Neu ciclogenètica.

La predicció ofega la sorpresa i té dues virtuts que es complementen, ens alerta i alhora també ens decep perquè la magnitud que prenen els precedents a l’esdeveniment, sovint, no acostumen a respondre a les expectatives que havien aixecat els profetes. El que més ens sobta i ens descol·loca és allò que no esperàvem de cap de les maneres, l’inesperat, el que esdevé d’improvís. 

Una hipòtesi que podríem aplicar a la predicció meteorològica per al cap de setmana. Es recomana molta prudència en la conducció allà on nevi amb intensitat, portar el vehicle preparat amb cadenes, el telèfon mòbil amb bateria, alguna manta o roba d’abric de reserva, aigua i algun aliment calòric; i seguir sempre els consells del Servei Català de Trànsit. Els homes del temps creen opinió i avisen de l’episodi que s’apropa, demà dissabte es produirà el que els experts anomenen una ciclogènesi explosiva. Tothom està al cas, tots hem estat avisats de la gran tempesta de neu que arrebossarà el país d’una puresa freda i fonedissa.

El context actual als països més que desenvolupats ha propiciat que fem culpables, d’allò que no podem controlar també, als responsables socials. D’ací que els polítics temin els episodis climàtics tant o més com una pedregada. L’ona de calor estiuenca, la ventada de tardor o aquesta nevada de demà -gairebé al caire de la primavera- acostumen a encoratjar els homes d’estat en una mena de prepotència que no els pertoca perquè el domini dels elements, per ara, no és al seu abast. Si girem l’argument ho podem interpretar com un gest alliberador perquè la temeritat -de produir-se- va a compte nostra, dels transgressors que no haguem fet cas de l’alerta explosiva. Algun dia proper -si ja no ho fan ara- seran els elements qui ens passin la factura sense demanar permís ni avisar per les alteracions que hem provocat. 

 No m’agradaria estar a la pell d’en Tomàs Molina o de la tropa de meteoròlegs que tenen el front rus en una matèria que tradicionalment havia estat declarada secret militar o de gran interès per als estrategues. Tot i l’anunci d’aquesta ciclogènesi explosiva que ens han avançat espero que només dinamiti les caixes registradores dels establiments turístics del cap de setmana. Ja es poden amagar en Molina i els seus còmplices del temps si la neu que ha de caure demà és més una anècdota que no pas una amenaça real. En l’experiència d’episodis similars perviuen les queixes pels greuges causats al sector serveis amb duels de matinada a primera sang. Mentre, siguem compassius amb el sofert Molina perquè sense una bola de vidre -o un ou de drac- és una gesta gairebé impossible d’enfilar-se als cims del pronòstic on hi ha els altars de la infal·libilitat.

El temps ha esdevingut un referent permanent a les sobretaules que condiciona la vida domèstica de les àvies i de les persones especialment sensibles amb els fenòmens climàtics. Entendreix veure-les llevar-se pel matí uniformades de TV3 i equipades per travessar els Alps, amb mitjons, gorra i bufanda de llana amb borles, només perquè en Molina els ho insinuat. M’admira la credibilitat i l’obediència malgrat les inusuals temperatures d’aquest hivern tocat pel canvi climàtic. L’ascendència dels homes del temps, inqüestionable, té un punt d’apocalíptic que ja tenen cura de conrear amb reportatges de catàstrofes, inundacions o huracans terribles quan la calma i la monotonia locals no ultrapassen l’avorriment insuls. Després, una bona migdiada per si el món s’acaba. 

He detectat, malgrat els anuncis preventius, que ens hem tornat més raonables en els efectes de la tempesta de neu respecte del rebost. Les autoritats només recomanen “aigua i algun aliment calòric” a les bodegues dels vehicles. Anem millorant. Potser haver interioritzat que el canvi climàtic ja és ací ens torna més incrèduls. Les grans nevades s’han convertit en decorats per a nostàlgics, quelcom inversemblant. S’han fos, si no és que la de demà em contradiu. De la mateixa manera que s’han liquat les cues de postguerra a les botigues de queviures i d’ultramarins vigents encara fa un parell de dècades. Ja no s’obre la veda als prestatges ni es practica la captura del pollastre indefens, la collita de l’arròs, les patates o dels llegums amanint-ho amb una bona reserva d’oli, de sucre i de cafè. Ningú tem o passa les nits vetllant que la biga serrera, la que remata la carena a les teulades, cedeixi pel pes de la neu acumulada. 

