Bon 2018!

Bon 2018! 

Feliç any nou!

Fum, fum, fum!

Per nadal toca formular desigs aspergint-los a aquells que ens estimem i ens aprecien, més que no pas fer un repàs; el balanç escau més per al cap d’any. El solstici de la foscor afavoreix una treva rutilant amb un himne sense banderes que es recita enfilats en una cadira, la cantarella esperançada de la innocència farcida de rimes, torrons, tions i angelons.

Per això et desitjo que siguis raonablement feliç, el més proper que puguis al gaudi absolut i no et capfiquessis si no hi arribes del tot perquè aquesta és una fita sospitosa tirant a malvista. Un savi oriental molt meditat va concloure que els reptes absoluts són patrimoni dels inconscients. Malgrat tot intenta-ho, sigues feliç i, si pots triar, sigues-ho del tot!

Que els somnis es facin realitat. També amb mesura, però. No s’esdevingui -insinua el savi d’orient esmentat- que alguns arribin a acomplir-se. Fum, fum, fum! Sovint ens omple més l’esperança que no pas la monotonia del triomf. Que la victòria no t’eixugui els desafiaments. Somia intensament per viure’ls amb modèstia quan els assoleixis. I que mai et falti un somni a taula!

Valora el que tens. Treu la pols al tresor de les petites coses. Emmarca els gestos, posa-hi un somriure i col·lecciona quotidianitats insòlites. Amaneixo amb humor, posa-hi un polsim de sal i pensa que l’aventura et pot assaltar rere de qualsevol cantonada fosca.

Salut! Que els engranatges -enferritjats o no- de la carcassa tombin encara lleugers, que el cap et rodoli greixat i la memòria t’assisteixi. Molta salut, amic! També a la loteria de la vida perquè aquesta és un bon premi de consolació i el millor reintegrament.

Ah, l’amor! No m’oblidaré del que es porta al cor o del que es toca. El bàlsam que tot ho perdona i tot ho cura. Desenamora’t de tu mateix, si és el cas i ho practiques en excés, encaterina’t dels altres o d’algú en especial. Tria i remena entre els amors correspostos, els nostàlgics frustrats, els oblidats, els epidèrmics i els intensament siderals... Però enamora’t! Perquè és el carburant vital que et farà perdre una mica de vista la roïnesa mundanal!

Pau, amor, llibertat, solidaritat i tot allò que hauria d’embolicar les treves lluminoses una santa nit, plàcida nit, quan ja està tot adormit. Aboca-hi el catàleg sencer de paraules oportunes que viuen als diccionaris optimistes per adjuntar-les al més important, aquells que t’acompanyen -també als que ja no hi són-, els que et fan costat i t’embolcallen en la seva raó de ser. 

Molt bones festes!

Tornarem a votar!

Dissabte preelectoral. Partint d’aquesta premissa us puc prometre la lluna i fer-vos creure que sense un servidor el món s’acaba. Després, el caos, el no-res i la frustració. Voteu-me! Feu-me confiança per la vostra seguretat perquè us resoldré la vida. Jo sóc la felicitat i tinc la clau del vostre benestar, companys. En el missatge hi ha seguretat -enganyosa o no, perquè això tampoc importa massa-, contundència i l’aparença que el contingut és tan fonamental com l’aire que respirem -contaminat o no, tampoc ve d’ací-. I per reblar-ho tinc totes les respostes, totes, a qualsevol pregunta que em pugueu plantejar. Versemblants, impossibles o tramposes. Trieu, en tinc un assortiment per a tots els públics i per a totes les condicions. De tant fer tombs per fires i mercats me les he après. Proveu-ho! 

Us confessaré que ja tinc ganes que aquesta bogeria de campanya electoral s’acabi. Quin cansament! Arrossego la mà entumida, la galta desdibuixada a petons i el colze amb la síndrome del tennista de tant signar autògrafs. Quanta propaganda, bufandes, xapes, polvorons i mantes hauré repartit? No us atabalaré amb les sessions de maquillatge i les fotografies -selfies compartides també- on surto no sempre amb el somriure assajat. Una cursa on la feblesa penalitza i l’arruga està malvista. Un assaig on la realitat no cotitza i les vergonyes es tapen. Tu, més! Trepitjo fort quan l’ocurrència o l’acudit poden esdevenir un ganxo a la mandíbula del contrincant-. Cert, jo sóc el millor! Ja s’encarreguen els assessors de repetir-m’ho a l’angle del quadrilàter. Tinc els peus en una palangana de glaçons quan no en el fangar dels fets recents i el cap calent -Ets el millor! 

