El coronavirus, una pandèmia sideral.

Diguem que el pangolí, aquella simpàtica carxofa oriental amb potes, s’ha regraciat amb l’espècie humana. L’han expulsada de la lliga dels sospitosos com a mitjancera de l’epidèmia que ens assota. La zoofòbia acostuma a tenir un punt morbós en afers de pandèmies i gairebé sempre esdevé el protagonista dolent en les pel·lícules del gènere i sovint magnificat, o com un ratpenat ascendeix a la categoria de vampir. Contràriament, si no es tracta d’una falsedat -propagada com el virus-, en l’episodi actual ja hauria begut oli un quisso encantador a qui la propietària a còpia de carantoines l’ha acabat contagiant, pobre gosset. 

Consumint-se el febrer d’un any de traspàs –presumptament olímpic-, el coronavirus el vampiritza xuclant-nos la serenor. La magnitud en el tractament informatiu i les ocurrències de tota mena a les xarxes aconsegueixen de neguitejar-nos –acollonir-nos- perquè la por és lliure i tota prevenció sembli fer curt. 

Viatjar en metro ja és un acte absolutament èpic. Soterrats en la foscor d’un túnel llisquem atemorits fent equilibris per no arrapar-nos a les massa grapejades barres de subjecció dels combois. Tanmateix esperem estratègicament a entrar o a sortir de l’enxubat vagó mentre algú no manipula la palanca o prem el botó de la porta d’accés. Si no hi ha més remei, cal subjectar-se ben amunt, allí on no se solen agafar la majoria dels mortals i pitjarem el dispositiu d’accés amb cura i molta prevenció a no infectar-nos. Desconfiem de qui s’apropa amb posat flegmàtic encara que només pidoli foc, no permeteu que us toquin la mà -o l’encenedor-. Si no podem estalviar el contacte, immediatament hem de rentem-nos les mans amb sabó o amb gel desinfectant ben a consciència, el millor remei contra el desassossec de sentir-nos acabats de contaminar. Si l’ús dels preservatius fos similar a l’afany per acaparar màscares protectores hauríem derrotat les malalties venèries.

La infecció segons les dades que ens arriben provoca en la majoria de casos símptomes moderats similars als de la grip i benignes. Informen que només el 4% dels pacients requeririen hospitalització i cures intensives. Per què, doncs, els mitjans de comunicació s’esforcen a difondre aquest estat de pànic? Per què provoquen un estat d’excepció limitant el moviment de la població i la suspensió del funcionament normal de les condicions de vida en regions senceres?

Els governs per raons de salut i de seguretat pública han arribat a militaritzar zones urbanes amb un zel extraordinari –desmesurat?-. Es confinen les persones i se’n prohibeix l’accés. Se suspenen tota mena d’esdeveniments –el Mobile en el record i com un antecedent-. Es tanquen els centres d’ensenyament. També els museus. Es prohibeixen els desplaçaments a Itàlia i a d’altres destinacions estigmatitzades. S’arriba a suspendre l’activitat laboral en espais públics... S’aplica la quarantena vigilada activament en casos confirmats entre aquells que han estat en contacte directe amb persones prèviament confinades. Una limitació de la llibertat imposada pels governs que es percebuda –i admesa- en nom de la por i per l’anhel de seguretat. Aquesta situació ha propiciat que l’economia global en pateixi les conseqüències amb les borses contaminades pel coronavirus amb els símptomes associats de severes dificultats respiratòries.

La immortalitat tan pròpia de la tendra joventut tremola quan un sotrac com una plaga bíblica, o no, la qüestiona. La història és plena de moments durs, de guerres, de pestes i de dubtes. Des de la inseguretat personal i la mania intransferible transitem cap a la incertesa multitudinària, més versemblant i plausible, convertida en epidèmia. Per això acceptem qualsevol mesura sense replicar i agraïts encara. 

Acaben de confirmar que l’OMS, l’Organització Mundial de la Salut, hauria alertat als marcians de turisme per la galàxia que al planeta Terra només hi facin benzina, just una aturada tècnica sense encantar-se a les botigues lliures d’impostos per temor a una pandèmia sideral. 