Que nevi, doncs, on ha de nevar, a la muntanya. Que els gruixos siguin la reserva d’aigua assenyada que es va fonent tot xopant amorosa la terra assedegada remeiant la sequera de mesos. Que la nevada no causi estralls i que l’esclat anunciat serveixi per tornar a dibuixar les pistes d’esquí. Bon cap de setmana!

Dedicat a l’Isidre, l’absència sentida que ha cavalcat el cavall negre de la mort i el patiment a qui han acabat vencent. Un meteoròleg de microclimes amb predicció generosa i discreta, que l’encertava. En el record d’un temps i d’unes nevades que no tornaran. Per sempre, germà.  

El món està ben girat.

Cansat de llegir notícies negatives estic per negar-me de fer referència a la realitat que s’esdevé i ens expliquen. Voldria passar per alt el reguitzell de noves que no són optimistes, esperançadores, prometedores o simpàtiques –per exemple, en Mikimoto imparteix classes als funcionaris-. Perquè aquests dies les redaccions viuen una conxorxa per tal de deprimir-nos i enfonsar-nos en la misèria. Espigolant entre les pàgines decadents de paper o en la lluentor i la pampalluga de les pantalles diverses només hi ha de positiu que ha plogut. I encara, perquè les calamarsades al Maresme o les ventades a l’Empordà escabellen de veure la fúria de la tramuntana bressolant el neguit i la foscor. No suporto el vent!

La resta us la podeu saltar si no és que us voleu deprimir. Deixo constància de l’advertiment i no em faig responsable civil -ni subsidiari- dels efectes secundaris que la lectura d’aquesta crònica poc puntual pugui ocasionar-vos. Advertits, doncs! 

1)      La investidura del president del govern espanyol porta cua. S’ha convertit en un serial de rèplica i contrarèplica enginyós i amb un punt d’intriga. Tornarem a votar? En Pedro Sánchez tasta en carn pròpia el que és posar-se d’acord al servei de tothom i com es refereix “per al bé comú d’Espanya”. El vestit de galant se li arruga i el gest en el paper de protagonista aspreja. Ja ho diuen les analistes casolanes –Des que té la pilota a la seva teulada, no fa bona cara –i deu ser cert, que la processó va per dins. Ja veurem si s’acaba ajuntant amb el de Podemos –amb cueta- a qui una segona volta a les eleccions podria afavorir-lo i endur-se el gat a l’aigua. 

2)      A l’altra vorera, de camí cap al Congrés dels Diputats, aturat en un semàfor hi ha en Mariano amb l’americana feta un nyap –unos zorros, diuen allà-. Els llops de la corrupció el tenen envoltat brandant uns ullals com punyals. Els altra hora feus victoriosos per a millor glòria del partit són ara tres fronts en carn viva. A les Illes la Infanta sedent cova una banqueta de jutjat mentre en Matas declara amb audiòfon –com en Pujol- i reconeix que no va verificar si els encàrrecs havien arribat al bon port de Mallorca. València tampoc està per a ofrenar noves glòries al PP amb la Rita amagada i blindada. Resta Madrid que es mereix un punt i a part.

