Donald Trump World Tour.

El teatre romà de Taormina, amb pintoresques vistes a l’Etna, ha aplegat el G7 amb la novetat d’un home bala del circ com a protagonista convidat. A en Donald Trump ja el precedia l’estel·lar interpretació en el paper de sheriff imposant-se per presència i prominència en una fotografia a Brussel·les enmig dels capgrossos de l’OTAN. Una imatge –un gest- per a la posterioritat que haurem d’encabir al costat dels moments també històrics dels seus antecessors. L’empenta a l’esprint final per ser el primer de la fila es mereix un espai en la memòria dels mitjans com aquell Happy birthday de la Monroe dedicat al Kennedy o del Yes, We Can de l’Obama. La proclama d’aquest pollastre apastanagat, però, es més de Yes, I Can en l’America first que passeja amb fatxendaria i ostentació. 

Impacten l’actitud, l’empenta i la posterior estampa d’una figura de cera satisfeta que ens ha regalat en Donald Trump tibant l’americana o alineant la corbata per a la immortalitat. Tot ben simètric perquè l’estrella d’autoritat local atordeixi la globalitat econòmica des d’un postulat del “jo primer”. La constatació de l’America first sense cap mena de dubte desafia des d’Europa al món. En Trump s’ha tornat a superar també convertit en la gran lliçó aplicada de comunicació no verbal. 

El llenguatge no verbal és el més primitiu, previ al codi verbal. El que practica el llop mostrant les dents i les orelles a la Caputxeta Merkel tot grunyint sense rima. Udols prepotents de poder marcant territori i atemorint o menystenint els adversaris. Així ha estat la posada en escena del nou líder americà a Europa en aquest congrés tribal. Ha aixecat la pota i ha marcat territori, com solen els quissos que enllefernen les voreres i, sobretot, la civilitat de qui els treu al carrer sense tenir-ne cura.

El show d’en Trump ja ha arribat al vell continent. Cap contacte amb la premsa. Imatges de reunions intentant convèncer un nen gran satisfet d’haver-se conegut que detesta el protocol. Diuen que s’hi avorreix. Els que han treballat amb en Trump esbomben que té una capacitat de concentració reduïda, que es cansa de les reunions i que va al gra sense els necessaris embuts propis de la dinàmica diplomàtica. Per això la trobada amb els líders europeus va durar només una hora. El resultat és la constatació d’una nova –i imprevisible- era en les relacions ultramarines. 

La Lili Merkel Marleen, en el moment més emotiu del word tour -l’únic que en Trump ha parlat en públic- al costat dels monuments que recorden la caiguda del mur de Berlín i dels atemptats de l’11S l’ha advertit que els murs fracassen perquè l’apertura acaba triomfant i que en aquest món no podem amagar-nos-hi rere, d’un mur. La resposta de l’americà ha estat el recordatori dels deutes en defensa dels membres europeus i ha demanat quant havia costat la seu nova de l’OTAN –Però és molt maca! –ha comentat el sorprenent Trump davant l’astorament dels aliats.

El periple Donald Trump el resumeix l’Angela Merkel a la manera Trump: “Vivim una situació de sis contra un”. Una pel·lícula dolenta de vaquers amb un personatge que diu que l’escalfament global és un conte xinès. Per primera vegada a la història del G7, els seus membres no arriben a un consens. El debat del clima hauria estat molt frustrant. Absolutament decebedor! Aquesta vegada no haurien ni assumit el fals compromís de no assolir els acords de París.

 Compensa i ens consola molt la piulada trumpesca emesa just abans que l’Air Force One s’enlairés lloant l’acord contra del terrorisme: “És una amenaça. Guanyarem. Tindrem la pau a través de la força”. Just aixecava el vol l'estora voladora de l’emperador quan l’Etna va deixar anar unes bafarades intermitents –com senyals de fum- amb molta pudor de sofre. Experts en descodificar els missatges dels indis americans d’abans de la colonització del far west van desxifrar el missatge de la natura. Al cel sicilià la gran pregunta no era què fer amb en Donald Trump sinó amb aquells que l’han enfilat democràticament al poder. En l’última glopada de fum i cendra l’Etna va esbufegar: -Teniu el que us mereixeu!

Santa Rita.

Un cap de setmana intens i previsible pel que fa al Barça. Ahir no era Santa Rita, la patrona dels impossibles té la seva festivitat avui, que enguany s’escau en dilluns. Hem de recordar que la santa ja va obrar el miracle de la remuntada a la Champions. Perpetrar dos prodigis en matèria futbolística en una mateixa temporada beneint el mateix equip hauria estat un excés de favoritisme que atemptaria contra l’equitat divina. Els sants i les santes -com els polítics- han de predicar amb l’exemple.  Al Barça li va mancar un partit i al Reial Madrid li van sobrar tres punts per proclamar-se campió. Si els penedits anessin al cel, podríem beatificar en Messi i els seus sequaços per la manca de regularitat -sermonegen els entesos-. Malauradament els campionats i les competicions esportives no tenen setembre. 

