Birres llibertàries.

Els camps de futbol del continent han perdut el pigment verd clorofíl·lic coberts per la pols en suspensió que ha aixecat la iniciativa d’una superlliga europea amb el melic al quilòmetre zero de la Puerta del Sol de Madrid. Una proposta entre l’infla llampec i el desinfla de vertigen que l’ínclit Florentino Pérez, autoproclamat president per majoria absoluta, volia promoure per salvar el futbol de les estremidores misèries que l’escometen. Una competició només per als molt selectes que ha creat opinió i que en veurem, segur, les seqüeles. Diguem que això ha estat la primera pedra d’iniciatives que matxucaran l’equitat -si mai ha existit- al gremi del cop de peu que ha enxampat fora de joc aquells que no tenen opció a cap copa ni a aspiracions per competir-la. Les rendes pel dret a televisar els banquets pantagruèlics dels eterns aspirants al miracle, no hi patiu, no els provocarà pas als clubs humils cap mal de panxa.

La lectura profunda de la iniciativa traslladada a l’àmbit laboral o social és per llençar els llibres i els reglaments esportius al foc. Ras i curt, respon a una misèria humana que promou sense embuts el negoci basat en l’ètica ben pragmàtica de la caixa registradora. Una màquina d’imprimir moneda i bitllets com cromos amb els colors d’unes samarretes tenyides pel monopoli del privilegi. De positiu, però, allò que ens venien en la innocent infantesa, l’important és participar, no guanyar. Mai tan cert!

   Del pa i circ clàssic al futbol i toros del franquisme pop de principis dels setanta la intenció és la mateixa o molt similar. Distreure el personal, apartar-lo de les cabòries perquè no rumiï massa estabornint-lo amb el fum de l’opi populista o alienar-lo amb rondes generoses de vi espès amb gasosa esbravada són bones estratègies que no tenen data de caducitat. Esmorteïda l’efervescència de l’últim ascens als cims de la brossa mediàtica cal tornar a embadocar-nos en problemes més vitals i entretinguts que no pas els efectes terribles de la realitat amb qui anem al llit cada nit.

Quin interès pot tenir un partit de mínima rivalitat entre el Reial Sant Iscle de Colltort i el Barça d’en Messi? Ja anava ben encaminat l’ínclit Florentino, ja! Tot per l’espectacle emulant aquells emperadors romans que ungien els gladiadors amb una mà de pintura per a semidéus mentre eren estossinats pel contrincant encoratjats pel clamor de la parròquia. Fem-ho, doncs!

Ja que fa l’efecte que tot torna, no descarto una iniciativa emprenedora millorant l’acudit florentinesc, la fusió entre el futbol i les curses de braus per tal que en destil·lin les essències esportives adobades amb filigranes vestides de llums més pròpies de la tauromàquia, però sense turmentar animals. Que la prudència i el sentit comú no ho permetin, però posats a veure i a patir disbarats em puc imaginar els soferts àrbitres -la baula feble de la iniciativa- esgarrapant la gespa amb els peus i esbufegant com un brau descol·locat sortint pel túnel de vestidors mentre un jugador injustament penalitzat branda unes banderilles i el cita a ritme de pasdoble i represàlia -Eh, àrbitre!

En les aliances per gestionar el melic peninsular, epicentre absolut del moment polític actual -a les cinc en punt-, el Don Hilarión de la superlliga del bracet de la morena presidenta en funcions de la comunitat podrien assajar una estrebada d’orelles tallant la cua al torero de l’equip contrari en les semifinals de copa per la presidència de la Comunitat de Madrid amb una sortida a collibè ben celebrada. Tancant el seguici torero hi ha uns picadors gràvids com genets de l'apocalipsi amb les pulles esmolades muntant cavalls amb els ulls tapats. Que l’art, el tronío cañí i el donaire escumejant d’una birra llibertària refresquin les passions d’aquest episodi amb argument de sarsuela versió Verbena de la Paloma on una morena i una rubia se les continuen tenint.

 

The Crown.

Ahir les pantalles setinades del món mediàtic van fer un minut de silenci per la mort del consort de la reina Isabel II del Regne Unit, la matriarca política dels cinquanta-quatre membres de la Mancomunitat de Nacions. Quelcom que la converteix alhora en la governadora suprema de l’església anglicana. La retransmissió ens mostrava com en el l’estricte i mesurat protocol del funeral el duc d’Edimburg desfilava, de cos present encara, excepcionalment davant de la reina.

L’audiència -també la de cos present- condicionada per les mesures pandèmiques es consolava comprovant com els rics, els poderosos i els reis, per ara, també es moren. El poder democràtic de la mort amb un bitllet cap al no-res inevitable amb una gaita sonant és implacable. Músiques per a faraons mentre l’esperit creua el Tàmesi amb destinació als annals apergaminats dels Windsor amb un Land Rover apariat pel mateix protagonista, una versió actual de la barca de Caront ben peculiar, revifant la indústria britànica i el mite dels primers quatre per quatre, assegurant que en l’ascens costerut al més enllà per un camí de cabres no l’aturin un arbre abatut o cap pedrot inoportú de mal saltironejar.

El company de la reina ha hagut d’entomar per imperatiu legal el feminisme de sang blava a l’ombra de qui porta la corona més respectada del món. Qui ha qüestionat la família reial anglesa? La rancior del llinatge sense sobresalts, que no hagin estat documentats per l’exitosa sèrie The Crown, té les arrels d’un arbre centenari a qui les tempestes ocasionals l’han sacsejat sense tombar-lo, sembla que només el prevenen i l’enforteixin. La mortalitat de la carn no evapora els privilegis de la nissaga reial i si el príncep ha mort, visqui la reina! Els llegats monàrquics no estan per a romanços, s’hereten, toca a qui toca per rigorós torn amb dret a la successió sanguínia sense cap altre requisit ni aptitud específica.

