Ítaca

La campanya electoral fa via. Avui en Mas i en Pujol es querellen contra el diari El Mundo. Segons aquest mitjà, basant-se en un suposat informe policial, gaudirien d'una milionada en diners a paradisos fiscals. Avui el diari hi afegeix en Felip Puig i informa que els Mossos d'Esquadra haurien destruït o amagat a la justícia els documents que ho demostren quan van regirar el Palau de la Música Catalana. El follet Millet?

Si no és cert, pot crear opinió. Difama que quelcom resta. També recorden que just després del cas Banca Catalana en Pujol va obtenir una majoria absoluta. Suposo que des del govern central no tenen cap pressa a treure'n l'entrellat. El ministre Montoro ha declarat que Hisenda n'investigarà el cas. Si no fos cert, que tenen aquestes raconades a les Illes Caiman, la lletra menuda de la premsa ja ho desmentirà. El mateix mitjà és el de la teoria dels explosius de l'atemptat de Madrid, o que en Carod també escapolia fons a paradisos fiscals que li aportava ETA. 

La maquinària contra en Mas és poderosa i interessada. Té fonament?

Ahir TV3 va emetre en directe un debat electoral. El conduïa en Pellicer. Més figura que geni i contenció. Se li va anar fastuosament de les mans. Va estar un xofer de debats poc destre i en va sortir amb la carrosseria amb més ratlles que una zebra. Segurament que en Cuní ho va celebrar amb un carajillo doble d'Aromes de Montserrat –Ho has vist, Pilar! 

En Tena, en Rivera, en Junqueras, n'Herrera, na Camacho, en Navarro i en Mas. Sis apòstols per a la independència – o no!- amb un Messies. Dues hores de rellotge amb un índex important d'audiència. 

L'estat i la salut dels comptes corrents del president no van estar el centre d'interès. 

Avui emetien les imatges amagades del debat, una mena de making-of. Com en López Tena subministrava píndoles a la Camacho contra el mal de gola. Com aquesta s'oferia a endreçar els cables per zones estratègiques de l'entrecuix a l'Herrera –el cara de bròquil, com l'anomena un sector femení maduret i partidari aferrissat de CiU-. Rere els missatges durs i la confrontació, entre bambolines, la cordialitat presidia el tracte afable. Potser perquè són mariners d'un buc en mars farcits de pirates i de taurons electorals. Un estol de caramellaires en un concurs de pescadors de vots. Els més peixaters, sens dubte, la Camacho i el Tena. Cosa de l'efecte de les píndoles que compartien? 

En Navarro, l'especialista en crancs de palangre, ho va tenir difícil. En va sortir amb cert grau d'apallissament i la sessió no sembla pas que li hagi de permetre pescar gaire més crustacis de riu. Paper dur el d'aquest dirigent que xipolleja entre el desconeixement del seu paper i la poca solidesa actual del partit tant ací com als altiplans. Als cartells hi ha qui hi cerca una semblança amb la fesomia d'en Clooney, aquell dels ristrettos.

La Camacho vestia de blanc mariner. Personatge per a un Sorolla amb cabellera al vent dels focus mediàtics. Algunes senyores van criticar-li que la jaqueta li anés un pèl estreta. Va estar única entre la resta, però sense arguments feministes, que no rimen amb gavines. El seu amor confessat, Espanya. I la seva infidelitat, últimament, Catalunya; un afer de banyes interessades gens discret. Mantenir els seus postulats en el context on els esbombava, no l'afavorien. Que els seus versos del sonet d'amor els hi destrossen des de Madrid amb barroeria consonant.

En Rivera va aprofitar l'ocasió. Perquè no té qui li censuri ni esmeni les expansions loquaces en matèria de poètica amatòria des de Madrid, tot cas en Boadella. Ell s'escriu les rimes assonants tot llençant l'ham i la plomada als estanys plàcids on la pedra del dret a decidir ha esgarrapat el tel d'aigua amb ones concèntriques carregades del neguit que vol enganxar. 

En Junqueras es va posar la bata d'anar a escola i va gargotejar la pissarra amb allò que alguns catalans volen sentir. Va estar el més pedagògic formulant la pregunta de qui, després de tocar el dos d'Espanya, vol tornar-hi. Un argument irrefutable per a una carta de navegar, eficaç com a carnada de peixos desconfiats. 

