24 de febr. 2013

Pardals




Intento cercar entre l'arxiu dels records un cel nítid anys seixanta amb estels i molts més pardals. Només per un dia, ni que sigui un instant, m'agradaria recuperar aquell horitzó d'infantesa. El de les regions frontereres entre la brillantina i els rierols de laca a la clenxa de l'Elvis. Geografies prèvies a aquell gran pas per a la humanitat que va estar l'arribada de l'home a la lluna. Can't Help Falling Love en bressola la memòria boirosa a la manera de banda sonora.

Somio un matí, o tots els matins del món, llevant-nos amb una sensació de pau embolcallada amb optimisme –tampoc caldria a les hores intempestives del Guardiola-. Tocats per la voluntat de ser millors a la vida. Esperançats perquè al rodalies no haurem de compartir el seient del costat amb les bambes del veí. Cerco un somriure sense interessos que no cotitzi a la borsa. Hi faig un metro sense atapeïment i els carrers de la nostra vila amb quissos educats. O que el calendari ens obsequiï amb el millor dels regals que podem fer i ens poden concedir, temps. Un present formidable per a nosaltres desembolicat i sense cap llaç amb una inscripció ensucrada, desitjo que t'agradi.

Que visc segur i confiat amb la certesa que ens governen els més capaços i els més honrats. No en dubtem, coneixem la seva voluntat, en valorem la seva determinació. Ens acompanyen i ens fan costat conferint seguretat amb justícia i equitat. Són els més nobles d'esperit i els nostres interessos són els seus. Amb guies i pastors guarint-nos mentre ens menen pels camins que ens han de dur més enllà a l'estrella rutilant, la d'abans dels coets, on habita qui hem estimat i ens estima.

Que els mecànics són respectables, tots –només que s'assemblin una mica els meus de confiança-. Que entre els obstacles d'un plat de macarrons no hi trobarem el cavall que no es va classificar a les proves de salts de l'última olimpíada. Que el pa no es torna estantís i fa olor de pa. Que no signem contractes amb trampes per a avis amb la vista cansada. I que els homes del temps l'encerten amb la fiabilitat de després dels satèl·lits.

Un món des de la netedat d'un infant que et mira atònit. Ulls esbatanats emmirallant-se en els dels avis en una mena de pacte pel futur des del passat. O un conveni d'amor pel present amb unes mans amoroses que ens acaronin.

Perquè encara vivim les seqüeles d'aquell gran pas per a la humanitat que va descol·locar els avis incrèduls de poble. Va estar un coet com una nau de solcar cels enfilant-se impossibles enllà atonyinant els pardals i apagant els estels. Se'ls van regirar els referents meteorològics i van pronosticar, els descreguts padrins, que el cuc del progrés se'ns menjaria la poma. Per això brindo per les gallines que campen lliures a les eres de pagès i practiquen l'atletisme.

Diguem-ne tenir el cap ple de pardals i els peus a la terra de Xauxa.

20 de febr. 2013

Micròfons al pil pil




La gastronomia catalana és excel·lent i amb especialitats diverses. Des de la cuina de mercat d'autor a les versions més de plat pla i sorprenent de l'Adrià passant pel menú amb pretensions, el casolà i el de patacada. Podem triar la carta, el lloc i la mena d'àpat que preferim. Segons l'ocasió i la butxaca.

Al ressò culinari internacional, darrerament, hi hem d'afegir una nova creació que està tenint un èxit aclaparador. No es tracta pas d'una fusió enginyosa d'ingredients esferificats amb textures sorprenents per al paladar. És més pròpia del segle XXI i vindria a superar la revolució del mestre. A les cartes selectes hi figura com micròfons al pil pil. Una concepció que agermana el nostrat bacallà amb panses de la quaresma de tota la vida amb un toc ètnic basc, que en bressola el giny, i el component tecnològic en una amanida de cables, xips i andròmines electròniques diverses i repetitones; la gràcia innovadora del plat. 

Ha transcendit perquè s'ha filtrat i s'ha publicat una conversa entre la dirigent del PP català i qui la premsa qualifica d'examant del Jordi Pujol fill. L'Alícia Sánchez Camacho ja hauria sospitat que la guarnició en aquell restaurant se'ls havia passat. El carrisqueig dels components alertaven d'una digestió dura de pair. Diguem que no estava al punt.

