Una caseta amb hortet.

 

Amb la significativa diàspora des de les ciutats als pobles, propiciada per canvi de paradigma mental que ha imposat la pandèmia, ens mirem l’arrelament fora de les ciutats com una alternativa que guanya adeptes, els que volen fugir de l’asfalt per acollir-se o retornar a les arrels d’una ruralia idíl·lica, la caseta amb hortet que lloava en Macià, però allunada de la Meridiana o de la Diagonal, que ara gaudeix de renovat predicament i torna a ser objecte de desig per si ens hem de replegar als quarters d’hivern perquè les pestes d’aquest segle tornen a escometre i qüestionen una vegada més les multituds i la socialització autista que practiquem el metro, per exemple.

La mirada de futur fomenta la visió d’un món urbà en decadència i vulnerable. A la visió apocalíptica, una distòpia -com es diu ara- que ens dibuixa una convivència impersonal, deshumanitzada, opressiva o totalitària, la nostra experiència ens demostra que quants més serem, més patirem. La gran urbs com a objectiu del terrorisme o de la guerra -penso en Ucraïna- en aquest moment no són reclams publicitaris eficaços per a les agències immobiliàries dels blocs de pisos mastodòntics i sense balconades. O les crisis i el temor al desabastiment dels prestatges que els més ingenus pensen combatre amb un enciam i una cabra -això sí, ecològics ambdós- fomenten aquesta arcàdia mental de quan érem infants i caçàvem nius de pardals. Deixo els anunciats efectes del canvi climàtic per a un proper capítol d’aquesta sèrie de catàstrofes.

No parlo del privilegi ocasional de la segona residència sinó del pas transcendent d’un canvi important de vida que tornaria a revifar els petis pobles o les comarques que han patit el despoblament progressiu. Es pot propiciar un cert reequilibri territorial sense santificar-ne les virtuts amb què l’acolorim ni demonitzar-ne els defectes o els inconvenients amb que l’esquitxem, ja que la vida rural no és de color verd primavera ni de color rosa que l’amor s’hi posa. A la paleta cromàtica hi predominen els tons de la terra aspra amb els atavismes que hi hem sembrat des que els pagesos van tancar les petites masies per sindicar-se al tèxtil durant dècades. La tendència neorural apadrinada per les comunes predecessores de la dècada dels setanta pot beneir aquesta nova oportunitat des d’una nova perspectiva facilitadora basada en la tecnologia, les bones comunicacions i el recolzament avalat, també, per la consciència climàtica i la redempció d’alguns habitatges i masos reconvertits a turisme rural, el parèntesi previ dels cap de setmana i de les vacances envoltats de natura, dringar d’esquelles i els galls cantant de matinada.

Al món de poble també hi ha contaminació. Tampoc s’hi atura el temps, no hi serem immortals. És possible que hi manquin escoles o d’altres serves bàsics. O que haguem de conjugar la producció escadussera dels enciams de l’hort amb la llet estacional de la cabra amb una manca de alternatives laborals que no existeixen o són minses. No és el paradís de les pomes amb serps pèrfides on ens haurem de fer un lloc als vermuts dels diumenges a la plaça major per, finalment, ser acollits a la taula dels de tota la vida per descobrir que no és un univers estàtic aturat en el temps com la portalada romànica. Els pobles han canviat extraordinàriament i ho continuen fent. Tampoc no estan aïllats ni reclosos en si mateixos. No són bessons del concepte planer de pagès ni sinònim de pobresa. Això sí, són quelcom diferent a la ciutat. Hi ha, com arreu, pagesos amb vaques i sense vaques.

