La
Sagrada Família, avui per la Puríssima, corona una torre amb un estel
il·luminat. El monument culmina la torre més alta de les construïdes a la
manera com acostumen els arbres de nadal, un avet arquitectònic encimbellat amb
una estrella lluminosa que afegirà un plus radiant a l’horitzó nocturn de
Barcelona. Una fita o una balisa que ens alerta del límit o del perill, de zona
de pregària a zona de ritual turístic per excel·lència. Un temple de
recolliment i romiatge estacionat a l’àrea verda amb un estel d’orient per a
expedicionaris amb xancletes i ulleres de sol.
Corrien
els nostàlgics seixanta quan vaig ser conscient per primera vegada del focus
d’interès i polèmica que ja llavors aixecava la catedral d’en Gaudí convertida en l’obra de la Seu, el paradigma de
les coses eternes en construcció permanent. Al meu petit racó pirinenc parlàvem
del campanar de Sant Antoni, una altra obra que es concretava mes en l’efecte
recaptatori impulsat als sermons del mossèn que no pas en els metres que mancaven
per arribar al cel.
Els
meus primers records de la Sagrada Família van associats a les imatges de
calendari amb què algun establiment d’ultramarins, magatzem a l’engròs o una
rellotgeria del poble il·lustrava els calendaris de penjar. Només una portalada
amb quatre torres, una postal barcelonina que acotava un espai concret d’una
gran ciutat que encara jo no tenia apamada ni coneixia. A la imatge que durava
tot l’any presidint el pany de la paret a la cuina, hi afegeixo els discursos i
les defenses aferrissades que en feia del General Prim i d’en Gaudí, a parts
iguals, un reusenc que va venir a fer el soldat per acabar establert i maridat
amb una pubilla del poble.
Desentrellats
els arcans atzarosos d’una partida de cartes a la botifarra es parlava en veu
baixa d’en Franco -malgrat l’aïllament del llogaret- i dels esdeveniments que
arribaven amb retard, a peu i d’orella. En Gaudí també era un dels
protagonistes d’aquelles vetllades a l’escalf amorós d’una estufa, com de conte
a la vora del foc. Calia continuar -o reprendre- les obres d’aquella bogeria
arquitectònica amb poder per captivar l’interès de la gent? Entre obra civil i
religiosa perquè si hem de decantar-nos per l’impacte d’un o de l’altre vessant
és difícil. Una genialitat que la gent corrent -i les portades dels calendaris-
va assimilar fent-la seva. Entre un estel diví dedicat a la mare de déu i el d’una
plaça roja moscovita. El temple va patir els estralls de la guerra civil, quan
es van destruir les maquetes i els plànols pensats pel pare primer de la
criatura.
Una
dècada després, finals dels setanta, vaig visitar la Sagrada Família. Era un
monument que semblava abandonat. Deixat de la mà de déu -i d’en Gaudí-. Brut i
obert a la curiositat dels que s’aventuraven a enfilar-se, escalinates amunt
sense control, a les torres. Coloms, brossa, restes de la deixadesa que patia el
temple desolat a la dàrsena de l’oblit on el trencadís també era d’ampolles de la
vinassa dolenta dels pidolaires que hi feien vida. No havíem inventat el mot okupa. Va patir uns anys decebedors i
gens brillants que no presagiaven pas la lluentor estel·lar d’aquests dies. Calia
continuar -i reprendre- la Sagrada Família? La pregunta que s’anava repetint
fins que va tenir la data -prepandèmica- d’acabament. Ara torna la vigència del
dubte. La veuré acabada?
Un
dels al·licients pintoresc, poderós imant de turistes orientals, és visitar un
temple viu, inacabat o en evolució constant. No et pots imaginar com serà
passat un temps des que el vas visitar l’última vegada. Jo he estat partidari
de mantenir-hi o d’integrar-hi, com a mínim, la immensa grua, l’element que preludia
aquest estat d’obres perdurable sense un punt final. Segles i segles inacabada per
a una obra que s’ha de convertir en una mena d’enciclopèdia arquitectònica que
integri tota plasticitat i totes les disciplines artístiques possibles. De fet,
de la Façana del Naixement a la Façana de la Passió hi ha un ventall divers de facetes
que alimenta la polèmica que embolcalla el temple. Arrauxats crítics van
proposar de no tocar-la, deixar-la sota la protecció d’una cúpula de vidre, una
bombolla amb efectes de neu surant mentre la sacseges que tindria gran demanda
entre els turistes que en comprarien la reproducció funcional a escala. Un farcell
de vidre per a una apastissada “mona de pasqua gegant”, com la definí el recent
traspassat urbanista Oriol Bohigas-, que agosaradament i provocatiu havia també
proposat d’enderrocar-la.
