviat Sant Joan, ens cal una bona flamarada que netegi l'atmosfera i ens alliberi del mosquit tigre!

Galgos i podencos.

Alguns mitjans confirmen que la previsible tardor catalana, i calenta, ha estat determinant per fixar el procés d'abdicació i coronació que ens escomet. Un període estival, de prevacances optimistes amb un esperançat campionat mundial de futbol –un esdeveniment de pilotes jugades amb els peus a ritme brasiler- que sempre amorteix i estaborneix el gemec polític -Gol de la monarquia!

Dimarts el rei i el –encara- príncep presidien –o regnaven- en un acte miliar a l'Escorial. Dimecres el monarca era aclamat a la llotja de las Ventas, a la cursa de braus de la beneficència, una gran postal per a la premsa internacional. Mentre, el príncep i la futura reina Letizia, la plebea, eren retratats en un monestir de Navarra. El proper Felip VI hi va dictar el discurs que pertoca, Espanya és una gran nació a qui vol servir "unida i diversa". Lectures vàries en un exercici d'equilibri estilista molt difícil d'articular. Una de formal, en Felip s'ha afaitat; el rei del XXI no ha de lluir barba de dies a l'estil Bosé.

Dilluns al vespre, acabat d'abdicar el rei, vaig treure el cap a la Plaça Catalunya. La xarxa social convocava contra la monarquia. Vaig tenir cura, per allò dels referents paterns a estalviar, de no coincidir amb la meva filla. La seva crònica, encertada, va ser que no es proclamarà pas la III República si la metxa ha de ser la multitud que no es va aplegar al costat dels grans magatzems.

Aquí, al rovell de l'ou barceloní, ens vam concentrar molts reporters amateurs per congelar el moment, tertulians enciclopedistes, actors de serial i els nostàlgics de la República d'edat avançada a la recerca de l'oblidada memòria històrica. I els turistes, que no s'ubicaven pas –What's? –The Patum! -vaig estar a punt de contestar a la rossa passavolant. Només suraven escadusseres volves del polsim dels dies històrics amb una aclaparadora presència d'estelades. 

Tornant a la tardor catalana de la consulta -deixarem el concepte referèndum al republicanisme esbravat d'aquest dies- recullo el missatge del monarca des la pàgina web de la Casa Reial. Acabava d'estrenar el mitjà amb pólvora i l'encertava en el blanc de les sensibilitats afuades. "No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia". En recordo la polseguera d'una reflexió que, com a rei neutral pacificador i aconseguidor de miracles d'entesa, es podia haver estalviat. Així ho vam percebre des de Plaça Catalunya.

L'etern problema catalan que enunciava Ortega y Gasset sobre l'Estatut de 1932 plana perenne amb revifades i flamarades cícliques si és que mai s'ha arribat a dissoldre. Espanya degluteix, es cruspeix, la diversitat inquietant per principi i per atavisme. Com una matèria de fe teològica que no es pogués acordar sense greuges que mai cicatritzen. Sempre hay un fragmento de la mañana en el museo de la escarcha proclamava en Lorca a ritme de Vals.

Ressona l'eco de les paraules. De qui esdevindrà Felip VI proclamant que "Catalunya és la que els catalans volem que sigui". L'eslògan era portada a La Vanguardia l'any 1990. Retruny el discurs del 2001, governant el PP, quan li van fer dir a en Joan Carles que a Catalunya mai s'ha obligat a parlar en castellà. Podria afegir-hi la lapidària sentencia del de les celles acitroënades que només va aconseguir aprovar la caixa dels trons que s'ha destapat amb l'Estatut del Constitucional.

Obrir la boca a Catalunya deu tenir un punt de temeritat. Ací deu raure aquest entossudiment a no deixar-nos pronunciar. Millor callats o abstenint-nos. El que ha determinat CiU, adoptar la política estratègica de la lletra petita i en cursiva. S'entendria el vot favorable? A Esquerra Republicana en subtil coalició, segur que no!

E la nave va! Coincidint amb el Corpus tindrem coronació. Sense fastos, sense desfilades i sense misses. Només resta per determinar quants, després de la velocitat de creuer que ha pres la singladura, no alçaran el dit per qüestionar-ne la carta de navegar.

Abdicar

La notícia corre pels mitjans com la pólvora. L'anunci d'una compareixença d'en Mariano, per sorpresa i a primera hora del matí, ha fet entreveure una remodelació de govern després que el PP hagi analitzat els recents resultats electorals amb una maquillada a la plantilla ministerial.

No ha estat ben bé així. M'han alertat els jubilats al cas de les obres del barri en assemblea permanent a la cantonada. No s'han pres pas l'abdicació com un estat d'orfandat sense remei. Només es tracta de canviar el rei en un ritual, com una mena de comunió –exemplificaven-, perquè sigui vàlid davant dels déus monàrquics i dels súbdits. Avui el dia és radiant i sembla que l'estiu ja s'ha decidit per la calor.

