Wertígens

Ahir van aprovar una nova llei d'educació, la llei Wert. Ja és un símptoma quan les lleis treuen el cap a la vida amb nom i cognoms. El que el sentit comú ens diu que és d'interès general no hauria de ser patrimoni de ningú. Tot cas, des del consens, hauria de representar un marc on tothom s'hi pogués sentir més o menys confortable. Ens calen lleis el més fuenteovejuna possible on tots haguem d'admetre el protagonisme i la responsabilitat, quan pertoquen.

Acaba de veure la llum per a la millora educativa; una més, una altra. Ens manquen dits a la mà del seny per comptar quantes n'hem inaugurat en aquests anys de democràcia. Set? Germinen amb voluntat d'esdevenir plànol durador o full de ruta en contra dels trencacolls contextuals per tal de prevenir els atzucacs en el fracàs i la deserció. Volen greixar l'excel·lència i –no sempre- fomenten la cohesió social a través de l'accés i l'atenció en igualtat de possibilitats per als que patim necessitats del tipus que siguin.

El dret a l'educació! Quina meravella de principi. El dret i el deure a poder desenvolupar les aptituds i les capacitats de cadascú. La columna vertebral de la societat i la inversió en bons de futur més rendible als bancs de l'estat on els professionals construeixen la casa del futur amb material sensible, el més delicat que ens puguem imaginar. Preguntem-ho a les mares? Personalment, si em decanto pels excessos d'alguna bombolla, és per la de la formació.

Va existir una època en la història d'Espanya en el qual cada ministre del gremi del guix cal·ligrafiava a la seva pissarra la seva llei. És el perill dels possessius aplicats en política tot apropiant-se del que hauria de ser compartit; una temptació fàcil des de la miopia que vol remeiar-ho amb vidres monocolors, quan no ho fa amb ulleres de fusta directament. Els dimonis patrimonials ens provoquen els protagonismes interessats amb massa facilitat. I les herències polítiques amb titularitat personalista esdevenen revenges d'oblit o rebuig deixatades en una altra llei amb uns altres cognoms. El rei ha mort, doncs visca el rei! Un crit que ja es coreja, just batejada la criatura a qui ja han sentenciat a una eutanàsia sobtada així que toqui un recanvi de majories parlamentàries.

En la solitud freda del novembre congelat haurà vingut al món una llei nua i sense escalf una mica atacada per aquest rigor mortis prematur. Que no aixeca passions entre els manobres que han de construir l'edifici amb aquests croquis que els ha dibuixat l'arquitecte Wert. Els mestres han viscut tants dissenys que ja comencen a entendre-hi, en esquerdes estructurals, al primer cop d'ull. I aquesta pot ser una escletxa a causa de l'aluminosi en els fonaments de l'ensenyament públic i de l'escola catalana.

Massa fum i massa soroll. Sense veure-la rodolar als circuits de proves, ja es percep que a molts dels pilots no els entusiasma. Només en Wert i els de la seva escuderia viuen entestats a continuar la cursa sense revisar-ne la carrosseria, repassar-ne les bugies, ni comprovar la pressió de les rodes. La pista per on evolucionen els bòlids hauria de permetre una seguretat sense corbes sobtades. Tampoc hauria de ser exclusiva de prototips amb massa accessoris. Que aquells vehicles més modestos, els que consumeixen menys i també els històrics els fes goig de transitar-hi; sinó per circular-hi vertiginosament, sí per gaudir-ne i aprendre-hi quelcom.

De tot plegat, després de tanta tombarella educativa, aquest món on s'hi ensenya i s'hi aprèn té una garantia que va més enllà del formidable assortiment de perfils legislatius. Els professionals en són els garants indiscutibles quan s'estimen la professió i el material vulnerable amb què modelen el demà. Perquè en educació tot està inventat, només que la solució no és enlloc o no l'hem trobada encara. Hauríem de provar a cercar aquesta pedra filosofal en la dedicació seriosa, vocacional –quin concepte!- efectiva i afectiva amb què tracten els professors i les mestres els nens i les noies que tenen a càrrec i en són "tutors" a temps parcial –quina altra paraula!-.