El segon miracle sí que es va produir. La justícia poètica, aquella que no té a veure amb la humana ni amb la divina, es materialitzà amb contundència al marge de militàncies. L’expressió n’era el somriure del socialista Pedro Sánchez qui va arrabassar la secretaria general del PSOE –per golejada- a l’agra Susana Díez. Com al conte, amb un príncep blau i una bruixa malèvola, es va consumar la fugida apressada de la dolenta escapolint-se mentre cavalcava accelerada una escombra dièsel. Tornarà? 

La ràbia i la justícia -poètica- feien via, quan en Mariano apagava d’una revolada el ciri que havia encès a la santa dels impossibles. Ni la victòria del blancs aconseguia d’amorosir el neguit que s’instal·lava a la Moncloa. Diuen que abans d’esmussar l’espelma hi va encendre un havà. Massa fum condensat al panorama polític del “no és no”.  

Aquesta és la crònica del diumenge –ahir- que porta cua -avui- i fa rendible la deessa Cibeles que no pot fugir -com la Susana- dels aldarulls, les celebracions i les convocatòries que s’hi aixopluguen. Madrid i Cibeles enmig de la fira de Sant Isidre amb un cartell de primeres espases i amb braus de les ramaderies de referència i de més renom al tractat tècnic i històric dels toros, El Cossío, el paradigma d’enciclopèdia taurina. Ahir en Sergio Ramos va tornar a exhibir un repertori de passis toreros de saló –sense un brau amb banyes ni en Messi envestint- tot celebrant la lliga assolida que l’habiliten per figurar amb honors a l’esmentat tractat enciclopèdic al compàs de l’Amparito Roca.

  

Avui la deessa Cibeles ha estat assetjada per una centúria de nostàlgics, camisa blava, cridòria i bandera franquista, que escridassaven els corifeus del referèndum català. En Puigdemont, President de la Generalitat de Catalunya, custodiat per en Junqueras i en Romeva s’han explicat a l’Ajuntament de Madrid, una cortesia de l’alcaldessa Carmena. També deuen haver invocat la patrona dels impossibles si jutgem l’actitud molt emprenyada d’en Mariano titllant de “xantatge” i “d’amenaça” la llei catalana de desconnexió que el diari el País hauria filtrat -innocentment, només per informar- i que ja ha activat els engranatges dels tribunals estatals de calibre gruixut. 

El president Rajoy també ha aprofitat per exigir avui a en Carles Puigdemont, que comparegui al congrés espanyol per a explicar el referèndum. “Ha d’actuar amb determinació, coratge i valentia”, ha reclamat. El gironí no se’n refia, encara recorda com va tornar el valerós Ibarretxe del congrés dels diputats al País Basc -amb l’extremitat amputada dins d’un tàper- després d’oferir una i altra vegada la “mà estesa”. Em quedo amb la sentència del president català, “Aunque lo intenten, el Estado español no dispone de tanto poder para parar a tanta democràcia”.

La santa dels impossibles fou una filla obedient, esposa fidel, dona maltractada, vídua, religiosa, estigmatitzada i santa de cos incorrupte que es pot venerar i visitar a Casia, Itàlia.

Ciberatacs.

“Fa uns dies que quan obro l'ordinador, així que els xips s'han escalfat una mica, m'apareix una senyora molt pneumàtica de voluptuositat ben posada que m'ofereix la seva amistat. Temptat, però temorós, l'envio a la paperera del rebuig –perquè les amistats també s'han de reciclar- encara que no sempre ho faig prou convençut. Haurà estat una bona decisió? Em venç la voluntat guiada per la sensació desconcertant d'allò que no has triat i que d'altres, sense haver aixecat el dit, t'ofereixen en una invasió d'intimitats que no has demanat. Sovint la privacitat dansa al caire de la intromissió no sol·licitada.

En d'altres ocasions m'envaeix, quan navego pels mars virtuals de la comunicació, la sensació demostrable que recullen més dades de les que demano. Detecto, per exemple, com la publicitat és torna monotemàtica i reiterativa així que has consultat un producte, visitis la pàgina que visitis. Es veu que deixem un amor comercial a cada pantalla on desembarquem. Som predictibles, deixem un rastre des del qual els perdiguers interessats de tots els àmbits en segueixen la pista.

