28 de maig 2016

Un joc d'ous.



La perfecció ovoide fent tombarelles es materialitza el dia de Corpus Christi, un dijous que brillava més que el sol, en l’ou com balla. Una tradició documentada a la catedral de Barcelona des del segle XV. Un esclat vital de flors, fruites i frescor que ens anuncia el triomf de la primavera, de la llum i de la renovació de la vida. Som al mes de les flors i en la diada on les estores florals arrebossen els carrers de moltes viles.

De fet és una closca d’ou buida del contingut segellada tradicionalment amb cera que juga contra la severa llei de la gravetat impulsada per la força d’un rajolí d’aigua. Es diu que si l’ou cau serà un any dolent, però si rodola i rodola durant tota la jornada és un bon senyal. Durant la diada d’avui es pot contemplar aquest espectacle en diversos claustres i patis interiors de la ciutat. A cada edició s’hi sumen més indrets on visitar aquest vistós i florit joc de nens que encara embadaleix els adults.

El protagonisme per a un simple ou, la síntesi de la renovació vital. De l’òvul femella i del testicle mascle –altrament anomenat ou- dels quals se’n pot destil·lar un embrió –Propera parada, la Vida-. Vet ací com en un vistós aparador de natura una simple clova d’ou balla en la formidable dansa de la fecunditat. La cultura religiosa i el marc del claustre de la catedral haurien escombrat cap a casa, l’ou és la representació de l’hòstia i la font –farcida de cireres o decorada amb roses vermelles- ve a representar el calze amb la sang de Crist. 

Un joc d’ous, doncs, al saló oval de la vida ordinària que continua guarnida amb salsa beixamel massa espessa i amb algun grumoll de més. Els veïns de Gràcia a còpia d’ous escaldats i aldarulls en el menú repetit dels sopars durant les últimes nits al barri es pregunten si la propera parada serà el Caos. El colesterol social puja a nivells alts mentre el veïnat en pateix les destrosses. En Trias, al seu mandat, es va decantar pels ous durs ja que va preferir no trencar-los, millor cuits i sencers que no pas servits en un remenat d’okupes

A Sitges, aprofitant les catifes de flors, el Cercle d’Economia s’ha reunit amb l’Ada Colau i en Pablo Iglesias. Una imatge tan insòlita com la corbata que ell duia penjada. Enmig del context ovípar que ens ocupa, crec que s’ha deixat entrar una guineu bolivariana en un galliner neoliberal. Quelcom que el temerari Albert Rivera des de la primera línia a la trinxera veneçolana ja ha denunciat –Compte! 

S’ha pogut documentar com el més granat de l’empresariat català rep i deixa parlar l’Iglesias i l’Ada Colau. Qui ho podia imaginar? El tradicional bipartidisme ha permès que el dijous de Corpus accedeixin a l’exclusiu club amb vambes i sense americana. Un per parlar de programa, l’altra per passar comptes d’un curs administrant l’ajuntament de Barcelona mentre els okupes li giren la cara i li ho reconeixen amb un agafallós pastís de clara muntada llençat amb encert i punteria prodigiosos. Feliç aniversari! Una escena de pel·lícula còmica en blanc i negre poc original i sense massa gràcia entre professionals de l’aldarull i els Mossos d'Esquadra. 

A l’exterior proper la truita a la francesa darrerament tampoc gaudeix de millor premsa. Les cartes gastronòmiques de la Gàl·lia, bressol de l’estelada Guia Michelin, aquests dies presenten l’especialitat amb guarniments bellugadissos i amb un acompanyament de mobilització sindical que manté el govern de França contra les cordes i amb les benzineres eixutes i esferificades. 

Potser, però, la manera més cruel de consumir-los –els ous- consisteix a fregir-los en un bany d’oli roent d’oliva. Una autèntica i perversa tortura de la qual el mètode ja ho diu tot: Ous ferrats! La Unió Europea crea tendència a cuinar-los fregits a les brases en un desert turc o en la versió passats per aigua al bany maria en la palangana vergonyosa del Mediterrani. 

Afers d’ous! És un aliment habitual des que ja eren prehistòricament gegantins superant els actuals d’estruç, l’opció exagerada més adient per a una truita de ceba i patata comunitària que no pas per a un auster àpat unipersonal sense sal amb una truiteta d’un únic ou de pàl·lida gallina explotada cruelment en una granja. Ingredient fonamental de múltiples plats i receptes culinàries dolces o salades. Ous de mida, color i textura diversos. Blancs, rossos, morenos, pigallats... 