Aquesta llei Wert engruixirà, com d'altres, el catàleg fonamental de les veritats absolutes i universals amb què ha estat redactada. No es percebuda ni integrada en l'imaginari col·lectiu d'allò que era necessari. Ve a posar-hi més ideologia que no pas pedagogia. Per això aquest refús abrandat al carrer i tan indiferent als rings on els mestres exerceixen d'espàrrings.

Serem capaços de poder moderar, algun dia, aquestes wertiginoses febrades que assoten l'educació i l'ensenyament!

Gestos!

No fa massa m'han regalat un llibre petitó, dels que es llegeixen d'una tirada al rodalies. Té aspecte de breviari, ben editat en paper de qualitat –com solien el llibres abans que els envaséssim al buit en pantalles incandescents-. Especifica que es tracta de paper cent per cent de boscos ben gestionats. Només caldria afegir que és una obra sostenible perquè un percentatge –simbòlic- s'assigna a replantar plançons destinats a nodrir la decadent indústria de la cel·lulosa. Un llibret de full blanc mat amb textura artesanal lleument rasposa. De les mides d'aquelles novel·letes de vaquers i bandolers que gaudien de tant d'èxit a la dècada dels seixanta i durant els primers setanta del segle passat. Eren formats que gairebé es podien amagar al palmell de la mà, a l'infern d'una sotana o es passejaven discretament i sense massa nosa a les butxaques posteriors d'uns texans tot escarnint el protagonista, un polsinós sheriff foraster que encaterinava la rossa del bar.

L'obra es titula L'art de callar, de Joseph Antoine Toussaint Dinouart, reconegut als aparadors dels llibreters com l'abat Dinouart. Un autor del segle XVIII, prolífic escriptor de temes diversos amb predilecció pel món de les dones. Le triomphe du sexe li va acabar costant l'excomunió. Una condemna, ad vitam aeternam, motiu pel qual va redactar, dedueixo, aquest art del restar muts i la gàbia.

La fúria per parlar i per escriure sobre "religió" –ho escriu al segle XVIII- i sobre el govern és com una malaltia epidèmica. Tant els ignorants, afirma, com els filòsofs del dia –potser hauríem de traduir tertulians- han caigut en una mena de deliri. Es pregunta quin altre nom podem donar a aquestes obres amb què ens emboirem, de les quals en són proscrites la veritat i el raonament. Només contenen sarcasmes, burles i contes més o menys escandalosos. Aquestes llicències ens han menat a un punt que hom no pot passar per enginyós, per filòsof, si no es parla o s'escriu –m'aplico la recepta- contra la religió, els costums i el govern.  

Cal, doncs, contenir la llengua i sotmetre la ploma –el ratolí i la tecla també-. Ve a concloure que per a l'home assenyat el silenci s'ha de tornar indispensable per tal de conservar el respecte per la religió i de procurar a l'Estat ciutadans fidels, discrets i virtuosos. Tota una contradicció cridanera lloant la quietud des del discurs loquaç. Cal reconèixer, però, la força impactant del títol. Callar, saber escoltar, abstenir-se d'emetre un judici inoportú és, efectivament, un art difícil de conrear, i escàs, que acostumen a practicar els prudents i alguns savis.

Aquest peculiar autor ens anticipa els fonaments de la comunicació no verbal. Allò que som capaços de transmetre sense articular paraula amb la gesticulació que acompanya els silencis prudents, artificiosos, complaents, burletes, intel·ligents, estúpids, aprovatoris, de menyspreu i, també, el silenci polític.

