Els grecs anomenaven “idiota” a aquells
ciutadans particulars tan peculiars que a causa de la seva idiosincràsia i del
seu idiolecte ningú entenia ni comprenia. Eren tan idiosincràtics que no podien
–o no volien- pertànyer al grup per rars. La idiotesa avui l’entenem com el
vernís que fa lluir els ignorants, els estúpids o els vulgars. Ha evolucionat
de designar l’originalitat grega a la cruesa vigent.
Sovint el motiu i l’estratègia per
defugir la idiòcia o el cretinisme -si en patim-, és deixatar-la en l’escamot
en nom del qual la humanitat des que és bípeda s’hi ha aixoplugat per
justificar les aberracions, la guerra i l’holocaust. Amb la bandera del conjunt
al qual ens adscrivim -o ens apunten- les execucions poden convertir-se en
objectiu quan el terror i l’odi han esdevingut ideals. Moments, massa, que ni
la metàfora pot raonar el desconcert i la ràbia perquè alimenten més
repugnància encara.
Comitives amb els ulls negats i el cor
encongit rere la bogeria que estavella un avió, als Alps o a les Torres
Bessones. Seguicis fúnebres anticipats -no era l’hora encara d’embarcar-
aterrant en destinacions a les quals no havíem comprat bitllet. Quanta inquietud!
Venim de l’11 de setembre, la data en què l’ordre mundial va canviar sacsejat
per les accions d’uns actes no declarats pròpiament bèl·lics. Un agulló dolorós
va fiblar l’orgull de l’elefant endormiscat al punt que més mal li podia
infringir. Com reaccionaria aquest paquiderm quan es despertés del malson?
Escrivia al setembre del 2001 -al Miralls i Espantalls quan no era públic-
que Amèrica continua aturada i enfonsada en l’horror. Els analistes fan
càbales. Les televisions continuen emeten especials informatius. Difonen la
imatge de l’Arafat donant sang per a les víctimes de l’atemptat. El paisatge
del dia després és del tot apocalíptic. Ferralla, pols i silenci amb l’horitzó urbà
esmotxat. A la façana del poder econòmic mundial li han destrossat l’aparador.
El terror globalitzat amb la voluntat d’empenyorar-hi
sense recança la vida. Ha acabat una època i el que la succeirà pot ser gris o
negre, sens dubte fosc. Ni els llums optimistes dels gratacels més grossos del
món esvairan el record de l’horror o la mortaldat indiscriminada que ha tingut
lloc aquest dimarts passat a Nova York. Com a mínim, al tercer mil·lenni, s’ha reforçat
la desconfiança, la sospita i un estat policial més repressiu. Aquesta matinada
a diversos indrets dels EU han apedregat centres islàmics i mesquites. En una
vidriera s’hi veia l’empremta d’una bala, el forat precís de l’odi contra el
món àrab sense distincions.
Rússia i l’OTAN fan costat a USA. Bush
ja té carta blanca per passejar-se per l’espai aeri internacional amb el
vistiplau i la col·laboració dels aliats per aixafar els enemics de la
civilització occidental. Esperem que sigui just i que realment el càstig que li
reclama la societat sigui proporcionat i vagi adreçat només als culpables. Errar-la
abrandaria l’odi i les represàlies amb una cadena de patacades recíproques en
una espiral infinita i mundial.
Què està passant? Què pot succeir i
quines seran les conseqüències d’aquest soroll de canons que ressona arreu? No
ho sé. Pocs ho deuen saber, és probable que ni els mateixos responsables ho
tinguin clar. Contra qui adreçaran aquesta fúria de gegant imperial ferit que
clama venjança? A tot un poble, a una nació, a una religió, a una ètnia o als
esparracats àrabs de gelava atrotinada de qualsevol desert o estepa resseca i
eixarreïda? Als Estats Units els centres islàmics i les comunitats àrabs ja els
han demonitzat i jutjat en un paquet integral –o hauríem de dir global?- Tots
culpables! No tant lluny, a Madrid, han llençat ous a la façana d’una mesquita
–després de l’atemptat de Brussel·les s’ha reproduït una acció ultra contra la
mesquita de l’M30-.
El terrorisme és negre, esmunyedís i sense caps visibles. És una ombra que mossega covarda i a traïció. On els seus quarters i
els seus cataus? Com una serp nocturna fibla l’enemic i l’anihila per
escapolir-se sense deixar cap rastre que no sigui la sang –també la pròpia-,
l’horror i la impotència. I això és precisament el que li ha passat a l’àguila
altiva i imperial americana. Una fiblada al seu niu que fèiem el més
inaccessible quan menys s’esperava i per l’esquena. I en la sotragada per un
cert sentiment ingenu de invulnerabilitat prepotent, la ràbia ha de ser, per
força, immensa. La frustració humiliant i el dolor espantós. Ara és l’hora
d’assumir la pèrdua, d’administrar els orfes i la mort més dura, aquella que no
s’anuncia i que ja no li va quedant ni el pretext miraculós de ressuscitar sota
dels enderrocs.
Perquè en aquest esfondrament s’ha
esmicolat una era. S’ha esquerdat una època, una manera de fer i de ser. La
llum fàl·lica, el far del lliurecanvisme democràtic de la llibertat individual
–sovint injusta i carregada de diferències- jeu abatuda en runes mentre
l’economia mundial ha patit un infart i és a la unitat de vigilància intensiva.
El patró mundial, el rellotge de l’univers s’ha aturat. L’American life també és paralitzada amb el cor glaçat. Mentre, la
incertesa...
Mentre, la desconfiança en els líders
mundials. Quin buit de poder i quanta solitud van envair, amb la pols i la
metralla del World Trade Center
caient, la societat de les grans urbs i dels decorats més vistosos de la
iconografia cinematogràfica del món occidental! En Bush amb cara de passerell,
sol, caminant per la gespa. I l’edifici més poderós del món, el Pentàgon,
tocat. I els militars escapolint-se com podien –en un caos absent de desfilades
heroiques- sense saber què els estava succeint.
No és un argument desconcertant de
ficció apocalíptica –inversemblant- perquè està basat en fets reals. El món va
contenir el respir i l’angoixa es va instal·lar a les pantalles sense ser massa
conscients que assistíem a la inauguració de la nova era mediàtica, tecnològica
i, sobretot, policial. Malauradament em temo que s’acosta un XXI gris, fosc i
on la por pot fer renéixer pecats històrics que pensàvem sepultats. Perquè la transigència
amb la diversitat també ha estat tocada de gravetat pels avions suïcides.
Ara ens queda només la prudència, els
sentit comú i la justícia perquè la ràbia no sigui administrada en una revenja
desproporcionada i aleatòria. Com clamaven ahir alguns americans en una
pancarta: Justícia sí, venjança no!
Trinxar un cistell de pomes per foragitar-ne unes quantes de podrides pot
desfermar una espiral de violència encara més apocalíptica. Als fanàtics amb
l’odi afuat, als orfes fàcils de captar de les desproporcionades guerres
injustes i als integristes amb pressa per immolar-se i arribar al paradís no
els calen més pretextos per odiar encara més aquest món de llum i gratacels
ofensius. Jo també desitjo que l’herència sigui, per damunt de tot, la pau i la
justícia.
Al 2016 el terrorisme pot haver canviat
de país, d’estratègia o d’objectiu –Nova York, Madrid, París i ara Brussel·les...-,
però no ha alterat la seva condició. Els mots fan curt per raonar el desconcert
i la ràbia entre tanta abominació.
