Demà m'afaitaràs!

-Què diu el mentider? -Ja pots comptar... -Era la manera d’iniciar una conversa més enllà de queixar-se pel fred o per la calor, depenia de l’època de l’any. Un homenatge als avis que sabien llegir sense resseguir amb el dit índex rampant les línies del diari o de les cartes -una espècie extinta- que rebien del fill mentre era servint de soldat en terres llunyanes, els més dissortats a l’Àfrica sorrenca els quals hi solien adjuntar una postal amb un dromedari aparcat al peu d’una duna.

Què deia el mentider? Hauria de cercar en les hemeroteques nostàlgiques dels anys seixanta. En recordo una publicació promoguda pels falangistes de la secretaria general del Movimiento que es deia 7 Fechas. També editava gruixuts suplements especials coincidint amb les estacions de l’any farcits de fotografies i d’insòlites curiositats de la vida. Entre el periodisme de l’època el 7 Fechas es tractava d’una publicació de contingut lleuger -avui diríem groc- que la convertia en propicia per a establiments com les barberies, el seu nom ja indica que els clients eren senyors peluts en exclusiva o criatures a qui calia escalar el serrell amb gràcia i transversalitat a tiralínies. El sector femení s’emmirallava amb el cap ple de rul·los -bigudins per a les senyores fines- en els setinats collarets inaccessibles de la primera dama. 

El “mentider” era, doncs, el diari. La percepció de falsedat, de presa de pèl o, com a mínim, de manipulació quan no de censura barroera era quelcom tan connatural a la lectura d’aquella informació com el gest de calçar-se unes ulleres matusseres de veure-hi, a la vora. Per la contrada es va celebrar molt el comentari d’un personatge analfabet que llegia el diari a l’inrevés. També les il·lustracions eren de cap per avall, cosa que el va portar a associar l’actualitat a la desgràcia i al capgirell general que patia el món. Recriminat per un client amb més lletra que pèl, mentre esperava el torn per afaitar-se, el del diari capgirat el va replicar adduint que qui sap llegir ho fa tant pel dret com a l’inrevés. Encertadíssima observació per quan cal llegir ja no a l’inrevés sinó entre línies.

Els mentiders tota la vida ens han presentat la veritat com si no ho fos, distorsionada o apallissada amb veritats de mentida que en ple segle XXI anomenem postveritat, fets alternatius, fake news i tot un glossari en l’ús del qual excel·leix en Donald Trump, per destacar un mestre vigent amb molt de predicament i exèrcits de seguidors arreu. Hi ha algú que s’empassi tot el que relaten les xarxes socials. No només ho digerim sinó que ho compartim amb la complicitat virulenta d’una epidèmia instantània que contribuïm a fer rodolar de manera enventada. La versemblança divulgativa ha arribat a posar en dubte el veure-ho per a creure-ho quan una imatge ja cotitza a més de mil paraules encara que sigui retocada.  

-Demà m’afaitaràs! -va deixar anar el preclar lector fingit del 7 Fechas després de capbussar-se en aquell món de cap per avall farcit de catàstrofes. Era un home analfabet, però amb criteri.

Catàstrofe gravitatòria.

A aquestes hores la ministressa Cospedal deu estar copiant cinc-centes vegades a mà “No em refiaré dels representants del govern letó i en Cipollino no té serrell”. Uns pallassos radiofònics li han fet empassar que els pèsols no són verdura sinó micròfons camuflats en la maionesa de l’amanida russa i que el 50% del turisme de l’est a Barcelona són soldats d’un exèrcit -uniformat amb bermudes i camises hawaianes- amb la missió de desestabilitzar i manipular el delicat moment polític. Es confirmaria un discret Checkpoint Carles proper al parc Güell des d’on els espies russos maniobren sense aixecar, fins avui, massa sospites. Des de fonts ben informades n’hauria transcendit l’interès hiperglucèmic que també apleguen els xuixos de crema pastissera gironina. Quelcom que confirma la internacionalització del procés en matèria de brioxeria des de Brussel·les a Rússia amb amor. 

  Aquesta ministressa manxega no surt d’una polèmica per caure en una altra. La republicana esquerranosa -i independentista!- Marta Rovira ha aixecat un vesper informatiu denunciant una possible reacció violenta de l’estat -una de més dura encara que la verificada l’1-O- si es consumava la pretesa i deliqüescent proclamació de la República catalana. La reacció del president Mariano Rajoy ha estat per qualificar-ho com una “mentida enorme i una absoluta vergonya”. Jo també n’estic convençut perquè mai la mare pàtria ens maltractaria, tanmateix en les seves determinacions no hi pot haver la de tacar amb sang les rambles catalanes. La ministressa del ram del sabre potser hauria hagut d’endolcir les declaracions -com els xurros i les porres madrilenyes- que reprodueix la premsa: “María Dolores de Cospedal ha afirmado que es un orgullo el artículo 8 de la Constitución Española, que establece la misión del Ejército de «garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional». «Es un orgullo para todos los que pertenecemos o estamos vinculados a la milicia». Ha remarcado la importancia de cumplir la ley y el ordenamiento jurídico y ha dicho que «todo lo que se sitúa fuera de la democracia es una amenaza a nuestra nación» (ABC del dia 5 d’octubre).

A Catalunya la fugida d’empreses -alerta un carnut estudi de la cadena de la Susanna Grisó- comporta també un cataclisme de caire laboral obvi a causa de la davallada en el negoci del sexe que incideix en les prostitutes de luxe amb seu a Barcelona. Constata una tal Stephanie -recelo que el nom és de mentida-, en el paper de portaveu representant del sector, que només les contracten per una escadussera hora de rellotge. L’ocupació ha caigut en picat, es lamenta. Es verifica, doncs, una destrempada macroeconòmica del sector causada per l’independentisme que les condemna a una actual precarietat de per riure si s’acaba confirmant que el Mobile World Congress se’n va. Les gràfiques dibuixen una catàstrofe gravitatòria en evident decaiguda de l’angle d’atac que pot comportar una deslocalització -els déus no ho vulguin!- de la mercenària alegria extraconjugal.

