Bolets de temporada.

Amb retard, perquè els multitudinaris xeflis monàrquics acostumo a contemplar-los molt de lluny i descatalogats -quan espero torn a la barberia- volia parlar del, per ara, casament del segle. De l’enllaç d’en Harry amb la Meghan. S’ho val i és per dedicar-hi una estona, segons em proposa una amiga amb criteri i informada, a analitzar els personatges, la parentela i els coloristes cultes transatlàntics que van repintar les defenses de l’Anglaterra Victoriana. Em comprometo a recuperar les imatges de la cerimònia, les fotografies dels protagonistes, dels convidats i de tot allò que va acolorir aquesta boda reial amb un pintoresc sogre absent. Em documentaré! 

La voràgine dels dies -ja em perdonareu- m’ha portat a haver d’obviar la important notícia de l’enllaç reial. També sóc conscient que ja s’ha passat, no és fresca del dia i després del brexit ja no ens és tan propera. Encara que amb retard, felicitats, alteses! Tancaré la ressenya deixant anar allò tan suat, però real i de tot cor perquè així ha estat: l’Elisabet II ha guanyat una néta.

Pels nostres altiplans la cosa mediàtica no marida pas amb feliços tot menjant anissos mentre triem pastissos sinó és per llançar-los a la cara del contrincant. Certa cosa pública que ens interpel·la com a col·lectiu viu de consignes eixelebradament exaltades en una gestualitat excessiva. Massa gestos ofensius, companys. Per fortuna en el vessant personal vull deixar clar que no he deixat cap amic dels saludats pel camí -no em consta-, que la llum de l’esponerosa primavera s’imposa dia a dia propiciant les converses d’ascensor, que Barcelona és poderosa, encisadora i acollidorament diversa. Fa goig passejar-hi tot i la desmesurada globalitat aclaparadora de passavolants que la trepitja. 

No us diré que sóc plenament feliç, però intento aproximar-m’hi des de la presumpció que la felicitat absoluta és sospitosa i patrimoni d’éssers candorosos que voregen la innocència. Deixem-ho estar en prop de la felicitat, doncs. Que així sigui, també us ho desitjo. Des del pla personal al social passant pel laboral mentre patim el polític o suportem l’econòmic hi ha un altre ventall de matisos complicats que ens poden aixafar la guitarra i contribueixen a què l’harmonia de la solfa soni desafinada i de retruc aquella pau individual propera a la benaurança en pugui resultar afectada. Resistiu-vos-hi! Carreguem-nos de determinació optimista, escoltem la vida i deixem-nos torrar la pell sense que l’estacional atmosfera enrarida ens la socarrimi.

La sentor a recremat dels temps trepidants vessen en l’actualitat que s’escapa i se solapa a les portades dels diaris. La immediatesa i l’abundor de titulars ens esclafa. Primavera d’impermeable per a botines d’aigua tot estrompassant bassals i fangars diversos. Sense cap voluntat perversa, ja que posats davant del mirall esdevenen espantalls, us deixo alguns titulars a la vostra consideració. 

El PSOE anuncia una aritmètica moció de censura contra el PP després del terratrèmol jurídic que ha comportat la sentència del cas Gürtel amb l’epicentre a la seu del PP a Gènova. En Zaplana és un complementari cas al marge. La trencadissa política està per veure i tot és possible i està per fer. La bona notícia era -rumiava en Mariano fa un parell de nits a l’hora de les reflexions- que el PNB li havia aprovat els pressupostos. La dolenta d’aquest matí mateix és que els bascos poden tornar a tenir-la, la clau -el duro ja el tenen-. Avui el president del govern ha sortit del plasma per anunciar les set plagues bíbliques que ens assolaran en el cas que la moció de censura prosperi. Una ja s’hauria confirmat, la prima de risc espanyola puja com l’escuma. Una altra s’haurà de verificar, que en Pedro Sánchez -el gran seductor de catalans- “qualsevol dia pactarà amb en Puigdemont”. A Catalunya també tenim mocions de censura que fan via, a escala local el PSC de Badalona en vol consensuar una amb la militància i amb el García Albiol del PP per recuperar l’alcaldia a la ciutat del pont del petroli.

De la sentència del cas Gürtel en destaco el personatge més amè, vistós i loquaç, el bigotis, que per ara n’ha sortit indemne. Net. ¿Només era el missatger de la trama a qui els jutges han decidit de no matar ni d’immolar? Es podria pensar que sense presó ni multa, el del mostatxo només patirà una condemna d’amor propi, un dolorós greuge judicial comparatiu.

Un informe avala que els consellers empresonats o a l’estranger poden prendre possessió del càrrec. En Turull i en Rull han sol·licitat l’empara del Constitucional -el Tribunal- per poder ser nomenats. Mentre, són recordats a la cambra catalana per uns enormes llaços grocs recolzats al respatller de l’escó per omplir buits tot justificant-ne l’absentisme. La impactant solitud del President Quim Torra és una taula rodona sense cavallers. Continuem pendents del decret de nomenament que ha de signar en Rajoy -que, a hores d’ara, deu tenir cabòries més potents encara-.

