Moustaki

La tendresa, la melodia francesa d'adopció que passejava posat de pastor grec amb guitarra, ens ha deixat. Se n'ha anat el francès meridional que va aparèixer en públic per última vegada al Palau de la Música Catalana.

Un venerable chansonnier vestit de blanc amb ulls de color blau mediterrani. Un seductor sense histrionismes de cap mena que onejava com una bandera pausada en una revolució peluda que no ha pogut ser, aquella que proclamava a Sans la Nommer.

Un mariner de ribes properes que navega en la memòria adolescent de quan una veu ens bressolava. La seva música, que no cal entendre, ens amara del misteri dels missatges que sonen bé. Encara ara, escoltar la Marina Rossell repintant-lo amb veu entenedora i homenatjant-lo en promeses cristal·lines és tornar a passejar per la sorra fluvial de Paris o creuar un pont d'Istanbul amb destinació a una illa grega.

Un mot va esdevenir familiar i, alhora, misteriós, métèque. Què era o qui era aquest métèque. Un punt d'intriga que engrandia la màgia d'aquella cançó, una mena d'himne que fèiem personal a mesura que l'escoltàvem. La grandesa d'aquelles músiques que tenen quelcom de batec. Allí alenava la remor melodiosa de la Grècia de les mil illes. O les campanades a mort per Sacco i Vanzetti.

  Recordant en Georges Moustaki d'un temps biogràfic al costat del Tajo, mentre el riu abraça la ciutat del Greco -un altre grec que ha esdevingut universal-. Treien el cap les ondines, dones d'aigua que recitaven de memòria en Garcilaso de la Vega. Just a la posta del sol, el riu reflectia al sostre de la casa l'enjogassat aleteig d'aquelles sirenes de riu en l'altiplà toledà. Ones incansables emmirallaven el sol ataronjat i una col·lecció de peixos dissecats penjats de les parets ressuscitaven.

Música de vespres, quan el dia es mor i les promeses per complir són encara més crepusculars. Balsàmic Moustaki. Una mena de xarop reconstituent contra la melangia, la frustració o els moments baixos de solitud no volguda. Qui no s'hi ha refugiat somiant amb el cap ple de pardals i les mans buides de manyagues.

La mateixa pedra

L'Aznar s'ha deixat entrevistar a Antena 3. Unes declaracions que han servit per a tres coses: qüestionar la presidència d'en Rajoy, endurir el missatge de la dreta encara més i postular-se com a salvador de la pàtria. Amb el PP i el PSOE en caiguda lliure, ell és el garant únic de la recuperació. El líder que ens cal per tornar a entonar aquella melodia d'España va bien amb lletra del tenor José María Aznar i la música a càrrec de l'Esperanza Aguirre a la bandúrria.

El PP guanyaria les eleccions si s'haguessin de celebrar un dia d'aquests? Vés a saber. Tot és possible. Aquest expresident a perpetuïtat vol canviar de condició. Viu cregut que només ell té la resposta i la solució. Ho manifesta amb tanta convicció que algú hi haurà fent-li costat a les urnes. Ho deixa anar amb el mateix posat i aquella mirada de galant del tango de quan ens confirmava que existien les armes de destrucció massiva en la trista mare de totes les batalles–ara vídua-.

L'ésser humà a més d'ensopegar dues vegades en el mateix ruc, té una facilitat prodigiosa per oblidar. La desmemòria i la capacitat subliminal d'aquella cançó de l'estiu amb molt de sol, sangria i l'epidermis assolellada amb el totxo va bien, poden obrar miracles. Aznar, president! Del govern o de la tercera república si la casa reial no s'afanya a treure la pròpia versió estival, Marivent, sol ixent, a ritme de pasdoble amb una barbacoa roent a la portada.

Tot s'ha de veure en la voràgine dels esdeveniments amb la brúixola destarotada que ens mena de Can Tempesta a Can Temporal. Sortim del tornado per caure en l'huracà. Només aquest atleta de la política de fons amb abdominals com canons pot redreçar el rumb d'Espanya que no sap cap a on va malgrat la tradició marinera de qui conjura galernes i pops a la gallega des de la Moncloa. Ai, Mariano, amb assessors com aquest, no et calen pas protectors. Podria tractar-se, també, d'una estratègia per no perdre el poder, exercir d'oposició des de dins del partit quan l'oposició natural fa pinta de viure noquejada a la cantonada del quadrilàter.

