Cicatrius.

Tothom hi està d’acord, a dir que si fa uns mesos ens haguessin anunciat com ens hauríem de veure, no ens ho hauríem cregut. Ciència-ficció de pel·lícula dolenta. Una història de la que formem part, en el millor dels casos, com a extres. Cal defugir-ne el protagonisme, companyes. Els que tenim una edat argumentem que ja vam subsistir, llavors, al confinament obligatori del servei militar. Una etapa que ens posava a prova en un ritual uniformat i que ens tornava homes –a les noies no les llicenciaven com a dones amb una hipoteca de temps tan formidable com aquella-. A alguns, que vam tastar la rabiüda contundència de les armes en pròpia pell, encara ho recordem més. No us explicaré l’experiència ni us respondré pas a la pregunta morbosa de –Fa mal un tret? 

Vaig subsistir en el sentit més literal de l’expressió. Amb el temps me n’he gairebé oblidat si no fos per la cicatriu bèl·lica al braç –com un pirata del XX- testimoniant que no es tracta d’un malson que m’he empescat per fer-me l’interessant. Les cicatrius confereixen cert prestigi, com un segell a l’epidermis en el passaport de la vida que certifica com de perillosament i arriscada la biografia redacta el diari personal de cadascú. M’aventuraria a dir que els tatuatges són la versió covarda, com de cromo col·leccionable en color, de les costures de veritat a la pell -disculpeu el puntet milhomes-. Algunes afavoreixen -que no és el cas-, com a l’Indiana Jones, l’heroi invicte en múltiples i inversemblants duels.

Ara que s’acosten Sant Joan i els esclats pirotècnics em torna a passar pel cap com d’insuportables eren aquelles perdigonades festives al cel estiuenc durant la nit de les bruixes. Han hagut de transcórrer moltes revetlles per tornar a tolerar sense massa escarafalls ni excessiva inquietud la pudor a la pólvora i el retrunyir dels petards. Enguany, però, crec que els enyoraré si la nova normalitat encara ens matxuca. 

La por ens fa tremolar l’ànim per la presència d’un perill real o, el que és pitjor, imaginari. La por cerval que ens paralitza per l’aprensió a què esdevingui algun mal o quelcom contrari a allò que esperem. Els manuals d’ajuda per als de de natural poruc afirmen que la por és lliure i que cadascú en prenem la ració que els autoserveis de consum ràpid ens posen a l’abast. Hauríem de dedicar esforços i molt de sentit crític a entendre amb quines intencions gastronòmiques ens volen planificar alguns àpats i posar-hi molta distància. Compte amb el colesterol dolent i els sucres refinats!

Ultrapassat l’equador de la pandèmia -que així sigui!-, ens situem en la latitud, segons la carta de navegar marees, on hem de començar a llençar per la borda el llast del temor sobreposat que no té fonament. Aquest és un repte carregat de certa temeritat, recobrar sense dimitir de la responsabilitat personal, allò amb què gaudíem, aquells petits detalls de la quincalla quotidiana que avui preuem com a grans tresors perduts. Haurem d’aprendre a garbellar l’emoció pels coets brillants de la pirotècnia vírica.

Aquesta ha estat una setmana de molts focs d’artifici i de gran rebombori més enllà de la plaga que ens ocupa. Res, no ens angoixéssim. Jo estic tranquil, reconfortat per com tots els pares i alguna madrastra de la pàtria, gairebé sense excepció, gestionen aquest moment històric. Quin exercici tan exquisit de maneres polítiques -a destacar-, de generositat i d’acompanyament més exemplars. Tots a una sense retrets, fent-se costat els uns als altres aliens als interessos partidistes perquè puguem sentir-nos orgullosos i segurs d’una acció de govern tan complexa -que ho és-. 

Nissan plega veles al litoral català mentre la crisi esmola amb més contundència les urpes tot i que s’ha aprovat la renda mínima vital. S’apugen considerablement els sous de les forces de seguretat de l’Estat, de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, amb els militars agreujats ja que se senten mal pagats, oblidats i menystinguts, a la cua del reconeixement perquè ara tocaria –per clamor popular- agrair-los la tasca als del gremi de la sanitat, que ja van advertir que els aplaudiments sense cistell ens els fotem al clatell. Veurem com resolen les prioritats. 

