Sants Innocents 2015.

El vessant cristià de la diada que celebra els Sants Innocents es fonamenta en la història bíblica que narra les atrocitats demogràfiques del rei Herodes ordenant de matar tots les criatures de menys de dos anys. La cultura popular ha reescrit aquest passatge macabre i ens ha convertit en “innocents” tots els ingenus a qui ens pengen una llufa al gep i no ens n’adonem o tots els crèduls, babaus i candorosos que combreguem amb rodes de molí. Jo no conec personalment ningú que es digui “Innocent” a seques. Es tracta d’una celebració genèrica que vindiquen, però, els acusats, els corruptes, els inculpats i el gremi dels malfactors en general. “Innocent” gaudeix d’una parentela judicialment enrevessada amb arrels caïnites perquè és germà de Culpable” i cosí segon de “Presumpte”. Benaurats, doncs, els Innocents i encara més els Sants ungits per la gràcia divina! 

El dia escau per fer balanç del més destacat d’aquest 2015 que es va enretirant. Un any que no passarà als annals per l’esplet excepcional d’esdeveniments optimistes i reeixits, que també han sovintejat, sinó per l’abundor galdosa d’episodis que ens podia haver estalviat. La informació de masses acostuma a decantar-se pels arguments carregats de catàstrofes truculents i, a vegades, per la crònica amanida amb morbositats que no aporten cap mena de revelació significativa. Qui compraria un diari que al llegir-lo ens afectés l’índex de glucosa en sang? De fet, la realitat acostuma a donar la raó als venedors de notícies que es decanten pels afers amb grans dosis de sang i fetge social, polític, econòmic, cultural i esportiu. Aquest argument avala la decisió de repassar l’any que se’ns acomiada en una diada tan significada com la d’avui, perquè puguem pensar, per un moment, que es tracta d’una innocentada amanida amb sal visceralment gruixuda.

Una urpada terrorista va retallar la portada de Charlie Hebdo amb la silueta d’una llufa sangonosa corglaçant-nos la complicitat, esborrant-nos el somriure sarcàstic i comprometent la llibertat d’expressió. Franca es convertia en epicentre de solidaritat i a no trigar massa acollia les víctimes d’un avió que col·lectivitzava el suïcidi, una contradicció ben macabra. Morir matant esdevenia la il·lustració que ens ha estampat l’any 2015 als fulls dels calendaris. Tornaríem a veure-hi el dol, la foscor i la impotència, a París. Massa sang, massa bogeria, massa horrors al bressol de la República.

També un any d’èxodes i d’escàndol. D’imatges de retorn a les postguerres que hem recreat en idíl·lics escenaris cinematogràfics per a telenotícies escarnint amb realisme formidable allò que ens havíem promès que no tornaria a esdevenir. I no es tracta d’extres en una pel·lícula. Corrues de famílies carregades de fam i buidor fugint cap a una incerta i hostil terra promesa. Hem escrit, llegit i recitat tantes vegades el mot “refugiat” que ja no ens commou si no és que algú ens esguerra les sobretaules amb els fotogrames punyents de la innocent criatura bocaterrosa bressolada per les ones assassines.

Europa la grega tampoc ha estat una ensarronada tot i que la llufa la suporti el poble hel·lè que hi ha deixat els bous i les esquelles intentant abeurar-los als caixers eixuts i sense liquiditat d’una apocalipsi financera amb el Partenó d’oferta en una liquidació per jubilació anticipada de la Unió Europea en runes.  El duel a primera sang entre la Merkel i en Varufakis a l’arena de Brussel·les ha estat un dels minuts més celebrats i amb més audiència de l’any.

  Els déus de l’Olimp s’han compadit –o s’han oblidat- de nosaltres, els iberoromans més assolellats de tots, perquè segons les notícies oficials som el país que més creix de la Unió Europea, el que més riquesa genera i el que combat l’atur al galop de panderetes. Bones notícies per a una ciutadania que no ha estat agraïda ni ha reconegut prou l’esforç d’aquest govern de la majoria absoluta exemplar. Ans al contrari, que el PP va patir un esfondrament a les autonòmiques i municipals que no ha estat capaç de remuntar a les generals d’aquest desembre. La ingratitud a les urnes comporta la venjança aliada amb l’any natural que ens abandona enmig d’un atzucac polític de mal resoldre.

