Legitimitat ineludible.

Ahir la Colau es va despenjar amb el davallament d’un bust del rei -el pensionista- al saló de plens de l’ajuntament de Barcelona,. Un objecte sumptuari carregat de simbologia monàrquica que segons l’alcaldessa està fora de la norma, com si diguéssim descatalogat. Avui un regidor del PP -el germaníssim del ministre de governació- ha portat de casa un retrat del monarca vigent sota el braç i l’ha col·locat al setial des d’on en Joan Carles I es contemplava les rauxes republicanes del consistori –A veure qui el despenja! –ha deixat anar al mig del pati amb posat fatxenda de col·legial que alhora és l’amo de la pilota de jugar a futbol. Només li hauria calgut amenaçar amb l’autoritat i el calibre del germà gran.

Aldarulls municipals que un regidor de la CUP hauria pretès apaivagar refrescant l’ambient per l’onada de calor consistorial aportant arguments respecte de la lliscant candidatura als Jocs d’Hivern tot aspergint bitllets de 500€ en la platea del saló de plens. Fonts ben informades i contrastades han avisat que l’aerodinàmica moneda que planava gràcil per la tòrrida atmosfera no era de curs legal –Uf!- Les mateixes fonts han explicat que es tractava d’una mena de performance que volia representar gràficament i perquè es comprengués –com si ho dibuixés- que eren els diners que caldrien –però de veritat, aquests- per comprar els Jocs. Una mena de paràbola dramatitzada per tal de denunciar la corrupció al Comitè Olímpic Internacional –Coi!-.

Enmig de les interaccions de la Corona amb Catalunya d’aquest dies, l’agenda ha fet coincidir en Felip VI – en actiu- amb l’Artur Mas a l’Escola Judicial amb seu a Barcelona. Com que el rei jugava a casa perquè l’escola per a les majoritàries jutgesses és d’àmbit nacional espanyol i en Mas era un convidat –una mica de pedra- no es va estar de tocar-li el crostó, llegir-li la cartilla o fotre-li un cop de canya a la clepsa en públic. Tot amb afecte entranyable i campetxania -Que és pel teu bé, Àrtur!

La tesi és “respectar la llei, font de legitimitat ineludible, per a una convivència democràtica en pau i llibertat”. La premsa gràfica en retrata el posat fred –més encara, glacial- dels protagonistes. Com si el regidor de la performance hagués perdut els papers i ja se celebressin els refrescants Jocs d’Hivern a Baqueira Beret mentre en Felip i l’Àrtur se la juguen en un descens extrem amenaçats per possibles allaus.

Si jo pogués recaptar ni que fos un cèntim d’euro per cada vegada que algú pronuncia els mots “democràcia”, “pau”, “llibertat”, “convivència”, “legitimitat” i “justícia” em podria jubilar demà mateix. Podria passar que a còpia d’emprar-les en qualsevol context –perquè són conceptes comodí- siguin susceptibles de devaluació. Perquè l’essència de les paraules també és vulnerable a la deflació, perden o en canvia la cotització al mercat de valors depenent des d’on i qui les emet. Es poden convertir en mots de cantonada, mercenaris, falsos i interessats com l’amor quan s’ha de pagar.

Cercant “democràcia”, “llibertat” o “legitimitat” als diccionaris catalans hi descobreixo just els antònims dels significats amb què van ser reialment escoltades per l’Artur Mas. Com rimava en Campoamor “tot és segons el color del vidre amb què es mira”. Un apassionant joc d’interessos o de voluntats que no poden convergir si es contemplen amb unes ulleres de fusta posades.

Vull pensar que algú des de la responsabilitat es pregunta seriosament el per què. El motiu pel qual a Catalunya existeix el ferm propòsit de deserció, de donar-se de baixa d’un servei. Hi ha una part molt significativa de catalans –s’hauria de poder saber quants amb certa exactitud- que, com qui canvia de companyia telefònica, vol deixar-ho estar, rescindir el contracte. I enlloc de seduir-nos, de refer la confiança o d’escoltar, l’empresa de telefonia ens amenaça amb tallar-nos la línia i a imposar sancions. Vindran encara més dies de discursos i declaracions apocalíptics farcits de grandiloqüència barroera. Escoltarem de tot i més. S’haurà obert la veda del disbarat agropecuari sense restriccions ni subtilesa en el tot s’hi val. Una vegada més.  

