Quan som al punt de fer balanç d’aquest estiu particular vol dir que ja
s’està acabant o que els dies de sol i gaudi per alguns ja comencen a ser
història. Que hem desat les fotos i hem tancat el planificador de rutes que ens
portaven al nostre paradís perdut. Que la llum comença a tenir un punt de
tardorenca. Que ens agafa aquella lleu angoixa per la novetat o el sant
tornem-hi monòton dels setembres. Si no fos per les derivades comercials del
mercat nadalenc, l’any començaria l’1 de setembre. Acabarem canviant el bon any
pel bon curs! Bon any, doncs, abans de Santa Llúcia! Potser també haurem de
plantejar-nos d’ajustar els calendaris i les estacions, de quatre a dues, la de
les sequeres i la dels estralls.
Aquest ha estat un estiu terròs, de rius mandrosos i de conreus abrusats
per la manca d’aigua. Hem patit una temporada massa llarga i assedegada. Hem
escoltat com els avis del llogaret s’hi referien amb amnèsies mai vistes mentre
les basses del riu eren d’aigua morta o enllotada i la mar una sopa tèbia de
peix amb musclos. El veí pagès recentment reconvertit a vilatà em deia que tot
plegat fa “tifis-tafis”. Quantes
dècades han hagut de transcórrer perquè similars situacions adverses es
repetissin? Sembla, però, que aquesta manca de pluges o les tempestes
esgarrifoses que hi posen remei cauen cada vegada més fortes i més
sovintejades. I de l’eixarreïment i la sequedat, el foc. En la lluita esportiva
contra aquest element, hem perdut per golejada. La natura ens ha esbossat
postals apocalíptiques i el cel ens ha deixat en alguns indrets pedregades com
ous de gallina per fer-hi truites tot aprofitant la collita malmesa.
Hem reprès molts rituals, ens hem aplegat i abraçat ja que la pesta
sembla que ha afluixat si no fos per la l’última oportunitat a l’aparador dels
contagis, la verola del mico. L’altra, el coronavirus, ha après a conviure amb
nosaltres, l’hem com ensinistrat, s’ha avesat a compartir mitjons i un plat de
macarrons. Més o menys ens ha escomès a tothom enmig de la conxorxa informativa
per no obrir les edicions dels telenotícies amb els índexs diversos
d’incidència presentats per la consellera o el conseller de torn. Tot un detall
que no ha fet net encara del tot per la incertesa i el temor dels candidats
vulnerables, la baula feble dels que s’encomanen.
Aquest agost, com a la majoria d’estius, acostumo a desendollar respecte
del cabal informatiu que m’arriba, com si diguéssim també de sequera -volguda-.
I enguany he fet vacances literals d’aquest blog, Miralls i Espantalls, que reprenc sense saber -com sempre- massa de
què parlar. La realitat propera al Ripollès encara verdejava sense alegries amb
les vores dels camins i els camps una mica, o molt, marcits. En aquest estat
diguem que no he anat a les fonts i que he estat al cas només pel degotim
imprescindible que m’arribava del diari de paper, que acostumo a llegir
l’endemà, com si les notícies patissin un procés de maceració esdevenint més
reposades i menys sobtades llegides el dia després d’haver estat publicades.
No negaré que en alguna ocasió he seguit els telenotícies i les
prediccions meteorològiques que m’han obsedit. Quantes vegades no hauré
consultat el radar i l’evolució de les amenaçadores taques roges que pigallaven
la geografia catalana. Moltes nits, després del telenotícies, he pensat que no
eren el bàlsam més oportú per anar a dormir sense reflexionar-hi. Un compendi
de desgràcies, com diu l’àvia. Imatges dels focs incontrolables, de pobles
desallotjats, de testimonis desesperats que no saben si la casa ha estat
engolida per les flames. Alhora, en una mena d’injustícia distributiva,
alertaven de les fortes tempestes que ens podien assotar. La guerra a Ucraïna
encabida a la informació internacional compartia espai amb la situació a
l’Afganistan amb la venda de criatures de tres anys per casar-les amb vells
xarucs a 2.000€ la peça; o el negoci dels transplantaments per malviure-hi que costa
un ronyó de veritat, per no parlar de la situació que pateixen les dones afganeses
en general.
Va coincidir que just després d’aquestes noticies i del reguitzell
detallat de les calamitats climàtiques a l’espai del temps, la cosa no
s’aturava ací. Una píndola més de neguit informatiu encara amb una sèrie de
tres capítols, un per dia, analitzant l’atemptat de les Rambles amb terroristes
molt nostrats, de Ripoll. Doneu-me un llumí que puc encendre la cigarreta i el
món!
Segur, hi ha d’haver quelcom que ens redimeixi. No ho sé del cert. Potser
el futbol o els abundosos festivals d’estiu. Tot i que en un d’aquests una
ventada va causar un mort i diversos ferits perquè l’escenari va caure damunt
d’alguns assistents. Rumiant de futbol recordo com el Barça ha empatat en el
debut a la lliga.
Cercant la redempció i com a penitència al pecat han arribat les
restriccions dels llums i la regulació tèrmica als espais tancats, aire
condicionat i calefaccions. Passejar pels carrers amb els aparadors a les
fosques o seure en una terrassa a l’hivern sense el malbaratament energètic d’una
estufa de butà escalfant el cel mentre rosteix els núvols a l’ast serà molt dur.
La civilització occidental tal com la tenim muntada se’n ressentirà. No oblidem,
abans d’arrufar el nas, que amb aquestes mesures estructurals salvarem el
Planeta.
Bon curs!