Ell basaria la seva estratègia a fer l'Estat viable i eficaç. A tenir institucions per defensar l'Estat de dret, impulsar la reforma fiscal, conformar un nou pacte social sobre pensions, sanitat i demografia. Com pot vendre aquest eslògan de precampanya si el partit del qual n'és el president honorífic no ha complert molts dels compromisos que va anunciar. La resposta és la seva persona, el salvador més enllà del joc de partits. Un cabdill amb pols ferm que no tremola davant l'objectiu de les càmeres, ni que sigui en el paper d'actor convidat secundari a les Açores. Si arriba el moment, caldrà estar atents als detalls. Contrastar-ne la fermesa seductora davant de la rutilant eurotigressa Angeleta Merkel.

Continua. "Jo faria que l'Estat tingués instruments per garantir la cohesió. Amb totes les seves conseqüències". Des d'aquesta riba de la perifèria, sense pops a la gallega ni calamars a l'americana, què hem d'interpretar? Quins seran els instruments per garantir aquesta cohesió? A triar entre uns tancs, la Guàrdia Civil o la Roja campiona del món amb franquícia al Camp Nou... hi ha qui preferiria veure en Mourinho dirigint el Barça.  

Amb un somriure assajat ha menystingut que es converteixin en notícia fets que van passar fa deu anys i que no s'assumeixi com a "normal" un regal de noces. Una perplexitat, però no ha esmentat que es tracta d'un regal d'un dels protagonistes d'un reconegut thriller basat en la corrupció que va aportar 32.000 € al casament de la nena. Una celebració megalòmana i obscena que va tenir de padrins els capitosts de la trama Gürtel.

I ha negat haver cobrat sobresous, al·legant que sempre ho ha declarat tot a Hisenda. Així de fàcil. Jo proposo que els pispes que declarin la part proporcional, paguin l'IVA i cotitzin com a autònoms, se'ls condoni la pena. Això no és un presumpte delicte, companys, només es tracta del vessant creatiu de l'emprenedoria.

Insisteixo, l'ésser humà a més d'ensopegar dues vegades en la mateixa pedra, és capaç de tornar a validar la mudança a la Moncloa amb un canvi de cromos, en Mariano per l'Aznar segona part. A la cara "b" del disc en vinil –una preferència capriciosa del ministre Wert atacat de nostàlgia- estan treballant com conjuminar l'estrena de la lletra de l'himne nacional amb els arpegis taral·lejats a la final de la copa del Rei al Bernabeu. No pot ser que l'afecció addicta i sentida no tingui una mala estrofa amb què esbravar el fervor i l'acidesa estomacal que provoquen les ínfules dels salvapàtries.

Barçamania

Impressiona veure el magnetisme que congria aquest equip i els seus protagonistes. Alguna gent segueix l'autocar i fa marrada per tornar-lo encalçar així que els ha depassat. Les criatures, esgotant la paciència dels pares, contemplen bocabadades els cavalls de la urbana vestits de gala; són tres, com els patges dels reis mags del futbol. Infants que no entenen perquè després no podran compartir el sopar amb en Messi o l'Iniesta i que aquest miratge hagi estat tan breu.

No és el millor dia –un dilluns i tretze- per celebrar el triomf a la lliga. Una manera de conjurar els fantasmes i la ressaca d'un cap de setmana esportiu i de pneumàtic cremat que encara perfuma la ciutat. Deu tractar-se d'una estratègia per deixatar l'efecte del dia més lleig de la setmana. Una festa que es regeix pel calendari lunar i, per tant, llunàtica a mercè de com juguin els rivals.

Enguany s'ha fet. El Barça ho ha aconseguit un any més. O en Messi, aquest jugador amb cara de ratolí vergonyós, de somriure innocent que fuig dels protagonismes i tem els micròfons com una pedregada. Treia just el cap protegint-se de les admiracions desmesurades rere del frontal de l'autobús descapotable amb un posat de contenció que contrastava amb l'aldarull i l'eufòria d'alguns companys.