No li criticaré a Sa Majestat Felip VI que faci costat fidelment a les posicions del govern del PP. Ja que imaginar-lo uniformat d’àrbitre conciliador en el conflicte seria l’actitud del condemnat que encara esmola l’eina al botxí. Em permetré, insistint en la deflació del concepte, esmenar allò de la “legitimitat ineludible” amb què picava la cresta al Mas quan –des de l’exemplaritat institucional- ell ha deixat malmetre l’ocasió immillorable d’un referèndum que confirmés sense cap mena de dubte que volem continuar essent monàrquics i no separatistes republicans.

Cromos d'estiu.

“Escriure és vida i plaer”. Una sentència sàvia que m’arriba així que confesso la meva mandra o la manca d’inspiració fonamentada en la banalitat on rau la pàgina en blanc i el repte a posar-s’hi. Un ventall de possibilitats entre societat, política, economia, afers internacionals, esports... El llarg catàleg de les seccions d’un diari sense la tirania d’estar-ne adscrit a cap.

Aquests dies de calorassa abrusadora són molt propicis a les cròniques salades de societat des de primera línia de mar farcides de protagonistes coneguts i famosos que només son notícia per ser-ho –de cèlebres- o per torrar-se a la planxa amb el raigs dels flashos com gambes de Palamós. Cromos de cossos ben posats després de la imprescindible operació bikini tenen cura d’amagar panxa o d’arriscar just el perfil afavoridor. Però la gravetat és implacable i l’audiència cruel.

Des que ens ha deixat la duquessa -al cel sia- el món de la revista gràfica ja no és el que era. A alguns reporters especialistes en la casa d’Alba els va enxampar alhora el dol i l’atur. Res dura per sempre, es lamentava una professional que ja era com de la família però sense figurar a la plantilla orgànica ni tenir-hi un dret testamentari reconegut. En la deslocalització del negoci per defunció literal –els déus aprietan però no escanyen del tot- l’atzarós Cupido, com un director general d’una empresa a temps temporal –una ETT- dedicada als afers estiuencs, els ha fet, als escrividors, un cop de mà preuadíssim que salva la temporada. Tornen a viure d’aeroport en aeroport sense treva, Lima, París, Londres, Madrid, Nova York... perseguint en Mario Vargas Llosa i la Isabel Presley mentre retraten converses i gestos per a la catedral del paper setinat.

Destacar que la febrada tòrrida de nits tropicals propicia també els assassinats passionals –de temporada-. Les estadístiques dels Mossos d'Esquadra i els manuals d’ús ho avalen. Si us heu de desempallegar d’algú, valoreu que la temperatura ambient, la humitat i la xafogor són circumstàncies considerades atenuants per a qualsevol jutge amb sentit comú i una mica d’humanitat. Tocats pel vent de ponent i amb el seny esquerdat per la calorada, tots els homicides en sèrie prefereixen l’època de l’any quan la sang bull. Tanmateix alguns polítics s’han afegit tradicionalment a l’estació dels despropòsits i del baix to laboral per reivindicar-se. El juliol és un mes significat i marcat, figura als calendaris per esbravar passions o per alçar-se en armes al marge de constitucions i tribunals constitucionals. Males collites i pèssima estació quan la cançó de l’estiu ha estat una marxa militar o un himne legionari cridant visques a la mort.

En el capítol dels mercats la producció industrial de glaçons, les terrasses de vorera, el lloguer de gandules i els creuers amb golondrina incideixen en la macroeconomia estival. L’atur és una anècdota i qui no treballa és perquè no vol. Bravo, Mariano! Som l’exemple europeu per saltar-se la crisi, el país de referència on els grecs s’han d’emmirallar –ben lluny el miratge d’un Partenó com una Sagrada Família a mig enderrocar-. El govern ho té clar, ja hem sortit del malson. Tornem a tot drap cap a la Champions de la lliga mundial una edició més. Que els emigrants amb màster toquen el dos per aprendre idiomes o per turisme i que els aturats domèstics –quin anglicisme!- són extres del paisatge urbà. Actors necessaris de rodalies amb frase –Tinc dos fills petits i fam!

