Barcelona olímpica.

 

Som trenta anys més madurs per no dir vells. Hem sobreviscut tres dècades des que aquell gargot mal dibuixat d’un gos d’atura anomenat Cobi pugés al cel durant la cerimònia de clausura per abraçar eternament els déus olímpics. Barcelona va viure sota un pretext el projecte d’una transformació formidable; li van fer, literalment, una cara nova. Tot semblava possible una altra vegada a la ciutat dels prodigis i així va estar en aquell nou somni de projecció sideral quan es van representar els millors jocs mai vistos -una presumpció xovinista que ens vam creure perquè potser va estar veritat-.

Barcelona 92 és la fita per a la ciutat que trepitgem. De la polèmica revolució urbanística, com tot el que capgira de fonament quelcom, a l’eclosió exultant com a punt de trobada del turisme massificat d’arreu que creua embadalit per la Rambla xipollejant en la maregassa ensucrada de sangria per fer baixar les paelles que s’hi serveixen a preu fet amb més microplàstics que no pas musclos; ens podríem preguntar com hauria evolucionat, trenta anys més enllà, la ciutat sense l’oportunitat que va constituir acollir els XXV Jocs Olímpics.

Al 1992 la connectivitat i les xarxes portaven bolquers o encara no havien tret el cap de l’úter tecnològic. Tot just uns científics aconseguien que uns ordinadors, comptats amb els dits d’una mà, poguessin compartir informació. L'any 1993 es desenvolupà el primer navegador web. El ressò mediàtic es difongué per altres canals. Sense cap mena de dubte -d’existir- #Barcelona92 hauria estat tendència aquella temporada que els jocs i la ciutat abassegaven als titulars de les televisions i dels mitjans internacionals. Els salts a les piscines olímpiques de Montjuïc esquitxaren les pantalles del món sincronitzant també la silueta esvelta dels atletes amb la de Sagrada Família, el símbol de la Catalunya en permanent desconstrucció.

Passat el prodigi la ciutat hauria d’haver considerat reflexivament el model de creixement assolit. Fer caixa i passar comptes. A qui ha beneficiat i continua aprofitant allò que va fer possible l’esdeveniment. Hem tingut prou temps per apagar els llums i escoltar els grills des que el peveter s’extingí per sentir el batec real de la ciutat així que el somni d’aquelles nits d’estiu es va esvair. L’anàlisi del model postolímpic des de la perspectiva actual ens hauria d’oferir la photo finish de com la percep i la valora tota la ciutadania que viu i treballa a Barcelona. Continua essent la Barcelona del 2022 la ciutat acollidora carregada d’oportunitats -i prodigis- que va irradiar mediterraneïtat creativa durant aquells mesos?

Deixem-ho als analistes experts. Reprenent el fil i l’atmosfera olímpica aquests dies el Palau Sant Jordi, una de les joies arquitectòniques -un anell oriental- que vam veure com s’alçava artesanalment a cop de palanca hidràulica, ha allotjat el concert de la pneumàtica Rosalia, la Motomami perfumada amb goma cremada cavalcant grans i esplendoroses cilindrades vestida de cuir amb molt d’octanatge sensual. Una pubilla postolímpica nascuda al 93 del Baix Llobregat que va pertànyer i es va formar a l’escuderia ESMUC, l’Escola Superior de Música de Catalunya.

En el moment actual també ens podríem preguntar què hauria passat amb la fletxa que sobrevolà el peveter i els efectes especials que garantien l’espectacularitat del moment. Una sageta que va fer blanc en la Barcelona màgica i fascinant que va emergir just en aquell instant. Les condicions meteorològiques i les autoritats competents actuals haurien permès la temeritat que comporta de jugar amb foc?

Tanco el recull de referències respecte d’aquell 1992 sense treure’n l’entrellat de si la Núria Feliu va interpretar mai el vestir de'n Pasqual dedicat a la gavardina que lluïa a Lausana l’alcalde de la ciutat el matí de la proclamació. Perquè en Pasqual -catacric, catacrec- causà sensació á la ville de...

-Bon cel, Núria!-

Hortolans.

