A taula, quan era l’hora de les
galetes i del vi dolç, va aparèixer una ombra d’home. Plorós, emocionat. Havia
travessat la frontera d’amagat des de l’altra banda -del cantó de França-, per
venir a visitar-nos. Des de finals de la guerra que no havia tornat.
Vint-i-escaig anys d’exili es resolien en un acte de valentia temerària perquè
l’haurien pogut agafar.
Els nens no enteníem massa què
estava succeint en aquell dinar de festa major de finals d’agost. Ni qui era
aquell personatge, un nom pronunciat sempre en veu baixa, xiuxiuejat amb
prevenció i en conxorxes impotents. En recordo l’aparició o, millor dit, la
resurrecció d’un fantasma de la guerra civil que havia hagut de marxar perquè
era un roig significat. Rojos, més o menys, tots ho eren –o ho
havien estat-, però els significats
figuraven al llistat de les absències o al cel on deuen reposar els
republicans.
Les abraçades, els plors,
l’emoció i, sobretot, com costava de catalogar aquella fesomia de mapa massa
grapejat -arrugat, esprimatxat i vestit com solien els gavatxos dels primers
seixanta- em va desconcertar. Era un misteri de personatge. Havia estat algú.
Cap convidat, ningú dels
presents, s’esperava que aquell núvol de tristor que envaí el menjador, sorgís en
un dia tan especial. Més que res perquè en un parell de cases més amunt hi
dinava la parella de guàrdies que havien assistit a l’ofici solemne del migdia
i, amb el pretext de vigilar, treien el ventre de pena a còpia de posades
d’ànec amb peres. Els fusells, aquell dia estris pacífics i inútils, també eren
de festa estintolats a la raconada de les desvagades escombres de bruc.
Encara no s’havien refet de la
sorpresa. Aquell era un moment d’estupefacció i de reconeixement, dues dècades condensades
com la llet de pot. S’abraçaven ben fort perquè calia arrapar-se a la veritat
de la que es toca. Algú va omplir el got de conyac, que és la beguda remeiera
més eficaç per als ensurts i l’esbalaïment sobtat.
Aquell parent llunyà en tots els
sentits, a mi, em va impressionar per la màquina de retratar –la versió anterior
de les càmeres de fotografiar i l’antecedent prehistòric de les digitals- que
va treure. Recordo que en vaig guardar -tresors de modernitat francesa- uns
cubs que llampegaven. Amb fal·lera retratava tothom i demanava també de
sortir-hi amb alguns dels presents. Se la volia emportar, aquella estona que va
compartir amb presses i cert recel. El neguit d’espiar discretament ara per la
finestra i ara per la balconada repel·lint l’encert dels franctiradors que el
poguessin assetjar.
Entre la fatxenderia mentidera de
com el tractava la vida rere la carena hi suraven la nostàlgia i el dia que va
haver de fugir deixant-ho tot, abandonant l’amor propi i assumint una derrota.
Era, d’entre els vençuts, dels més sotmesos encara. I s’esforçava a explicar
com havia progressat i com li anaven les collites en aquell paradís que comença
just enllà de Prats de Molló. Jo me’l contemplava sense entendre –llavors-
massa coses del que parlaven. Pujades i baixades de tristor profunda, d’aquell
núvol gris que l’embolcallava com un eixam de mosques contrastat en com de
regalada era la vida al país de la llibertat, la igualtat i la legalitat
republicanes.
-Les vam passar magres
–recordava –Molt putes! Massa! –i milers de mosques negres s’afegien a l’estol
de tristor que arrossegava com un fantasma del passat que és torna present. I
llavors –ho recordo perfectament- es va descordar el puny de la camisa, va
arromangar-se-la i allí hi havia aquells números dibuixats. Que no marxaven
després de tants anys. Un blau brut esvaït, com si tinguessin vida i s’haguessin,
amb els anys, entaforat endins per tatuar-li a més de la pell, l’ànima.
De patiment i de com de putes
les havia passat en podia parlar molt i molt. No recordo a quin camp de
concentració va dir que havia estat empresonat. Tampoc vaig entendre què volia
dir aquell gargot de números al canell. Em va quedar l’anècdota. Que va
sobreviure gràcies a una peülla de cavall que anava rautant setmana rere
setmana. Que havia patit molta –moltíssima- fam. Això sí que jo era capaç
d’assimilar-ho, malgrat que no comprenia per què alguns homes poden privar de
menjar a d’altres homes.
Quan va marxar -no podia
estar-s’hi massa- es van repetir les abraçades i els ulls plorosos. Els bons
desigs i la promesa que allò, com els malsons dels camps de concentració,
s’acabaria aviat. Acomiadant-se, em va mirar amb tendresa i em va abraçar. Les
seves galtes eren fredes i el núvol de tristor era més espès.
El temps no ho esborra ni ho
perdona tot. Els anys passen, però en resten les cicatrius a la pedra, a la
memòria, a les estripes d’aquells que ho van sofrir. A l’epidermis d’un canell
prim com un sarment gargotejat maldestrament.