N'hi ha d'artificiosos que abelleixen els esperits minvants, de desconfiança o de revenja que es dediquen a sorprendre inoportunament. La floreta suau dels complaents ben diferent dels que s'expressen amb silencis burletes i punyents. Els intel·ligents amarats per la passió viva en l'alegria, l'amor, la còlera i l'esperança que causen més impressió per la remor sense soroll de l'ànima que no pas pels mots inútils –perquè fan curt- que els poden acompanyar; la paraula, en aquest cas, només els afebleix. Ben lluny del silenci estúpid.

Mereix un punt i a part el silenci polític. No voldria pas caure en la pedra que combat l'abat Dinouart, d'escriure contra el govern. El practiquen homes prudents que es reserven i es comporten amb circumspecció, que mai s'obren del tot, que no acostumen a dir sense embuts el que pensen, que no sempre poden explicar la seva conducta i els seus designis; que, sense trair el dret a la veritat, sovint no poden respondre clarament per no deixar-se descobrir. Aquest mutisme pragmàtic el podríem  acabar adscrivint al subconjunt dels artificiosos.

Em pregunto què en restarà i què haurà impactat més de la celebrada i mediàtica compareixença política del banquer amb tramoia de sabata de fa just uns dies. Romandrà el discurs o l'amenaça? El gest d'espardenya, semiòticament pudent, crec que ha estat molt més eficaç i visual que no pas l'eixelebrada duresa arrauxada de la paraula.

Tot plegat es tracta de posats, cares i carotes. Una sintaxi d'ulls amb morfologies de celles i expressions que diuen més que una boca o un llibre oberts. Es tracta dels gestos!

AmojaMar

(A los pescadores gallegos. Un pasacalle fastuoso para marineros desahuciados. Noviembre 2002)

            Un chapoteo pastoso y sordo de olas venía cargado de malos augurios. Se miró las manos de marino curtido. Eran cartas de navegar rajadas, palas de remo resquebrajadas y ásperas como las lonas de la barca del viejo. Cerró los ojos por no delatar la tristeza. Apretó los dientes para no gritar… Y sujetó los puños para no arremeter.

Una gaviota atrapada era el testigo exánime del momento. El pájaro marinero estaba macerándose en vida y el olor era el del mismo infierno. Las olas venían calladas, sin alegría. Espesas y sin la arrogancia del azul vida que siempre habían tenido. El mar era la panza de un rugoso cetáceo gigante que respiraba asmático. Agua ajada de piel de elefante enfermizo. Hedor, muerte y rabia. No podía ser, aquello era una pesadilla.

Porque en las noches de mal dormir su peor congoja era que se asfixiaba en el océano y era pasto de los congrios o de las nécoras. Un agujero en la quilla y en un instante la salazón licuada del mar le amojamaba en salmuera para la eternidad. Se despertaba abotargado con las pupilas yodadas y la razón plagadita de algas trepadoras. Helechos marinos que ascendían triunfales por las patas del camastro. Horroroso.

De todos conocido cómo flotaban y cómo venían de maltrechos los cadáveres que el mar en masculino arroja a la costa. Acorchados y rellenos de centollos carnívoros que se entretenían en conciertos para costillar mondo y lirondo. Y los más que traían las calaveras con las cuencas deshabitadas y el pelo enredado entre rollizos camarones. Esas eran infantiles desazones…

Contaba el abuelo, que en gloria esté, que él en persona a golpes de remo se las vio con un pulpo que era capaz de estrujar la barca y llevarla a los reinos sumergidos del dios Neptuno con vela, palo mayor y aparejos… Todo, él incluido con su caja de anzuelos para el arte del palangre.

¡Ah, el mar! A la mar no hay quien la pueda, hijo. Y dicho esto repetía una y otra vez la historia del pulpo gigante y el remo. A veces se le olvidaban detalles y otras se permitía cambiarle algunos pormenores. Según el día y el público. Lo invariable era la envergadura terrible del cefalópodo, que en llegando a la descripción de semejante monstruo de las profundidades abría los brazos y respiraba hondo, como un enorme pez luna, un cachalote de los grandes o más, según.