Aquests dies m’he retrobat amb un amic que s’escapava dels llargs i monòtons dies d’hivern monacal, celebrava engrescat la primavera d’aquest març que marceja i d’un abril que bogeja, mostrant-me les èpiques durícies incipients a les mans. Va baixar, com acostumen els de poble, carregat amb una escarola i un manat d’alls tendres del seu estrenat hortet adossat a la casa on ja resideix permanentment. Com una pancarta itinerant no es cansava de lloar les virtuts d’aquesta nova vida que ha encetat. I en aquest canvi de cromos no estalvia elogis a la nova existència ensumant com un perdiguer eficaç la brutícia, deixadesa i lletjor que senyoregen en alguns indrets per on passegem. Arrodoneix la defensa de les virtuts hortícola pageses amb una observació que em fa pensar, les penúries al poble se suporten amb més dignitat que aquí.

Un món de sempre, quilòmetre zero, que ens podria també redimir amb l’imprescindible i profunda renovació que haurem d’empescar-nos. També l’alternativa energètica que les forces de la geopolítica i el canvi climàtic exigiran si volem salvar la collita d’enciams i que la llet de cabra no se’ns torni agra.

Bàlsam de gasoil.

 

Si el termòmetre mesura la temperatura, el pluviòmetre la quantitat d’aigua de pluja que ha caigut o el baròmetre la pressió atmosfèrica, l’helicòpter policial mesura els dies convulsos a Barcelona. Aquest matí la fressa de les hèlixs d’aquests coleòpters voladors insistien a deixatar l’atmosfera de la ciutat grisa i ennuvolada un dia més. Hi ha hagut diades no massa llunyanes on el fil musical urbà de melodia monòtona era aquest bategar molest amb un punt d’amenaça, com de falcó envistant una possible presa. Suren estàtics desafiant les lleis de la física mentre no basculen empesos per la inèrcia de cap gros per aspergir el soroll irritant amb cercles concèntrics.

Barcelona avui ha estat una ciutat de contestacions. De malestar divers condensat en el seu espai aeri -per això l’helicòpter-. A vista d’ocell imagino que és pot tenir un mapa precís de les protestes, de com els batallons dels diversos col·lectius molt emprenyats evolucionen i conquereixen els carrers de la quadrícula urbana. Tres grups han confluït aquest matí per fer visibles les seves demandes i la mala maror que comporta. El del gremi de l’ensenyament -el del guix- en contra de la imposició judicial del 25% al currículum en llengua castellana. El dels camioners i el dels taxistes -amb bàlsam de gasoli- denuncien el preu difícil d’assumir del combustible.

Immersos en la nuvolositat adversa d’aquesta primavera just estrenada semblaria que, fins i tot, els elements s’han conjurat per fer-nos la guitza. La manca d’aigua no s’ha resolt encara malgrat les gratificants però insuficients pluges. Com si el canvi de temps només hagués imposat un decorat gris i ventós, sense un sol radiant des de fa dies. Tot arribarà. Estic convençut que l’ambient general d’abaltiment, de desencís i de fàstic que arrosseguem sura i es condensa a les capes baixes de l’atmosfera, com una mena de boira espessa que, avui, ni l’helicòpter policial ha pogut esbargir.

La incertesa, que va més enllà del concepte i la paraula amb què la signifiquem, és una sensació ampla d’abast molt extens que ens atrapa i ens fa sentir malament. Certament, des de fa una bona temporada, aquesta inseguretat en molts àmbits presideix o ens acompanya provocant-nos un desfici afegit a les circumstàncies personals que puguem  patir cadascú. En quantes ocasions en els darrers anys no hi haurem apel·lat? Un aclaparament que ens sotmet i ho fa difícil, de ser raonablement més feliços i de sentir-nos a aixopluc sota d’un paraigües segur i sensat.

Massa incertesa domiciliada als nostres comptes corrents vitals en un mercat de futurs sense profetes. Com s’ha de resoldre tot plegat? Ni el mateix Putin, l’epicentre del virus de la guerra a Ucraïna, no deu saber com es resoldrà i cap a on es decantarà l’operació militar especial que ha endegat. Se’m fa difícil de creure que les mares russes tolerin aquesta gerra brutal com unes colònies militars a l’aire lliure per deslletar els joves soldats russos que hi deixen la pell als focs de camp nocturns.