 Personalment agraeixo més el format sense uniformes en les compareixences informatives sobre el moment de la pandèmia que el govern de la Moncloa ha recuperat. Ho associo per una psicoanàlisi d’estar per casa amb espardenyes -com els petards i la sentor a pólvora- a quan, llavors, em van convocar a un consell de guerra.

Tot passa i, afortunadament, se supera. Que les cicatrius siguin les mínimes tot evolucionant cap a tatuatge per esdevenir, finalment, pura calcomania acolorida que s’acabi esborrant del tot amb el temps.

La cosa peluda.

A mitjans de febrer ens informaven d’algunes mesures imaginatives per evitar el contagi per coronavirus. Una d'elles consistia a rapar-se el cabell, una solució que van adoptar diversos metges i infermeres de la regió de Wuhan, punt on es va originar l'epidèmia. Segons el personal sanitari, la mesura permetia col·locar-se les mascaretes de forma més ràpida i ajustar-les millor, evitant possibles contagis. A banda, asseguraven que es reduïa el risc d'infecció.

Aquesta setmana ens alerten respecte de la pèrdua de cabell ja que podria ser un indicador per preveure la gravetat de la Covid-19. Aquesta és la hipòtesi que planteja un estudi que parteix de la relació que els investigadors –turcs?- han observat en l'alta freqüència d'alopècia androgenètica -relacionada amb les hormones sexuals masculines i motiu de la pèrdua de pèl més comuna- entre els pacients masculins hospitalitzats.

Els calbs haurem d’anar molt en compte perquè entre les maneres contradictòries de llegir la relació entre el pèl, la cosa vírica -i l’alegria, com fa la dita-, hauríem d’abstenir-nos, doncs, a exposar-nos festivament pel risc a contraure la malura amb més lleugeresa. És un greuge hormonal assetjant el col·lectiu dels pelats que només es pot compensar per l’entrebanc evident a prendre’ns encara més el pèl. 

Superada la tragèdia capil·lar que ens ha afectat aquestes setmanes abans que les perruqueries obrissin, reconegudes com un servei essencial en alguna fase del confinament -hauria de repassar els manuals amb la massissa normativa al respecte- la cosa peluda hi té un protagonisme a l’alça en la borsa vital de l’existència. 

Els centres d’interès han oscil·lat també per fases ben marcades. La primera, la culpable de tots els mals i la causant d’aquest estat de prevenció tan poc suportable, ha estat la vírica. Així que la por a encomanar-se o a no guarir-se s’ha fet un lloc a taula, com un convidat habitual més, els dards apunten a la diana dels formidables efectes socioeconòmics catastròfics que la pesta ens ha deixat. S’ha instal·lat a la taula d’algunes famílies per devorar-ho tot barroerament. 

La tercera andanada mediàtica, per cansament i reiteració de les anteriors, s’adreça a aquells aspectes colaterals que ens ha portat la pandèmia. Triomfen, aquests dies, els estudis sociològics diversos respecte dels comportaments i de les dinàmiques que les circumstàncies han imposat, bàsicament la reclusió. Ja he detectat en diversos mitjans que dediquen molsuts estudis a com el personal resol la “cosa peluda” i el goig vital que comporta a qui la conrea.

La casuística s’analitza des dels diferents vessants possibles. Si passem el tràngol sols. Si ho fem en parella o si som un congrés generacional convivint en un mateix espai comprimit. La solitud resoldria la necessitat des de pràctica amanuense reescrivint acolorides pàgines sensuals que, generalment, acaben feliçment. Res de nou sota la capa del cel si no fos per l’efecte taca d’oli amb què les videoconferències i les possibilitats tecnològiques –i profilàctiques- les han esquitxat. Les últimes novetats, vinculades a la connectivitat sense cables –ni parella-, tenen molta demanadissa. S’haurien disparat les joguines sexuals unipersonals que s’activen i interaccionen des de la llunyania, a les antípodes. Un esclat innovador respecte de la ultrapassada artesania tradicional!

