Secció de successos.

Informa la premsa local illenca, en una breu ressenya a la secció de successos, que han trobat un home de 55 anys mort a Palma de Mallorca. No s’aprecien senyals de violència i les causes del traspàs, segons els indicis forenses, són naturals. Per tant, ha estat una mort que ha arribat quan tocava si menystenim les nombroses ampolles de cervesa buides, el cúmul de burilles i els embolcalls arrugats dels paquets de tabac que vorejaven el sofà on la policia l’ha descobert. Un procés d’autodestrucció, segons els defensors d’una vida saludable, que el finat hauria assolit exitosament. No m’arriscaré a considerar l’estat de les paelles i de les graelles en el desori de la cuina on aquest cadàver, per ara anònim encara, refregia la greixosa vianda nociva per a les artèries, tan suturades de colesterol del dolent que han acabat per esdevenir una barricada a la vida i a una presumpta existència sòrdida. Què voleu! Un home sol d’una generació abocada al caire de la deixadesa perquè una dona no en té cura i que no sap planxar ni un mocador de butxaca, aporta una vídua dolguda, potser en venjança per la displicència del personatge en vida.

No us descric més el panorama propi d’una pel·lícula policíaca dolenta o de terror, segons es decantin els fets. Podria ser perfectament la primera escena d’una sèrie de molts capítols resseguint els topants biogràfics de l’anònim -per ara- cadàver. Un avi desvagat casualment de pas, a qui el delaten les boles de jugar a la petanca, és de l’opinió que es tracta d’una baixa vírica ja que la pandèmia causa estralls i, mentre els professionals de la funerària treuen les despulles pel portal cap a una esbatanada furgoneta refrigerada, s’ha assegurat que porta ben posada la mascareta tot fent unes passes enrere, per respecte i per precaució -No som ningú! -ha deixat anar amb un sentit panegíric luctuós adreçat a un soldat desconegut de la vida.

Els veïns ja se’n malfiaven. No el veien. Tampoc responia al timbre. La policia s’hi havia desplaçat en més d’una ocasió sense obtenir cap resposta de l’home a qui acaben de certificar les raons dels silencis i de la manca de vida social. De fet, corrobora la veïna del segon primera coincidint amb la vídua, tampoc no malgastava la seva existència en expansions veïnals si n’excloem les anades al supermercat i a l’estanc de la cantonada. El descriuen com un individu de vagarejar solitàriament i ocasional. Ningú, dels interrogats, sap precisar quan el va veure per última vegada. Tampoc l’estanquera, aquesta només va aportar a l’interrogatori formal del cas que li semblava que comprava el tabac a l’engròs, de dos en dos cartrons. Es lamenta per la pèrdua, no en precisa el temps, d’un bon client a qui regalava un encenedor de propaganda a cada comanda -Bon cel, noi! -ha fet en genèric sense personalitzar ja que tampoc no sap com es deia.

L’esgarrifós del cas, però, no és que s’hagi mort -una certesa a la qual tots hi estem abocats- sinó que fa cinc anys; sí, cinc anys, reiteren els forenses, que seu totalment consumit al sofà davant de l’aparell de televisió sense canviar de canal. Un esquelet vestit i escarxofat al seient esperant que algú el trobés a faltar. La policia hauria iniciat les gestions per identificar-lo i confirmar que es tracta de l’home que residia al pis. L’avançat i descarnat estat de descomposició els obligarà a fer-ho amb proves d’ADN. El jutge que n’ha fet l’aixecament ho lamenta al funcionari de torn, que cap parent llunyà -d’existir- no hagués cursat cap requeriment relatiu a la propietat perquè algú se n’hauria malfiat i l’haurien trobat abans.  

Per pensar-hi i fer-hi algun tomb. Sense voler ser irreverent em ve al cap aquell cantant també de les illes, en Bonet de Sant Pere i els 7 de Palma, que, a la dècada dels quaranta del segle passat, posava harmonia i ritme transcendents al -Rascayú, quan morís, què faràs tu?

Descansi en pau!

 

Les urnes de la por.

La prèvia ha estat la convocatòria judicial en contra del que opinaven els polítics -per una vegada amb cert consens- i prescrivien els entesos, els del gremi de la sanitat. Convocar les eleccions al Parlament de Catalunya per Sant Valentí ha estat, al marge de la carrincloneria sentimental, una temeritat que els metges desaconsellaven. Ja decidida en ferm la data, enmig de les brases electorals, calia un desplegament especial que invalidava la dinàmica cíclica posada en marxa en consultes electorals fins ara si descomptem aquella mítica de les porres policials de l’1-O, que es va celebrar com en una altra lliga menys professional.