I perquè ho sóc, disposo de mitjans. Qui em finança, qui em recolza i qui m’emmiralla a totes les pantalles possibles. I uns altaveus -parcials o no- que esbomben les meves promeses -certes o no- a totes les raconades. Sóc omnipresent navegant pels carrers amb fanals com pals de veler empès pel vent de la popularitat als quals pregunto, com al conte infantil, si guanyaré. La resposta no està en el vent ni en les enquestes. Són les urnes, amics, el mirall de la voluntat popular que les campanyes ja s’encarreguen de voler modular.

L’enquesta és un plat fix al menú de l’època electoral, una mena d’escudella amb galets a foc lent amb molts d’ingredients ben mesurats. Alta cuina en una olla amb el forjat d’una urna de disseny on hi fan la xup-xup ja no les tendències sinó les voluntats. Fonamental en la cocció és la capacitat per vinclar-les tot creant opinió, incertesa o, directament, inquietud. També n’hem après, a no fer-ne cas ni a atabalar-nos per les prospeccions en la intenció de vot amanyades, ja sigui per pudor polític a l’hora de respondre o per interès polític a l’hora de divulgar-les. Som ací, doncs. 

Som a escassos dies de les eleccions catalanes més estranyes d’entre les que es fan i es desfan. Han estat convocades pels corifeus del 155 i alguns caps de cartell les pateixen des de l’absència -eteris-. Habitants de galàxies llunyanes o empresonats preventivament des del que comença a semblar una eternitat. La prevenció és una qualitat que pressuposa -no necessàriament- una realitat que es podria manifestar. Anticipar-s’hi amb mesures tan dràstiques com la presó és una profecia injusta i molt inèdita que distorsiona greument aquestes eleccions. Tant com el nou daltonisme que ens han imposat i ens afecta com una insòlita pesta electoral. “Entre el groc i el blau, un gripau!” Els oculistes s’han empescat l’eslògan, van de bòlit escorcollant fons d’ull i guarint malalts de temporada amb les consultes a vessar descartant cataractes i miops ocasionals. És la paleta cromàtica d’aquests dies on hi ha qui ho veu de color taronja. 

Als prolegòmens hivernals s’hi sumen les eleccions, nadal i una altra epidèmia encara -aquesta sí, verificada- que omple de gom a gom els passadissos de la precaució atestats de pacients amb símptomes preocupants a causa d’infeccions atípiques i per classificar. Vull lloar l’oportuna edició d’enguany de la Marató a TV3 que, coincidint amb el diagnòstic de l’exministre Borrell, es dedicarà a la prevenció de les malalties i al guariment d’alguns infecciosos -per catalans- afectats. 

Tornarem a votar!

Atmosfera prenadalenca.

Festes nadalenques atípiques o setmanes apassionants ancorades al calendari d’advent. L’any s’acomiada enmig de sacsejades variades. Les trepidants dates haurien d’oferir una treva duradora per desitjar-nos el millor. Pau als homes de bona voluntat -i molts de torrons-. Concòrdia amb cada ovella al seu corral pasturant esperança, alegria i felicitat. Passa, però, que el context no s’ho acaba de comportar. Els neguits diversos entelen els dies del consum i dels llums. Ens caldria esbargir tanta foscor ambiental.

Si aixequem el focus del melic català que ens difumina, per proper, allò que ens envolta, el món tampoc es revela gaire amable. Enmig dels monotemàtics centres d’interès propers que ens escometen ens hi ha deixat una nota trista la icona francesa Johnny Hallyday. Alguns hem escoltat més el Jacques Brel, el Georges Brassens o a l’altre Jordi, el Moustaky. Tots han marxat cap a regions més transparents havent afinat abans la guitarra per la terrenal Olympia parisenca. Bon cel, musiciens! 

L’atmosfera prenadalenca ve subscrita per la llei del gran Trump amb un gest polític molt ecumènic estampant la seva grandiloqüent signatura en un decret que fa efectiu el trasllat de l’ambaixada americana de Tel Aviv a Jerusalem. L’emperador hauria atiat el vesper de Terra Santa mai pacificat. Jerusalem és un dels epicentres significats on conflueixen les tres religions dels llibres sagrats. Al fictici quilòmetre zero de la pau, a la diana borrosa del perdó, de l’agermanament i de la conciliació teòrics s’hi revifa -quan no hi ha hagut brega o batibull?- una altra vegada la violència i els enfrontaments. Del Betlem de la nativitat al Jerusalem de la passió cal travessar la frontera.

