Isòbares polítiques.

 

Amb la mona de Pasqua ens arriba una notícia impactant que somou els paràmetres habituals pels quals evoluciona el món de la política. Un personatge assidu dels que entren a casa amb molt de predicament sense trucar la porta perquè és com de la família ha anunciat que fa “el salt” a la política. Ja haureu endevinat que parlo del meteoròleg de TV3 en Tomàs Molina. La cara més mediàtica de les prediccions meteorològiques, el programa més vist de la televisió catalana. El que marca l’hora d’anar a dormir i condiciona -per allò del predicament- si les àvies es llevaran amb mitjons gruixuts i bufanda perquè en Molina els ha dit que baixaran les temperatures.

Serà un dels comptats polítics conegudíssim que concorre a les eleccions, no ens caldrà llegir la seva biografia a corre cuita per il·lustrar la seva vida i miracles. Un bon fitxatge. Qui no coneix a què es dedica el Molina. Un professional sòlid amb coneixement demostrat i una excel·lent capacitat per comunicar. Si la intenció i la vocació eren arribar a presentar-se per un partit polític als seixanta anys haurà estat fent campanya electoral tota aquesta eternitat ben rostit pels raigs dels focus tot assajant perfils propis de funàmbul a la corda fluixa de la predicció per pronunciar sermons d’impacte apocalíptic com una pedregada assoladora. Quantes àvies a qui ha estalviat una grip estacional no el voldran votar!

En Tomàs Molina entra en el frec a frec polític sense la capa protectora que li conferia fins ara el personatge públic que representava. Just fer-se pública la notícia han sortir com bolets fora de temprada enemics gens entranyables que l’espedacen a les xarxes amb més ràbia que si l’hagués errat en una nevada de cap de setmana al Ripollès o hagués gosat predir el temps a Andorra la Vella. Vol trencar una llança en contra del canvi climàtic des de la competència i el coneixement que se li suposen. Quelcom que hauríem d’exigir d’aquells que ens volen representar. Gent que sap de què parla, que ha vist una cabra de prop, ha rascat pissarres, ha atès pacients, aquells tenen el cul pelat de gestionar conflictes i resoldre’ls. Candidats per a parlaments i governs, sinó dels millors, dels entesos, persones compromeses políticament amb idees i objectius.

Veurem com se’n surt en Molina. La seva popularitat té un plus com a candidat però també una exigència que el posarà sota la lupa i la crítica de l’adversari; a la llarga també, si aconsegueix de ser elegit, dels que el van votar . Que el proper salt no sigui per la finestra. En el record anecdòtic el defenestrament sobtat -que no va passar pas per les urnes- del col·lega, també home del temps, l’Alfred Picó. Llarga vida als que insisteixen.

En Lluís Llach, ara en Tomàs Molina, son personatges que venen avalats per llargues trajectòries professionals que s’atansen a la política des de vessants on han reeixit a bastament. Polítics singulars valorats a la lleugera com a “passerells” no professionals per l’oposició i sovint pels mateixos companys en veu baixa i fora de càmeres. Polítics en rodatge, novells, que s’han d’integrar als circs romans plens a vessar de lleons i feres diverses amb ullals que els volen urpir quan no cruspir-se’ls. Sort i encert a tots els que s’hi incorporen plens de voluntat i ganes.

Ara que comença a ploure, marxa en Molina, un presentador carregat de bonhomia cordial. Espero que enmig dels radars amb tanta tempesta política encerti la predicció per tal que una borrasca atlàntica no el faci naufragar o no l’engoleixi.

Tambors de guerra.

 

Si fem una ullada a la premsa, als telenotícies o a les xarxes socials, ens pot provocar un atac de vertigen. Des de la talaia informativa ens aboquem a la ratlla del cingle amb el despropòsit creixent dels tambors de guerra repicant després de la trobada dels caps d’estat europeus d’aquesta setmana a Brussel·les. S’ha de potenciar la indústria de les armes a la UE. S’ha de barrar el pas a les ínfules d’envair Ucraïna pel règim d’en Putin reforçat per les seves sospitosíssimes majories absolutes obtingudes que el refermen. Els dirigents europeus insten la societat civil i militar a “coordinar-se i a preparar-se” davant  l’amenaça que involucraria tota la societat. Brussel·les parla sense embuts a favor d’una “economia de guerra”. En la recent trobada s’ha posat damunt de la taula una potencial “tercera guerra mundial” si Putin aconsegueix vèncer a Ucraïna.

Al desastre d’atrocitats acumulades, les autoritats energètiques de Kíiv confirmen que s’acaba de produir l'atac més gran a la infraestructura energètica d'Ucraïna de tota la guerra. Mentre, just hores després, al cor de la Rússia d’en Putin succeeix un assalt terrorista amb més d’un centenar de víctimes mortals als afores de Moscou en una sala de concerts reivindicat per l’Estat Islàmic. L’autoria real de l’atemptat es gronxa entre acusacions de tots els colors, també existeix la sospita que contribuirà a un increment exponencial de la propaganda militar per afavorir la mobilització a Rússia i a una escalada de les agressions contra Ucraïna tot justificant atacs genocides a la població civil ucraïnesa. La intel·ligència militar ucraïnesa atribueix la massacre a una operació planejada des del Kremlin, una d’especial dels serveis secrets russos contra els seus propis ciutadans per desprestigiar Ucraïna i als que li fan costat. A l’altra banda el president rus en un sever discurs televisat ha acusat Ucraïna d'estar al darrere del “bàrbar atemptat terrorista”.

