Reflexionem-hi!

Reflexionem-hi! El moment televisiu, el segon d’or, el que ha assolit més audiència durant la campanya electoral ha estat aquell en el qual la Isabel Pantoja salta des d’un helicòpter al mar d’Hondures per convertir-se en la concursant d’una nova edició d’un programa anomenat Supervivientes. Efectivament, un salt olímpic al buit –així el qualifica la premsa especialitzada- retransmès en directe de matinada, hora local, que ha impressionat l’assemblea de cetacis que ja prepara una demanda per la via sindical davant la fiscalia per intrusisme. 

La tonadillera se les veurà amb una tal Chelo García Cortés, una reputada periodista amb qui no es parla des de fa anys, quan mantenien una gran amistat. La Chelo protagonitza una altra imatge sinó intrèpida, molt esgarrifosa. La retraten enfangada literalment fins a les celles rossolant per un tobogan. Cal llegir la lletra menuda del peu de pàgina per identificar-la ja que semblaria un sant crist desclavat de la creu en davallada lliure, com la Pantoja. 

El titular, un encert del periodisme de volada, qualifica l’esdeveniment com “Supervivientes: les dues imatges que passaran a la història de la televisió”. Sort i encet, senyores! Som davant d’una edició especial que té tota la pinta de batre rècords d’audiència amb la reaparició de l’incombustible Jorge Javier Vázquez, un badaloní universal que acaba de patir un ictus just fa un mes, que modera el repte i controla el concurs. Qui guanyarà? Hi ha en joc una milionada al marge de la fitxa per la temporada i pels drets de televisió. Des d’ací reivindico que aquesta edició del Supervivientes s’hauria de poder acollir a la llei –com el futbol- que regula els esdeveniments d’interès general. Em mullaré encara més sense precipitar-me des d’un escanyapolls amb hèlix -bàsicament perquè no sé nedar-, proposant que se n’haurien de poder emetre uns espais gratuïts amb proporcionalitat regulada als distints medis de titularitat pública. 

Reflexionem-hi!

Si el sindicat dels mamífers marins ho viu malament, com una invasió temerària de la territorialitat aquàtica, m’agradaria constatar com ho ha de percebre la classe política en plena batalla electoral. L’Aznar, en la intimitat, també les passa magres. A l’atomització de la casa gran del formatge de la dreta, a la dispersió del vot popular, li ha sobrevingut, a més a més, la competència deslleial de la Pantoja. Diuen que -també en la intimitat- va estar temptat de concórrer a Supervivientes amb la Cayetana, la tonadillera rossa que ens encisa, als catalans, a còpia de tangos i milongues. Costa d’imaginar l’aerodinàmica  de l’impacte noble, com una sirena de la pampa amb un banyador groc, avançant decidida en la lluita per la supervivència del PP residual a Catalunya mentre un helicòpter deixata el batut electoral.  

No m’oblidaré pas de felicitar totes les Montserrat –morenetes!- pel sant. Gaudiu del dia tot reflexionant-hi. Jo ja he felicitat la sogra de bon matí en conjunció amb la diada prèvia amb un -Felicitats, mare política! Trobo que la coincidència desllueix el santoral, que sobrevisqui, doncs, també el desig d’un bon dia de Santa Montserrat. 

Amarat de missatges, com la Pantoja de l’onatge hondureny, rumio que els catalans hem estat la diana, el centre d’interès i el ninot de fireta a qui tots disparen. Hi ha hagut més trets i retrets que seducció. Molta negació, repressió i massa amenaces sense embuts. Candidats a la presó o a l’exili. La llengua, TV3 i tota una tirallonga que no reproduiré. Reflexionant-hi, cerco els agosarats que tenen en el programa repintar la Moreneta. Un repàs d’accions i omissions que em recorda un escamot de llops udolant contra la lluna plena del catalanisme. 

Reflexionem-hi!

Setmana Santa.