Crear opinió respecte de la seguretat ha estat complicat. La por és lliure i el temor a la pandèmia ens l’han endossat profundament a còpia de reiterar les dades sanitàries amb el risc de contagi i el terrible nombre de decessos que la pesta ha causat. Canviar la por per la precaució, deixar sortir els avis de les residències per si volien votar aprofitant l’inofensiu passeig matiner, no és cosa d’un dia per a l’altre. Va passar però que el gran dia no era el més propici per engegar els avis sense embolicar, la pluja i el fred no convidaven pas al lleure dominical d’aquest Sant Valentí tristoi i gris.

 Organitzar la jornada ha estat un embolic i una lluita de voluntats formidables. El protagonisme per formar part d’una mesa electoral s’ha percebut com una plaga bíblica que arribava amb una certificació postal anunciant la bona nova, ser-ne o no ser-ne membre amb permís per a contagiar-te. Aquest ha estat el motiu fonamental pel qual prop d’un 40% dels triats en el sorteig hagin al·legat, entre d’altres motius fonamentats, fòbia als espais ventilats o avançats embarassos psicològics de mes de set mesos.

Les mesures per als cavallers entaulats de les urnes quadrades han estat abundants i generoses, mascaretes, pantalles facials, guants, gel desinfectant i un equip com una armadura futurista de protecció individual d’alta seguretat. A més, se’ls va facilitar, si així ho sol·licitaven, un test d’antígens previ al torneig pactat a jornada completa i sense sang. Se les havien de tenir amb el carnet d’identitat sense tocar-lo, forfollant-lo des de la distància amb unes forques de mànec llarg.

Un desafiament mai vist que ha deslocalitzat seus electorals cap a indrets més propicis i espais més airejats en un breu termini que confirma la vocació de caporal furrier demostrada pels catalans quan la pàtria ens uniformava. Una despesa d’energia que ha arribat a bon port malgrat l’abstenció esperada. La participació ha estat del 53,5%, un èxit democràticament inqüestionable si es tenen en compte la por al contagi, el context lleig, plujós i fred que afavoria el desencís que planava per damunt de les urnes. Virus, desmotivació, tempesta i qui, a aquestes motivacions per no anar a votar, hi afegia el catàleg de polítics que es podia triar.

La lliçó de civisme, d’eficàcia i de sacrifici ha estat exemplar. Així ho vam viure qui vam anar a exercir el dret fonamental -com diuen- aquells que ens vam empassar la por i la indiferència brandant una papereta. Veure les cues disciplinades, distants i obedients feia goig. Un ritual silenciós, de diumenge, una mena de desfilada de confrares exercint el sagrament caient en la temptació de descobrir els pecats del vot aliè. Qui no ha jugat en aquestes circumstàncies a voler endevinar a qui votaran els que ens envolten. A trobar indicis en el color dels vestits o dels complements de l’electorat presumit -o no- que en delatin les preferències. Per allí, arbitrant el torneig de la festa de la democràcia, també hi rondava el caballero del Verde Gabán -com diria Cervantes-, l’apoderat de l’extrema dreta. Una novetat formal en aquesta edició.

I malgrat tot, vam votar. I malgrat tot, quan van despertar, el dinosaure encara estava allí -com va escriure en Monterroso-; si ho preferiu podríem fer-lo nostre i proper, el microrelat, afirmant que quan ens hem llevat, el drac encara està aquí. Els independentistes per diferenciar-los dels catalans, com ens destrien els del verde gabán, continuem essent un problema. La immensa patacada al Rivera, a l’Arrimadas i als seus escuders figurarà en la fita electoral per explicar com s’ha acabat destil·lant la presència de l’extrema dreta en les institucions -el dinosaure encara hi pastura, doncs-. Espero que només siguin anècdotes polítiques que passin per foragitar els eufemismes i les maneres.

Enyorarem l’oasi parlamentari.

 

 

Prodigis.

 Els espantats hem destapat el cava perquè la ciència ha aconseguit en molt poc de temps el desllorigador del vaccí. Just aixecada la veda de la temporada de caça del virus, els savis -curant-se en salut com acostumen- predeien que haurien de passar un parell d’anys o més per trobar el beuratge que ens guarís. La cursa i la competència entre laboratoris ha obrat el miracle en un temps inaudit. Un sospir sísmic universal s’ha detectat a les quatre cantonades de la Terra si aquesta tingués arestes i no fos rodona com una pilota. La salvació en una nevera de platja de bon traslladar -anuncien- ja és ací.