L'Herrera hi va estar. Era com un grumet del vaixell sense corbata. Semblava més pendent del cants de les sirenes que no pas dels canons i dels arpons. Posat d'escolà desmenjat, acòlit del bròquil i dels àpats sense fonament, ahir –diuen- en va sortir amb la insígnia dels segons d'abord. 

I en Mas, que no duia carpeta ni anagrama, exercia de capità en el que semblava un motí de sindicalistes caramellaires amb la quota al dia. Escoltava i mirava l'horitzó. Un llop de mar avesat a les galernes sense despentinar-se. Al velam, aquella tripulació enfurismada hi havia penjat l'interrogant del rumb –On anem, capità? 

Ítaca és mar enllà. Per on neix el dia; i més enllà encara. Vista des del cel, cavalcant un giny enlairat, aquesta illa fa l'efecte d'una Catalunya retallada a la manera dels puzles per a nens petits. Amb un polsim d'imaginació es podria pensar que el Principat s'ha desllorigat de la península i que així, una mica trencadís gaudinià, navega sense llast.

Ítaca!

2012-11-19

Rèquiem a un gos transvestit

"Finalment ha estat abatut a trets l'animal que buscaven els últims tres dies a la Sénia, al Montsià, i que no era una lleona, com semblava, sinó un gos gros assalvatjat de grans dimensions". (Portal Informatiu de TV3).

Un fet insòlit ha posat emoció als sots feréstecs de la Catalunya meridional. Fa dies que els pagesos propers a la Sènia venien denunciant la presència d'una lleona a les seves contrades. Un felí que s'atipava al canyet d'una granja de pollastres. Una salvatgina ferotge capaç de cruspir-se a l'estil Patufet, que residia en un adossat a la panxa del bou, qualsevol caputxeta de primària i, si s'esgotaven les aus de corral, un preadolescent de la secundària amb pírcings inclosos.

Una lleonesa adulta sense cries que s'hauria pogut escapolir d'una parada d'animals a la Rambla. Una prova més a corroborar, de demostrar-se l'opció, que s'han de desballestar aquests quioscs de lloros loquaços, de serps encantades i de tortugues antropòfagues que campen com el colesterol per l'artèria barcelonina.

Els forestals, de polleguera, amb escopeta i l'humor bèl·lic se l'han jugat, la pell i el prestigi. Alerta, que una fera ferotge ronda per l'oasi català i no es tracta d'en Fèlix Millet ni del Bigotes valencià. Tot i que la geopolítica juga a la conxorxa perquè l'epicentre de la notícia se situï a mig camí, just a la ratlla fronterera de la Sènia.

L'esperit de la corrupció en taca d'oli que amara la perifèria pel llevant peninsular hauria destil·lat el monstre. Que podia haver-ne renascut el drac mític, com una mascota per a llibreters, però en gros. Aterridorament paorós!

També han muntat una recerca pels establiments tuaregs de carpa mòbil i arrel fluixa, els circs. Tampoc aquests havien trobat a faltar cap pallasso, cocodril, elefant o felí ensinistrat; espècies, totes, d'esperit bellugadís i tarannà nòmada. Calia refiar-se, doncs, de la intuïció en zoologia exòtica d'un pagès que collia olives i d'un pastor de pollastres de pota blanca.

I a causa de la catalogació poc demostrable, n'ha emergit la llegenda fonamentada en tres telenotícies. Només ha calgut el rostre numismàtic d'un presentador tan maquillat com en Berlusconi per aspergir la temença. La bèstia ha sortit del catau, Manelic!

Per la terra baixa de la tardor aspra broten sense esperança les males herbes eixarreïdes de la corrupció en metamorfosi dantesca. Gossos lleonats borden per les cantonades de la consciència deixatada alimentant-se de cadàvers mentre polítics i mecenes no penedits a la cua de les sucursals cerquen cirurgia més que ètica, estètica.

Gossos com lleons. Una rima visual fàcil que verifica el que ens temíem: de l'oasi a la selva. És el campi qui pugui desconcertant quan més que engarjolar-lo, caldria abatre'l. Amb punteria, decisió i sense por. Prou!

Els forestals n'han consumat el captiveri amb una concessió a la ciència taxidèrmica d'aquest quisso, transvestit de lleona, després de comprovar que es resistia a l'engany de la gàbia farcida de pollastres vius, una altra donació sense recança. No a l'orgue del Palau de la Música, sinó per la pau d'esperit i el repòs nocturn de la pagesia que habita les rodalies de la Sènia.