Era un chapoteo pastoso de textura viscosa. Un mar fétido como las entrañas podridas de los muertos que arrima a los acantilados. Un mar tullido, inerte que topaba a cabezazos opacos en el litoral rocoso. Un mar que ya no era mar.

Se regodeaba el viejo, entre el aguardiente y la manera de caminar a tumbos, tal que aún estaba al timón de la barca, dando bandazos locuaces propicios para provocar pesadillas a las criaturas. Audiencia ávida de pulpo gigante con grelos. Y el abuelo no tenía empacho en exagerar. Metros y metros de tentáculos, que si a uno de ellos se le antojaba –el abuelo desplegaba los brazos y subía el tono de voz ,- impedía la pesca por la ría. ¡Qué miedo! Y los rapaces hechos un ovillo se apretujaban por si se abría súbitamente la puerta de la taberna y aparecía semejante alimaña con sus brazos infinitos de ventosas como platos.

Porque el mar era vida, era misterio, era el azul irisado, eran gaviotas y, por encima de todo, su trabajo y el medio de subsistencia desde que se perdía la memoria en los tiempos de los pulpos gigantes del abuelo. La madre mar en femenino que cobijaba, rugía y, a veces, engullía a sus hijos, un tributo que invariablemente se cobraba sembrando de viudas el litoral. Costa de la muerte o fin del mundo. Lo mismo da.

Un chapoteo triste, de canción para el olvido. De nota fúnebre. Tenía un nudo en la garganta, un tapón que contenía toda la rabia. Sólo impotencia porque los hombres no lloran. O eso decían. Las piernas le rilaban y no acertó a gritar, emitió una especie de quejido hondo que el puto chapoteo integró en el crepúsculo del día. Decorado para el ocaso.

Se sentó en la piedra del abuelo, desde donde jugaban a adivinar los destinos de los buques con rumbo a América. El abuelo le tomaba el pelo con que si entornaba los párpados podría vislumbrar los pañuelos de los que se marchaban. Sacudidas blancas de morriña ondeando en el horizonte aventurero.

Donde se acaba la tierra, el mundo, al filo del océano. Allí donde un precipicio cae en picado y existe un corte a cincel, hay –decían, ya no el abuelo sino el maestro- un formidable hoyo habitado por atlantes y monstruos de peor calaña que los pulpos desmesurados. Recto por donde se pone el sol –y el atardecer está siendo gélido y otoñal- existe el infierno de los piratas lisiados y marineros en pecado, el lugar a donde van a parar los cadáveres que el océano no devuelve. Un bache abrupto en la línea del horizonte por el que se despeñaban los osados exploradores de tierras nuevas. Sostienen que hay un continente bajo el mar con los peores martirios y las mayores penitencias que se puedan relatar. Tierra de nadie que no conoce de purgatorios donde las liturgias no sirven y a la cual las meigas no tienen acceso. Un lugar habitado por todas las naves que la furia machorra de la tempestad se ha tragado.

Pero la corriente venía escoltada por un chapoteo pastoso y sordo de olas cabezonas cargadas de viles augurios nunca vistos.

Todo un negro cortejo fúnebre. 

 Non esquecemos. Non á impunidade. Mareas negras Nunca Máis.

Tancar la paradeta

-Dóna'm un altaveu i mouré el món! –ha rectificat l'Arquimedes. És tan potent l'opinió, poder crear criteri i tendència, que la informació esdevé un dels tresors més preuats -i eficaç- en la lluita titànica pel control del poder a través de les metàfores. Perquè n'hi ha de tota mena: de poètiques, de visuals, de tertúlia, de mentida i de plàstic. El conreu de la metàfora és, doncs, variat, esplèndid i agraït.