L’ou com balla no alimenta, però tampoc porta colesterol ni altres toxines. Relaxa, pacifica els neguits, encalma i entre les reconegudes virtuts descobertes recentment també deshiperventilaria les ments perverses. Proveu a practicar-ne el llançament contra els actors dolents i contra els fantasmes. Estavelleu-los i contra la toxicitat que ens envolta!

19 de maig 2016

Fum de sabatots.



Hi ha una dita amb un ingredient molt molest, el fum de sabatots. Quan l’apliquem ve a dir que no podem fer fora algú o quelcom per res del món o de cap de les maneres possibles. Com aquells convidats de mal mantenir dels quals no ens en podem desempallegar ni amb fum de sabatots.

La notícia del foc en una abocador de la província de Toledo, fronterer del miracle urbanístic del famós Pocero, m’ha recordat la sentència esmentada. De fum empudegant n’hi ha hagut molt, a goma cremada. Un foc en un immens femer de pneumàtics deixats de la mà de Déu i dels responsables ha atemorit la població que resideix al monument més reeixit de la bombolla del totxo. Milions de rodes haurien cremat aixecant un núvol –no tòxic segons les autoritats- que ha  abrandat l’horitzó. Un infern a la terra. La fúria de les flames costa d’imaginar si mai heu vist cremar un sol pneumàtic –només un-. Els bombers van exercir d’espectadors a primera línia sobrepassats i impotents davant de la magnitud tràgica a què assistien. 

Les brases del malson eren a tocar dels habitatges que el Pocero va aixecar a Seseña, al Residencial Francisco Hernando. Una urbanització faraònica de 7.500 habitatges, una mica més de la meitat que aquest personatge havia planificat -13.500 en total- en la gloriosa època del totxo fàcil. Amb l’eslògan de “l’habitatge que sí pots comprar” el Pocero ostentava entre d’altres rècords el de posseir el iot més gros i llarg que solcava les aigües territorials espanyoles. El paradigma d’una època que va advertir a l’alcalde de la població que era l’únic batlle honrat que existia a Espanya -Ets un gilipollas! –va dir. Aquest personatge ja no navega amb un iot envoltat de dofins sinó de plets diversos. 

Aquesta ha estat, malauradament, la filosofia que ens ha convertit en el que som. En una orgia econòmica i financera on alguns han rampinyat a quatre mans en una simfonia per a la corrupció. Tot era possible, tot sembla subornable. Tot és edificable i tot té un preu. Una taxa per comprar i per vendre la presumpta honradesa que es proclama en grandiloqüents discursos ben allunyats dels sobres i dels maletins que aconseguien grans obres públiques o assolien requalificacions impossibles. Una pràctica que no es va poder –o no es va voler- estalviar ni amb fum de sabatots. L’abocador il·legal n’és un exemple més. 

Una taca que costarà de netejar, d’aquelles que es resisteix a l’aigua calenta, com l’anunciada desgràcia que s’ha consumat a l’abocador de pneumàtics. Hectàrees de terreny i milions de rodes velles han cremat, una crònica per a una tragèdia anunciada i previsible. Un veritable desastre ecològic del qual ningú és el responsable. Ni el Pocero quan venia pisos i somnis sota la promesa no concretada d’enretirar aquella muntanya de deixalles tòxiques i potencialment perillosa al costat de la urbanització que patrocinava. Una bomba de fum i contaminació que ha acabat esclatant. Una foguera que continuarà cremant entre set i catorze dies. Amb una mica de sort encara mantindrà les brases roents per a la nit màgica de Sant Joan. 

Costa de creure la seguretat amb què garanteixen els consellers de medi ambient de les comunitats de Madrid i de Castella - La Manxa que la qualitat de l’aire que s’hi respira no presenta cap anomalia. Un abocador en la il·legalitat des del 2003 que ara rebota com una pilota de tennis enllà i ençà entre uns i altres. Del PP de la Cospedal al socialista García-Page. Amb la responsabilitat –compartida- per escatir, la casa roman per escombrar mentre les flames, les cendres i les pudents volves negres nevisquegen la paciència dels soferts habitants d’aquest paradís idíl·lic a l’abast de tothom ja que la felicitat a tocar de Madrid es va poder comprar –i vendre-. La bombolla ha acabat literalment espetegant encara amb massa fum de sabatots!