Que els déus ens deslliurin del tràngol!

United Kingdom, 10 points.

Els criadors d’equins de marca amb carrosseria lluent i peülla embetumada saben que els “pura sang”, aquells que mitològicament van estar engendrats pel déu del vent Zèfir, és una raça desenvolupada al XVIII a Anglaterra, quan unes eugues van ser creuades amb sementals àrabs importats d’Orient Mitjà per revifar els animals de peu rodó anglesos. Amb el anys la promiscuïtat racial equina ha estat necessària per mantenir allò que els defineix, la intel·ligència, la velocitat, la resistència i el caràcter que posseeixen. Expliquen que aquest animal és capaç de triar la millor opció del camí, que posseeix la capacitat cranial més grossa entre els congèneres. I que, avesat a la duresa eixarreïda del desert, ha desenvolupat una mirada múrria, captivadora. Molt preuat en l’art de la guerra –quan aquesta era molt artesana- perquè, diuen, aquest cavall no s’aturava per satisfer les necessitats biològiques. Un gran què en moments tan compromesos al camp de Mart! 

Aparco –o no- les animalades. Em centro en el segle XXI, a l’Europa sacsejada per la dèria del Boris Johnson i el seu govern que piloten el Brexit que s’ha de fer efectiu. Anglaterra es tancarà a pany i forrellat als migrants que no parlin la llengua i no siguin treballadors qualificats. M’acaben d’excloure, doncs, del mercat britànic de les oportunitats tot i que hi aterri amb el preceptiu bombí i un bon paraigües. Sospito que només em deixaran passar si faig cua per jugar al golf a Sant Andrews o acreditant un contracte amb un salari mínim de 30.800€. Segons la ministra admetran al selecte club de treballadors aquells que "tinguin el tipus de competències adequades". Nens i nenes, alerta amb les competències bàsiques que prescriu la legislació educativa vigent! 

Els empresaris, però, hi troben pèls a la distingida iniciativa tot albirant desastroses conseqüències a causa de la previsible manca de mà d’obra de la que no acostuma a lluir barret de copa rodona ni a prendre el te a les cinc en punt. La ministressa del ram els ha respost també amb exquisidesa i s’ha referit als milions de persones “econòmicament inactives” –els aturats o els que no arriben a final de mes?- per cobrir els forats al mercat laboral. S’haurà de veure com s’aprima amb aquesta dieta la borsa d’atur que pretén el govern del Boris. Que tinguin sort! Haurem d’estar amatents per si no han de fer una excepció per tal de reclutar els recol·lectors del llúpol amb què elaboren la preuada cervesa perquè ajupir l’esquena i acotar el cap és quelcom molt dur i primitiu. 

La mesura és tant sociològicament polida i profilàctica que convertir-se en ciutadà de ple dret al regne de sa graciosa majestat esdevindrà una mena de concurs oposició que tindrà dues parts. Una de coneixement de la llengua anglesa i una altra de fonamentada en el barem implacable dels mèrits a càrrec del reputat tribunal al qual hi ha adscrits els col·legues de l’agent 007 amb llicència només per a treballar. Ja m’imagino al The Sun fent-se ressò d’una iniciativa adreçada a la cadena ultra conservadora Fox News perquè prepari un reality d’abast mundial que hauria de cobrir en directe el procés selectiu dels candidats. De fet, les illes britàniques són un plató perfecte per a deixar-hi pasturar els protagonistes en guerrilla mentre se les tenen, es deixen bressolar per la infidelitat i d’altres vicis tot competint per a un lloc de cambrer o en una caixa d’un supermercat. Tot un espectacle emès en directe des que encara no acaben d’arribar amb pastera creuant la mediterrània a l’illa de Wight on s’establiria el camp base i la primera tria. Ja hi deu haver qui recolza que en la selecció, el dia de la gala final, també es valorin l’aparença, la simpatia i l’habilitat per fer grinyolar una gaita. 