Una agència de detectius en hores baixes hauria patit una pèrdua de fiabilitat i d'informes que pul·lulen per l'horitzó com una plaga apocalíptica de llagostes. Ho devoren tot, credibilitats i intimitats. Tant que als comiats de solter, o de soltera, s'imposen les trobades mudes, com a les pel·lícules de moda en blanc i negre que han tornat a les pantalles. Una tendència que va a més, en taca d'oli, i que ja abasta fins i tot les sales de vetlles dels tanatoris. Muts i a la gàbia!

La confusió, el desconcert, el temor a ser objecte dels espies s'ha instal·lat pels xamfrans de la ciutat comtal i als reservats dels establiments. El gremi dels jardiners d'interior se suma als sectors en crisi després que cap menjador amb clients distingits gosi parar taula amb quelcom que no sigui allò estrictament indispensable. Res de setrilleres de disseny, cap cistell per al pa que ningú tasta.

Que si va estar la dirigent del partit popular qui va tenir la iniciativa, que si van ser els sequaços de l'agent Montilla 007 amb llicència per a escoltar. Que si és una andanada contra l'independentisme perifèric... En traurem l'aigua clara?

A la ciutadania en general, sobretot a aquells que anem de menú de patacada i casolà, la situació ens sobrepassa. No entenem res. Què està succeint? Podem concloure que els polítics s'han begut l'enteniment i, alguns, la decència.

Són tants els fronts oberts com el desconcert i la capacitat de sorpresa que cada dia se supera amb un nou rècord d'estupefacció. ¿Hi ha algú que en sap el guió i el dosifica estratègicament amb objectius ben foscos?
  2013 02 19

17 de febr. 2013

Polsim d'estels




El món tot viu convuls. Els gals l'encertaven quan subsistien atemorits pel cel, que no els caigués al cap. Un meteorit ens ha emmirallat des de la niciesa humana. Del no-res s'ha projectat a la velocitat del raig estripant el so i fulminant vidrieres. Una llambregada dels déus, un flash de càmera digital divina, ens ha retratat per reflectir la nostra petitesa. La verdadera mesura dels homes incapaços de preveure un cop de roc procedent de l'infinit que només ha estat enregistrat a bastament perquè els russos actuals no confien ni en la policia ni en les asseguradores. Viatgen amb una càmera de copilot per a un més menester en cas d'accident o de denúncia fraudulenta.

Ha estat un senyal al cel que preludia estralls a la terra. Vitralls trencats i papats esgotats. Benet XVI renuncia, que expressat en paraules de llecs vindria a tractar-se d'una dimissió. Els annals vaticans ja havien oblidat la cal·ligrafia del mot abdicació. Els papes no ho deixen estar, s'hi morien; perquè en ells habita la infal·libilitat de l'Esperit Sant.

La sotragada ha estat majúscula, com el terratrèmol que ha sacsejat el centre d'Itàlia i s'ha deixat sentir a Roma unes hores després que impactés el meteor a Rússia. Per fortuna, l'asteroide mediàtic ha passat de llarg. Astròlegs prestigiosos hi associen, al tremolor, la candidatura senil del Berlusconi. Tot un repte per a estudiosos del fenomen. Una anècdota amb l'amenaça de tornar a la propera dècada dels quaranta –la de l'asteroide, no la d'en Berlusconi-, que esperem ho faci amb poca punteria i menys encert encara.

La decisió papal ens ha tornat incrèduls en qüestions de fe. Un titular d'actualitat dictat en llatí n'és l'expressió més adequada i solemne. En Benet XVI toca el dos. Una notícia sense apostes a la xarxa per impensable i inusual. Aquest teutó de fesomia glaçada, afuat intel·lectual del dogma, marxa. Ens deixa orfes. Un gest valent, afirmen. Rere hi hauria un món d'intrigues a palau. Una cúria romana amb lluites intestines i molts penitents a fora que no han purgat encara els pecats abominables de pederàstia. Caldran els fums del conclave per esbargir l'atmosfera espessa que pateix la Roma convulsa d'aquests dies.