Barcelona s'ha vestit de blaugrana amb banderoles a vessar mentre les càmeres digitals treuen foc pels queixals. També desfilen les noies de l'equip femení. Se saben pretext que no aixeca acaloraments dels futbolístics. Qui ostenta la davantera? I la pitxitxi de l'edició actual? Són allí, aclaparades, reconegudes –que no conegudes- com una mena d'aperitiu en un esport tradicionalment d'homes.

La música, el confeti, els herois de la gespa repartint una ració de circ a canvi de la passió que esquitxen. Què donarien els polítics per gaudir del poder de convocatòria que provoquen aquests futbolistes. Tornen com legionaris vencedors a la Roma que els victoreja. I en la desfilada, a manca d'esclaus i donzelles verges, arrosseguen l'equip femení captiu i una copa que no és de cap metall noble, un calze per a una eucaristia laica amb onze apòstols. Ferralla simbòlica que focalitza la batalla de titans que han lliurat per arrabassar-la a l'enemic.

No han conquerit més possessions al continent, l'imperi no ha modificat les fronteres del territori Champions, però han consolidat la victòria a les províncies. El Barça com aquella Tàrraco amb un Tito per Escipió desfila orgullós amb una quadriga dièsel per la quadrícula barcinonensis.

Es tracta del Barça mai vist, el dels últims anys. El d'en Messi, en Guardiola, en Xavi, en Puyol... Una alineació d'àlbum per a un sonet del bon futbol. Excels. Encara que la patacada amb els alemanys de l'aspirina els hagi aigualit una mica la celebració. Final de cicle, clamen l'oposició i els contrincants. Només ho salva que l'adversari tampoc haurà de fer obres al prestatge de les copes d'Europa.

Les catàstrofes i les fallides també passen per quan no es pot mantenir allò que excel·leix. El que rutlla perfecte només pot anar a pitjor. Millorar sembla més fàcil, sobretot quan s'ha tocat fons i s'ha arribat al cul del sac. Que no hauria de ser –toquem ferro- el cas d'aquest equip que rodola per l'Eixample festiu i saltimbanqui. Avui legió fatxenda i oliada per la glòria i el llorer que el discret general Tito ha tret a passejar. Abstret i un punt capficat, el victoriós general llueix l'ombra d'un pegat a l'ull per una ferida de guerra conferida en covard combat desigual.

La paraula i el poder

El poder de les paraules. Sovint no es tracta tant del que es diu sinó de com es comunica. Bé que ho saben els poetes. La forza de la metàfora. O els publicistes, deutors dels infinits recursos que han manllevat a la poètica aristotèlica. Del sonet d'amor a l'eslògan publicitari de tota mena hi ha, només, la curta distància dels recursos emprats perquè el missatge cridi l'atenció.

El llenguatge de les emocions tendeix a la redundància. Repetim perquè hi volem un plus d'intensitat. Insistim, no per fer-nos feixucs sinó per afegir-hi passió i contundència. És el recurs de quan demanen un "cafè cafè" ja que el volem del millor i del més autèntic. Repetir és la manera com la contundència emocional s'expressa. Quelcom similar en la recerca d'un "amor amor" que no pot ser mai presumpte, per molt correctament mediàtic que resulti deixant-ho anar així, una mena d'antídot a la infidelitat estacional. Passaré per alt la cantarella dels "per què" infantils i les històries bèl·liques senils. Les tempestes emocionals dels presumptament enamorats o desenamorats històricament es destil·laven en poemes ensucrats o arravatats amb una irrefrenable pulsió per les rimes i el joc amb les paraules emocionades i, per tant, reiterades. Segurament als missatges d'amor autèntic els cal tornar a dir en un no-explicar res.

