Any de traspàs.

 

El febrer, el mes dels gats perquè és quan més festegen aquests atlètics felins grimpant teulades alienes o baixant als discrets racons dels carrerons. Quan més fred feia les gates estaven en zel. Enguany el febrer ha marcejat molt, desconec si els marrameus nocturns s’han prodigat com solien o, com els ametllers, han florit abans d’hora. El temps i el món han embogit. El que no canvia és l’organització perfecta i mesuradíssima dels calendaris que ja els egipcis preveien passant pels romans fins al papa Gregori XIII, que reformà el calendari julià -de Juli César-, el qual grosso modo afegeix un dia si les dues xifres de l’any són múltiples de quatre. Així l’any astronòmic encaixa amb les sis hores que manquen als anys de 365 dies per completar el tomb de la Terra al Sol.

Febrer, el rar, era -abans del canvi climàtic- un mes lleig. Solia fer molt de fred i és fosc hivern encara. Estic convençut que aquesta circumstància va estar clau per mirar d’escurçar-lo, només vint-i-vuit dies si no és que s’escaigui en any de traspàs. A la lletjor congènita hi afegiria que és el període postnadalenc que castiga els devessalls de les festes i els excessos lluminosos. El mes de les penitències diverses agermanat amb els dilluns. De tenir poder i ascendència en matèria santoral, n’aboliria el febrer i els dilluns. Faria fondre les fites abjectes que representen. Més encara si el febrer disposa d’un dia afegit de gràcia per castigar-nos. Néixer aquest dia en un any bixest ha de marcar caràcter i planteja el dubte de quan commemorarem l’aniversari els anys que no són divisibles per quatre. Ja se n’encarrega el codi civil de desguitarrar la presumpta eterna joventut dictaminant que celebraran l’aniversari a efectes de paperassa el vint-i-vuit de febrer.

La malastrugança que se’ls atribueix es focalitza en aquest dia fantasma, encara que intermitent i previsible. Perquè de l’any de traspàs, no te’n fiïs pas, fa encertadament la dita fonamentada en l’experiència. Només aquells que no saben en quin dia es mengen el pa -com jo mateix- ens en escapolim inoculats pel caos d’una existència deslliurada de les tiranies d’una agenda exigent. Parlant de dietaris em pregunto si no és agosarat convocar un esdeveniment en aquest dia tan assenyalat.

Tot i que van estar els designis -o els capricis- de la natura, el president Pedro Sánchez n’és un, dels damnificats que va arribar al món un dia com aquest. Diuen que ja s’endevinava la incipient flor al cul amb què va obrir els ulls a la crua realitat. Ha transcendit de la celebració d’aquest aniversari que una de les espelmes del pastís va costar déu i ajuda d’apagar. Un col·lega present dels més propers al president va aventurar que aquella espelma díscola l’havia encès l’Àbalos, l’exministre i home de confiança que ara viatja sol en una motocicleta amb sidecar on seu escamarlada sense casc ni mascareta la presumpta i inacabable corrupció d’alguns polítics.

Qui de ben segur ha triat ben conscientment la data d’avui per al discurs de la nació a la Duma ha estat en Vladímir Putin, el president de totes les Rússies. L’immens escenari amb predomini del blanc immaculat era incapaç de contenir l’aura superlativa que emana del personatge. Sol i poderós paralitza el país i l’audiència amb uns ulls de guineu que ha esclafat els ous de la pau. Rússia es defensarà de l'OTAN si cal amb una "tràgica" guerra nuclear, ha dit. Hi torna, a amenaçar les gallines totes, amb la bomba atòmica -que sembla més contundent que nuclear-. No ens refiéssim de l’any de traspàs, però d’aquesta guineu àrtica, tampoc. 

Almenys 112 persones han mort i 760 més han resultat ferides -xifres provisionals- després d'un atac israelià sobre un punt de recollida d'ajuda humanitària al nord de la franja de Gaza. Avui també és el dia que s'han superat els 30.000 morts durant cinc mesos de guerra a la Franja. Desconec en l’imaginari jueu les connotacions que es comporten els anys de traspàs.

Encara que porta traspassat -en el bon sentit de la paraula- sis anys i mesos, el president Carles Puigdemont avui -just avui- el tribunal suprem ha decidit investigar-lo per terrorisme. L’alt tribunal hi veu indicis de terrorisme -concretament “terrorisme de carrer”-. Em ve al cap la imatge d’uns jutges posant la llei a la fornal com un tros d’acer per tornar-la ben roenta, vermella de foc per poder-la picar a cops de martell a l’enclusa de la interpretació judicial políticament interessada.

