Espies funcionaris.

 

Xafardejar consisteix a esbombar amb més o menys malevolència les converses, el que sabem o creiem saber, el que pensem, el que hem sentit a dir de la vida i dels fets de la gent propera o aliena de manera interessada o per perseverar senzillament en una activitat tan antiga i cordial, o perversa, com la història de les civilitzacions. Fer safareig era trobar-se en un lloc públic on es rentaven la bugada i els pecats tot comarejant. Arquímedes ja ho tenia clar, doneu-me una palanca i mouré el món. Doneu-me, doncs, una xafarderia i el capgiraré. Consisteix en la pràctica subtil de crear opinió, o de distorsionar el concepte que tenim d’algú o d’un fet per enaltir-lo o, ben al contrari, per ensorrar-lo.

Quin potencial informatiu -per a la xafarderia, si voleu- no tenien aquells pectats al confessionari que preceptivament eren enumerats a cau d’orella al mossèn setmana rere setmana. Quin poder no deuen tenir certes sessions freudianes en alguns divans discrets. Quina mina d’or no deu ser disposar de les dades en els grans negocis anticipant-se al joc borsari, per exemple. S’atribueix a en Francis Bacon la frase que “la informació és poder”. Quelcom que podríem contrastar amb la idea més virtuosa d’en Foucault, segons la qual el “coneixement” -no la informació- és el producte de l’experiència, del raonament i dels aprenentatges. Una concepció, certament, més allunyada i esforçada -bondadosa- de la xafarderia abjecta.

La xafarderia professional associada als espies era cosa heroica amb decorats anglosaxons a l’estil 007 aplançonant els enemics, generalment exòtics i molt dolents, mentre retratava documents molt secrets amb una càmera professional molt minúscula que amagava a la sola de la sabata. Els microfilms ja són andròmines obsoletes al museu de l’espia, curiositats per a turistes nostàlgics o lectors de novel·la negra d’època. Hem evolucionat del safareig a la claveguera sense agents ben plantats ni perfumats. Els espies ja no se la juguen, no freqüenten casinos, no demanen un Martini remenat ni exposen la seva integritat física o comprometen la vida intrèpidament mentre els bressola una rossa perillosa. Quanta decadència! Els imagino amb un xandall descolorit amb les restes d’una pizza a mig mossegar envoltats de pantalles que pampalluguegen.

De fa un parell de dècades aproximadament les tecnologies de la comunicació i de la informació han fet un salt formidable. La telecomunicació sense fils amb els ordinadors i els telèfons intel·ligents ens permeten accedir, emmagatzemar i manipular tota mena de continguts. El percentatge d’usuaris abasta gairebé la totalitat dels individus als països desenvolupats o és al llindar d’atrapar tota la població mundial. Addictes a les pantalles hi hem anat abocant informació de manera directa -fotos, dades personals, xarxes socials- o de manera involuntària mentre deixem la petjada de les nostres preferències amb el rastre de les cerques que provoquen que l’algoritme treballi i ens proposi una selecció de continguts que nosaltres ja hem senyalat prèviament. L’algoritme ha esdevingut, així, una mena d’espia eficient sense caspa.

 Pensar que no som espiats per les empreses o els estats i que, si ho fan, juguen net és d’una innocència supina. Rere hi deu haver tota mena d’interessos, molts ben contraris a la jurisprudència que com a persones, segons la grandiloqüència legal, tenim dret a gaudir. Amb els estris actuals saben si ens hem aturat a atipar coloms o a jugar a la petanca a la plaça major. Aquell Gran Germà de l’Orwell ja ha estat superat i millorat. Avui l’hereu ens vigila esquarterat i atomitzat amb l’anatomia d’un mòbil de butxaca personalitzat que tot ho veu i tot ho sent.

Ha esclatat del tot l’afer gravíssim amb espies funcionaris que xafardegen polítics, activistes i periodistes catalans. La Moncloa hi afegeix a última hora al mateix president Sánchez i a la ministra de la guerra, la Sra. Robles. Hem passat del Catalangate a l’Spanishgate. Les conseqüències d’aquest fet, no per insòlit, poden fer tremolar la legislatura. Veurem com evoluciona aquesta violació flagrant dels drets civils o si s’imposa, una vegada més, allò del tot s’hi val. Punt i a part. Veig els turistes de pas per Barcelona retratant els presidents Sánchez i Aragonés amb barca enmig de l’estanyol de la Ciutadella -en calçotets- reprenent una taula de diàleg més líquida que aquàtica envoltats d’ànecs sospitosos de portar un micròfon incorporat.

Compte, hi ha roba estesa!

Un Sant Jordi especial.