2.b) L’Esperança Aguirre és l’única d’entre les cendres de la Comunitat amb les mans netes. Impol·luta líder que només admet certa responsabilitat política, però de cap altra mena. Ja ho ha deixat dit, a ella que la registrin, només hi trobaran honradesa i empenta, la que cal per tornar-s’hi a presentar i aspirar més amunt si pot. Quina senyora més digna d’admirar! Que dimiteix amb condicions perquè continua o ressuscitarà quan pertoqui i la tempesta amaini. Especialista en fugides endavant, com quan va escapolir-se de la guàrdia urbana als carrers de Madrid, ara ho fa de la corrupció. Ai, Esperança! Enmig de la pulcritud democràtica i de la netedat que vol figurar, cal recordar el Madrid convuls del 2003 quan Tamayo i Sáez –uns Ortega y Gasset de la política més casposa- van fer el salt de la cardina amb el que es coneix com a Tamayazo d’on arrenca la vocació de primera presidenta autonòmica, ella, la lideresa, ja havia estat la primera presidenta del Senat. Na Esperanza Aguirre Gil de Biedma, Dama Comandant de l’Imperi Britànic per obra i gràcia de la reina Isabel II del Regne Unit encara pot batre un altre rècord a favor de la paritat de gènere, arribar a ser Presidenta d’Espanya tot aprofitant la desmemòria –l’amnèsia sense criteri- d’aquells que la troben captivadora. Política de soca-rel i encisadora de serpents. 

3)      Per arrodonir-ho, en la crònica comprimida dels esdeveniments rellevants, el monarca jubilat, en Joan Carles I, és portada per les declaracions emeses a una televisió francesa que la TV1, tot i coproduir el documental, ha decidit endreçar-lo a l’armari dels fantasmes. Revela el rei que el general Franco –agafats de la mà- li va encomanar que preservés la unitat d’Espanya. 

4)      A Madrid, zelosos i preventius, engarjolen uns titellaires. L’expressió més innocent i rudimentària, la més previsible de les arts escèniques, es torna altament delictiva. Un jutge que no s’ha begut l’enteniment –en calen tants d’aquests!- va decidir tallar-ho en sec –A la presó tirititeros!- Tampoc seria rar ni poc assenyat que la poetessa Dolors Miquel romangués a la cangrí després de deixar anar el tros de parenostre de la Missa pagesa al Saló de Cent, I no permeteu que els fills de puta / avortin l’amor, facin la guerra, / ans deslliureu-nos d’ells. 

5)      Els dies van farcits, carregats amb bala. Tinc les àvies de casa en crisi. La ximpleria del parenostre irreverent passi, ja s’encarregarà la judicatura divina el dia del Judici Final d’administrar justícia als putxinel·lis i als poetes blasfems. Però el que les ha estabornit literalment ha estat la imatge d’un Papa Sant esportiu en calçotets i samarreta al costat d’una senyora amb el rerefons d’una tenda de campanya parada en un indret idíl·lic. Que llur fermesa d’esperit i la convicció sòlida els consentin de no caure en l’agnosticisme senil.  

I acabo. Em podria allargar. A les cinc d’aquesta tarda la confluència dels cossos celestes o el desesper han propiciat que un home s'hagi atrinxerat armat amb una pistola de joguina a la teulada del mercat municipal de Sitges. Hauria desistit de la seva actitud i ha baixat perquè un policia local l’ha convençut. No es descarta que es tractés d'un intent de suïcidi. Aquesta persona no té feina, està a punt de perdre el pis i té antecedents per voler-se llevar la vida. Si no li toca la loteria, no podrà -com en Banderas- comprar una casa a Anglaterra o tocar el dos a un món que no estigui tan girat. 

Bon cel, Muriel!

Estacant els gossos amb llonganisses.

Tenia pendent una entrada... Flairant entre la informació diversa ensumo la possibilitat de reflexionar sobre l’accés dels gossos als restaurants. És una possibilitat. Podia haver triat entre les deposicions d’aquests protagonistes a les voreres o de la plaga de coloms urbans. Temes d’interès que han fet córrer rius de tinta amb les cartes adreçades al director des que l’home sap escriure. Em decantaré per l’última polèmica afegida, la de si els quissos han de poder acompanyar l’amo i, alhora, si les cases de menjars han d’incorporar un menú per a gossos. Certament delicat i compromès. Inclinar-me per una o altra opció és quelcom que crea polèmica, no es pot consensuar i que aporta detractors udolis el que udolis.

L’excepcionalitat, mentre els diaris i els butlletins oficials de l’estat no diguin el contrari, és trobar-hi un gos, en un restaurant. I si és així, haureu observat que solen ser d’aquests minúsculs que semblen de peluix i que mengen al plat de la mestressa amb discreció i molta elegància. Podríem dir que són gossos petaners que no compten perquè són invisibles i minúsculs. Perfumats, espantats i tremolosos es contemplen l’anar i tornar dels cambrers amb temença. Semblen més uns indocumentats esporuguits pendents que els repatriïn al carrer. Són de naturalesa suau, mimats i fràgils com les potes del marisc, com la cristalleria comestible d’una llagosta a la meunière. 