Jo, com el poeta cantava, tampoc sé com ha arribat la primavera. Del que estic convençut, pels indicis, és que els brots verds propis de l'estació no fa l'efecte que hagin de traure el cap per les gespes de la bonança i de la pau immediata. La realitat se'ns cruspeix la melodia ensucrada i primaveral bescanviant-la per la guerra i les seves conseqüències.

Malgrat tot, no perdo l’esperança, que la primavera ens deslliuri i torni a resplendir el sol.

 

Ucraïna.

 

Diuen els que en porten el compte, sobretot els que les pateixen, que ara mateix hi ha més de seixanta guerres al món. Moltes no cotitzen a borsa o només inverteixen en allò imprescindible, en armes. La majoria es tracta de conflictes llunyans o fora dels focus mediàtics que no fidelitzen audiències ni desperten interessos econòmics. Aquesta que ha esclatat però, la d’Ucraïna, té tots els ingredients d’una superproducció bèl·lica del segle XXI.

Els guionistes han aconseguit crear un escenari ben triat i proper amb una trama que es va allargassant, una sèrie de tirallonga que pot durar algunes temporades. Ja no es porten pel·lícules de dues hores on calia fer una síntesi comprimida del relat, la guerra no és una estona. Ara la tendència és, capítol rere capítol, d’estirar la història sempre innecessàriament. Una tècnica xiclet que permet el lluïment dels protagonistes esquitxats amb tots els tòpics i les febleses humanes amanides amb un exèrcit de comparses que hi posen la salsa o la sang. L’apocalipsi incerta que escau amb herois gairebé immortals que se’n surten, els dolents molt dolents i els que fan de coixí a l’argument, la tropa -i els civils- dels no immortals que la dinyen com un sacrifici als déus afamats de la guerra. El guió etern, gens original, amb protagonistes actuals.

Mentre la funció tràgica es desenvolupa hi ha els analistes distants, els tertulians d’espardenya propers i tots nosaltres que hem introduït a les converses d’ascensor la justificació a les compres, una altra vegada compulsives, de productes de subsistència en una sensació d’economia de guerra. Ara no acaparem paper higiènic sinó oli de gira-sol i seguim els ridículs consells d’estalvi energètic amortint el luxe de la calefacció i l’alegria consumista sense aturador pels productes que ens permetin resistir el setge que les piulades dantesques han fomentat per la xarxa. Són moments propicis que ens deixen fora de joc, atemorits, amb malsons esperant el pitjor encara.

De les postals renovades de la guerra, que podíem tolerar per la relativa llunyania, hem passat a les conseqüències que ja ens toquen de ple. Els preus i les mancances sinó buiden els prestatges sí que ens escuren la cartera. Tot i la relativa distància d’aquest front proper s’acosten temps de vaques magres perquè el preu de l’energia que mou els motors de la producció global s’ha disparat extraordinàriament. La guerra i les seves bombes ha esmicolat l’equilibri voraç del comerç mundial als països desenvolupats, Europa en particular. Ens hem tret la mascareta per mostrar la gestualitat horrorosa sense somriures de la guerra. De l’optimisme incert sense enemics visibles, d’un virus eteri que esperonava a cercar el millor de la humanitat carregant-nos les piles amb esperança, hem passat a l’odi visceral per uns enemics amb cara i ulls ombrívols que han deixat anar tots els genets de les malvestats. L’odi serveix per aglutinar i justificar totes les barbaritats i amanir totes les salvatjades.

D’aquesta setmana declinada en femení en trio la postal valenta de les dones ucraïneses, enguany el dia de la dona refugiada que protagonitza les imatges de qui pateix els efectes de l’atrocitat en pròpia carn amb un farcell i amb criatures.