A no trigar massa anys, quan la nostra vida depengui encara més de tot allò que físicament no es toca però que incideix en la realitat, la dependència virtual d'una existència en línia i sense fils, haurem d'haver après a gestionar-ho. Amb unes regles del joc clares, netes, transparents i que ens permetin defensar-nos-en. Per ara, a les beceroles d'aquesta revolució tecnològica, vivim l'aventura dels primers exploradors perduts per les cartes de navegar suggestives mentre empenyorem la privacitat que ja no som capaços de controlar.

No voldria exercir de cronista profeta en catàstrofes. Abans confessaré que existeix un amic entès que me les inspira. Exposa -convençut- els arguments dels estrategs en la supremacia i com de vital serà –ja ho és, segons ell- el control, la defensa, el setge i la destrucció de la informació amb els objectius que es vulguin fins arribar a la ciberguerra. Analitza quins estralls pot produir una apagada cibernètica al marge del tradicional increment de la natalitat.

Aquest amic expert en batalles a cops de ratolí descriu uns desgavells cada vegada menys de ciència-ficció tot dibuixant apassionadament el paisatge postbèl·lic de la III Guerra Mundial. Predica que després dels gasos químics de la primera gran guerra i dels efectes de la física nuclear a la segona, esdevindrà el "no-res" absolut amb els calaixos de dades virtuals remenats o buits. Arribats a aquest punt fa una pausa dramàtica, un xarrupet i continua el relat. Sense dades bancàries i en la misèria per la bancarrota del plàstic, sense semàfors regulant els embussos, sense dades mèdiques ni aspirines, amb els prestatges buits dels productes bàsics, el panorama és esborronador; tant que em repenso de retirar-li la confiança, a l'amic expert, i d'acceptar l'amistat a la pneumàtica de les pampallugues en la pantalla de leds abans que no es fongui”.

Permeteu-me l’atac d’immodèstia predictiva. Just es compleixen dos anys i mig quan vaig escriure això a Miralls i Espantalls, novembre del 2014, en una entrada al blog anomenada Ciberbatalles. Tampoc es tracta d’un brillant exercici apocalíptic de profecies perquè l’amenaça hagi començat a manifestar-se i a neguitejar-nos. Només sentit comú en la previsió d’un temor que llavors ja era real i que aquest dies s’ha globalitzat. Un virus, una passa de mal de panxa que afecta els ordinadors i els sistemes informàtics connectats d’arreu del món.

Res de nou, només canvia el context. Ens amara la mateixa sensació de quan arribem a casa i ens ho han regirat tot. Encara que no hagin trobat el collaret de perles –de les bones- de la sogra, encara que no hagin descobert la medalla de la primera comunió enterrada al pot dels fideus o de l’arròs, encara que no s’hagin endut un petit quadre molt preuat, encara que... la percepció conscient de vulnerabilitat es torna ràbia, impotència i amargor. Ens han profanat el racó que fèiem exclusivament nostre, el refugi que delata les nostres febleses perquè allí hi amaguem els nostres secrets. Algú ens ha regirat les nostres intimitats i les nostres vergonyes.

Qui no s'enduria a una illa deserta una còpia del disc dur tot esperant la taula salvadora –redemptora- d’un ordinador on poder tornar a emmirallar-nos en les fotografies, reeditar els nostres records o poder accedir als nostres documents? Certament, un malson!

Això és el que hi ha en joc aquests dies. És la pesta dels temps que corren perquè els microbis han mutat, s’han tornat virtuals. Un nou model d’epidèmia amb efectes demolidors. Preguntem-ho als malalts que han patit l’atac al sistema sanitari britànic. Aquest és el punt més esgarrifós perquè alguns pacients anglesos afectats no tenen ordinador ni viuen endollats a les xarxes socials. Pateixen les conseqüències d’un vici o d’un contacte -pecat- que no practiquen, aquesta és la perversió de la nova plaga informàtica a diferència de la pesta negra que devastà Europa i Àsia al segle XIV.

I el més colpidor és que el microbi s’ha generat per cultiu en una agència estatal americana que ha estat incapaç, una vegada propagat, d’aturar-lo. El monopoli Windows només és l’eficaç agent transmissor de la malaltia. Tornarà a passar i mai en sabrem l’abast real perquè algunes empreses i alguns països s’han decantat per pagar a reconèixer la perillosa –vergonyosa- feblesa.

Em temo que els remeis casolans contra aquesta grip ja no són prou eficaços i que els productes que n’alleugen els símptomes, com ara els antitussígens, els mucolítics, els analgèsics, els antipirètics... són només pegats momentanis. Ja ho adverteixen els metges, que els virus no es poden tractar amb antibiòtics, només en podem amortir els símptomes.