Els petaners, si s’ha de legislar o com a mínim l’afer ha de ser matèria d’ordenança municipal a discreció dels ajuntaments, proposo que no comptin. Prou pena tenen de ser tan inofensius, tímids i amb l’amor propi tan destrossat a carantoines. M’estalviaré d’esmentar-ne l’atemptat onomàstic amb què acostumen a cridar-los. Pobres criatures! Proposo una butlla per aquesta subespècie en el cas que les autoritats es decantin per prohibir-ne l’accés als restaurants tot i que el sentit comú i les mestresses ja s’encarregaran de posar les coses, i les mascotes, al seu lloc.

El fons de la qüestió que ocupi els legisladors no ha de ser, doncs, aquests faldillers inofensius, esquitxos peluts amb quatre potes d’ulls del color de l’atzabeja i acoquinats a qui estaquen amb llonganisses. El problema esdevé en aquells de calibre gruixut i ullals de felí afamat, lleons a la carta de batuda per les taules alienes atalaiant els ossos als plats fondos. Qui ens protegirà de l’assalt ferotge d’aquests gossos? Complex. En l’apartheid a la sud-africana assajat amb els fumadors no hi vam saber trobar el desllorigador i em temo que ara tampoc. Conciliar el dret a triar espais en un establiment de restauració condicionat per a la preferència canina, com a mínim, atia la polèmica i la batussa. Sobretot perquè els que ho han deixat estar -de fumar o de tenir animals de companyia- són uns intransigents.

M’estalviaré minúcies de la promíscua convivència entre gossos i comensals a l’hora dels àpats. Detalls que el desplegament de la norma hauria de preveure i, si escau, sancionar. Com aconsellava un il·lustre alcalde respecte dels vianants, els animals de companyia diversa també ja haurien de sortir pixats de casa -tot un precedent legal amb molt de fonament-. Creieu-me si us dic que em poso en la pell del legislador i faig un pas al costat en els meus prejudicis. Tot plegat resulta enrevessat de veres! 

Posat a treure’n l’entrellat repescaria els anys, no en fa massa, quan els gossos eren màquines sostenibles d’aspirar la matèria orgànica als menjadors i a les cuines de les cases de pagès i a la ruralia en general –Pinxo, té! –i en Pinxo s’abraonava temeràriament a l’os de pollastre o de l’aviram a la cassola que li llençàvem sense deixar-lo aterrar ni arribar a terra. L’abastava amb una llestesa i precisió perfectes, pròpia d’un porter del Barça actual. En Pinxo, un gos de la dècada dels seixanta, no menjava pinso i tenia normes estrictes que en facilitaven la convivència. Només tenia dret als ossos escurats i no reclamava l’atenció ni la falagueria de cap dels que sèiem a taula –Pinxo, té! 

Eren gossos amb responsabilitat. En nòmina, com si diguéssim. Gossos d’atura en el vessant pastor o vaquer. De custòdia o bordadors que vigilaven l’entrada a l’era des de la garita pollosa i atrotinada a la qual eren encadenats a perpetuïtat. Els més desvagats eren els de caça, llebrers, del conill o del senglar. Una gama de models i versions segons la tasca que els garantia la dispesa a còpia d’ossos voladors que queien a taula parada. 

Un homenatge a en Pitof, un gos llebrer d’ulls tristos i orelles penjades a qui vaig fer la vida impossible carregant-lo d’esquelles o passejant-lo estacat per la contrada on de natural campava lliure sense esquellots. Jo tenia la deferència, però, de donar-li a ell tots els ossos i els bocins de pa en detriment del Pinxo, un gos manaire i un fatxenda. Un mal company per a un restaurant amb pretensions i amb una cuina de disseny. En Pinxo, però, tenia la virtut i l’honradesa de no deixar-se estacar amb llonganisses.