Coincidint amb la sentència del cas Gürtel ahir es va produir un desplegament espectacular de la Policia i de la Guàrdia Civil -des de Madrid a Catalunya sense vaixells en aquesta edició- per envair, regirar i conquerir les Diputacions i diverses seus a localitats catalanes cercant corruptes o al fugisser Valtonyc -diuen que amagat a Montserrat-. Els profetes ja ho van advertir, el dia que s’anunciï la sentència caldrà un altre ingredient català per tirar a l’olla mediàtica. Un os més d’aquesta escudella catalana que no acaba d’arrencar el bull. La llepolia judicial ha consistit a detenir 29 persones en una trama de corrupció per desviar -presumptament- dos milions d’unes subvencions públiques. Curiosament la premsa ja coneixia, abans d’iniciar-se la batuda i abans que els mateixos detinguts, que tindria lloc aquest exercici de distracció a la catalana manera i amb similar correspondència en el nombre de capturats avui a Catalunya que de condemnats a Madrid. La coincidència en la data i en la paritat numèrica, com a mínim, són suspicaces. 

També al Parlament de Catalunya la gestualitat avui s’ha imposat a la paraula, a l’enraonar. La picabaralla entre el diputat Carrizosa de Ciudadanos i el President del Parlament ha provocat la suspensió del ple. El que s’ha iniciat com una mena de càstig -S’ha acabat el pati! -ha fet el mestre tites d’en Torrent, s’ha resolt quan ha reaparegut en Quim Torra amb el llaç groc sota del braç com qui retorna amb la pilota -que era seva- per acabar el partit i l’esbarjo parlamentari. Un gol exemplarment modèlic de C’s dedicat als caçadors de llaços grocs de temporada.

Posats a triar, decanteu-vos pels moixernons i les múrgoles, ambdós són un bàsic de l’alta gastronomia de proximitat en truita o en un remenat -a triar- amb alls tendres. Una exquisidesa culinària subtil, com flors de bosc comestibles intensament perfumades.

El nou periodisme de Tom Wolfe.

Em pregunto què trobarem als annals d’aquet temps així que ho puguem analitzar des de la distància, com al bolero. Dubto de si seran suficients un lustre o una dotzena d’anys per estudiar amb certa objectivitat la voràgine política, fonamentalment, i mediàtica que ens assota. De com esdevingué i com es va resoldre la galerna tramuntanada que ens ha despentinat l’oasi català. Haurem de desenterrar-ho des de la llunyania temporal que empolsina la realitat conferint-li un toc vintage, una mena d’autòpsia historiada des de la demència senil interessada amb què es reescriu sovint la memòria. 

Aprofito per inserir una nota necrològica que hi escau tot esmentant la mort recent d’en Tom Wolfe. El dandi amb aires de passerell que levita tot i l’excèntrica armadura cridanera amb què es protegia de cara a la galeria. Aquell qui va tenir cura de conrear un refinat posat de cavaller amb més d’anglosaxó que no pas de ianqui de la costa est. Un revolucionari elegant del gènere -el pare del Nou Periodisme-, interessat en la intersecció de la novel·la amb la notícia. En ambdós camps -i d’altres- aquest polièdric escriptor va excel·lir i va exercir mestratge. 

Ara i ací, la foguera nostrada de les vanitats crema abrandada. Atiada des de les xarxes, ferotge i irreconciliable, guspireja fora de temporada anticipant la revetlla de la nit de Sant Joan amb protagonistes delerosos de caminar descalços entre les brases amb un tuf de socarrim de mal suportar. Signo perquè a la matinada de la màgica nit puguem tirar les cendres a mar, aspergir tots els fantasmes foscos i assistir a l’espectacle superb de veure com surt el groc sol just a la ratlla marinera de la Barceloneta o enfilats al caire de la carena. 

Homenatjant en Tom Wolfe, compraria la versió dels fets explicada pel nou periodisme -ja superat?- on s’exposa en forma de relat farcit de diàlegs de gran realisme la trama narrativa del jutge Llarena. De veure descrit versemblantment el rodolar dels seus arguments quan Bèlgica denega el lliurament de Serret, Puig i Comin a l’estat espanyol. D’assistir a la narració intima que el fa sentir assetjat pels independentistes a Catalunya, que el miren a cada cantonada, diu. La tècnica wolfeana es decantava per recrear la posada en escena abans que entrar en el moll de l’os de la notícia. Hi ajuda molt el context, com el detallisme de l’angoixosa mirada rabiüda del company casual de semàfor encara que no dugui penjat un llaç groc a la solapa. Ens consolaria esbrinar en la crònica novel·lesca dels fets que el jutge és conscient que té persones empresonades preventivament, algunes des de fa set mesos, i que és sensible al patiment que això causa. 

