Per quina raó som fidels als
mitjans d’informació? Algú respondrà perquè en la infantesa aquell diari ja
apareixia a la bústia de casa, un bàsic com el pa o la llet. Perquè vam
assistir al naixement del mitjà i des d’aquell espai de renovació il·lusionant
que pretenia canviar el món hem continuat essent-hi incondicionals Per les
simpaties amb aquells que hi escriuen o hi posen la cara i la signatura.
Érem seguidors: lectors, oients
o públic quan la premsa era escrita, radiofònica o emesa des d’una pantalla en
blanc i negre. Es tractava de l’armada dels continguts uniformats en desfilada
per terra, mar o aire sense barrejar i ben arrenglerats. Hi vam sobreviure avesats
a les lloes color sèpia guspirejants del NO-DO
amb un protagonista inqüestionable. Ens sorpreníem amb els miracles de captures
de tonyines i salmons com balenes. Espanya era monolítica i els continguts des
d’on es creava opinió eren parapetats rere unes ulleres de sol molt fosques i d’un
mostatxo perfilat d’estètica franquista com una barricada al micròfon –Gol de Zarra!- L’única manera
d’imposar-nos a la pèrfida Albió quan els serrells anglosaxons dels seixanta en
aquest país també eren propis dels toreros. El Cordobés excel·lia estossinant braus
gripaus amb el seu immortal salt de la granota.
La humanitat ja havia descobert
que no calien palanques per moure el món, amb un altaveu en feia prou. Encara
que la Ràdio Pirenaica, la veu del
PCE, s’esgargamellés per burlar la censura, no va desplaçar gran cosa, només
l’esperança antifranquista tot contribuint a l’agudesa auditiva dels nostres
avantpassats amb l’orellal adossat a una ràdio d’ona mitjana que més que emetre
notícies les fregia com un ou ferrat en una paella amb l’oli massa roent.
Esquitxos d’esperança fictícia amb espurnes de competència minsa a un gegant
que ho tenia tot estacat ben curt, la premsa i la llibertat.
L’esclat epidèrmic posterior ho va
estar en tots els sentits. Les notícies s’exhibien també en pilotes,
despullades de la fèrria censura. La llibertat d’expressió és torrava a les
platges sense protecció solar amb una normalitat estrenada a la que ens hi vam
haver d’acostumar. Tot semblava possible. Ho era! Vam assistir al renaixement
de diaris i revistes, de programes de televisió i de ràdio que ens captivaven.
No érem habituats a un esclat d’opinió que no li calien metàfores per parlar, criticar
o denunciar. Les estaques eren només estaques, semblava que les gallines podien
emmudir esdevenint aus més sofertes –només de granja o de pagès-. Orfes de
connotacions podíem restringir els retoricismes per burlar llapis vermells i
tisores. Crèiem en els pronosticadors explicant les bones noves i preveient el
temps.
Ingenus i crèduls vam arribar a
figurar-nos que la veritat objectiva ens feia l’ullet als titulars independents dels mitjans que així ho
proclamaven. Amb els anys hem après que la objectivitat neutral va lligada a
interessos i que la veritat pot ser sotmesa al color segons el qual ens finança
un grup d’opinió. Empastifa que quelcom resta! Petites palanques des de
l’oposició contra els enemics entranyables –o no tant!- manipulant la informació.
Els altaveus ens han tornat malfiats.
Però em vull fixar en un aspecte
de la comunicació que va més enllà del propi contingut polític, social,
econòmic o esportiu. El component que incideix en les modes, les actituds i les
maneres de percebre les emocions o l’ètica de la quotidianitat, fonamentals en
el tarannà d’una societat. Allò on ens hi reflectim, el model a què aspirem.
Perquè el mirall de l’exemplaritat i la pretesa funció pedagògica s’ha fet
miques en un atzarós tot s’hi val per les quotes de mercat. De l’objectivitat diabòlica
ja ni us comento com ha anat evolucionant!
En la globalització
comunicacional –aquest blog n’és fill- ha sortit una nova manera de llegir i
d’arribar a una audiència potencial impensable fa quatre dies. La selva de les
tecnologies de la informació i de la comunicació n'ha regirat els referents
tradicionals. Enviar una carta a un director de diari de comarques és quelcom
tan anacrònic com escriure-la a mà i amb estilogràfica. Només ens cal aixecar
el dit i prémer la tecla per dir-hi la nostra. Els mass media poden estar a l’abast de gairebé tothom. De l’ús que en
fem és quelcom que passa pel criteri de cadascú. Som el que publiquem. Aliens a
línies editorials i emmascarats en la teranyina podem enfangar la xarxa deposant
–per exemple- que a l’avió, en la recent tragèdia, “hi anaven catalans, no
persones”.
Tanmateix s’han denunciat les pràctiques
nocives, com les d’un insigne periodista preguntant des la solvència a una mare
que acaba de perdre un fill en l’accident “si plorarà molt”. Quina bajanada! I
més -encara se superarà- quan insisteix en “si té assumit que no el tornarà a
veure”. Aquest professional, rebolcant-se en la morbositat, també es va
equivocar mostrant-li una fotografia del fill desaparegut; ella el va
rectificar, “no és aquest, senyor”.
Ja veieu. No som ningú, ens hem
convertit en audiència. Percentatges de l’endemà. Sort en tenim dels programes
que ens distreuen sense mala fe ni manipulacions aparentment massa interessades.
Els mitjans evolucionant cap a les produccions innocents que només pretenen
entretenir. Com lamento que s’hagi acabat el Gran Hermano VIP. Quina desgràcia. No sé si ho suportaré sense el
saber fer guanyador de la Belén. Afortunadament i oportú ho compensa el prodigi
creatiu, innovador i revolucionari del programa que la TV1 ha començat a emetre, La
Alfombra Roja –no us confonguéssiu amb l’adjectiu de color de l’estora-,
que han pensat i dissenyat conjuntament el ventríloc José Luis Moreno i en Rockefeller, el corb.
Aquests dies assistim a un
aiguabarreig de premsa, ràdio i televisió macabre i excessiu. També a les
xarxes. Professionals fiables al caire esmolat de la manca de respecte conviuen
amb dubtosos reporters tot terreny. S’ha aixecat la veda, però no és el mateix
seguir el rastre exitós de la Belén Esteban que als familiars de les persones desaparegudes
en aquest vol de la mort. Paradoxalment algunes de les crítiques a la manca de
rigor es fonamenten en allò que denuncien.
De mica en mica hem renovat la
palanca de moure el món. Primer va estar un altaveu. Ara és una canya de pescar
capgrossos al bassal de les audiències.
Aquest blog passa per les
124.224 visites, gràcies!