Desapareix l’ombra de la reina, la passa protocol·lària rere l’enèrgica i freda dona de posat glacial saludant sense arravatament passional des d’una carrossa daurada. Cent anys gairebé rodons donen per explicar moltes batalletes vestit d’almirall i carregat de medalles. Un príncep pare de reis condemnat al paper de secundari eternament. No deu haver estat fàcil assumir-ho per a un home del segle passat sense que grinyoli el guió del conte de fades que envolta aquests personatges amb tant de poder terrenal -i diví en el cas d’Isabel II-.

Per si us hi decanteu, una oportunitat laboral més en temps difícils, us informo que a totes les acadèmies d’aspirant a príncep per esdevenir rei consort de fet posen de model aquesta parella anglesa que ha fet efectiva una llarga vida sense escàndols barroers. L’exquisidesa conjugal que han modulat ha estat el mirall on tots els aspirants a reis i reines amb corona s’hi voldrien reflectir. Què n’ha transcendit, al marge de petits afers humans que presumptament esquitxarien la fidelitat domèstica? Res d’imperdonable. Han regnat amb eficàcia i profit sense desvetllar el misteri de la fortuna de la reina. Un enigma que no treu la son als súbdits anglesos, al contrari, semblaria que els afalaga que la senyora figuri entre les fortunes catalogades més immenses.

Bon cel, príncep! Haurem d’esperar com es desenvolupa l’arbre genealògic dels Windsor, com prosperen les diverses branques i quan el presumpte hereter, en Carles príncep de Gales -conegut com l’Orelles- succeeix sa mare ja que és el primer en la línia de sortida, qui ha assolit per mèrits personals la pole position a la fórmula u del Regne Unit. Per ara, jo i la humanitat informada, esperem amb desig cap a on es decantarà la història. Esperem ansiosament la nova temporada de The Crown que hi posarà tota la llum i l’objectivitat biogràfica esmerçada fins ara.

 

 

 

L'amor en temps de la pesta.

L’amor en temps del còlera és una obra que els crítics literaris consideren cabdal en la producció del Nobel colombià. Narra la desgraciada relació emmarcada en un triangle amorós de principis del segle passat que se sosté durant moltes dècades només per carta i mitjançant el telègraf. Distància, mans massa netes i una mascareta missatgera amb segell. En l’amor en temps de pandèmia s’hi esmolen els sentiments o s’hi esbraven les idealitzades passions concretades en frustració sota l’epíleg de l’absència. En matèria amorosa se’ns posa a prova i allò que va estar cert corre el risc de convertir-se en somni ja que el record ens acaba fent dubtar per damunt de la mateixa veritat.

La bogeria en temps de la pesta que ens toca el voraviu i ens fa ballar a la corda fluixa a risc d’estimbar-nos en l’eixelebrament mental amb nosaltres mateixos o defensant una bombolla sentimental sense papers i, el més dur encara, sense epidermis. Temps de metàfores, d’enyor, de promeses i de retrobades incertes. Amb un fins aviat a l’horitzó difús sense un rellotge que marqui les hores. La distància -i l’absència- és una condemna més que una mesura quan el risc del retrobament esdevé una prova d’amor a vida o mort, podria argumentar un dels personatges en un excés melodramàtic passant comptes just en el precís moment que la vaixella de la ruptura sobrevola perillosament els espais amb destinació a la trencadissa.

Posem-nos en la pell d’aquells que, coincidint amb l’edat de la troballa urgent, es veuen abocats al tancament i al mercadeig fred de les emocions abocades en una pantalla plana sense missatges enginyosos, sense un poemari de capçalera -un bon recurs, encara que tronat-. Dels que habiten sota la custòdia de les mares alterades per si a més de bona persona, neta i treballadora, no es lleva no només la mascareta sota cap concepte. Compte, que l’avi vacunat subsisteix al caire esmolat de la precarietat existencial, alliçonen acomiadant-se mentre no acaba d’arribar l’ascensor, la gòndola amb destinació a una passejada arriscada pels canals dominicals d’una trobada atzarosa. Redimides pel confiament nocturn, les angoixades mares s’estalvien, això sí, d’imposar l’hora d’anar a jóc.

De tots colors i per a tots els gustos, és la màgia de l’amor en majúscules o de l’encaterinament ocasional. Un combinat d’emocions que cadascú fa seu segons la fletxa que porta travessada al cor com tatuada a l’escorça d’un roure vell. La imatge tòpica d’una passió que necessita fer-se visible i que mica en mica el temps i la convivència, poden pansir. Reclusions en gàbies d’or amb un canari que desafina. Esperes eternes de flaca recompensa emocional, d’indiferència dissimulada contrastades amb solituds literals que gairebé es triarien de poder escollir. Millor sol que mal acompanyat, un himne per al desencís i la monotonia que se sent a alguns balcons a les vuit tocades.

O el temps d’una oportunitat, per refer, reprendre o començar una relació malgrat les condicions i les barreres -amb i sense mascareta-. Temps de telègraf sense fils, de missatges breus, freds i reiterats per als que continuen emmirallant-se en la lluna en un instant de conxorxa temporal, alhora, com aixecant el dit des de la llunyania. Existim més intensament perquè algú especial ens estima i ens redimeix!