Les idees necessiten vestit i metàfores que les preservin de l'esquelet repelat del pensament eixut. La comunicació i els seus secrets són essencials, com en l'amor i l'emoció, a la resta de manifestacions humanes on cal convèncer i expressar. No és el missatge, és com ha estat emès el que ens fereix. Ens dol la manera tant com els silencis carregats de contingut. Arribat a aquest punt, m'arrisco a una correcció d'algun mestre, però en la contradicció –també de la paraula, com en la vida- hi ha la màgia de la literatura. Aquesta és lletra dura, calcària, que no es pot tocar ni un pèl, quelcom que també abastaria els contractes mercantils -i les constitucions!-. Existeix aquest llenguatge literal i aquell d'estar per casa, oral, que ens permet grapejar-lo perquè és evanescent. Les paraules se les emmena el vent i la mala fe. Per això insistim tant quan volem crear opinió.

Es tractaria d'un recurs intemporal. En aquest temps de discurs barroer i de comparacions amb intenció ha aparegut un polèmic reportatge a Telemadrid, titulat «La imposició i perversió del llenguatge». Pretén comparar les polítiques lingüístiques del Govern català amb l'estalinisme i el nazisme. El reportatge, emès durant un informatiu, se centra a analitzar el llenguatge emprat pels polítics, que intencionadament l'utilitzen de forma incorrecta per, segons aquesta cadena, manipular. Els nazis van personificar aquesta funció en el ministre de propaganda, en Joseph Goebbels, que va excel·lir en el control de la informació. Un geni nazi del màrqueting social que ha creat escola. Difama o enalteix que quelcom queda. Aquest mag de la història fosca va estar un virtuós del discurs amb intencions. Mètodes per exalçar sentiments d'orgull tot promovent odis i convencent a les masses de realitats molt allunyades de la veritat.

Telemadrid ha anat més enllà de la caricatura promovent falòrnies des de la seva veritat -ben poc afortunada, per cert-. Sovint t'ha d'emmascarar una paella bruta. I d'en Goebbels deuen haver entès que els missatges, els eslògans, s'han de repetir perquè la mentida o la veritat a mitges -no pot ser mai absolutament certa- esdevinguin versemblants a còpia d'insistir-hi. Ai, les paraules! Un arma carregada de futur. I de connotació. Endevina qui pot referir-se a Catalunya com una regió, la nació, una nacionalitat, un país o el poble amb caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà? Tota una carta amb cafè cafè, tallat, descafeïnat i amb el cafè per a tothom. En la tria –i el sabor- hi ha la intenció i el matís. No cal posar-hi rostres de presentadores ni caràtules per aventurar el club polític des del qual emeten o hi torren el gra i la cafeïna.

Políticament lícit, no sé si ètic. Entestats, però, a analitzar la forma i el contingut morfosintàctic de la cosa pública, insistim en la importància del missatge per als polítics i els mitjans que controlen. El curiós, posats a esventrar-ho metalingüísticament, és l'actitud castissa d'alguns escolanets de la dreta extrema que proliferen en mitjans diversos d'abast nacional amb l'ús i abús de la paraula democràcia amb què esquitxen qualsevol afirmació. Fem un recompte de com els agutzils de la nostàlgia emboliquen tota mena d'argument amb els mots democràcia i demòcrata. És sorprenent. L'empren com si es tractés d'una pomada universal a qualsevol atzagaiada. Tant els serveix per a un roto com per a un descosido.

S'hauria gastat tant la intenció que els cal una batzegada semàntica més enllà. Des d'un temps ençà, al llibre d'estil d'aquests sagristans hi figura sense cap mena de pudor l'adjectiu "nazi". Prolifera subratllat en gruixut -i en negatiu- així que els cal abatre l'adversari. Els escarnis, les pretensions sobiranistes, l'avortament, la prohibició dels braus a la Monumental, la immersió lingüística, les concentracions per les retallades... Encara som estalvis, però, d'una condemna sense embuts del franquisme, si més no d'aquell amb què ens irradiava el NO-DO mentre el general es passejava per la ratlla fronterera amb en Hitler.

El poder de la paraula no rima amb la paraula i el poder. Alguns polítics, des de la grisor de l'escó, fan per ignorar que parlament deu voler dir quelcom relacionat amb el significat de parlar. Particularment prefereixo la subtilitat del mot "enraonar", aquella activitat que haurien de practicar els pròcers i els seus acòlits.

