Cirurgia fina.

L’Espanya convulsa -de sòrdida, la qualifiquen alguns- batega arítmica amb la tensió -pressió- arterial descompensada. No fa bona cara, quelcom no rutlla. Coses de la primavera rabiosa, del pol·len o del canvi a l’hora d’estiu. Els optimistes convençuts calculen que amb una emplastra d’herbes remeieres tot passarà. Els bascos ja han enviat un ram de flors i un flascó amb vitamines per aixecar l’ànim i revifar el posat desmenjat passatger que tragina. N’haurem de seguir l’evolució i els efectes de tanta esplendidesa altruista.

Postrada com se la veu en aquests moments durs s’han d’agrair el suport i les visites que rep. A consolar-la i a fer-li costat, insignes prohoms universals se’ls ha vist a la sala d’espera equipats preventivament contra l’exposició accidental als fluids i amb bona disposició. No féssiu cas d’aquells que parlen d’una transfusió de ferralla política obsoleta internacional quan en Manuel Valls o en Mario Vargas Llosa en persona, arriscant el cos i l’esperit, se’ls ha vist vetllant-la amb un peluix republicà -el parisenc- i amb una capsa de xocolatins -el peruà- esperant el torn. La solidaritat exterior sense metàfores són aquests gestos determinats a socarrimar tota la carn a la graella electoral d’aquesta barbacoa hipercalòrica que s’apropa just quan el prestigi i el crèdit frontera enllà trontollen.  

Diuen que la pacient hi posa tota l’energia a millorar, però la fila és de pubilla arrufada, amb més arrugues que una manxa d’acordió. De fet, aquesta era la voluntat oculta i la destinació verdadera de les polèmiques cremes que una dirigent -ara dimitida- volia portar-li d’amagatotis. Una bona frega epidèrmica i quatre floretes per aixecar-li l’amor propi de cara a l’Europa incrèdula i ronsejaire que rebutja -com si es tractés d’un romanent ranci de rebost- les medalles del ministre de l’interior.

Amb Catalunya convalescent de galindons per extirpar i un molest ull de poll republicà a la planta del peu esquerre, el panorama que dibuixen les analítiques i les ressonàncies diverses ha comportat que els de capçalera, escandalitzats pel farcit d’alarmes als índexs, ho hagin remès als especialistes; la cosa -coincideixen majoritàriament- no és per tirar coets. L’esperança, però, és l’últim que es perd. Continuarem apassionadament amatents a com progressa tot plegat. Mentre, el cirurgià de planta en cap ja ha anunciat, després del tractament de xoc del 155, que si cal recorreran a la “cirurgia fina”. Esperem que la prospectiva mèdica, les conjectures sobre l’evolució, no ho enllesteixi amb una amputació traumàtica. 

Com que les desgràcies no arriben mai soles, el col·lapse per acumulació sembla greu. Una epidèmia sense etiologia entenedora -o sí- ha atacat el sistema immunològic judicial com la crònica d’una sentència anunciada tot ultrapassant-lo. Els dispensaris de justícia viuen depassats per la furibunda reacció majoritària de les dones, emprenyades i molt ofeses. Mala peça al teler. Oportunament i àgil el ministre del ram ja ha posat les coses a lloc, segons aquest responsable un dels practicants “té algun problema singular”. Què ens vol suggerir? 

Convalescents i judicialment sensibles, atacats per l’astènia primaveral i política, conjuro les forces positives perquè la situació faci el seu curs i ens alliberi de tanta misèria sòrdida en massa àmbits. 

Guariu-vos de les al·lèrgies i gaudiu de la primavera!

Sant Jordi groc.