La setmana santa descol·loca. Això que la periodicitat de la data bellugui li confereix un aire encriptat respecte del calendari que fa mandra de calcular prèviament on s’hi escau. Setmana cabalística de quan matàvem jueus a cops de matraca en xivarri eixordador. A les matines dels tres darrers dies de les setmanes santes, acabat el salm del Miserere, a les fosques, dins l'església es produïa una forta sorollada, ja que els feligresos devots picaven de peus i sobre dels bancs amb carraus, matraques i xerracs –tots estris específics de produir fressa- en record del terratrèmol que va esdevenir per la mort de Crist. L'altre epicentre de la venjança era fora de l'església, el dissabte de glòria, abans de missa. Els fidels se servien de tot allò que fos susceptible de provocar molt d'estrèpit -des de cassoles fins a esquellots- i fer-ho repicar ben fort. També servia de descàrrega pietosa contra l’avorriment perquè des de les deu del matí del dijous sant fins a la mateixa hora de dissabte sant no es podia treballar, cantar, ballar, practicar esports o fer música, fins al punt que les campanes emmudien en un absolut silenci en record a la passió i la mort de Jesucrist. També els matalassos havien d’apaivagar els grinyols. 

Per aquestes contrades ripolleses, tret d’excepcionals manifestacions que han perviscut, no hi ha les grandioses ni molt vistoses processons que desfilen per l’altiplà castellà o pel sud peninsular. A les últimes dècades s’ha recuperat la processó de Camprodon que a l’any 1969 es decidí deixar de celebrar fins que a l’any 1986 es va reprendre. Durant els primers anys d’aquesta revifalla devota els pagesos del riberal exercien el paper escènic dels jueus.

Particularment a les processons m’hi sobra el contrast entre les figures estàtiques dels sants que s’hi transporten –silencioses, emocionants, acabades de sortir del temple o del museu- i l’aldarull marcial dels romans que hi desfilen. En el record mediàtic recent excel·leix l’ocasió d’ara fa l’any que va aplegar tot de ministres i de ministresses per interpretar el novio de la muerte. En aquesta edició els legionaris d’una congregació malaguenya han demanat que no hi assisteixin polítics per treure’n rèdit electoral. Haurien sol·licitat als polítics, que tenien programats actes electorals just en aquestes dates, que no converteixin les processons en aparadors polítics. Sense abandonar el centre d’interès legionari la plataforma patriòtica Millán Astray, integrada per legionaris veterans, ha demanat a un partit que no faci ús de l’himne de la legió sota l’amenaça de denunciar-ho a la Junta Electoral Central –que mana molt-. Rara santa setmana inserida en una campanya electoral desbocada que no respecta ni l’himne de la legió. Ja m’he referit en alguna ocasió a la falta que ens fa –com el pa que mengem- un himne com cal, amb lletra, encara que no parli de romàntiques pretendents exànimes.

Processons, romans i jueus combinats amb eleccions ben sacsejats no refreden la tempesta que assota la paciència d’alguna ciutadania i alhora posen a prova el sentit crític i la vergonya aliena. Escoltant determinats arguments corro a mirar la cara que faig al mirall, per si el meu aspecte d’estaquirot tirant a babau els ha pogut envalentir. El nivell polític assoleix rècords de despropòsits deixats anar sense cap mena de rubor ni cap contenció. Cert que no enyoro gens el silenci imposat en aquestes dates per les autoritats eclesiàstiques en connivència amb el règim, però suplicaria, com els legionaris ofesos, temprança i mesura pel Crist de la bona mort. 

Insòlita setmana prèvia a les eleccions generals que continua amb el judici del procés al Suprem. Avui amb un apunt pintoresc. Ha aparegut en el testimoniatge dels cossos de seguretat espanyols la perillosa “tigressa de Badalona”, una senyora d’uns quaranta quilos de pes i “molla” -eixuta encara deu pesar menys- a qui l’agent no va poder apartar ni amb l’ajuda d’un company. Efectivament, es tracta d’un exemplar de tigressa del barcelonès, una espècie que pobla el litoral català.