La secció meteorològica me l’estalviaré per òbvia. Quina calorassa! Però l’esportiva, a manca de l’evolució de l’ull del poll del Messi, la centraré en el Pep Guardiola. Aquest xicot del Bages que, en un alemany passable i entenedor, va respondre als retrets de diversos ministres per haver participat en la selecció espanyola només per diners –ai, la catalanitat roja del tòpic!-.

Bon estiu!

Preadolescents d'or.

Ja fa una temporada que no hi ha trobada, àpat o conversa casual de carrer que no es parli de la jubilació. El context i l’edat s’ho comporten. Molts dels meus coneguts, contemporanis de quinta, vivim al caire de passar a la tercera edat que té la seva segona preadolescència just en el punt dolç previ. La condició de pensionista, de classe passiva per als funcionaris –mai una etiqueta tan escaient si ens acollim al tòpic-, confereix un estatus carregat de matisos. La pregunta és la mateixa –Quant et falta? –la reacció a la resposta la cerques en el reflex al mirall dels ulls de qui t’ho demana –No m’ho semblava pas... –no saps pas si per excés o per defecte et cataloguen entre els que ja els pertocaria amb escreix o els que es mantenen prou bé de carrosseria i d’esperit com perquè els declarin oficialment i socialment tropa inactiva.

Quan pasturàvem vaques grasses i tot era pàtria al país dels pensionistes anticipats -alguns a edats vergonyants- era com si t’hagués tocat la primitiva o un sou perpetu en una etiqueta de cafè soluble. No ha estat el meu cas i per això continuo conreant el ritual setmanal de temptar la sort en algun sorteig que, per ara, m’és fugissera i esquerpa. Tot arribarà! Mentre, em situo en la franja feliç dels prepensionistes laborals i dels postmenopàusics vitals indefinits en una illa cada vegada més petita i amb l’horitzó aprimant-se.

Visc en un agredolç incert per resoldre que em bressola entre el voler i el doler. Posats a triar em decanto pel vessant optimista i lúdic atribuint al moment la gratificant sensació que, sinó l’atzar, l’edat ens porta a assolir el premi més gros que ens pot tocar: temps! Aquesta deu ser la raó per la qual s’acostuma a reconèixer tradicionalment la fidelitat laboral amb un rellotge just el dia que es converteix en l’eina més obsoleta i inútil. Jo em decanto, posats a regalar artefactes que mesuren espais o temps, per un rellotge de vent. Un que infli les veles amb una brúixola per navegar a la petja dels oratges suaus per la ruta del sol. Bon vent i vida nova!

Encara no sóc ben bé a l’andana de les bonificacions de dret per a retirats: als transports públics urbans, als espectacles multitudinaris o a un assortiment de llepolies farmacèutiques diverses–el pindolam miscel·lani que ens guareix de les epidèmies a causa dels excessos o per prevenció assenyada-. Enmig, però, de la preadolescència d’or esmentada ja m’ofereixo a la gerència voluntària d’un casal d’avis, de gestor de viatges en temporada baixa amb sessions relaxades de tai-txi, de conferenciant amè per explicar batalles o a aspergir consells de franc. Un servidor... a la seva disposició.

Com que ja fa temps que no em sento immortal m’he tornat un analista sistemàtic de les necrològiques, un broker dels decessos i un expert en la borsa de la vida i l’esperança de l’anar fent mentre es pugui. Les gràfiques dels tanatoris estudiades des del vessant estadístic confirmen un pronòstic d’un èxit aclaparador –d’arribar-hi, a la frontera- si aprenc balls de saló. La paritat de gènere als geriàtrics és un malson conjugat en masculí a partir de certa edat. Reitero el meu compromís d’instruir-me a ballar amb ritme, sense trepitjar la parella; i de practicar les disciplines aquàtiques que calguin. Aprendré a nedar! Una mancança típica de pagesos més experts en la cacera de bolets de temporada o en les batudes del senglar, per exemple.

Freqüentment, la jubilació, el retir, la pensió o el pas a la tercera edat són un luxe imposats per una tirania contra la gerontocràcia laboral que la societat es permet. Entenc aquells a qui el món del treball aparta -gens de bon grat- quan la seva experiència, el seu coneixement i la seva prudència són un tresor que es malmet. Descol·locats pel trencament suposo que ens retrobarem en algun congrés exercint un postgrau a malcriar néts.

-Quant dius que falta per jubilar-te?