I per si el desagraïment no fos prou suficient alguns catalans –molts- sospirem per tocar el dos d’Espanya. De fet la primera innocentada del dia ha estat un missatge de mòbil breu i contundent “En Mas ha dimitit”. Me l’he empassat del tot perquè la font és molt fiable i el moment n’afavoreix la versemblança quan hem assistit al rar i excepcionalíssim exercici de veure caure una moneda de canto. Ni cara ni creu, empat tècnic. Ni “Sí” ni “No”, tot el contrari. Aquells que no s’han literalment trencat –romput deien els avis- de riure, passen per un moment d’ira continguda amb la vergonya greument avariada després d’una nit del lloro carregada de malsons amb serrells escairats anunciant la bona nova sense dret a rèplica. La CUP amb posat de botxí / botxina / botxinessa ressentida –com la qualifiquen els enemics i enemigues entranyables- va espatllar la digestió als torrons i als polvorons, va destrempar les minses esperances i ens alterà el cicle menstrual -del procés-.

Adéu 2015!

Atzars.

Just quan els bombos de la loteria de nadal iniciaven el vertiginós redoblar de l’atzar vaig anunciar temeràriament al meu cap que el sorteig em redimiria de les misèries humanes i m’alliberaria de la tirania laboral. No ha estat així. Tot lloant la comprensió d’un maleeixo l’altra, la capriciosa bola que m’ha tornat a fer el salt una edició més. Va anar d’un pèl. La faig tímida o poc intrèpida. Repensant-s’ho mentre va decidir finalment de no precipitar-se al món exterior on l’esperaven el ressò mediàtic i, sobretot, el meu agraïment. Res, una llàstima. Salut, companys!

La cantarella, una salmòdia milionària, preludia les festes de Nadal. Un devessall de sucre i bons desigs que emetem amb la convicció que s’haurien de complir. Però aquells nadals de la innocència, màgics i encisadors, no han tornat mai més. Un dia vaig perdre un tió que picant-lo cagava llepolies. Tampoc he tornat a veure creuar l’estel de l’orient per la qual cosa també vaig renunciar a entendre la parla d’aquells barbuts tramposos que s’estalviaven una bicicleta -jo m’hauria conformat amb una sense manillar de carreres encara que no fos vermella-. Santa innocència! Creure-hi a certes edats només propicia que ens pengin una llufa. 

Això no vol dir que hagi renunciat a contemplar l’infinit en nits de cel clar i lluna plena amb el perill que comporta descobrir-hi una bruixa cavalcant una escombra. Enguany Nadal s’escau precisament amb la lluna plena. El pleniluni a què assistirem no es repetia des del 1977, l’any que ens van deixar tornar a votar. Sortíem d’una llarga dictadura amb els Reis d’Orient militaritzats. Una coincidència astral ben curiosa que neguiteja els astròlegs, els més prestigiosos dels quals –i agosarats- prediuen l’indici d’una segona transició que ja hauria començat.

Els politòlegs –quin mot més lleig!- i els de les enquestes –els astròlegs de la política- ho mig endevinaven. Que en Mariano, quan va alçar la vista a l’horitzó fred de la jornada electoral, comptats els vots, va aventurar una nit sense lluna plena –tampoc les urnes ho eren- amb un exèrcit de meigas –haverlas haylas- cavalcant pel firmament d’una legislatura molt difícil. Hauria dedicat un breu pensament a en Mas –Com t’entenc, Àrtur... – a qui ses majestats de la CUP no només li neguen la bicicleta vermella amb un manillar de carreres sinó la presidència.

Caldrà un trio, cosa de tres –mínim!-, com els Reis d’Orient o el trident del Barça. Perquè ho té magre. Sempre li queda el recurs d’escriure una carta als tres Reis que siguin generosos. Però en Mariano ho té espès, ningú li garanteix que, malgrat el plat amb moresc i l’aigua per als camells, no li portin un sac de carbó negre com la nit aquella de les eleccions i les meigas.

Mentre, el nostre rei de carn i ossos, el que es toca i no cavalca camells ni bestiar exòtic, el titular en usdefruit del Palau d’Orient a Madrid, també ho té enrevessat. A hores d’ara deu fer tombs al discurs tradicional de la nit de Nadal. Posant i traient adjectius, sospesant metàfores i assajant el posat. Què dirà o què ens pot receptar el monarca, als súbdits. Jo, d’en Felip VI, aprofitant el ressò de la recent convenció contra l’escalfament de la Terra i que no plou, parlaria del temps en general i insistiria en allò de la “pertinaz sequía”.

Bon Any!

Embruixat.

Ahir vespre les televisions d’àmbit nacional emetien el debat –el Gran Debat- d’en Mariano Rajoy versus Pedro Sánchez. Un format de combat amb dos púgils i en Manuel Campo Vidal de l’il·lustre col·legi d’àrbitres de boxa, com si diguéssim un jutge del Tribunal Constitucional en matèria de cops de puny electorals. La profilaxi i la imparcialitat venien, doncs, garantides per aquest presentador de debats a jornada completa i amb dedicació plena una vegada cada quatre anys. En algun moment del matx, possiblement influenciat per la proximitat i l’esperança que l’atzar em somrigui, em va semblar que en Campo Vidal exercia més el paper d’aquells funcionaris anònims amb posat sorrut que controlen les boles dels nens de Sant Ildefons a la loteria de nadal. Tombava la mirada ençà i enllà amb gran compromís cervical, assentia, negava o excepcionalment amb els braços els amonestava tot separant-los per aturar el cos a cos i els cops baixos.

