Qui no ha escoltat l’expressió “quin any de
merda” o “quina merda d’any. Pareu l’orella als replans mentre esperem el torn
per pujar o baixar de l’ascensor sense compartir-lo amb ningú més. Hem renovat el
discurs i hem renunciat als pronòstics meteorològics casolans com també a la
il·lusió per coincidir-hi amb alguna persona especial que ens té el cor i els
instints robats. Efectivament, quin any! Just a tocar de les campanades que
l’enterraran, desitjarem amb fonament que aquest 2021 sigui millor. Qui ens
havia de dir que aquest bonic 2020, d’aritmètica fotogènica, passaria a la memòria
com l’any de la pesta. El 2020, si fos un dècim d’un sorteig, és d’aquells
números simpàtics, rodons, que et piquen l’ullet i et fan creure que et tocarà.
2020 haurà estat un bona capçalera per a un calendari si no entrem en detalls.
La fascinació per aquest any que caduca i mor s’ha
acabat trastocant en por, incertesa i cansament. Ben farts! I podem sentir-nos
afortunats si no ens ha passat factura. Aquest número, 2020, potser no haurà
estat agraciat per la grossa de Nadal, però també amb fonament ens conformarem
amb la salut si la fortuna ens és esquiva. En el repàs a l’any que pertoca per
aquestes dates no hi faltarà pas la pregunta d’on eres el dia que ens van
confinar. Aquest any víric marcarà una fita i trigarà a diluir-se en l’oblit
fins que no recuperem una mica allò que solíem. Serem molt conscients del que
volem quan, brindant en petit comitè, aixequem la copa i ens desitgem sinó
feliç del tot un millor any nou. Que ho sigui!
Iniciant el repàs anyal que pertoca per
aquestes dates -som just quan els mitjans en confegeixen el guió- estem obligats
a començar cronològicament rigorosos pel mes de gener. Llavors la natura ens va
posar a lloc i ens va mig estordir amb el temporal Glòria. Coses del canvi
climàtic que posen en evidència els descreguts per interessats o els feliços inconscients
fins que les forces incontrolables de la naturalesa ens fan petits i
vulnerables. El vent i la pluja o la tempesta desfermada són mals companys per
conciliar el son i trobar la pau nocturna, calia envers els elements revoltats valentia
i una indiferència gairebé impossibles de practicar. El mar colèric i els
arbres tots despentinats enmig d’estralls cada vegada més sovintejats es
correspondria amb la il·lustració d’aquell primer mes d’un any que ja apuntava
a feréstec. Recordo la ciutat, la Barcelona de la tempesta Glòria, com un
cementiri de paraigües.
Just refets, encara molls i vençuts pels
elements, a finals de febrer -el mes dels gats- es va detectar el primer cas
d'una dona italiana, resident a Barcelona, que havia tornat recentment del nord
d'Itàlia infectada de COVID-19. Començàvem a escriure amb cal·ligrafia
particular la gaseta del confinat. Cadascú la seva. Una crònica que encara no
ha esgotat el ventall d’arguments i que ens ha condicionat formidablement.
Trames personals per sobreviure-hi, per anar trampejant el dia a dia fent
l’ullet a la temeritat, en una nova manera d’existir que va començar mentre
recordem on ens va enxampar el confinament monacal entendrit per la banda
sonora del “resistiré”.
Després, el 2020 evoluciona contundent cap a una
pandèmia de virus traïdors amb caminar silent de gat ratoner que ens ha posat cruelment
davant de la realitat. No érem immortals i ara en som més conscients. Al
memorial personal dels caiguts hi ha persones properes que hi han deixat la
pell -i la vida-. El cop de puny als negacionistes! Gaudim de la gran aventura per
sobreviure rere d’una mascareta obsedits -atemorits- per si un refredat és
l’avantsala d’un contagi. Una relació social de mira’m i no em toquis s’ha
imposat mentre els herois anònims fan via sense excessius escarafalls, el món
de la sanitat, el de l’ensenyament i aquells que, amb menys estridències però
amb el mateix protagonisme, fan que l’univers immediat continuï rodolant. Gràcies!
Treballar o morir, el manifest amarg –shakespearià- de la realitat econòmica
que bascula a l’hora de la presa de decisions.
Perquè els vents que han inflat els fulls al
calendari d’aquest 2020, rabiosos per la galerna sanitària, tampoc no han impedit
la navegació. Malgrat tot, el món continua giravoltant. Ha estat l’any Trump. A
l’estat espanyol, l’esgrogueït santoral monàrquic ve marcat per la gesta d’un
rei jubilat que ha marxat. Pel “resistiré” franquista i pels “visca el rei” espuris
de mal justificar amplificats per les sinistres proclames colpistes d’uns
militars “nostàlgics”. Tot anirà bé, desitjàvem durant el confinament.
Estratègies dels nostàlgics feixistes cridant
llibertat tot pervertint la paraula i el discurs. Són les pandèmies immunes als
vaccins de la història recent. La plaga política que recepta la mortaldat
necessària per fer net i eradicar la discrepància amb una remesa calculada en
vint-i-sis milions de dosis selectament administrades a les cunetes de les
carreteres o a les tàpies dels cementiris. Vergonya més enllà d’una tertúlia
justificant-ho banalitzant el terror.
A aquesta cantonada estratègica de la pell del
brau resistim fent la viu-viu tot escalfant amb estiraments per participar en unes eleccions
més. Una democràcia amb barretina més complexa encara enmig d’un garbuix de
sigles i de personatges polítics que es comportarà, annexat al programa que
defensin, una breu ressenya explicant d’on vénen, qui són i què diu que faran. Una
incerta atomització independentista que la ciutadania no entén i rebutja. Veurem.
Mentre, la realitat que sí es toca afecta de ple els presos polítics, una
barreja de càstig -la pena- amanida amb humiliació i venjança exquisidament
exigents.
No caiguem, però, en el desencís ja que ara ve
Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li’n darem un tall. Perquè les festes, els
llums, els regals i els missatges que pertoquen ens han d’aixecar d’aquesta prostració
social i de l’ensopiment anímic que la situació imposa. El discurs reial, no ho
dubteu, serà una injecció d’optimisme, de bons desitjos i alhora un compromís
de transparència repassant el desori de comptes corrents de l’avi extraviats
pels calaixos de palau. Tanmateix no estalviarà, el constitucional monarca, la
condemna ben rotunda i sense embuts a les temptacions colpistes d’uns militars més
en edat de jugar a la petanca que no pas amb els sabres oscats.
Quin 2020! Resistint a acomiadar-se, també acaba
d’encendre una espelma letal per il·luminar la indigència cremant la vergonya
social en una plaça pública a Badalona on malvivien amagades la pobresa fosca i
la feblesa més despietades.
Tot plegat ha estat un any defectuós, com
esguerrat. Un 2020 per retornar si no fos perquè ja l’hem exhaurit i només en
resten un cul i l’envàs de plàstic de mal reciclar. Un període de temps que ens
fa sentir estafats del qual no en podem reclamar que ens reemborsin el preu de viure’l
ja que també forma part del fantàstic espectacle d’existir.