09/10/2012

Cremant bitllets

 (Smoke gets in your eyes)

L'any ha començat amb una grisor insòlita. Rebaixes en tots els sentits i abundor de botigues, virtuals o no, que recompren els regals l'endemà mateix de les festes. Alguns per necessitat, altres per tornar rendibles les inutilitats que els desconcertats reis de l'orient ens han portat. Aparells de tota mena, alguns encara amb la cel·lofana, són bescanviats per diners. Perquè certes andròmines no donen pa ni escalfen el forn.

Any d'expectatives grises tirant a fosques en el qual els polítics ja no gosen amagar la realitat. Des d'aquell "Espanya va bé", emès rere una teranyina mostatxuda, al "jugar en la lliga de Champions" econòmica, que proclamava el de les celles acitroënades, hi ha la tossuda i fotuda realitat.

Enmig, a la tristor dels dies, les idees i les poques esperances, ens han declarat també la guerra als fumadors. Preus abusius i prohibicions a dojo. "No es permet fumar". O pitjor encara, com si fóssim analfabets, un senyal de prohibit estacionar, passar o creuar amb una cigarreta tatxada ens amenaça arreu sota cobert, que portar boina i fumar ha d'esdevenir incompatible i profilàctic. A hores d'ara ja no tenim fums.

Apocalíptic escenari el del bar de sempre on amb el pretext de prendre-hi un cafè, enceníem la cigarreta/es. Raconades inútils de cendrers en vaga de fam ja no apleguen burilles quan les voreres són plenes de viciats vianants que entomem el fred normatiu i escalfem el nas a la brasa de la prohibició. Si manes poc, que es noti. Una màxima que s'ha verificat i ben polèmica. Potser en la llei antitabac hi ha una cortina de fum que no ens deixa veure el bosc en flames. Malgrat tot, hi estic d'acord. 

De la primera cigarreta d'amagatotis, dolenta i pecaminosa... a l'última, viciosa i necessària, la història d'una xacra que sotmet. D'una addicció en majúscules que es valora cada nit d'insomni amb tos de gos des del ferm propòsit de deixar-ho estar. És la primera mentida vital i matinera amb que ens desdejunem els fumadors empedreïts.

Memòria de quan entre les eines pedagògiques hi havia un cendrer hiperbòlic i en Machado salmodiava les taules de multiplicar sorianes arrebossat de cendra i picadura. La poesia i el fum eren bons companys. 

Anells de fum, baules de cadenes boiroses a l'espona tèrbola d'una epidermis suada. La cigarreta estratègica del després. On aquelles americanes de cel·luloide i cames extrallargues que ens van ensenyar a fumar. Ací, n'associàvem les matusseres sense filtre de pobre amb la suggerent Ava Garner emergent rere una fumerola massissa en blanc i negre. Allí l'esclat era de color ros Marilyn evanescent, un pèl estràbic, perseguint atmosferes esfilagarsades. Otis Redding podria posar-hi perfectament la banda sonora amb tuf a tabac, matinada i un àtic amb vistes al port dels somnis. 

Des d'ara només s'admet el vici als geriàtrics, manicomis i centres penitenciaris. Llicència per a fumar, doncs, als vells, boigs o delinqüents condemnats. Pel barri circula un avi atacat de demència senil amb la dèria d'empudegar el vestíbul d'una institució oficial. Els Mossos se'n veuen una. Es tracta d'una provocació primfilada per tal que l'engarjolin, meitat argument de sèrie negra, que –n'estic convençut- se'ls escapa als agents. 

Assetjat per la crisi de llibertat personal on comença la del veí, m'han regalat una cigarreta electrònica, una andròmina d'atrezzo ben resolta i molt aparent per treure el fum i la ira pels queixals. Vapor d'aigua sense suc ni bruc de nicotina. L'endemà de reis ja la vaig penjar a la venda en una subhasta virtual. N'hi havia tantes, d'oferta, que l'he acabat regalant a l'avi entranyable per a major desesper de la força pública que, ara, hauran d'explicar que l'avi no fuma, fa veure que ho fa. Quin enrenou. 

Al Madrid de la transició, hereu de la postguerra en matèria de transport públic, el metro lluïa uns rètols de ferro colat i molt de relleu que prohibien "Fumar o portar la cigarreta encesa". Un toc ben castís que sempre em cridava l'atenció, com els seients reservats per als cavallers mutilats de guerra. 

Potser haurem –jo i el govern- de fer bo el tòpic de no cremar bitllets per a suïcidar-se lentament, quelcom que, amb la crisi, esdevé molt poc elegant. Bon any sense fum!

 2011 01 08