11 de maig 2016

Voteu, voteu, maleits!



L’organització de la campanya electoral -que s’haurà de repetir- ha costat 130 milions d’euros. Una minúcia per a la macroeconomia estatal que és qui acaba finançant el que inverteixen –o hipotequen- els partits en màrqueting electoral perquè aquests diners els acaba restituint l’Estat en funció dels resultats. Una inversió que haurà estat financerament ruïnosa per com ha acabat tot plegat en l’última edició del 20-D. 

Hem assistit, fins que hem acusat la fatiga, a un intent impossible per formar govern. Els polítics ens han fet profetes en la previsió del discurs, dels arguments, de la negació, dels retrets i, fins i tot, dels insults. Som capaços d'endevinar què i qui ho deixarà anar. Una sonsònia gens poètica de rima abrupta que ens ha tornat una mica sords. Hi ha qui ha perdut audició a l’orella esquerra i qui percep un molest xiulet a la dreta. Els otorinolaringòlegs no donen l’abast davant de l’epidèmia auditiva que pot assotar la població amb dret a vot. Els especialistes l’associen a una sobreexposició mediàtica. Com a mesura les autoritats sanitàries en funcions recepten antiinflamatoris a dojo i aconsellen de dur una vida sana –però avorrida-. Alerten de no fumar, a no menjar grasses saturades, compte amb les ingestes d’alcohol fora dels àpats... Hi afegeixen, nogensmenys, una recomanació específica que consistiria a protegir-nos contra les radiacions dels telenotícies i de determinats mitjans –també de la carn vermella- amb saludables excursions que es poden simultaniejar traient el gos a passejar o, si ens fa mandra despullar-nos del xandall d’estar per casa, per una sessió de bicicleta estàtica. 

La sanitat primària subsisteix en estat d’alerta, al cas i informada. Amatent als símptomes i a la possible evolució. Es tem un agreujament que acabi afectant també la parla i en casos d’extrema gravetat el sentit crític. Ja se n'ha detectat algun en hora punta, afortunadament aïllat, al rodalies i en algun altre mitjà o espai públic. Individus que parlen sols i aprofiten la multitud per descabdellar aferrissats discursos o petonejar criatures preferentment als mercats municipals. L’han definida com la Síndrome del Telenotícies. Si coincidiu amb alguna ànima en pena susceptible de patir aquests símptomes, aconsellen de no contradir-los. Doneu-los la raó! Poseu-vos en la seva pell i compadiu-los.

Davant de l’amenaça –confirmada i ben real- de repetir la campanya electoral l’estament sanitari conclou que la població es pot veure afectada per greus alteracions en el sentit de l’oïda. Pot esdevenir una sordesa selectiva que buidi les urnes. S’haurà de veure i comptar com evoluciona l’abstenció associada a la sordària exponencial detectada. 

La psicoanàlisi, els sociòlegs, els politòlegs i els doctes tertulians esmolen l’argument tot cercant on som i què passa. Alguns només volen entendre el fenomen, d’altres estan més per incidir en la presa de decisió. Voteu, maleits, voteu! Ens conviden a una dansa, la de la democràcia, que ha perdut el compàs i la vergonya. El joc semblava fàcil i ens hem avesat a participar-hi. Nosaltres us votem i vosaltres, els triats, governeu. Podríem parlar de la responsabilitat amb què són investits legítims representants de la voluntat i del poder populars. Faules! Contes a la vora del foc amb una guineu i un brot de raïm massa verd per als protagonistes. La moralitat del relat, de conte contat que no s’ha acabat, és que ens la tornen, la custòdia responsable, d’una tria que no els ha agradat. Voteu, maleits! Voteu i feu-ho bé! Ens retreu qui ha estat incapaç d’arribar a un acord, el que ens deuen.

M’estalvio de parlar de qualitat i maduresa democràtiques quan avui alguns polítics no han pogut acordar els “mínims” de la despesa prevista en la imminent campanya electoral. No han estat capaços de coincidir en la quantitat que hi pensen esmerçar ni en una qüestió tan de sentit comú com l’eficàcia real dels sobres inútils que farciran les nostres bústies durant les properes setmanes. Quin despropòsit! 

M’ho faig jo, però molt em temo que a les sofertes bústies a causa dels estralls auditius hi trobem a més de la papereta un audiòfon. Quelcom que explicaria el consens per la despesa extraordinària que ha de comportar la campanya del 26 de juny. 

Voteu, voteu, maleits!