Ponç Pilat.

“Anem, fills de la pàtria, / El dia de glòria ha arribat! / Contra nosaltres de la tirania, / El sagnant estendard és alçat”. Així comença la Marsellesa, l’himne del país veí on no he vist mai encara la bandera tricolor de la Gàl·lia a mitja asta institucional per la crucifixió i mort de Jesucrist. 

A Espanya, però, la ministra Cospedal ha disposat -per això ho és del gremi de l’ordeno i mano- que les banderes onegin als establiments militars de dol per la mort de Crist. El Tribunal Constitucional va decretar l’any 2011 que aquest fet “no entra en contradicció amb el caràcter aconfessional de l’Estat espanyol”. Tanmateix, l’executiu considera que abaixar les banderes a mitja asta s’emmarca en “el manteniment d’antigues tradicions”. 

Aquests dies de setmana santa o de vacances de primavera -si sou defensors del calendari laic o aconfessional- conflueixen amb l’equinocci astral per la passió, mort i triomfant resurrecció vital de la primavera i de la llum contra de les forces tel·lúriques de la foscor. 

Segons la premsa informada, l’exèrcit de terra participarà voluntàriament en 152 actes a 80 ciutats espanyoles amb tradició processional i castrense. L’armada, més marinera i salada, i el celestial exercit de l’aire també hi desfilaran sumant en total més de dos-cents actes institucionals. Les “antigues tradicions” -que s’han de mantenir segons l’executiu- comptaran, doncs, amb la voluntària custòdia marcial dels passos carregats amb l’extraordinària imatgeria del cicle pasqual que fa estremir d’emoció i religiositat els fidels quan senten l’eco d’una saeta a la clivella nocturna d’un carreró emblanquinat. Aquí, a Catalunya, ens decantem més per la passió teatral, pels quadres escènics o per la dramatització efectista. Dels “vells costums” catalans n’excel·leix la Dansa de la Mort, a Verges. Us la recomano.

Enguany la setmana santa catalana -efectes del 155?- participa i es contagia d’aquestes “antigues tradicions” més meridionals i d’altiplà. Ha començat amb processons majestàtiques de caminar pausat per les vies romanes de peatge amb aturades òrfenes de saetes fèrriament custodiades pels Mossos d'Esquadra -versió Armats de Mataró- en la passió dramàtica per una república catalana a proclamar de veres. 

La passió catalana d’aquesta edició s’haurà de sumar a la gruixuda enciclopèdia dels dies històrics per mèrits i per unicitat. Mentre el govern del PP amb en Mariano en el paper de Ponç Pilat es renta les mans tot al·legant que la condemna és cosa del sanedrí judicial, la situació esdevé absolutament calamitosa, un brunyol polític.

Coincideixo plenament amb qui va estar director de El Periódico, Antonio Franco: “Una majoria molt àmplia de catalans tenim una immensa decepció que podríem considerar anecdòtica respecte d’en Llarena, però un gran cabreig transcendental amb l’Espanya consentidora”.

Tres tenors i un pretendent.

Cromos d’actualitat-. Al programa dels dissabtes de TV3, FAQS, se les van tenir en Margallo i en Maragall. Una al·literació onomàstica que no rima gens amb la visió política des de Catalunya i per a Espanya -o a l’inrevés-. Qui es va fixar en l’embolcall d’en Margallo ens alerta que s’ha fet quelcom, relacionat amb l’estètica. Sí que exhibia un posat de pa de ral que pot tenir a veure amb selectes retocs per assolir una immortalitat juvenil i més lozana com diuen a l’altiplà. 

Al mateix programa va causar molt d’impacte el testimoniatge d’un pres jove que ha compartit pavelló, passejades i el microclima a la presó de Soto del Real amb en Jordi Cuixart. Diguem que la quotidianitat sense connotacions polítiques d’alta volada conferia una frescor extra a un personatge que no tenia ni idea de qui era en Cuixart o, més gros encara, de qui era la Pilar Rahola just fa quatre dies i a qui vam veure abraonar-se a aquest jove convicte. Una insòlita història de delinqüència comuna a causa d’un afer de drogues que va arribar al cor de l’audiència.