El capítol que analitza el món del a parella és concreta en un repertori de recursos variats i de posicionaments innovadors o ja assajats que haurem d’analitzar des dels indicadors de resultats que se’n derivin. Un serà el percentatge de ruptures en la parella. Si aquest s’imposa haurem de confirmar que l’antídot més poderós contra l’arravatament passional és la convivència a jornada completa, que no l’hauria salvada ni un concurs d’aparellament de mitjons en guerrilla. Ben al contrari, l’indicador oposat mesurarà el percentatge de l’alegria conjugal destil·lat en un nou baby boom –el de la pandèmia-. Passo per alt els índexs tèrmics de la calidesa corporal als nuclis amb convivència atapeïda. 

Podríem concloure que això de l’andròmina pilosa és com un masterchef on cadascú guisa segons els ingredients i les aptituds culinàries de què disposa. Les mans i l’amor per la cuina són fonamentals. Amb el salpebre just perquè els rituals imprescindibles com el punt de cocció i el parament de la taula  no ens esguerrin ni socarrimin el plat.

Alerta, perquè la cosa peluda té data de caducitat; d’ací a cent anys, tots calbs!

No és el que sembla, senyor.

Avui he viscut quelcom d’extraordinari. Un episodi que recordes molt de temps, dels que situes en una data i que propicia aquella pregunta retòrica d’on érem el dia que va succeir allò que incorporem a la biografia com una anècdota fonamental, una fita existencial de les que podrem explicar perquè no hem estat, afortunadament, una de les víctimes. Un esdeveniment que pengem al catàleg de les facècies amb què castigar els infants del dia de demà quan tot plegat engrogueixi la memòria als calendaris caducats. Doncs sí, una aventura! 

He posat el peus al carrer i m’han acollit la vorera, el semàfor mandrós de la cantonada fent-me l’ullet i l’extraordinària calma que respira la ciutat. Una Barcelona inèdita amb una catifa de pol·len –com de confeti vegetal- dels plàtans coronats per verdura esponerosa exercint de contrapunt a l’absència de multituds en un paisatge extraordinàriament silenciós. Avingudes i places semblava que volien refer-se de l’ensopiment causat per una nit impossible de revetlla sense coets. Rar.

Voreres amples alliberades de turistes. Establiments majoritàriament tancats amb algun de mig obert en una sospitosa legalitat absolta pel desig d’aquesta normalitat que no acaba d’arribar. Amb la ciutat sense el rodolar trepidant de les maletes viatgeres, sense els inefables passavolants ocasionals i sense les cridaneres barricades humanes que provoquen, les selfies han perdut els protagonistes mentre els monuments, amb l’amor propi perjudicat, persisteixen atacats d’enyorança. 

Tan rar com que et serveixin un tallat sense dret a taulell. Dempeus i agraït despleguem el mapa incert –com uns turistes més de viatge per la nova normalitat- del que esdevindrà en una renovada complicitat amb el cambrer de sempre que es mira les taules sobreres amb la mateixa melangia que els monuments contemplen la buidor dels carrers. Amb incertitud! 

Un gos, que passeja des de la distància prudent, m’ensuma tot arrossegant l’amo. Un ciclista –o una, amb la mascareta i el casc no m’atreveixo a ser exacte- m’escridassa perquè he creuat el carril sense mirar. Em disculpo. Els municipals, amb recança del que solien, ja no atalaien vehicles. S’han reconvertit a endevinar vianants descol·locats, perduts en una franja que no els pertoca. El fet de caminar et fa, com a mínim, sospitós quan no transgressor. Poso cara de bon minyó, sense aturar-me i sense voler aixecar sospites continuo fent camí. En circumstàncies normals m’hauria encantat en qualsevol aparador fent-me l’orni, però aquest recurs ja no m’assisteix. Amb cert sentiment de culpabilitat jugo al gat i la rata amb els agents de l’ordre, canvio de vorera i procuro que no recelin. Respiro i afluixo el ritme així que he aconseguit desempallegar-me’n en una hàbil maniobra a la cantonada. 