Una altra concreció de les plagues bíbliques que assoten la Catalunya republicana per consolidar -i per proclamar qualsevol nit que surti el sol amb focs d’artifici i traca final a la manera llevantina- és que les vacants de lleure que promou l’Institut de Majors i Serveis Socials, l’IMSERSO de tota la vida, no aconsegueix persuadir els clients d’altiplà que la perifèria catalana és una bassa d’oli. Qui, amb la pròtesi de genolls en rodatge o acabat d’operar de cataractes, s’aventura en una jungla curulla de tempestívols independentistes posseïts cridant que la platja de Salou -i els carrers!- són seus en usdefruit. Una patacada més que el sector hoteler de la Costa Daurada i de la Costa Brava trampeja bescanviant l’afluència majoritària de jubilades d’or per policies nacionals i guàrdia civils a pensió completa amb dret a sauna i animació sociocultural diversa. Ja és hora que allotgin les forces policials en llocs dignes. 

Continuant amb el cúmul de despropòsits independentistes al major Trapero, amb efectes retroactius, li han concedit un any sabàtic en reconeixement a la tasca desenvolupada durant l’atemptat de la Rambla. Un carterista de metro, un client habitual de la justícia amb molt de predicament entre el món dels rapinyaires, hauria corroborat que el va veure al passadís d’una comissaria dels Mossos d'Esquadra fotocopiant els eventuals models modernistes del bol·lard que ha de protegir el recinte de la Sagrada Família. Just ahir es va confirmar -la sospita és lliure i ve de lluny- que el Centre d’Intel·ligència espanyol, el CNI, hauria admès que va tenir contactes amb l’imam de Ripoll. Deixem-ho estar aquí!

L’11-N, una escletxa lluminosa d’esperança pacífica.

Quan el desconcert cerca remei en la multitud. Quan el neguit obté cert bàlsam cridant en un cor de veus anònimes. Quan la incertesa es repenja en l’anonimat d’una mà veïna. Quan la ràbia poua en l’odi advers... és que vivim un moment convuls. Extraordinàriament apassionat, però trasbalsat. De commoció i de gran gesticulació. Immersos en un estat de permanent agitació emocional. 

Apareix la temptació de cercar la fortalesa personal aïllada del grup adscrivint-nos en la pràctica insolidària d’una mena d’autisme social per salvaguardar les essències íntimes tot i que difícilment podem esquitllar la pressió de l’entorn. Encapsular-nos en el context, ignorar el soroll que ens envolta, comprar taps per a les orelles i gastar ulleres amb vidre de fusta és una incitació que lluny de protegir-nos ens mena pel camí de la inseguretat cega sense saber d’on cauen les destrals de punta. Jo he provat de protegir els excessos que m’assetgen amb un casc ben gruixut que he folrat amb paper de plata -del d’embolicar entrepans- i no ho he aconseguit. La radiació informativa, l’eco dels dies i dels fets, m’han ultrapassat la barretina embolcallada amb paper d’alumini quan la remor dels helicòpters, aus de malastruga, trepanen la pau del capvespre. 

He provat de fer passar pel colador l’allau d’informacions i de mentides per no ser massa primmirat en un sedàs gruixut i barroer. No me n’he sortit, destriant aquest gra de la palla dedueixo que se n’obté una farina que només pot proveir les rodes de molí amb què ens volen fer combregar. Del vèncer al convèncer o de l’humiliar a  l’acordar no hi ha una voluntat immediata on les persones hi trobem un estat de confortable assossegament ni tampoc de respecte mutu. Per això en l’eucaristia per a multituds, on molts ens hi sentim emparats, hi ha el bàlsam destil·lat a còpia de les aspiracions -la “ràbia” individual- en la comunió per crucificar l’adversari -“l’enemic”- sigui com sigui. Tot s’hi val des de la impotència cap al desesper i en la bel·ligerància contra la raó i l’entesa. I si cal, es tergiversa, es nega o s’imposa. 

Em permeto reproduir la poètica imperant d’una interlocutòria judicial vigent: “Muralles humanes que defensaven de manera activa els centres de votació fent recular els cossos policials o forçant-los a fer servir una força que hauria resultat innecessària d’una altra manera són una clara i plural expressió d’aquesta violència”.

Visc un moment social apassionant però certament trist. Un aiguabarreig de sensacions que saltironegen entre l’aclaparament i l’esperança. Un cert turment vital que gronxa els dies a batzegades en contrastos que basculen de la foscor a l’optimisme com qui caça bolets fora de temporada amarat, bàsicament, de vergonya. A favor d’aquestes pulsions surto al carrer, però en contra d’aquestes excitacions intento de recloure’m en mi mateix i insisteixo a practicar aquell autisme social -impossible- que esmentava. Algun dia, extingida aquesta cera que crema tan abrandada, ens ho mirarem i n’haurem de retre comptes, fer balanç de tot plegat. Si som capaços de mirar-ho des de la llunyania amb l’objectivitat que hi aporta el polsim del temps, hi haurem de cercar perquè la vergonya no va poder aturar els despropòsits ni la falsedat.

Reprenc la crònica tocat per l’oreig bèl·lic que generen els ocells metàl·lics. La perspectiva que projecta la nit és una esquerda de claror en la quadrícula urbana. Una gentada des de la foscor s’ha il·luminat d’esperança pacífica.