Moments televisius que omplen d’estampes l’àlbum mediàtic tot (des)informant, creant opinió o adoctrinant -a triar-. Avui s’ha emès l´últim cromo internacional, ha sortit a les pantalles dels quioscos la victòria per golejada d’en Putin a les Rússies. El testosterònic líder mundial revalida la condició de tsar de les antigues URSS i s’assegura durant sis anys més el control d’un terç del poder global. Per a la felicitat perfecta, tot exercint d’emperador siberià, li caldria també la no caducitat, com al col·lega xinès, Xi Jinping, que li acaben d’aplicar la perpètua. En Putin viu molt proper al gaudi absolut i a la lozanía del Margallo, ja que alguna pinzellada reparadora entre les esquerdes estructurals efecte de la càrrega política semblarien oportunes i versemblants.  

Al concert mundial pel poder i pel control global no em puc oblidar del tercer tenor, el més histriònic i retocat de la Troika, el gran Donald Trump. Aquest apastanagat líder és un col·leccionista de serrells col·laboradors defenestrats o de tupés desenamorats. Avesats a les fluctuacions, vel·leïtats i capricis del seductor cowboy, què més ens podria oferir per tenir-nos enganxats al plasma. Aquest presentador de l’NBC reciclat a president n’és un expert. També ha tret el seu cromo particular, un de vistós relacionat amb l’actriu porno coneguda com a Stormy Daniels a qui en Donald reclama vint milions de dòlars, a milió per vegada -no sigueu malpensats!- que la tempestuosa pneumàtica ha esbombat la història -una!- amb en Trump. La loquacitat sexual reiterada, excepcionalment femenina, aquests dies ha començat a cotitzar a Wall Steet alhora que hi ha intrigants maniobres en l’acomiadament, hores abans de jubilar-se, d’un responsable de l’FBI per haver participat en una investigació sobre el Russiangate.

Quina audiència arribaria a tenir una trobada entre el rus, el xinès i l’americà en la intimitat i sense embuts -i no es tracta d’un acudit suat-. Veig en Margallo d’assessor extern aconsellant cirurgians de la sanitat pública i a en Mariano, rere del plasma, prenent apunts. Dos de tres ja s’han perpetuat mentre en Mariano s’ha postulat com a pretendent a la candidatura per a la immortalitat executiva d’aquesta part del globus terraqüi amb boina. 

A en Dalí, sense cap enrenou mediàtic perquè el seu cromo surrealista ja té la morbositat exhaurida, li han retornat les peces anatòmiques que li van manllevar per comprovar la paternitat d’una pitonissa figuerenca tocada per la tramuntana i, possiblement, pels somnis de notorietat. El pintor torna a reposar aliè al rebombori post exhumació enmig dels esclats morbosos molt a l’alça que s’han viscut aquestes darreres setmanes. Que visquin les cadenes, la presó permanent revisable i les sagrades relíquies del genial empordanès! 

Coincidirem en com de feixuc es arribar a tenir tots els cromos, organitzar-los i de completar la col·lecció. El mercat del cromo té les seves estratègies comercials fonamentades en la paciència, l’esperança i la il·lusió d’aquells que hi perseveren. Entre els repetits -tengui!- i els escadussers, arribar-hi té mèrit perquè pel camí sembrat de desanimats inconstants es produeixen moltes baixes. Un exemple desconcertant d’actualitat és com de difícil serà completar l’àlbum de la jubilació malgrat tenir-los tots, els drets i els cromos. Aquests dies el sector dels post menopàusics prepensionistes i els retirats per llei patim el neguit de veure i viure com el gran àlbum a tot color del benestar social cada vegada és més magre i en blanc i negre. 