Mentre, Benet XVI aconsegueix un seient de privilegi en el colossal espectacle de la successió. Assistirà a la mort pròpia com a pròcer per rebre'n el condol de cos present i ben viu encara. Llega però, al successor, el delicat afer sindical d'una mula i d'un bou pasturant per la plaça del Vaticà amb pancartes. Els hauria acomiadat dels pessebres aquest nadal passat sense dret a l'atur.

Hi ha qui hi pronostica la segona caiguda de l'imperi romà. Si no ho és, en fa l'efecte. Senyals apocalíptics amb espurnes, polsim d'estel roent i les parets mestres tremolant quan pel Mare Nostrum hi solquen massa vaixells en deriva incerta. On som i cap a on anem?

16/02/3013
Fes un comentari

12 de febr. 2013

Afers Comptables


La comptabilitat del ganxo.

Ahir, diada de la Candelera, en Mariano del PP va donar la cara per negar-ho tot. Tot fals, tot mentida. Només mala fe d'aquells que volen enfonsar Espanya, el Partit Popular, el govern i aquest tomb cap a millor que comença a despuntar en la recuperació econòmica que ha d'esdevenir i ja ensenya la punta del banyam per les cantonades de la borsa. 

La seva compareixença ha estat un acte de fe. Creure-hi o no creure-hi. Cap prova fefaent que no es tracti d'un muntatge. Només el posat i la paraula quan els papers d'en Bárcenas, en Luís el cabró -com l'anomenen els col·legues de partit-, apunten cap a una corrupció difícil de negar. 

Sobres i sobres farcits de diners que ell tenia la precaució d'assentar en una llibreta de comptes de les de tota la vida, amb cobertes granatoses folrades de roba i amb les planes ratllades amb "deure" i "haver". Una mena de compatibilitat del ganxo per a avis maldestres en números. A pagès s'hi anotaven el comerç dels vedells i dels poltres. 

La crisi tenalla tan fort que també ha tocat de ple les fonts del diner negre. Quan les vaques grasses –les que a pagès apuntàvem en aquella llibreta idèntica a l'emprada pel cabró d'en Bárcenas- no hi havia massa de què témer. Tot anava ben greixat. Permisos, requalificacions; més n'hi hagués hagut, de pisos i de terrenys per vendre i edificar. El totxo era or i els constructors els reis Mides de l'Orient. Que calia untar, cap problema. Favor amb favor es paga perquè és de cavallers ben nascuts favorejar qui t'afavoreix. Quid pro quo. I l'abundància era tanta que no calia filar massa prim. Qui en dóna més. N'hi havia per a la padrina, la néta que feia la comunió, l'alcaldessa que havia de lluir una bossa cara o una bona joia. Regals que anaven més enllà de la innocent panera de nadal o l'ampolla de vi amb pedigrí. 

Tanta abundància vessant-se arreu no reparava en gasiveries. 

I algú havia de posar-hi ordre. L'encarregat de canalitzar, d'embassar i redistribuir la collita que fluïa dels pous de petroli com grues de la construcció que presidien la geografia nacional. Exèrcits de ferro formant disciplinats per totes les raconades del país. Babau l'últim! L'habitatge, el lleure poliesportiu, els esdeveniments culturals, les carreteres o les vies d'ample europeu han de gaudir dels seus monuments fàl·lics ben trempats i visibles. Quin exercici d'aritmètica més elemental, comptar grues que inflaven el globus de l'orgull estàtic. Com aquelles horroroses rotondes de disseny que complementaven les urbanitzacions que florien en primaveres de ciment adossades a l'amor propi i als impostos que arribaven sense aturador. Quins anys!

Tot s'ha eixugat. Les grues s'han rovellat, les rotondes viuen la invasió de les males herbes, el totxo s'ha devaluat i les arques que se'n nodrien són plenes d'engrunes. Un panorama dantesc per a l'economia, l'atur i l'esperança d'uns brots verds assedegats que no treuen el cap perquè el gota a gota de la liquiditat s'ha estroncat. 

Patim una situació pertinaç de sequera que abasta totes les activitats. Que ho tenyeix absolutament tot. És aquesta la causa fonamental per la qual, òbviament, se n'ha hagut de ressentir també la font que administrava aquest Bárcenas -Nois, hem de racionar els sobres! –va advertir eficaç i responsablement als col·legues de partit. 