La policia anglesa deté Julian Assange a l’ambaixada de l'Equador a Londres. 

Ha mort Neus Català. 

Ara mateix crema la catedral de París.

Metàfores polítiques.

Primavera enmig d’una campanya electoral massa florida segons algun prosaic tuitaire: -Estic fins al mismíssims de la gent, especialment polítics professionals, que només saben parlar amb metàfores! Que si els cims, que si la navegació, que si l’eixamplar, que si Ítaca. A partir d’avui mateix, em declaro explícitament enemic de les metàfores! La resposta, pròpia d’un debat amb les sentències massa breus que es comporta el mitjà, és d’un docte reflexiu que li retreu: -Ser “enemic” de les metàfores ja és una metàfora. Tot el llenguatge, el pensament i l’acció són metafòrics. Jo ho arrodoniria prenent part, doncs, amb un visqui la metàfora! Millor, que visqui el poder de la paraula!

Recordo aquells germans, ambdós descansin en pau, que vivien en un món tan particular que costava d’entendre’ls quan parlaven entre ells. Les seves expressions tenien una complicitat comunicativa tan personal que la resta no enteníem. Algú, molt encertadament, a aquesta habilitat, s’hi va referir com parlar en metàfora. Perquè no eren només aquells germans, tota aquella família parlava en metàfora!

La metàfora consisteix a dir una cosa anomenant-la amb el nom d’una altra cosa. Dit així de matusserament s’entén l’al·lèrgia d’aquell a la metàfora política de la qual n’està fins als mismíssims –així, en superlatiu!-. La metàfora electoral pot executar versemblants equilibris al caire de la temeritat quan, en una tombarella audaç, projecta en excés la promesa per desplomar-se sense xarxa en la vàcua realitat.

La qüestió es escatir si els polítics actuals també parlen en metàfora. Si són uns poetes inspirats i desinteressadament compromesos a resoldre’ns o a fer-nos la vida fàcil, harmoniosa i més feliç. Segur! Més que programes polítics assistim a la presentació de poemaris polítics curulls de rimes socials, econòmiques i ètiques. Sensibles enciclopèdies amb els plànols de l’entesa i els croquis per a la sintonia en un atles de progrés i qualitat de vida per a tothom. Què més podem demanar! 

Si alguna utilitat tenen els recursos poètics és la d’endolcir amorosament l’univers proper tot desparasitant-lo de la sovint massa dura prosa, del cop re roc sense metàfora que també té molta gràcia encara que poca virtut quan assisteix les cartes gastronòmiques del menú polític més farcides de recursos poètics que no pas de teca. Que visquin també els poetes polítics! 

Podríem concretar l’eficàcia del poder de la metàfora aplicada en l’atzucac a què es veu abocada la televisió catalana havent de compensar la retransmissió d’aquella manifestació a la Castellana de Madrid, als peus de la desconcertada Cibeles, en defensa dels “presos polítics”. La cadena pública catalana haurà de corregir el greuge a instàncies de la Junta Electoral Central essent exacta en la durada i primmirada en el contingut. Jo proposaria –metàfora!- la retransmissió d’una corrida de toros en directe en la qual concorrerien els primers espases que figuren a les llistes com a candidats en aquestes eleccions. A veure qui talla més orelles i arrabassa més cues. Així, TV3, d’un tret mataria tres ocells i estossinaria més braus encara. 

Recordaré als ignorants en matèria taurina que el Sr. Adolfo Suárez Illana va exercir de torero durant set anys, una vocació que va arrossegar per les arenes bellugadisses de la tauromàquia en la qual no va excel·lir ni tampoc va triomfar.

¡Que Dios reparta suerte! –Així inicià la retransmissió la TDT a les cinc en punt d’una tarda primaveral extraordinàriament assolellada mentre els braus pasturen la gespa del Camp Nou bressolats per un pasdoble ben airós.