No tot ha de ser negatiu, els pagesos en prevenció de l’any de traspàs, de faves no en plantis pas, han acordat amb la conselleria algunes mesures que s’hauran de concretar i verificar. N’hi ha una que frega la inutilitat ja que no porta aigua ni protecció als productes de Km 0. És una mena de metàfora carregada de simbolisme, de les que no es toquen, no es pesen ni es comercialitzen. Han aconseguit que al rètol vigent del departament d’acció climàtica s’hi tornin a incorporar els conceptes tradicionals d’agricultura, ramaderia i pesca. Els noms no fan la cosa, els identifiquen sense ambigüitats. Més quan algunes de les exigències topen amb l’esperit purista de l’acció climàtica.

Acabo el repàs relatiu al febrer amb la clausura del Congrés Mundial de Mòbils. No hi ha hagut desgràcies remarcables tret del robatori d’un rellotge dels bons a un directiu important d’una companyia de renom. Una gentada amb molts personatges selectes, molts apòstols del luxe i de la tecnologia que s’han aplegat en una mena de colònies o setmana blanca per a executius a Barcelona. Marxen, s’enlairen una edició més havent gairebé liquidat l’ecosistema dels crustacis mediterranis, n’han sortit significativament delmades les gambes de Palamós que fins al proper congrés no s’hauran recuperat.

Demà, quan es publiqui aquesta crònica, ja haurem entrat al mes de març, preludi de la primavera que començarà -diuen- el 20 de març a les 04.06. Mentre, us desitjo que com els felins domèstics hagueu tornat de les incursions nocturnes sans i estalvis. Potser una mica esgarrapats o escaldats. Retorneu tan sigil·losament com quan vau tocar el dos, dissimuleu, feu-vos els desentesos i agraïu la pau i el confort casolans d’un bon àpat de llauna per a gats i -com que en Milei ha prohibit, urpit, el llenguatge no sexista- gates sense castrar. 

Navalni, massa barrets per a un cap.

 

La diversitat de pensament promou que les persones s’apleguin per afinitats. Agrupades, tendeixen a organitzar-se per assolir interessos comuns que volen aconseguir des del lloc més prominent, el govern. El poder és la capacitat de decidir i d’imposar lleis, costums, mentalitats i, en conseqüència, de manar fent passar pel tub els adversaris tot dissimulant, anunciant allò tan suat que volen governar per a “tots”, també per als que no els han votat. Una mentida pietosa políticament correcta emparada pel posat seriós amb què ho anuncien al primer discurs, acabats de nomenar. Que aquests “tots” a qui s’adrecen s’ho creguin i ho percebin són figues d’un altre paner. Els altres són l’oposició que aixeca el dit, protesta, desqualifica i més encara. És, de fet, el paper que els pertoca, posar en evidència la gestió dels que manen. Són regles democràtiques que permeten l’alternança en l’exercici del poder decidit a les urnes.

Aquest joc cívic té, però, alguns moments que poden grinyolar quan aquests líders han tastat la mel altament addictiva de governar. Els seus pitjors malsons nocturns passen per la por a perdre el càrrec, a no ser reelegits. Encara deu ser més punyent si són defenestrats de la presidència abans d’acabar els períodes que les lleis preveuen. Que la majoria els descavalqui sense esgotar els mandats permesos ha de ser un infern que socarrima l’amor propi i rosteix l’egocentrisme. Enganxar-se a la cadira és una feblesa humana que propicia jugades brutes per tal de perpetuar-s’hi. Quants líders mundials no ho han practicat i alguns ho han aconseguit. Actualment la Xina i Rússia en són dos clars exemples a qui en Trump va voler estrafer sense massa èxit ni experiència. Veurem si ho aconsegueix ara, al proper mandat que té a tocar malgrat el fang judicial que l’envolta.

Alterant les normes del joc en conxorxa amb altres poders de l’estat es pot legislar per fer possible allò que contradiu l’essència del sentit comú democràtic acostant-se a una dictadura. La història en va plena de dictadors electes en primera instància que han imposat el barret de talla única, uniformat en tots els sentits. Governs autoritaris carregats de ferralla democràtica formal deixant anar la paraula “llibertat” a cada sospir. Falsos -mentiders professionals per vocació i manca d’ètica- que acusen amb els arguments capgirats que ells practiquen. Oportunistes, populistes d’idea fàcil.