En aquest món tampoc aspiro a la immortalitat sempiterna del poderós xines, a la imperible vigoria del rus ni a la immarcescible seducció de l’americà del serrell envejable. Em conformaria a saber que els cromos arreplegats, engruna a engruna, fossin autèntics, garants d’una panoràmica digna sense ensurts ni misèries. En Mariano, el pretendent, continua prenent apunts i recomptant avis emprenyats perquè, segons la guàrdia urbana, no li surten els números.

Cromo aquàtic-. Aquest mar nostre, gresol de cultures i banyera transhumant, està esdevenint una palangana de vergonya amb més cadàvers que sardines. 

Bon Sant Josep!

Persones.

La celebració del dia de la dona al calendari laic ha estat un èxit. El carrer lluïa com un lilà florit anunciant la primavera amb el mes de Maria a la cantonada. Uns vaga de dones i per a les dones que aixequen el dit reclamant la paraula i el protagonisme des de la igualtat i pel respecte. Mateixes oportunitats, mateixes condicions. Amb la mobilització i la testosterona política acollonida, qui no es plantifica un llaç al pit. Gestos! 

El règim, el context, la tradició, l’església prevenint-me contra les pèrfides diablesses seductores -les nines de porcellana abans que les de cel·luloide- van esmerçar molts afanys i recursos perquè arribés a esdevenir un “home com cal”. Es van dedicar ingents esforços en la pervivència del “masclisme” institucionalitzat en una realitat que no tenia nom, però que anava sobrada d’actituds. Només existien els “homes” i les “dones”, els nens i les nenes en una guerra on elles tenien les de perdre perquè eren inqüestionablement excloses de totes les lligues al pati d’escola. 

La ignorància del misteri carnal entre tanta roba estesa -i les pilotes de futbol- van sacsejar la meva existència el dia que a l’escola unitària per a nens van asseure al meu costat un ésser misteriós, desconegut i embolcallat en una recòndita atmosfera etèria amb trenes que exhalava netedat i delicadesa virginal. Aquella aparició sobtada era, certament, una nena. Quin ensurt!

De com evolucionar de “nen/a” a “home/dona” per esdevenir “persones” podria ser el títol d’un manual d’autoajuda per tal de reciclar masclistes, un martell contra patriarques rampants o l’eina que destrempés la ferrenya supremacia imperant. Com fer efectiu el codi compromès de gènere -els avis en deien generè- que reguli els diversos àmbits, del laboral al social i d’altres que no esmento. El més elemental i primari, sense cap mena de dubte, és el d’un sou idèntic per a la mateixa feina. Un principi sindical bàsic que encara té excepcions i que discrimina el salari en femení. 

No voldria entrar en relliscoses disquisicions abans d’haver-me reencarnat en dona -si es pogués triar- per saber quin pa hi donen i poder-ne parlar amb propietat i coneixement de causa. El pas enorme de geganta que ha sortit al carrer aquests dies a les grans ciutats demostra que el feminisme ha esdevingut activisme. La conseqüència de la inesperada mobilització contundent i transversal ha de treure la son de les orelles als polítics. Ja no n’hi haurà prou amb penjar-se llaços o recitar poètiques proclames. Les dones s’han demostrat que es volen fixar en les campanyes polítiques. Em temo que la profecia del Mariano respecte de la vaga feminista no és encertada. No sé si “ja se’ls passarà” o “són coses seves” -de les dones-, com un període menstrual pertorbador. Ja es veurà si “amb quatre crits perquè elles es desfoguin” n’hi haurà prou, Sr. Rajoy, o esdevindrà quelcom reiteradament cíclic. 

La designació femenina apel·lant a lleis físiques pel volum morfològic -ja siguin romaneses o les nostrades polaques- poden acabar verificant la llei d’Arquímedes contra del republicà Lluís Salvadó, un cos polític insoluble submergit en un fluid saturat de sal gruixuda rep una força de baix cap a dalt igual al pes de la polèmica que provoca.