Però quan la barca tot just arribava a bon port, quan tot rutlla, pot passar que marxi el llum o baixi la marea. I aquests dies la foscor envaeix i refreda l’entusiasme perquè s’està eixugant la font del miracle. S’ha estroncat molt el cabal del subministrament de la vacuna per manca d’existències. Bona nit i tapat! I ara què. Gairebé podríem anticipar els propers capítols d’aquesta sèrie interminable amb foscos personatges que naveguen per les aigües encantades intentant enxampar els peixos amb tota mena d’arts, des del palangre a la xarxa d’arrossegament. Perquè el llum se n’ha anat i és el moment propici per pescar en aigüerols i bassals tèrbols.

Dels espavilats negociants als que es colen a la filera en el mercadeig del remei -Reina, compri una vacuna, que les porto fresques! resten un parell o tres de telenotícies amb les obscures dades de la pandèmia perquè encara n’augmenti més la demanadissa. O de les caravanes a països on la campanya per administrar-les transcorre pels viaranys amb la màniga ampla. Turisme sanitari com el de les destinacions turques especialitzades en ressuscitar serrells. Sol, platja i vaccí! No ens ho pensem, arrisquem-nos a agafar un avió ple com una llauna de sardines i aprofitem per fugir d’aquestes borrasques tan gèlides que ens escometen amb destinació a l’hivern tropical allunyats d’una mesa electoral.

Aquest temps d’intensa vida casolana m’ha comportat de poder deambular per la història gràfica de la nissaga familiar, custodiada en una capsa de sabates de diumenge. Hi he pogut resseguir el relat gràfic des de fotografies d’estudi retocades a mà amb els avantpassats el dia que es van casar vestits de vint-i-un botó. M’he reconegut en la infantesa. Fotos amb el vernís sèpia del temps, en blanc i el negre del moment i les acolorides que van perdent la lluentor. Desordenades o disposades segons els capricis dels fantasmes que les habiten, un desori d’instants a caprici de l’atzar que he intentat organitzar pel suport i la textura del cartró o pel grau de parentesc. Pel gargot de la data escrit al revers. També ho podria fer per simpaties, estima o per si són d’estiu o d’hivern. M’he fixat en el somriures esquinçats d’aquells barrams esportellats que gairebé ja no existeixen. En els calbs propers i el llegat consanguini, una boina per tapar les misèries capil·lars.

M’he entretingut a desenterrar les angoixes, els patiments o si l’incert final d’alguns ja venia preludiat en el posat o en les ombres que projecten aquestes estampes condemnades a una capsa de sabates de diumenge. Com una bola de vidre del passat. Quines pandèmies, no només les víriques, els van tocar de suportar. Quins fets aliens a les seves voluntats els van angoixar. Abans d’endinsar-me en la recerca transcendent vaig pensar que d’ací a no trigar massa anys, en un assaig per definir els períodes glacials dels avantpassats propers des dels fòssils de la capsa, podríem definir les eres geològiques de la parentela per determinats trets. Els desdentegats i els sense pèl esdevindrem anacronismes biològics gràcies als prodigis de la medicina reparadora. Aventuro, però, que apareixerà un nou prototip de l’espècie humana fonamentat en l’orellal, perquè les orelles amb la pandèmia hauran perdut molts graus del paral·lelisme respecte del crani, desplaçades de l’horitzó del clatell. Uns ventalls ens delataran com a postpandèmics evolutius a qui la mascareta ha emmotllat la fesomia, el perfil i, sobretot, el tarannà.

Us anuncio que quests dies friso perquè la veïna del davant -a l’altra banda del carrer- m’ha abandonat. Un vespre, el petit i acollidor espai s’ha omplert de caixes i vaig sospitar que ella -i el gat- ens deixaven. Durant aquesta temporada de reclusió domiciliària no ens hem saludat mai, ni un trist gest. Podria confirmar que ens hem observat mentre posàvem quilos -el gat també!- per espassar entretinguts aquesta sensació angoixant. Ha marxat, sense acomiadar-nos, a la francesa. Encara que la nostra relació fos llunyana i indiferent bé mereixia un adéu a la manera com s’acomiadava el passatge dels transatlàntics a la dàrsena quan partien a fer les Amèriques. Tampoc el gras felí m’ha dedicat un cop de cua carregat de nostàlgia marinera a l’estil bella Lola brandant-la com el mocador quan no em saludà. Massa cautela a no deixar rastre... Jo hi faig una maniobra astuta perquè un servidor públic vestit de carter no li entregui un certificat conferint-li cert protagonisme a la propera festa de la democràcia.

L’enrenou ja anuncia nous veïns llogaters. Desconec si tindran un gat o un gos, però per ara aquest conte ja s’ha fos.

Al febrer, el mes dels gats.