Els anglosaxons en diuen mass media, de la gestió de la informació de masses o de la multitud, com preferiu. Es tracta de l'estratègia subtil o pel broc gros –com vulgueu- d'allò que arriba a qui dipositarà, un dia no gaire llunyà, el preuat vot en una urna. Crear mentalitat, incidir en l'actitud o posar de moda una manera de viure, tant en el fons com en la forma. Que l'embolcall també hi contribueix, a la causa.

Per això es fa estrany assistir al funeral d'un mitjà que és el mirall –o l'espantall- de les facècies, grandeses, discursos i arguments del poder que el controla. Una eina electoral permanent que és cara, però que ofereix resultats si es fa servir amb cura, eficiència i amb bons professionals.

La Ràdio Televisió Valenciana, RTVV, tanca portes. Abaixa la persiana de la paradeta. Assistim a la crònica d'una mort anunciada en les audiències i fulminant a causa d'un expedient nyap de regulació d'ocupació. Els plasmes pampalluguegen i les ràdios tartamudegen. Els treballadors haurien de ser readmesos si no fos perquè la factoria de somnis i d'esplendors plega. Vint-i-quatre anys d'emissió. Mil sis-centes persones afectades.

Al País Valencià, la Comunitat Valenciana, o a la regió llevantina, semblaria que li ha tocat d'exercir el dissortat paper honorífic de convertir-se en un laboratori d'assaig per a despropòsits dels que podem emmarcar a l'aparador dels desastres amb el beneplàcit de les majories absolutes. Fastuós! Com per escriure un manual de males pràctiques dedicat als que hauran d'entomar aquests llegats. Penso en el president actual de la comunitat, és dels governants que no parla d'herències ni de malbarataments. Com si el xàfec, amb el que cau, no anés amb ells. Ho deu haver llegit al llibre d'estil del Mariano. Efectivament, diluvia. Hi ha dirigents amb responsabilitats que és limiten a obrir el paraigües, tancar la boca i oblidar-se dels esquitxos.

Deu ser que la vida és una Tómbola! I per això no han estat agraciats, els treballadors de la RTVV concretament, ni amb una nina txotxona ni amb un trist perro piloto. Professionals amarats per tempestes reincidents que ara el govern eixuga a cops de decret llei sense arguments. Teníeu raó i us l'han donada, però ara nosaltres tanquem. I per com evolucionen les honres fúnebres no sembla pas que s'albiri en l'horitzó immediat un senyor Bachs, vestit de faller, disposat a reobrir el negoci. Al contrari, per les rodalies de la Castellana, la Tv de l'Esperança –no confondre amb el telèfon- ja es contemplen les barbes del veí en remull i temen que la dèria en taca d'oli s'estengui com una grip de tardor que pot afectar els telenotícies provincians.

Ebre amunt –similar a l'AVE que ha trigat una eternitat a arribar- esperem que aquest brot gripal sigui quelcom estacional del tot puntual, sense més estralls ni efectes secundaris. Ja es veurà. Ens hauria de consolar i tranquil·litzar l'aferrissada i formidable barrera profilàctica que s'ha exercit en matèria d'ones hertzianes. Pel bé de la salut pública dels nostres mitjans cal preveure que la conjura a cops d'escombra contra TV3, així que irradiava les valls del Túria, ens haurà protegit, alhora, dels virus que assoten els mitjans de comunicació valencians.

Proposaria, quan s'apaguin malauradament els focus, una carta d'ajust per a Canal 9 ben optimista i esperançadora. Poden reeditar l'exitosa notícia protagonitzada per la Sra. Rita Barberà i el Sr. Camps cavalcant un Ferrari descapotable fent tombs infinits a les pistes de l'aeroport de Castelló. Saluden i somriuen enfocats ben objectivament pel cantó més fotogènic de la vida. Satisfets i orgullosos en el repte d'ofrenar noves glòries a Espanya.

Tómbola!