Al catàleg de personatges que s’han imposat hi ha un gran assortiment. Els més barroers, la primera categoria, assalta el poder amb un cop de sabre, un cop d’estat que militaritza la cosa amb crueltat i vessaments de sang sense mirar massa prim esborrant d’una revolada la ferralla democràtica que al·ludíem. La segona categoria és més subtil i es perllonga en el temps, no tenen pressa però no afluixen, a cada bugada una volta de cargol que estrangula les llibertats. De seductors -gosaria dir que simpàtics i planers- fins a imposar una tirania amb tota la ferregada democràtica -però rovellada-. Promouen eleccions sospitosament manipulades i posen tota la cura del món a desactivar els opositors al règim, a qui els pugui fer ombra a les urnes i a reprimir les sensibilitats contràries.

Des de fa uns anys s’imposa el segon model de guant aparentment suau que ha anat evolucionant fins a la duresa extrema. La capelleria que crea tendència és la gran casa de barrets imperial regentada per en Putin. Un dirigent testosterònic que corglaça amb eficàcia bèl·lica o aniquilant opositors. El model que més excel·leix és el del barret inútil perquè abans decapita els opositors. Aleksei Navalni n’ha estat l’última víctima. El caparrut opositor que va estar enverinat i, una vegada recuperat, va insistir a tornar a Rússia. Valent i desafiador s’ha convertit en un avís per a navegants a les tèrboles aigües russes que banyen el centre penitenciari del cercle polar Àrtic on l’han mort.

Aquest tsar d’opereta sinistra ha tirat pel dret, no fos cas que per raons biològiques -com pertocaria- s’anticipés al cel dels tirans abans que en Navalni, cosa probable per l’edat malgrat que sigui capaç de perllongar el seu poder fins a morir-se superant el rècord de l’Stalin -alguns recordem dictadors que expiren al llit amb aurèola de santedat-. Mort el gos, morta la ràbia. La repressió als homenatges de carrer, el misteri que envolta les circumstàncies de la mort o l’autòpsia que li han de practicar no han precipitat per ara l’esclat d’una revolta. Tot sembla lícit per a en Putin, com la guerra d’Ucraïna. Tindrà conseqüències o només es convertirà, en Navalni, en una efígie de samarreta que no es podrà lluir a la Rússia actual? En la percepció exterior -no en coneixem l’impacte real a Rússia- Putin ha convertit un opositor en un màrtir. L’ha ascendit a una categoria superior, etèria sense corporeïtat i sense febleses humanes. Pots matxucar la carn, però els símbols -com els fantasmes- són esmunyedissos, difícils d’empresonar i més encara d’assassinar.

Tants caps, tants barrets!

Pagesos.

 

La concentració i la mobilització dels pagesos d’aquests dies ha coincidit amb el judici mediàtic del futbolista, un presumpte violador de discoteca. Em fixo amb el ressò que l’acompanya -proper al morbo- amb molt de poder per atrapar audiències, amb un seguiment minut a minut del que transcendeix. De fet, el Palau de Justícia ha tornat a embolicar el perímetre exterior amb la gran tanca de les festes majors judicials, la dels moments estel·lars dels últims anys convulsos. Unes tanques que de ben segur temptaran algun ramader perquè serien de molta més utilitat com a cledes d’un corral per a ovelles. Animo als tractoristes a aprofitar el viatge de tornada per emportar-se’n un remolcat cap al mas.

La coincidència d’aquests dos esdeveniments, el judici i la tractorada, podria deslluir el paper i el clam reivindicatiu dels pagesos. El tempo o l’agenda atapeïda s’ha solapat. La feinada dels mitjans de comunicació per informar d’un i de l’altre afer fa anar de bòlit els periodistes que no volen perdre el punt de connexió dels esdeveniments. Personalment trobo molt més heroic -no hi deixaré anar cap més adjectiu- el paper d’aquests pagesos que en tenen la pipa plena i han decidit fer-se sentir alçant la veu i la llaura.