 

Com a mínim, diferent. De recuperació per una banda, quan el carrer vol tornar a ser conquerit per les roses i els llibres. Quina gran parella, una flor i un univers de somnis plegats. Poesia de rambla i de plaça major destil·lada en una diada molt pròpia i excepcional que defineix una manera de compartir sentiments, desitjos i idees. De la mà d’un mitjancer -noble professió de rabiosa actualitat- però en positiu a qui només li interessa negociar l’afecte o, directament, l’estima i l’amor sublim posats en la primera rosa.

S’ha reeditat la normalitat, malgrat les calamarsades i les ullades de sol escadusseres que hi aporten un decorat proper al suspens o de thriller meteorològic; avui ens mirem el cel amb emoció i amb cert misteri per conèixer qui haurà venut més. El sol i l’aigua alternant-se tot amorosint la verdura espinosa de les roses o tornant estantissa la cel·lulosa dels llibres i de les dedicatòries personalitzades, no així les quimeres d’autor primerenc o inèdit. Bon Sant Jordi malgrat tot. Una edició més.

Com deia, un Sant Jordi ben especial perquè per raons de la particular burocràcia vital jo l’he iniciat sortint d’una clínica, que ja és una bona notícia. Diguem que el meu best seller d’aquest darrer mig any ha estat l’obscena enciclopèdia d’una radiografia progressiva de la ròtula. La trama poètica d’aquest gènere la dedico ben agraït al meu traumatòleg per la seva expertesa i bonhomia, com un ram de roses ben ufanes.

Els centres sanitaris, gens glamurosos, són un univers paral·lel on emociona encara més que et desitgin una bona diada. Així ha estat. Un bon Sant Jordi imprès amb una rosa color sang amb sutures com espines inclosa a la safata del breu esmorzar ha compensat el menú hospitalari de menjar ràpid i insípid per a diabètics. Un gran detall a agrair del servei de cuina de la clínica. Esbrinaré si existeix alguna publicació al respecte, en quin centre hospitalari els àpats no són una peripècia de la gastronomia entesa amb contundència. Em temo, però, que el menú per a la diversitat dels convalescents que s’hi acullen no suporta pas sommeliers primmirats ni caps de sala que no siguin els metges especialistes inspirant cartes inquietants i sense sal. He estat temptat de fer cua i demanar, la ferralla extreta al marge, una signatura -una mena de recepta- amb dedicatòria.

Enguany, doncs, no he pogut ramblejar cercant llibres. Pel que fa a les roses he establert una aliança estratègica i ho he delegat, ja em disculparan si algunes han estat virtuals. M’agrada badar per les parades cercant exemplars que et fan l’ullet, llibres que et busquen a tu, com qui caça bolets de primavera. Defujo les cues multitudinàries per precaució i perquè les dedicatòries una mica maquinals des de l’anonimat com un captaire de celebritats tampoc acostumen en essència a millorar la qualitat del text. Ha estat, ben cert, un Sant Jordi diferent, peculiar.

Tanmateix, si els metges especialistes dicten les cartes o, com a mínim, hi diuen la seva, jo proposaria que en les properes edicions d’aquesta festa de la literatura, l’erudició, el coneixement i la divulgació en tots els sentits de les més inversemblants disciplines que puguem imaginar impreses, els protagonistes al·ludits els fessin costat en una mena de solidaritat avalant o contradient el que les plomes dels autors escriuen en les seves obres.

Em temo que en aquesta tempesta global que vivim els meteoròlegs experts gaudirien de molta demanda. Faig en Putin puntualitzant, posant a lloc els ignorants tossuts contra l’exquisida operació militar especial que devasta Ucraïna, una vegada que l’autor amb casc aixoplugant-li la testa de la calamarsada ja els ha dedicat l’exemplar. Imagino una parella d’informàtics saberuts protegint un advocat implicat mentre posen a punt els nostres mòbils, com qui canvia l’oli del cotxe, per garantir-nos que les radiografies del nostre genoll no ultrapassen l’àmbit de la intimitat; uns àngels custodis -amb una careta veneciana especial per a l’edició garantint l’anonimat- certificant que ells no han estat alhora que es comprometen a suggerir a qui pertoqui de traduir al català l’aplicació per fer-la més entenedora. Hi trobarem també els polítics mediàtics amb una cohort de profetes i de vidents garantint-ne les promeses. La secció rosa, la ració de xafardeig aliada amb les revistes del cor, hauria de comptar amb un meteoròleg setinat i, excepcionalment, amb el monarca emèrit disposat a rectificar o a demanar perdó una altra vegada tot aprofitant l’avinentesa per tornar per la diada de Sant Jordi.