Exhausta de tanta voràgine abominable per l’activitat humana, la deessa natura també es rebel·la. Ens alerta quan rugeix ferotge o se’ns amotina amb una sequera atroç. Els meteoròlegs afeccionats -els escolans del temps- em retrauran que avui ens ha creuat un ruixat. Una ploguda testimonial que no ha sadollat l’eixutesa de la terra. El cel ha plorat, efectivament, i hi ha alguna ànima càndida convençuda que ho ha fet pel malaguanyat Johnny Hallyday; si aquesta hagués estat la causa, m’arriscaré a confirmar que els déus de la pluja no són estrictament rockers. Em consolo pensant -avalat pel Trump- que el canvi climàtic només és un conte xinès per engalipar ingenus. També ens cal que plogui. 

M'he de tornar a contemplar el melic -ja em disculpareu-. Avui és un dilluns ferotge després del pont de la Puríssima que figurarà al catàleg de les tempestes humanes que es recorden. El despropòsit, si més no el poc afortunat moment per fer el trasllat dels mobles a Sixena, ha començat “ben aviat”, ben de matinada -com inspirats pel polèmic Guardiola, el del llaç groc- i encara era massa fosc quan uns guàrdia civils poc lorquians han entrat al museu de Lleida. Una nocturnitat que no associaré a la concreció del tot poderós article 155 ja que -diuen- no ha estat així, perquè l’operació venia avalada per la justícia amb diligència i molta pressa per embolicar els pedrots i les peces diverses que calia carregar al camió de la mudança. Una feinada precipitada i amb alguna negligència que s’ha verificat, fet el recompte, amb la mancança d’una obra que s’haurà de pintar a l’oli. 

Contemplant l’espectacle mediàtic des del prisma de la política pot haver estat una inoportunitat carregada de possibles efectes electorals. La immediatesa urgent sense aturador de la qual hem estat testimonis podria resultar poc rendible per als que l’han propiciada. S’haurà de veure si es confirma. De la polèmica n’ha transcendit que s’han negat a carregar al transport l’actual alcalde de Lleida, una penyora que no ha estat un aval suficient a garantir la recuperació del lot artístic sencer.

Desconec els ets i uts legals que han comportat el retorn d’unes obres que havien estat comprades per la Generalitat de Catalunya -amb papers que ara són molls- a unes monges. Sóc dels que creuen que on millor viu i arrela un arbre és als marges que l’han vist néixer, però la maniobra d’avui, pel context on arrelava, no sembla pas del tot ecològica. Als ulls del moment -tornant al llombrígol català de l’actualitat- l’operació té quelcom de suspicaç i esdevé poc encertada per l’excepcionalitat política carregada de matisos i de recels en plena campanya electoral. 

Em passa pel cap quan a pagès es bescanviaven les majestuoses taules de noguera per les modernes i funcionals de formica o de quan el botí de les sagristies, ja despullades dels sants, calia negociar-lo als antiquaris de la capital i, sovint, els recargolats àngels barrocs dels retaules ja havien aixecat el vol emprenent insòlites evasions transatlàntiques.

Tornant a la cosa internacional i al gran Trump l’atmosfera prenadalenca no indulta l’indiot de la Casa Blanca ni l’alt percentatge de nens i civils víctimes de les bombes de dispersió. El general Trump també es fa enrere en el compromís de vetar aquest armament. Artefactes farcits de petites boles explosives que anys després d’haver caigut continuen essent destructives, com quan unes criatures les recullen per jugar-hi. Caldria que els reis mags de l’orient -i de l’occident- no traginin joguines bèl·liques! 

Remataré la tocatardana crònica prenadalenca fent-li suport -cal ser objectius- tot reconeixent l’audàcia de l’emèrit sheriff de Montana, en Donald Trump. Vol conquerir Mart entre el gener de 2021 i el gener de 2025. Vista la precisió en el temps, que en l’espai està per veure, ho hauria d’accelerar en el supòsit que no guanyi la reelecció. Es tracta d’acomplir una de les promeses electorals que pot enllaçar de retruc amb la campanya catalana. 

Reconquerida Flandes, assetjada Brussel·les i exhaurida la xocolata belga -una complicitat pastissera en honor al president Puigdemont- proposo d’incorporar un conveni amb l’astronauta Trump perquè els catalans deixem de vagar per l’espai sideral i ens establim a Mart.

Meditem-ho, terrícoles!