Ajuntar dos pagesos era un fet tradicionalment insòlit. Aplegar-los tots o una gran majoria és un miracle. Qui, al món de la pagesia en els diversos vessants, ha viscut en completa harmonia sense litigis per un pam de terra o perquè un escamot de vaques havia envaït les pastures del mas veí. El petit país que conforma la minúscula pàtria amb fronteres d’estar per casa dibuixa el mapa d’unes propietats agrícoles i forestals majoritàriament en mans privades. Demaneu-ho a qui no ha patit la presumpta mirada intimidant del pagès que ens sorprèn caçant furtivament bolets a les seves terres. La pertinença, el sentiment de propietat; la terra.

Pagesos! Personatges que a l’auca dels tòpics sempre els havia tocat representar el paper d’aixafaterrossos fàcils d’engalipar pels afaitapagesos espavilats de ciutat. En una ocasió un avi em va deixar anar com qui no vol la cosa que ell era pagès, però amb vaques! Efectivament, moltes vaques amb esquella i, a jutjar per les màquines que exhibeixen, amb vehicles més cars que un cotxe d’alta gama. L’avi diferenciava ben gràficament la connotació de pagès amb ser de pagès amb vaques. Pagesos savis que treballen la terra o que pasturen ramats sobreviuen als temps trasbalsats que habitem. Viure a pagès avui no té massa coses en comú dels contes a la vora del foc que expliquen els padrins, la memòria longeva d’uns anys absolutament prescrits. Són les brases que s’extingeixen d’una vocació habitualment heretada que costarà molt de reanimar mentre lamenten que és un ofici sense futur, amenaçat de mort.

Molt malament han de percebre les condicions de supervivència amb què ha de batallar el sector perquè n’hagin sortit tants a cremar pneumàtic a les carreteres i hagin assetjat les capitals amb processons de tractors amb més fum de gasoli que d’encens. Europa és testimoni d’aquest malestar que ara també ha arribat a Barcelona. Una imatge insòlita amb la Diagonal i la Meridiana atapeïdes de tractors, “Fins als collons” -proclamen algunes pancartes-. Ras i curt, sense discursos llargs, explicitant el neguit i les exigències que els matxuquen. També és cert que no trobareu mai cap pagès que no es queixi, sempre tenen arguments per fer-ho, com si exhibint la seva bonança les coses es poguessin regirar tement alhora que els déus de la fortuna els haguessin de castigar per superbs amb pedregades o amb pestes que delmen el bestiar.

 M’oblidava de l’última plaga que els -ens- castiga, la sequera. L’aigua que necessiten els conreus, l’aigua que beuen els animals. Sense pastures s’han de sacrificar caps de bestiar perquè sense cereals no hi ha palla -ni pa-. El panorama actual és gairebé apocalíptic amb la transhumància suspesa per manca d’herba on solien pasturar als hiverns. Mentre els pinsos, els adobs o els productes fitosanitaris cotitzen a preu de caviar rus. Que no hi hagi pastures als llocs on hivernar no vol dir que no hagin de pagar-ne el lloguer. A quins preus haurien de vendre el que produeixen per poder fer les paus? Es queixen que en molts processos no arriben a cobrir el que costa produir-los. Mentre, als mercats ens envaeixen productes d’altres indrets que competeixen amb els nostres i no han de complir els requisits que les administracions requereixen als nostres pagesos. Economia global, competència deslleial, com a mínim, en desigualtat de condicions.

Em contemplo l’avi de les esquelles mentre fem una torrada al caliu de la llar de foc. Ell que té temps me l’imagino engegant l’ordinador i omplint els formularis amb les ulleres progressives lliscant pel caire del nas. És la paperassa que regula l’engranatge administratiu de la gent de pagès. Un diari feixuc de requisits i normes que en condiciona, amb la patxoca extraordinària d’interacció amb la Conselleria i altres institucions, la vida del pagès actual en un permanent diàleg virtual amb terminis rigorosos i semàfors vermells que barren el pas a les subvencions amenaçant com targes arbitrals. Matins i vespres enregistrant bateigs i comunions de vedells o trasplants capil·lars de ceps escabellats. La burocràcia i l’ordinador són la cria òrfena del mas que s’ha d’alletar pacientment matí i vespre amb un biberó.

Per tot plegat conjuro els déus de la pluja i del sentit comú. Que plogui! Que els pagesos assoleixin les seves reclamacions perquè puguin continuar amb la seva activitat dignament. Que el camí de tornada els sigui favorable marxant carregats no només de promeses sinó de realitats que s’haurien de complir. Demà em fixaré si les poc afortunades tanques del Palau de Justícia continuen fent nosa al carrer.

Dedicat a un jove pagès de capçalera, en Joan Fontdevila.