Per una estranya conjura astral he assistit -tot un privilegi- a la tumultuosa processó que comporta la signatura de llibres al carrer per la diada de Sant Jordi. Deixem-ho en un favor que el món editorial em concedia sense mèrits i, el més gruixut, sense llibre propi per dedicar. Però hi era, amics! He estat també protagonista, de tercera o quarta categoria, a la festa grossa del gremi del -encara- paper imprès. Diguem que a la alineació de gala, la que guanya lligues i encapçala els rànquings dels més comprats, -a causa d’una lesió de colze gens oportuna- s’ha produït una substitució que m’ha permès de trepitjar la gespa. He tingut uns minuts de glòria camuflat entre la tropa de l’exèrcit d’escriptors que avui ha conquerit les rambles de tot Catalunya. 

 No m’he posat nerviós i he dormit bé perquè desconeixia aquesta circumstància. Avesat a la banqueta, ha estat una verdadera sorpresa i una oportunitat excepcional quan a primera hora del matí una trucada inesperada m’hi ha convocat. He exercit el paper de novell sense esmorzar a Palau -per raons òbvies- i absent -per inexpert- a un desdejuni dels de forquilla amb què comencen la dura jornada els col·legues. Us confesso que he enganyat la gana matinera amb un bocí de pa sucat en l’èxit aliè.

Atacat pel perfeccionisme meritori dels inexperts, les primeres dedicatòries han estat entretingudes. Entre l’agraïment encarcarat per desfer la sospita de frau i de suplantació de personalitat m’he demorat en excés. Sinó veritat, crec que he estat versemblant i professional amb el repte de no repetir cap dedicatòria i amb lletra de col·legi de monges. Un luxe que no es podien permetre els famosos i mediàtics companys de taula. Aquestes plomes autèntiques i reconegudes han estat més versàtils i, sobretot, productives en l’estampat de sentències efectives i contundents -Com et dius? 

Malgrat l’obra que m’ha tocat defensar, vistosament ben enquadernada, la cua d’admiradors amb qui he hagut de tractar era força minsa comparada amb els grans personatges de la literatura contemporània que seien al meu costat. La promesa nova de trinca que avui foguejava l’editorial -jo- era un enigma, un bolet exòtic sense referències i sense l’aval de cap crítica fiable. M’he conformat perquè la bona lletra, acurada sense gargots i ben alineada, ja em conferia un plus de qualitat en positiu respecte dels meus -anava a dir- competidors. Que de fet no ho són. 

Aprofito per agrair sincerament als professionals que m’han fet costat els ensenyaments que hi han esmerçat. L’expertesa veterana d’un que ha perdut el compte de diades alliçonant-me sobre la gravidesa de les metàfores a l’hora de dedicar quelcom que commogui. Tanmateix m’ha aconsellat -sàviament- que remetés els lletraferits que es presenten a la paradeta amb un original sota del braç a l’editorial, bàsicament per no haver de carregar pes mort. L’especialista en literatura d’autoajuda ha estat valuós en les recomanacions ergonòmiques i de com dosificar la tensió al canell sense sobrecarregar les articulacions compromeses en la signatura.

Aquest Sant Jordi m’ha redimit amb escreix del dilluns mandrós de naturalesa grisa. Un any més ha omplert les rambles de parades de llibres i de roses -enguany també de grogues- en una mena d’acte social amorós de caire literari i floral formidable. N’he sortit cansat, molt esgotat, però l’experiència ho recompensa. Acabada la jornada, una mica atacat per les presses, els desplaçaments i els capricis anecdòtics dels lectors el balanç és molt positiu. Ningú no va descobrir que jo no era l’autor del llibre que compraven. Marxaven convençuts i feliços perquè en el meu cas els que s’atansaven eren majoritàriament fetitxistes de l’autògraf. 

“Sant Jordi és una festa magnífica, única. No féssiu cas a l'enveja dels impublicats que viuen al purgatori de la solitud enmig de la foscor inèdita sense reconeixement ni afalacs mediàtics. Aquells que per dedicatòria, en dates com aquesta, només poden deixar parlar els silencis”. (Miralls i Espantalls, Sant Jordi II, 26/04/2013)

Bon Sant Jordi

Arrossada republicana.