 

Horticultor és una dèria de relativa productivitat que s’està preuant a l’alça en molts indrets fonamentalment rurals. No em referiré als pagesos que malden per sobreviure-hi, conreant hortalisses, des d’un vessant professional que hi deixen les mans, l’esquena i el reconeixement econòmic en una tradició primària sovint heretada dels avantpassats, com la terra. La producció depèn dels elements meteorològics que hi aporten aquest punt intrigant i atzarós just proper a la collita quan una pedregada la pot malmetre. Assistir al concert de trons i de pedra seca que arruïna els conreus és un dels pitjors malsons que es poden viure en aquest terreny. Naufragis de verdura propiciats pels temporals sobtats i imprevisibles. L’altra variable infernal és assistir a la mort anunciada per manca d’aigua, comprovar com cada dia els enciams assedegats es panseixen fatalment.

Aquesta realitat no desanima, ans al contrari, els estacionals passavolants de l’aixada que s’hi dediquen per entretenir-se, per nostàlgia rural associada a la infantessa o per enveja. Un bon dia decideixen no dependre més de les generoses donacions del veí durant l’època abundosa de les tomates. Un repte des del desconeixement que no els independitza del tot d’aquells més experimentats que els oferien aquell bé de déu de tomates d’hivernacle. En depenen per mimetisme -enveja al marge- i per una mena d’espionatge agrícola descarat al món competitiu de la bleda mentre planten el viver així que comproven que l’entès les ha sembrades el dia abans. L’experiència no s’assoleix d’una collita a l’altra, saber quan cal plantar els naps o les patates és una ciència que requereix precisió oportunista i el coneixement de l’indret on bastim l’hortet. Els primmirats fins i tot vigilen les fases de la llunya més propícies.

Podríem perfectament classificar els diversos conreadors de pastanaga pel resultat, la cura, la distribució i la rotació dels horts que menen. Del primmirat perfeccionista al caòtic ecologista nouvingut a l’univers de l’aixadell hi ha un ventall divers amb un rastre d’indicis i un catàleg de males herbes que conviuen feréstegues i senyorívoles al costat i en competència deslleial amb les cols o els apis. Hi ha professionals de l’hort que els omple tant la ufana dels carbassons com els elogis dels interessats admiradors pidolaires. Horts convertits ens jardins versallescos on ni una herba hi treu el cap sense permís, hi desfilen compassades amb exactitud mil·limètrica i una verticalitat castrense mentre treuen pit ufanoses. Una ofensa de simetria i una taca per a l’orgull del veí maldestre de tros.

Hi ha qui els parla, encoratja els alls perquè siguin els que més couen de la contrada. Esperona els erectes porros o la frondositat del julivert perquè esdevingui el brancatge exuberant a totes les salses. Rituals inconfessables o de pensament -com els pecats- que no s’han d’explicar sinó practicar. Secrets de generació en generació que no recull el Calendari del pagès, una mena de revista rústega, o almanac sense setinar, disponible a tots els escons de pagès. A l’edició d’enguany d’aquesta centenària publicació, en l’apartat d’actualitat, s’hi fa esment del desplaçament de cultius i de la minva d’aigua disponible atribuïts al canvi climàtic.

Tenir cura d’un hort ens fa sentir deus, senyors d’un bocí de l’escorça que hem ensinistrat perquè engendri criatures comestibles, les més diverses i variades que puguem imaginar. De dolces, picants, amargants, àcides... Un assortiment vegetal que ens confereix el plaer de sentir-nos com el pare de la criatura mentre ens contemplem com li creix la panxa a la versàtil carbassa que hem privilegiat al verger més propici de l’espai de què disposem. Assistir a l’acte d’amor verdulaire mentre planten, reguen o herbegen és un sagrament estacional de vida. Antigament de subsistència.

Pel que fa a l’experiència personal el meu vincle amb la terra no passa pas per conrear un hort. Encara recordo -i em condiciona aquesta determinació- quan de molt jove calia cavar la immensitat dels camps de cols i de bledes competint amb l’energia d’aquells avis que no fumaven ni reposaven, un herois tenaços de tarannà corretjós. Permanentment ajupits amb l’esquena vinclada -trencada- jo em contemplava el cel per si plouria i calia anar a recer. Va estar llavors quan em vaig prometre a mi mateix que no em miraria mai més una aixada, que no la penjaria a la paret ni per fer bonic. Potser cal afegir-hi també el record de cavar cebes que, com sabeu, fan plorar.