De bursada hem començat la setmana amb un dia històric, dels que omplen les pàgines a les cròniques. Primer amb les declaracions molt serioses del president del país, del mateix protagonista i del president de la Generalitat. Després, les oportunes reaccions enllaunades sense massa elaborar, arxius històrics d'imatges biogràfiques greixen els minuts amb continguts mediàtics obviant la diversa fauna cinegètica.

El rei ha dimitit! Visca el rei! De Joan Carles I a Felip VI. Tindrem monedes per encunyar, reis jubilats i un papa retirat. Hi ha de tot, i més, en aquest moment apassionant. Cal suposar que els cercles –lobbys- monàrquics han estat al cas, l'han analitzat i han determinat perquè l'abdicació s'ha de produir just en aquest punt estival temperat fugint de les previsions excessivament tòrrides.

Era una possibilitat enraonada que després de les ensopegades múltiples del rei i de les xacres que n'han afeblit l'estat de salut, es plantegés deixar-ho estar. Doncs no, al contrari. Quan s'hauria entès i acceptat més la raó per promoure el príncep, ell oferia el penediment i en mantenia les regnes. Per això el gest d'aquest matí resulta tan imprevist. Hauran pesat més les circumstàncies que no pas la voluntat del mateix Joan Carles I?

Què li poden haver fet entendre a l'avi monarca perquè hagi decidit repartir la legítima i el ceptre. Una ullada a l'índex de popularitat –que no passa pel nombre d'Holas i revistes setinades venudes- deu haver estat demolidor. Mai la monarquia democràtica havia gaudit de tan poca consideració. Massa fronts oberts, massa escàndols. Alguns de simpàtics i d'altres més paquidèrmics, com la corrupció que ha arreplegat el gendre.

El lobby dels de la sang blava i els seus comercials, després d'un estudi de mercat, han decidit fer obres a la corona espanyola. Renovar el palau, pintar i redecorar, sense tocar cap columna ni cap paret mestra. Només una repassada en la carrosseria sense valorar si cal transformar el sistema de tracció o el motor.

 El PP just ha fet calaix i els beneficis dels comicis europeus salven l'exercici pels pèls. Si a la temporada hi afegim la patacada socialista, els resultats són premonitoris per al model polític bipartidista amb el qual la corona ha conviscut tots aquests anys de regnat. Un avís per a navegants seriós si es vol gestionar el recanvi amb una composició legislativa amb garanties que no sigui nociva per a la salut de la institució. Aquest és el moment. Quan hi haurà una altra majoria tan absoluta dels partidaris d'aquest model de carrossa reial. Els horòscops i les vísceres dels coloms sacrificats a la Zarzuela ho aconsellaven per eclipsar en Trias, Can Vies, el magistrat sense casc amb problemes personals, el fitxatge d'en Pelé pel Barça i l'arribada a Europa dels perroflautes bolivarians de Podemos.

 Un altre apunt més per al canvi. La campechanía reial sol ser efectiva en moments claus o delicats. Un esdeveniment reial és un bon antídot. Amb el que cau, i pot ploure més encara, l'abdicació representa una sacsejada formidable. Si més no per farcir de revistes amb saba nova a totes les consultes odontològiques i a les perruqueries del país. Opi per al poble, pa i circ en una festa a palau. Tot arribarà. Com l'anàlisi subtil del Peñafiel estabornint l'audiència mentre disfressa antipaties i assenyala la nova diana a la premsa canalla i del terròs –Plebea!

S'obre una etapa d'esperança –ha dit en Joan Carles I- contra la llarga i profunda crisi amb la maduresa, la preparació i el sentit de la responsabilitat necessaris per assumir el càrrec. Un gran repte per al novíssim Felip VI si no es compleixen els temors d'unes beates sortides de missa de dotze amb qui he coincidit també a la vorera, que no arribi a ser monarca. Es decantaven perquè esdevingui un gran rei amb consens. I una bona dona com la Sofia –hi afegien-. També ha deixat clar, qui abdica, que la successió és cosa tatuada a la Constitució. Tot previst des de l'any 1978. Una eternitat per a una escriptura sagrada que s'ha revelat intocable i virginal si exceptuen alguna relliscada venial que no s'hauria de tenir en compte perquè són coses menors de números i retallades.

Com tenim aquest moment de mudances? Segons en Peñafiel i el setí dinàstic, perfectes. Un príncep modern, ben plantat, sense passat i amb futur. Sang nova per a les velles artèries de la monarquia hispana. S'ha acabat el regnat d'en Joan Carles I que va tenir el moment de la beatificació en el discurs del 23F. Ara només caldrà la santificació d'ací a unes dècades, com en Suárez.

Segons el calendari previsible, mecànic i regulat pel procediment, assistirem a un canvi calculat en la Constitució que segella el compromís legislatiu del procés iniciat a la primera transició. Encara que els detractors del Peñafiel, uns esgarriacries partidaris de la República, ja han convocat concentracions per enfosquir la bona nova. Pretenen descatalogar la Carta Magna, el contracte polític que consagra la monarquia mai votada explícitament.

Els clams eixordadors es podran contenir i silenciar? Enmig, com algú ha manifestat avui, hi habita l'esperança.