Com us deia, una aventura! Se t’accelera el pols amb neguit adolescent. Com si et desplacessis amb molta precaució cap a una trobada secreta i passional on esbravar les abraçades virtuals que ens prometem amb un punt d’infidelitat inconfessable i, alhora, temerària que amara el moment de molta adrenalina perquè la parella -de municipals- et pot enxampar més que fora de la franja horària, ubicat en un indret on no estàs empadronat. Quin tràngol! Em penedeixo de no haver-me camuflat més amb el context, de no disposar d’un quisso dels que no tiben massa la corretja, de no anar vestit per a l’ocasió amb malles i espardenyes suades. M’esmenaré. 

Totes aquestes emocions i més s’han aplegat en aquest inici de desconfinament -que no d’alliberament- de la clausura domèstica. Després de dos mesos justos aquest matí he tornat a fer el camí cap a la feina. Ha estat com si fos la primera vegada i tan decebedor com acostumen a ser els primers cops. He anat a recollir l’ordinador professional al despatx que m’ha de permetre unes filigranes administratives que tenia vetades des de l’aparell personal.

A l’oficina, l’aldarull és ara quietud inusitada. Passadissos solitaris, taules despoblades, telèfons muts en un món silenciós que es trenca quan l’alarma comença a udolar escandalosament i sense aturador. Tot i haver demanat permís, la meva entrada a la planta ha estat descoberta. I m’han arreplegat amb un ordinador sota del braç, no els municipals sinó un guarda de seguretat que estava al cas –T’he enxampat! –ha fet amb simpatia sorneguera. Ja pressentia jo que l’aventura no acabaria bé –No és el que sembla, senyor... –he mormolat avergonyit. Ho hem deixat estar aquí sense més explicacions que no sigui un compromís, –No ho tornaré a fer!

 Al món exterior, més enllà de les ratlles municipals, provincianes o de regió sanitària, la vida fa el seu curs. A Badalona, per exemple, el pont del petroli continua amb serioses avaries estructurals i consistorials. 

Al món local –el de la vida domèstica de passadís- avui ha trucat la metgessa del CAP per donar-nos el condol per la pèrdua de l’avia. Un detall humà que parla dels tràngols que pateixen els professionals de la salut. Ha estat un condol sentit que, gràcies als déus, no calia perquè la Montserrat, la sogra, tot i complir noranta anys només ha dimitit del joc de les cadires per raons òbvies. Continua viva i en molt bon estat, més encara després de la sessió de perruqueria. La doctora també s’ha alegrat –molt- per la confusió i per la planxa en el recompte. Problemes en la preinscripció celestial, diguem. També se’ls deu haver col·lapsat l’aplicació. Ella està bé, en forma i sense maldecaps existencials, només ha bescanviat les misses diàries pels agraïments fervorosos de cada vespre als del gremi de la sanitat, autèntiques divinitats. Avui amb més fonament, si cal, perquè ha tornat a ressuscitar malgrat els maldecaps que l’assalten a hores d’ara per si l’hauran esborrat del llistat de pensionistes en actiu. Llarga vida!

La gaseta del confinament continua amb un episodi solidari de proximitat més. Dos xicots estudiants de música a l’ESMUC complien l'arrest davant per davant del carrer fins fa poc, ja que han retornat a casa per les circumstàncies. Un era andalús i pianista, l’altre percussionista i de Terrassa. Cada vespre ens dedicaven una peça dels Beatles des de la professionalitat i l’empenta jove que els caracteritza. Jo els tinc enveja de la bona a ambdós, per la disciplina i pel domini del llenguatge musical –i pels bíceps del de les cassoles amb què practicava a falta de tambors-. L’avia Montserrat, la sogra, els tenia el cor robat, tant que per Santa Montserrat li van dedicar el concert puntual de les vuit del vespre. I el pianista li va redactar, també, un poema entranyable que va deixar a la bústia el dia que s’acomiadaven. Abans ens van portar dues plantes perquè en tinguem cura fins que el món de la solfa recuperi la nova normalitat, els arpegis i l’harmonia de sempre. Plantes d’estudiant sofertes que abans de trasplantar vaig alliberar de la mascareta, dels guants i dels assajos. Ara respiren. 

Salut!