“Sol i peix als restaurants de la Barceloneta. Ple de groc i de república. Les classes benestants de la Catalunya interior disfruten d’una jornada de reivindicació i lleure. Si això és guerra, que no vingui la pau. Arròs i independència!”. Aquesta és la crònica -via piulada- del Sr. Lluís Bassets, director adjunt de El Pais a Calalunya. No seria cap despropòsit lligar-ho a un altre piulada del Sr. José Zaragoza, del PSC, que publica: “L’independentisme té aires de superioritat. Es creuen més moderns, més llestos, més democràtics i fins i tot més rics que la resta d’Espanya”.

La piulada -el Tweet- participa d’aquell punt que converteix la comunicació en compulsiva. Sense matisos, pel broc gros, sense metàfores llargues ni eufemismes que deixatin la vehemència del cop de roc informatiu. Resumint podríem dir que ahir a Barcelona hi va haver un aplec com el del cargol a Lleida però amb arròs i musclos perquè la Catalunya profunda de comarques s’ho pot permetre. Salut i força al canut, companys, ja que Barcelona és bona si la bossa sona i, al zoològic, hi va haver un mico blanc.

Això de baixar -o pujar- a ciutat a practicar-hi fartaneres no és nou ni s’ha fomentat amb els darrers aplecs independentistes. Anar al metge ja era un bon pretext per a degustar unes gambes vora el mar. Menys el presumpte malalt, pendent de proves i d’analítiques, era qui ho patia literalment magre amb l’amanida sense sal, un arròs blanc caldós i un trist lluç bullit. La soferta companyia es consolava per un si de cas a còpia d’àpats com si el món s’acabés.

Als seixanta la confraria de mossos i bastaixos de cases de pagès ja freqüentava el restaurant Set Portes i les senyoretes que exposaven el pecat i venien la carn a les cantonades baixes de les Rambles. Del Ripollès a Barcelona amb la Remfla, com es coneixia el ferrocarril que començava a Sant Joan de les Abadesses i moria a Plaça Catalunya. Mercadejaven un “bitllet d’anar i volver a tornar” i cap a Barcelona falta gent. La poca destresa a moure’s per la immensitat urbana primer els menava en línia recta al reputat restaurant. Després, resolts els afers, “volvien a tornar” cap al poble amb l’últim tren de la Remfla carregats de taques d’arròs a la camisa i de pecats a la pitrera de l’ànima. 

Res és del tot nou, tot està inventat, només canvia el context. I apuntar-se un diumenge des dels Pallars, la Ribagorça, les Terres de l’Ebre o l’Empordà a l’anada festiva -i arrossaire, segons el Sr. Bassets- també és una manera de matar el temps i de veure món. I posats a universalitzar l’arrossada em pregunto quin menú tenien als internats d’Estremera, Soto del Real i a Alcalá-Meco. Van poder degustar una paella groga amb colorant i d’un sol musclo? De confirmar-ho, la comunió gastronòmica hauria estat un detall del sistema penitenciari espanyol. 

El ball de xifres pel nombre d’assistents a la manifestació d’ahir per la llibertat dels presos polítics i dels exiliats tampoc és inaudit. Quantes persones de veritat i amb exactitud van col·lapsar el Paral·lel i la Plaça d’Espanya. Segons tuiteja el Sr. Zaragoza, que siguem “més rics que la resta d’Espanya”, pot incidir en el recompte. M’explico, si els manifestants enlloc d’abarrotar les terrasses de la Barceloneta s’haguessin hagut de conformar amb en entrepà de mortadel·la patrocinat per l’organització es podria fer un recompte acurat de l’assistència amb un fonament aritmètic força fiable.

La defensa de la modernitat i de la llestesa ho deixaré per a un altre dia. De moderns, espavilats i corruptes n’hi ha, com a cada casa, un gran mostrari -una capsa de Galetes Birba assortides és ideal per rematar l’àpat amb un garnatxa-. Només li recordo al Sr. Zaragoza que, per allò que respecte a la democràcia, el gran pecat original català passa per voler posar unes urnes.