Atur

Acabem de rebre els resultats, les dades de l'atur. Tenim els símptomes i el diagnòstic d'una epidèmia econòmica que ens devasta i s'agreuja. El que no sabem és com guarir-la. La recepta per superar-la és als laboratoris i els cirurgians que han d'extirpar-la encara deliberen i dubten. Va per llarg. Ha de fer el seu curs, profetitzen els entesos amb un optimisme realista que espanta. Aquesta crisi se'ns fa eterna. Molta retallada i poca esperança amb un eixam de mosquits tigre com deutes que no podem liquidar.

El món de les finances està de dol mentre l'economia fa figa i el comerç és a dieta. Un panorama magre. Vist a ull nu el món rutlla, però a la que ens calcem les ulleres de veure-hi a la vora algunes realitats són insofribles. Els números també tenen una cara i la creu del patiment. Són realitats en la pell i l'os que per tensió social poden esbotzar. Les costures de la contenció tenen un límit que la por o la paciència, per ara, suporten.

Ningú ven ideals prou convincents ni mostra el mapa per sortir del laberint. I qui ho pateix en pròpia carn sap com de dur arriba a ser la lluita per no defallir, per subsistir. Creix l'atur desbocat i aspira a cotes de majoria, les d'un exèrcit de votants que tota formació política cobeja. Es tracta de la força del desesper que no hauria de temptar els venedors de fum ni, molt pitjor encara, els perversos. La història, no s'hauria de poder repetir, hauria d'alliçonar.

On són els líders i el carisma. Els que saben conferir un plus d'il·lusió per tirar endavant malgrat el moment. Polítics amb capacitat d'explicar-se i per comunicar-ho entenedorament. Els que demanen sacrificis per arribar a un lloc i la gent els fa cas perquè s'han guanyat la credibilitat. Poder no és autoritat, aquesta s'obté més enllà de les urnes. Encara és l'hora que algú que mani molt tregui el cap a les pantalles, ni que sigui perquè li trenquin virtualment la cara. Hi ha un sentiment d'abandonament i de campi qui pugui que fa bona la màxima de si no tens feina, te la inventes. El liberalisme com a filosofia reguladora ara també juga a la borsa de l'atur. L'emprenedoria pot arribar a ser un eufemisme quan els treballs generats són precaris o de pura subsistència.

Ens en sortirem? Segur que sí. Quan? Aquesta és la mare dels ous. El fanalet al final del túnel, els anhelats brots verds, els índexs de creació d'ocupació –ni que siguin estacionals-. Un símptoma, només un de sol que permeti aixecar aquest estat d'ànim col·lectiu de contenció i mesura que ho tenyeix tot de grisor incerta.

Permeteu-me que apunti unes recomanacions conjunturals, però de pes, per sortir d'aquests sots feréstecs econòmics. La primera és autoritzar i fer cas de la delegada del govern a Catalunya quan va proclamar que "és important que hi hagi nens de casa bona –altrament anomenats pijos- i rics, perquè ells són els que més gasten". Bona idea! En lloc d'esparracats emprenedors precaris, fomentem, encoratgem i, sobretot, envegem els pijos. Perquè d'ells és el món del consum i ells són qui ens han de redimir de la misèria actual.

Un altre consell passa pels arguments a l'hora de justificar i explicar el moment. Just fer-se públics els sis milions i escaig d'aturats, algú amb responsabilitat política directa s'espolsa la caspa i la culpa. No ofereix sortides ni solucions, al contrari. Somriu – ens fa l'ullet un ullal d'or - i deixa anar que la culpa és de l'anterior govern, o de l'altre de més enllà... fins a l'infinit d'un aclaparament que, com el pecat, fa forat i és negre. Jo condemnaria aquests analistes de la simplicitat a què copiïn un a un, i amb bona lletra, els noms i els cognoms de totes les persones aturades. Que arribin a ser conscients que rere les xifres macroeconòmiques hi ha rostres de somriure glaçat sense dents d'or i gent al límit.