S’establirà un sistema de punts a la llei que ho regularà. En caldran un total de 70, de punts, per optar a una feina si no ets creador, músic, artista en general i futbolista en particular que –aquests, els esmentats- podran, però, continuar entrant al país com fins ara i sense domini de l’anglès. La resta aniran sumant segons si el treball té un patrocinador reconegut, si es tracta d’una feina especialitzada, per l’elevat salari a percebre, o per si es disposa del doctorat en una matèria rellevant per a la feina. Un país amb ínfules imperials que no reconeix, però, els súbdits colonials en el barem. Manca d’espai vital?

Veurem com redacten la lletra menuda, com ho apliquen i si preveuen en la prospectiva del desplegament, per posar un cas, el tracte als ancestrals cavalls que van revifar l’ensopida i reclosa cabana equina anglesa. Retornaran els elements de l’Acròpolis, com reclama la ministra de cultura grega? Davant d’un exercici d’endogàmia insular com el que volen assajar semblaria un acte poètic i coherent de justícia arqueològica.

La tos groga.

Els científics han relacionat un animal, el pangolí, amb la pesta que assota la Xina i amenaça d’escampar-se pel món. El virus hauria passat dels ratpenats al pangolí i d’aquest als humans. El mamífer, molt preuat en la gastronomia oriental, és un animaló amb certa retirada, per la disposició de les escates, amb la sedentària carxofa del Prat de Llobregat, però amb potes. La versió vegana aquí creix exempta de sospites, innocent per ara, als camps de conreu castigats només pels últims temporals i pel preu del producte en origen. 

El simpàtic pangolí acarxofat personifica el malson pel contagi del coronavirus. Informen que ahir a la Xina es van registrar 97 morts, la xifra més elevada des que la xacra s’ha divulgat. La sospitosa transparència de les autoritats xineses en la gestió de l’epidèmia no tranquil·litza pas, al contrari. Com tampoc ho fan les imatges de ciutats, com Pequín, desertes en un país de 1.395 milions de persones a les acaballes del 2018. 

Periòdicament ens arriba l’amenaça medieval d’una pesta d’abast ampli amb escudelles víriques cuinades des de la globalitat amb què viatja la immediatesa de la vida contemporània –també els microbis- en qualsevol dels vessants que ens posen en contacte. Com la grip es contagia per transmissió aèria, amb objectes i substàncies contaminades i pel tracte amb persones. Febre, cansament i tos seca són els símptomes que presenta. 

Aquest matí he coincidit amb un matrimoni xinès amb un únic fill –com regulaven en matèria d’alegria conjugal les lleis del país- en un autobús urbà. Ple com un ou, el matrimoni oriental a la plataforma del mig feia equilibris amb el fill únic per no caure i per esquivar la prevenció amb què algun passatger se’ls contemplava –per si tossien, suposo-. L’estigma de la pesta aquesta també passa, diuen, pels rotllets de primavera i pels establiments que regenten. 

 La por és lliure i el tòpic torna a cobrar vigència amb el coronavirus malgrat els missatges de calma profilàctica –rentem-nos les mans!- que recomanen les autoritats sanitàries. Entre el temor i la prevenció hi haurà l’imminent congrés del mòbil a Barcelona que pateix un degoteig de desercions i que penja d’un fil. Una edició complicada que ja rep els efectes colaterals. La presidenta de la Comunitat de Madrid, la Isabel Díaz Ayuso, s’ha afanyat a declarar la comunitat lliure de virus i de tos groga. Ja hi ha qui exculpa el pangolí perquè, segons anuncià la presidenta madrilenya, el govern regional estava disposat a fer el que calgui per portar el Mobile a la capital. Sembla que la presidenta s’hauria desdit –i rentat les mans-. 

El temor a contagiar-se i la malfiança a tot i a tothom són mals companys de viatge. L’angoixa quan la pesta ronda propera i no és una probabilitat estadística sinó que té cares conegudes, veïnes, ha de ser aterridora. La reacció irracional que desferma deu raure en la memòria atàvica pels estralls ocasionats. 

Es podria fer un repàs des de les epidèmies medievals i negres a les que, sense naturalesa vírica, ens escometen habituals, modernes i tan dràsticament eficients. Les hem incorporades sense escarafalls i amb certa naturalitat perquè el sol fet de viure ja és una aventura tant o més temerària.