No es va produir el nocaut. Algun moment televisiu va excel·lir perquè els contrincants van llepar la lona; res de fulminant, s’aixecaven i hi tornaven ràpidament No va caldre comptar fins a deu i cap dels dos va llençar la tovallola. La sessió es va haver de resoldre als punts. Combat nul! Els jutges no es van voler mullar. Acabada la nit alguns membres del jurat van declarar que havien presenciat el “final del bipartidisme” –l’Iglesias- o “l’epíleg d’una època” –en Rivera-. Des de la primera línia, esquitxats amb la sang dels adversàries, es delien per no haver actuat de teloners. Que estaven disposats a un altre partit de dobles però sense nenes –imagino que ho deien per la Soraya-, com al tennis o al ping-pong, un esport aquest últim també de taula que no hauria comportat ni més desgast ni més joc de coll molest per al Campo Vidal.

Les cròniques de l’endemà coincideixen a qualificar l’esdeveniment d’avorrit. Us confessaré que només me’l vaig mirar a estones. Ja em sap greu, un bon ciutadà que ha d’exercir el dret de vot no pot perdre el punt en les evolucions, els arguments o en les rèpliques dels candidats. Vaig estar-los infidel. Sovint cercava en el comandament alternatives menys feixugues i més entretingudes. A la mateixa franja horària TV2 emetia una pel·lícula d’època -del 1947-, Embrujo, on evolucionaven la passional Lola Flores, un arravatat Manolo Caracol i un secundari particularment esfilegassat, en Fernando Fernán-Gómez. Si emmudies els diàlegs i abaixaves el to als prejudicis era un espectacle exquisidament pintoresc d’allò més postavantguardista. Just en aquell moment em va fer l’efecte que un chien andalou va creuar pel passadís de casa i es va ajeure mandrós sota de la pantalla.

Ja m’estava molt bé la Lola lidiant amb els rituals ornitològics del Caracol mentre en Fernán-Gómez conreava la cirrosi a còpia de vi negre espès o conyac per a homes, però la civilitat del moment polític em reclamava. Vaig tornar a canviar de canal. ¿M’havia equivocat o l’aparell s’entestava a dur-me a un mal viatge en el temps, a una edició del NO-DO en blanc i negre? El jutge Rivera tenia raó, emetien l’epíleg d’una època. La disposició, el decorat, els protagonistes, el to... avorrien nostàlgicament amb un punt de redempció, quan en Sánchez va escopir a la cara d’en Mariano allò d’indecent. Es va fer el silenci al saló, el pianista va aturar la música, els jugadors van acabar la partida, les cambreres es van convertir en estàtues i el gos es va aixecar i va tocar el dos. Quina nit!

El debat havia estat planificat per impactar, per cremar indecisos. Per seduir, en definitiva. Ambdós candidats van voler atiar les brases en contra de l’abstenció i en contra del desànim a favor seu. Ambdós volen esdevenir l’antídot, una vegada més, a un país exhaust i perplex surant enmig de la crisi i amb manca d’alternatives. Un i l’altre representen la vella política del bipartidisme, l’epíleg de la transició i, potser, del bipartidisme. Diumenge ho sabrem.

 –I Catalunya què? –s’esgargamellava el moderador per tal d’arrencar-li l’os de la corrupció on s’aferrissava el socialista mentre volava la vaixella. Com un quisso atiat al turmell del president retopaven les rimes dures d’un règim purulent: en Bárcenas, Bankia, en Rato i les múltiples conxorxes corruptes i excessives –molt més que indecents- que hem suportat ençà i enllà de la pell del brau –I Catalunya, què? -tornava a insistir en Campo Vidal. Catalunya, res! No eren allí per resoldre el que no han estat capaços d’afrontar durant tota una legislatura.

Diumenge ho sabrem, quan les urnes parlin, perquè diumenge acaba el calendari d’advent electoral d’una campanya que ha compartit protagonisme i torrons estratègics amb el pessebre, la paga extra, el pare Noel, el consum, les nadales, el caganer, la felicitat, el tió i la incertesa atzarosa de la loteria de Nadal. Passeu, passeu, encara que casa nostra no sigui casa vostra! Mentre, de les misèries en farem fum.

          Ja era tard, no feia massa fred –el canvi climàtic?-. Vaig comprovar que cap chien andalou vagués pels espais casolans. Vaig desendollar l’aparell de la televisió i vaig pensar que del gran debat en vaig sortir certament embruixat. Convençut que la Lola Flores era genial!