Més difícil ho tenen els que es dediquen i viuen només de la metàfora. Qui pot avalar les seves fabulacions? Tot cas algun il·luminat pescallunes o un eixelebrat somiatruites sense predicament vestits estridentment per a l’ocasió mentre leviten al costat de l’escriptor.

Així ha estat aquesta edició. Especial i de tamborinada, amb una mica de paper mullat per als editors.

 

La logística de la mascareta.

 

De les primeres mascaretes que vaig mercadejar en una farmàcia, quan el complement facial s’imposava per llei, costaven 22€. Sí, vint-i-dos euracos, com diuen els jovençans. No era res de l’altre món, un tapaboques sanitari amb dues gomes amb tendència a castigar l’orellal. A aquest preu per unitat era un luxe canviar-la quan tocava. Com que, malgrat el cost, no portava recepta mèdica com acostumen els productes sanitaris amb indicacions, recomanacions, dosi ni especificava el cicle de vida útil del producte, la vaig adoptar com estri sumptuari de gran valor que alhora m’hauria de salvar la vida. L’allisava i la penjava curosament amb les claus del pis al costat del mòbil. Amb els guants ens les vam tenir per raons de grandària, vaig acabar amb uns de cuina, de fregar plats d’un color discret que no es venien a les farmàcies sinó a les ferreteries, tampoc duien un manual d’ús. La mesura dels guants, per fortuna, va estar una dèria protectora de curta volada. Me’n vaig despullar sense concessions a la manera Rita Hayworth quan només els escrupolosos els lluïen al metro com qui va al Liceu.

Passada la demanadissa inicial, temps per fer balanç i caixa, ens arriben les maniobres mercantils amb què uns eixerits han fet fortuna. Una picossada milionària, sis milions d’euros -diuen-, per una trucada fent de mitjancers. Un escàndol amb implicacions -presumptes- d’insignes polítics que defensen la legitimitat comercial de l’operació. Els retreuen que hagin invertit els guanys milionaris en articles de luxe, en ostentació d’alta gama quan el personal queia com mosques. Jo em pregunto en què ho haurien pogut bescanviar si no és en allò que no posseeixes, en esportius, iots o rellotges que no marquen les hores sinó l’estatus social. Uns figures, uns prohoms que hauríem de promocionar a la condició de nobles -si ja no ho són- per una gesta que els honora en temps difícils i d’escassetat. Perquè ells van estar els artífexs de la davallada del preu de les mascaretes de 22€ al mòdic preu -un saldo!- de 6,24€ a Madrid mentre a Barcelona costaven 2,50€ i a Saragossa només 1,6€. Podríem parlar de la qualitat diversa de la mercaderia si no fos perquè alguns lots d’aquestes polèmiques mascaretes al mercat de la Comunitat de Madrid eren defectuosos.

Ja són ganes d’embolicar la troca. Aquests facilitadors d’articles de necessitat imperiosa en un moment de crisi i de mancança extrema d’aquests productes, quan els hospitals no en tenien, haurien de ser reconeguts com el que van estar, uns herois sanitaris. Per això, així que la gesta sigui explicada en algun documental o lloada en una pel·lícula de catàstrofes epidemiològiques, hauríem de ser capaços de retre’ls l’homenatge merescut i posar en context la seva tasca i els seus esforços ja que una trucada oportuna, encara que sigui només una però estratègica, no té preu. Des d’ací el meu reconeixement, campions.

Ja es veurà, però tal com n’han sortit immunes, de la pandèmia, també n’eixiran del malentès, un virus mediàtic que no s’encomana. Van obrar de bona fe i amb la millor de les intencions, no en tingueu dubte. Ens arribaran les notícies justes i prou quan el tribunal els exoneri de qualsevol sospita perquè només van practicar a la llei de la jungla el percentatge que acostuma el mercat. Que eren mascaretes, no traficaven amb oli de gira-sol o teca per a la voracitat bèl·lica. Del gas i del petroli ni tocar-los!

En un país on aquests favors personals ja s’han integrat estructuralment a certes maneres d’exercir el poder, tampoc passaria res si per un casual els caigués alguna mesura o pena judicial. Trapelleries, tripijocs innocents i sense voluntarietat Una estraperlada menor amb un polsim de picaresca mesquina que no comportarà -està molt demostrat- cap davallada a les urnes. Proposo, per allò de la transparència, que alguns programes electorals incorporin el marge comercial que es comprometen a no excedir. A la llarga, així que s’hagi encalmat la maregassa a les portades dels diaris, els protagonistes figuraran als catàlegs d’algun màster per a emprenedors on emmirallar-nos-hi. Només haurà estat un afer en la logística de les mascaretes, una lliçó per a empresaris resoluts amb iniciativa.