Pagaria per assistir als sil·logismes, dits en llenguatge planer i urbà, pels quals el socialista Pedro Sánchez proposa tunejar constitucionalment al codi penal el delicte de rebel·lió a l’escenari català. Del raonament de gran calibre sense escopeta pel qual algunes primeres espases de l’anàlisi política justifiquen la mesura de no extradició relacionant Bèlgica amb un santuari d’ETA. 

El nou periodista assumeix més protagonisme que en el tradicional, ofereix una visió més personal dels fets intentant-ho el més objectivament possible. Per això un deixeble brillant de Tom Wolfe, en Federico Losantos, en una exhibició de gran intensitat poètica -i pacificadora- ha declamat per les ràdios el romanç del bombardeig de Barcelona amb la casa i el despatx del “macaco” d’en Quim Torra inclosos. Per al meu gust, un excés de rimes dissonants que no desmereixen les exigències de precisió i d’objectivitat -amb bona punteria- del bon periodisme.

El nou periodisme es decanta pels diàlegs sencers, prefereix la conversa perquè aporta versemblança en contra de les cites o de les tibades declaracions premeditades i farcides de correcció enfarfegada. Un bon recurs formal per a redactar la crònica dels pensionistes que han envoltat el Banc d’Espanya a Madrid o per si volem escoltar l’eco proper de la veu de les ofeses dones guerreres. 

Fidel al manual empraré la primera persona. “Jo”, del Papa Francesc, em repensaria d’autoritzar les monges de clausura a emprar les xarxes socials encara que sigui amb la recomanació explícita de fer-ho amb prudència. Compte, Santedat, que sor Lucía Caram és una empedreïda usuària i molt addicta a sortir a les xarxes socials, que el Vaticà no esdevingui un niu d’independentistes protestants.

Verificant el mètode en la investidura d’en Quim Torra com a President de la Generalitat de Catalunya, prescriu l’ús de detalls diaris -com esmorza-, amb qui se les fa -en Puigdemont-, la família, els seus béns i les seves virtuts i defectes. El 131è en el càrrec és un novell que ha sortit a l’arena política no avesat als recursos i a la cintura que requereix el quadrilàter amb seu a la Ciutadella. Un lletraferit ascendit per odre de successió, el quart pretendent a la presidència de la Generalitat de Catalunya, afectat per seriosos problemes de comprensió lectora, haurà de desistir al conreu de la faula. 

El que no preveu el llibre d’estil del nou periodisme, la troballa d’en Tom Wolfe, és com retratar els silencis, també els no verbals, del Mariano Rajoy. Ens haurà d’animar que a Girona és temps de flors, un magnífic esclat sensual que no es deixa descriure ni retratant-lo.

Visqui la vida!

Taiwan, l’illa amb un dels índexs de fecunditat més baixos del món, es proposa tallar la llum a les nits per augmentar la natalitat! La diputada promotora de la iniciativa, professional de la ginecologia, vol apagar els artefactes lluminosos a partir de les 22:00h. Mataria dos ocells d’un tret tot reviscolant-ne un tercer. Fomentaria l’estalvi energètic, l’alegria conjugal i, en conseqüència, la natalitat del país. Per arrodonir la iniciativa l’ajuntament de Taipei vol remeiar-ho organitzant, a més a més, un programa de trobades de solters.

A latituds oposades un sondeig divulga que un de cada tres matrimonis als Estats Units comença la relació online, una pràctica espartana de gasiva relació inodora sense epidermis pel mig. Aprofitant l’avinentesa virtual, el màxim responsable de Facebook, Mark Zuckerberg, ha aventurat l’imminent llançament de Dating, una aplicació de cites que servirà per construir relacions reals a llarg termini, no només aventures.

Dues iniciatives complementàries amb una finalitat convergent però sense punt de trobada perquè, sense corrent elèctric, difícilment ens endollarem a la virtualitat romàntica d’un festeig deslocalitzat per establir, a la llarga, una relació duradora -amb les neurones esmolades en directe-, de les que fructifiquen i asseguren la pervivència dels gens. 

A Taiwan hauran d’aprofitar la llum diürna i l’última xerada fins que les brases es morin a la llar del foc, l’hora màgica en la qual es cremaven els mots, les rondalles i quan l’ombra hiperactiva dels fantasmes tremola carregada de sensual fabulació. 

Notícies magenques, del mes de les flors, que inunden la premsa i deixen reposar en pau les hivernals natures mortes de les voreres urbanes amb fulles mortes voleiant, deposició canina estàtica i un colom esplomissat contemplant-s’ho. Visqui la vida!

A les palpentes, a l’hora d’encendre la passió, en la foscúria nocturna descodificant amb els capcirons dels dits els topants plaents i càlids caldrà no acabar acaronant apassionadament l’estora.

Visqui la primavera, visqui la vida!