Al Consell de Seguretat de l'ONU la petició d'un alto el foc "immediat" a Gaza presentada pels Estats Units ha fet figa pel veto de Rússia i la Xina, dos dels membres permanents, que no han volgut votar a favor de la resolució simplement perquè l'han presentada els americans, ha sentenciat l'ambaixadora nord-americana davant l'ONU. Aquesta resolució era la primera que presentava Washington després d'haver votat tres vegades consecutives en contra per aturar les hostilitats. Els tambors de guerra i els despropòsits continuen percudint a la Franja de Gaza.

Davant de l'abast de les notícies i la complexitat del món actual augmenta el desànim. És cert que la velocitat i la varietat de les informacions poden ser abassegadores i, en conseqüència, provocar un estat mental de desordre o caos. No obstant això, també hi ha raons per mantenir l'esperança i trobar elements positius en el món que ens envolta, argumentem els incauts que, de ben segur, tenim raó vencent en nombre i majoria als que provoquen les malvestats. Encara que sigui difícil veure-ho a vegades, hi ha molts exemples de bondat, resiliència i progrés al món -insisteix l’ingenu-. Persones de tots els racons treballen incansablement per millorar les condicions de vida, lluitar contra la injustícia i protegir el medi ambient. Històries d'èxit, actes de generositat i moments d'unió es produeixen cada dia, encara que no sempre rebin la mateixa atenció que les notícies negatives.

Per tant, malgrat els desafiaments a què ens enfrontem, voldria creure que hi ha raons per ser ingènuament optimistes i cercar la bellesa i la bondat en el món que ens envolta. Potser és qüestió de canviar la perspectiva i buscar activament allò positiu enmig de la complexitat i el soroll de les notícies que ens esgarrifen amb paraules gruixudes i el soroll de les canonades tot desassossegant-nos per acceptar agraïts sense escarafalls els estratosfèrics pressupostos que reclama la indústria de la mort per atipar els conflictes i les cohorts bel·licistes. La guerra és un negoci d’oportunitats. Com més armes i munició, més segurs i, així, més feliços i contents dansant al compàs dels tambors xirois de la guerra.

L'aigua cau del cel.

 

Ha plogut! Aquest dissabte passat vam gaudir d’un episodi insòlit perquè va ploure sense estralls moltes hores seguides. La carena de la Serra de Cavallera, amagada per la boira i la pluja, la vam descobrir ben blanca de neu així que les bromes van haver creuat i descarregat a les capçaleres dels rius. El Ter va pujar una mica. La terra assedegada ha engolit molts dels litres i per això l’augment del cabal no ha estat com solia, no s’ha produït una riuada forta d’aquelles que arrosseguen vegetació i sediments, però hem vist el riu com baixava amb més alegria i una mica més cabalós mentre un coixí de neu considerable cobria la muntanya, dipòsit natural de més aigua a mesura que es vagi fonent la neu.

Ha estat un plaer, una joia compartida per tothom. Hem assistir a un espectacle de la natura que cau del cel. Els que viuen pendents de les pastures ho defineixen ven gràficament -Cauen duros! Inversions aquàtiques en la borsa de futurs mentre els camps verdegen sense timidesa o les fonts tornen a rajar. Ai, qui tingués la clau de l’aixeta del cel! Quantes persones ens vam embadalir veient com les canaleres anaven plenes d’una pluja amorosa. Quin plaer caminar sota del paraigües sentint el degotim de l’aigua mentre trompassàvem els bassals. Ha costat, però la natura ha desmentit finalment l’anunci institucional ja que, efectivament -m’hi vaig fixar- l’aigua queia del cel.

 La premsa es fa ressò de la comitiva que l’arquebisbe Joan Josep Omella va protagonitzar amb un centenar de barcelonins creients rere la figura del Sant Crist de la Sang el dia que més ha plogut remullant-los a tots. Déu els va fer cas a l’anticipada. Una processó amb aquesta finalitat amb cinc-cents anys de tradició. La notícia especifica que l’última vegada que el Sant Crist de la Sang, amb seu a Santa Maria del Pi, havia sortit per fer ploure va ser l’any 1945. Benvinguda pluja!

Un cas similar però amb conseqüències nefastes, es va produir a principis del segle passat. A causa d’una altra greu sequera a les comarques del Pirineu gironí, els habitants de les contrades del Ripollès van fer una rogativa anant en processó a Núria. La Mare de Déu de Núria hi té la mà trencada a fer de mitjancera en aquesta mena de peticions. Van demanar pluja, el motiu del romiatge. A la tornada el cel es va tapar amenaçador i va descarregar una pedregada que va malmetre els conreus. La resposta celestial, en aquest cas, va estar d’una immediatesa fulminant i aclaparadora.

Les tractorades recents de la gent del camp també han tingut un punt de processó d’autopista. Els pagesos motoritzats han desfilat ordenadament amb molta fe en ells mateixos. Les seves rogatives -demandes- s’han adreçat a unes deïtats més terrenals i de menys veneració. S’haurà de veure si assoleixen allò que pretenen. Del que estic segur és que tanta energia acumulada maleint la sequera ha d’haver estat quelcom eficaç. Desconec si aconseguiran de reduir la paperassa que les administracions els reclamen, però que les mirades a l’horitzó sense núvols i les súpliques carregades de desesper també deuen haver fet, finalment, que l’aigua tornés a caure del cel.