L'aldarull va estar cosa de veure. Sospiten que, quan es van anunciar les retallades en matèria de corrupció -ajustaments d'assignacions consta a l'acta de la convocatòria-, la sang no va arribar al riu de miracle. Crits, discursos llargs, argumentacions diverses, lletra menuda, vots particulars i, fins i tot, alguna pancarta. 

Com repartir un pastís que a cada àpat és més minso? Per antiguitat al cos, per rang, pel nombre de vots obtinguts a les urnes? No deu haver estat fàcil. I aquest tresorer, per precaució, ho té ben apuntat tot, que la lletra resta i el bé immoble s'ensorra. Les grues començaven a ser teca per al rovell i l'abandó. Algunes van dimitir en ventades de tardor. D'altres encara grinyolen com fantasmes de la benaurança bressolades per tramuntanes melangioses. Efectivament, qualsevol temps passat fou millor per al totxo i la construcció! 

Uns udols que corsequen i entendreixen. Avesats de ple dret a aquests complements, què els resta. Dimitir? Doncs no! Acceptar-ho amb resignació i coratge. Un plus més esmerçat al servei públic que mai pot ser pagat com els correspondria. Ja ho va dir clarament en Mariano, ell es faria d'or com a registrador de la propietat. Què hi fa, doncs, amb aquests maldecaps que li comporta tant de pes polític? Només s'entén per la formidable voluntat de servei que els administrats tampoc serem capaços de recompensar ni d'agrair com li pertocaria. Comprensió, amics. 

Fa dècades, quan la cosa era més ominosa, no es va entendre aquell insigne dirigent quan bramulava que el carrer era seu. Perquè ho era o ell així ho sentia. Tenia dret a fer-se'l seu, a vendre'l, si esqueia. I segurament que no va estar prou ben pagat per tanta dedicació i vocació esmerçades. Com el Mariano d'ara i els de la llista de Schindler versió Bárcenas.com amb pocs deures i molts havers. 

El poble és ple de desagraïts i d'envejosos. Què sabran ells. Que sabe nadie, cantava el Raphael. De fet, aquests dies podem proclamar Que se mueran los corruptos! remasteritzant els Sírex des de la Barceloneta. 

Pedagogia i generositat. Reconeixement i comprensió. No siguem negatius. Què són quatre sobres farcits de xavalla en la immensitat extraordinària del que tenen delegat com a representats i gestors del poble sobirà. Ells han estat els escollits, els triats i els ungits per nosaltres. Però el pastís se'ls ha arronsat. Vet ací la desgràcia que ha esdevingut. Que els bocamolls dissidents i tocats en el voraviu, els bandejats, els que ja no gaudeixen de les assignacions, els que han patit l'encongida del sobre, s'han rebel·lat i ho han esbombat. 

A què treuen cap tants d'escarafalls. Aigua passada que ja no mou molí, companys. Que els que ens suporten damunt de les seves espatlles, els que ens vetllen, els que fan rutllar el país també pateixen la crisi. I molt! Sense corbates, sense vestits, sense àpats a restaurants selectes, sense un trist elefant a qui disparar, sense rellotges de somni, sense confeti per a les festes de comunió, sense res de tot això. Pobres! Compadim-los. Concedim-los la gràcia de deixar-los solidaritzar amb les nostres misèries. Que avesats com eren, viuen tan desolats com els avis que passen fred i gana. Com els aturats ganduls que no cerquen feina ni s'espavilen. Com els que s'esperen per tal que els acoblin un genoll de plàstic. Posem-nos al seu lloc, tinguem misericòrdia d'aquesta epidèmia que els amara d'ansietat i neguit. 

Vivim i assistim a una pandèmia que abasta tots els estaments i sectors de la societat. Del rei als patges. Del president al regidor d'urbanisme. Del ministre a l'alcalde. I diuen encara que sota l'estora s'hi amuntega més brossa i deixalles. On vas, cabàs? 

No voldria acabar sense homenatjar aquelles llibretes pageses de comptar bestiar i aviram. Allí també s'hi reflectien, en assentament comptable del ganxo on enfilaven cronològicament els albarans i els rebuts, els entranyables porcs.