El moment una mica olímpic de l’encesa i
benedicció de l’estel, aquest vespre fred i ventós -com empordanès-, ha posat a
prova l’ancoratge del nou element amb aigua beneïda i fum d’encenser en absència
d’un arquer agosarat o dels coloms intrèpids. La Barcelona de projecció
internacional posa llum a una fita més. Un anunci impactant que ha de
consolidar més encara una icona que es va iniciar -diu la llegenda- en la
campanya de la destil·leria japonesa Suntory
que al 1983 es va empescar una afortunada campanya publicitària que barrejava imatges
de l’obra d’en Gaudí amb elements de la mitologia popular japonesa que els van
seduir. Un tòpic més, el pelegrinatge de les expedicions nipones armades amb un
envejable equipament tecnològic que testimonia la conquesta i posa en valor el
modernisme barceloní a les agències de viatges internacionals. Quant li deu la
ciutat a en Gaudí?
Pel març del 2014
vaig visitar el temple ja consagrat pel Papa al novembre del 2010. Vaig accedir-hi
per la façana més nova, la d’en Subirachs. Era la primera vegada després de més
de tres dècades que hi tornava. Impressiona la nau, que era plena de cadires arrenglerades
per a una celebració multitudinària. Sota, a la cripta, s’hi celebren les
misses ordinàries, un espai de culte de fa anys, que és l'església de la
parròquia. Boscos de pedra, jocs de llum. El modernisme destil·lat i interpretat.
Com els vitralls pinten la pedra i el formigó és màgic. Presidint-ho, penjat i acrobàtic,
el crist crucificat d'en Francesc Fajula, l’escultor de Sant Joan de les
Abadesses. Tot plegat impressiona. Meravella. Sobta. La simbologia dels
evangelistes i la similitud amb les mesquites i els medallons exaltant l'Al·là
sota de les cúpules. Les solucions orgàniques de bosc metafísic. Sens dubte,
una catedral per al debat i la controvèrsia per si es tracta d'un pastitx o
d'una obra d'art en majúscules. Com si a l'actualitat, salvant els segles i les
distàncies, poguéssim assistir a la construcció d'una piràmide en directe. I
tot embolcallat pel misteri gaudinià, aquell personatge barbut i escanyolit a qui
va atropellar un tramvia. Vaig seure en un banc de pedra que voreja tota la
nau. Un ritual tot escalfant la matèria per carregar-la de la vitalitat que li
manca. Malgrat les visites i la gernació que s'hi aplega, el temple és fred, hi
manquen el fum de les espelmes, els perfums dels encens i l'escalf de les
pregàries dels segles. Tot esdevindrà. És una obra per gaudir-la a glopets i en
visites breus i concentrades. Mirar, observar les solucions arquitectòniques,
les ombres, la llum, les formes femenines i arrodonides del modernisme
matèric. En el procés crida l'atenció el tractament escultòric d’ambdues façanes.
Un ou i una castanya enllaçats per columnes i naus. Del farciment gaudinià al
minimalisme de la línia recta en un contrast massa poc integrat l'un en
l'altre. Mentre era dins de la nau central vaig estar amatent a les vibracions
i a la trencadissa dels vitralls amb què el pas dels trens d'alta velocitat han
de sacsejar-la. Després, a casa, havent descarregat les fotografies com un
japonès més, t'adones que és un monument a qui la càmera tracta bé.
Decididament la Sagrada Família és molt fotogènica.
Vull
imaginar, de ser possible, l’arquitecte Antoni Gaudí amb un llapis vermell fent
un cop d’ull als plànols actuals.