El tren d’Olot surt quan vol i arriba quan pot.

El dia gira a redós de l’anunci d’en Mariano Rajoy que s’ha compromès a invertir 4.200 milions fins al 2020 en infraestructures a Catalunya. La cançó enfadosa a ritme de corredor mediterrani, de rodalies precàries, de l’estació de la Sagrera –amb un termini inicial al 2004 i que al 2017 no figura ni al TomTom del ministeri de Foment- o d’algunes carreteres que no es mereixen el qualificatiu. Ha tornat un president espanyol per seduir Catalunya. Quants ministres i quantes signatures s’han estampat en paper mullat que prometien exactament el mateix -o més encara- des de fa més d’una dècada i no s’han complert. 

Mariano Rajoy ha convocat els pesos pesants de l’economia catalana i també en Florentino, que malgrat jugar en camp contrari no s’està de voler participar a la lliga regional de les infraestructures catalanes. Haurem de veure que hi pesca. Abans, però, s’haurà de constatar si les inversions no tornen a ser una catxa de tafur. 

L’alta velocitat espanyola és la metàfora que repeteix els mateixos vicis de quan es va crear la primera xarxa de trens a l’estat. Ai, la Remfla, com anomenàvem els pagesos a la velocitat relativa tirant a lenta de la RENFE al segle XX. Som on érem en una concepció de melic radial quan el ministre dels ferroviaris es permet afirmar que el corredor mediterrani avança perquè Castelló és més propera a Madrid [sic]. 

Alguns recordaran l’equitat del pastis per a tothom –amb cafè- que van inspirar les Olimpíades de Barcelona al 1992. L’eix Sevilla – Madrid – Barcelona focalitzava el gran salt a la modernitat post transició. Els historiadors ens hauran d’il·luminar si aquell 1992 és també la mare dels ous o el punt de partida de les grans comissions i els ponderats percentatges foscos que avui xipollegen als tribunals. Espanya era una flamant formigonera de disseny amb en Calatrava de mestre d’obres.

En un país bressol de genis ningú es va adonar que començàvem la casa per la teulada. Érem, senzillament, originals i creatius. Des de l’envejat TGV veí a l’AVE actual ens vam empescar un nom i un concepte nou de l’alta velocitat que ens havia de connectar amb l’ample de via europeu. Quantes dècades han hagut d’esdevenir per arribar a la frontera amb França? Ara mateix la línia més rendible comercialment encara és als llimbs. El famós corredor mediterrani que ha de carretejar més de la meitat de la producció estatal és un nyap que volen allunyar del mar perquè no es rovelli.

Per això avui és un dia històric per al comerç internacional. El 2020 el corredor mediterrani serà una realitat amb cara i ulls –i trens veloços-. Només 28 anys després que circulés el primer tren d’alta velocitat entre Madrid i Sevilla, les taronges valencianes, les hortalisses murcianes o els musclos del Delta arribaran a Europa amb una velocitat i a un cost ambientals propis del segle XXI. Visca els genis de la macroeconomia. Hi ha qui deia, llavors quan en Guerra manava molt, que el traçat primer de l’AVE era la solució final contra la por a volar del vicepresident plenipotenciari. Tot és possible i així ho explicaven alguns diaris grocs de l’època. 

Ara mateix l’estació de la Sagrera és una promesa convertida en paisatge apocalíptic i sense activitat, abandonada, com una piràmide a mig construir. Rodalies és tercermundista i algunes carreteres nacionals són una temeritat amb un punt suïcida. Per això avui és un jorn històric. En Mariano ho ha dit i ho ha tornat a prometre una altra vegada més.

L’expectativa que ha aixecat l’acte, però, no apaga cap foc ni atia massa brases. Amb en Puigdemont fent les amèriques, pocs polítics catalans hi eren presents transitant pels ponts de diàleg -connectats al futur- que semblarien obra del Calatrava, estilitzats i molt foradats. No sé si haurà seduït molts catalans, el president Rajoy, amb promeses de caire electoral repescades de l’incompliment endèmic. Reflexionem-hi... Qui les compliria enmig d’aquesta fal·lera per fotre el camp d’Espanya? 

Les úniques certeses del dia són que l’anunciat xoc de trens no es produirà al corredor mediterrani i que la promesa que afecta als rodalies l’ha dedicada a un públic que mai en serà usuari. 

            Bon viatge!

Dia mundial de la felicitat.

La premsa és un aplec de desastres. Els judicis per corrupció dels Millet, dels Serra per l’afer de Caixa Catalunya. El Trump. La guerra en plural. La contaminació. Una dona gran que ha mort empresonada per un llit plegable a València. Les falles cremades. Un naufragi amb dos pescadors desapareguts al port de Barcelona. La mort d’en Rockefeller mentre l’Amancio Ortega retrocedeix dues posicions en el llistat de l’home més ric del món. El 70% dels usuaris de serveis socials a Barcelona són dones. Un tren envesteix un grup de senglars a Badalona. La bombona de butà puja un 4,89%. Dinamarca ja no és el país més feliç del món... 

Només ens salva la primavera i que avui és el dia internacional de la felicitat. Nacions Unides el va decretar amb 17 objectius de desenvolupament sostenible amb la pretensió d’acabar amb la pobresa, reduir la desigualtat i protegir el planeta.

1. Eradicació de la pobresa: Acabar amb la pobresa en totes les seves formes a tot arreu.
2. Lluita contra la fam: Acabar amb la fam i la inanició, aconseguir la seguretat alimentària, millorar la nutrició i promoure una agricultura sostenible.
3. Bona salut: Garantir vides saludables i promoure el benestar per a totes les edats.
4. Educació de qualitat: Garantir una educació inclusiva per a tots i promoure oportunitats d'aprenentatge duradores que siguin de qualitat i equitatives.
5. Igualtat de gènere: Aconseguir la igualtat de gènere a través de l'enfortiment de dones adultes i joves.
6. Aigua potable i sanejament: Garantir la disponibilitat i una gestió sostenible de l'aigua i de les condicions de sanejament.
7. Energies renovables: Garantir l'accés de totes les persones a fonts d'energia assequibles, fiables, sostenibles i renovables.
8. Ocupació digna i creixement econòmic: Promoure un creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible, una ocupació plena i productiva, i un treball digne per a totes les persones.
9. Innovació i infraestructures: Construir infraestructures resistents, promoure una industrialització inclusiva i sostenible i fomentar la innovació.
10. Reducció de la desigualtat: Reduir la desigualtat entre i dins dels països.
11. Ciutats i comunitats sostenibles: Crear ciutats sostenibles i poblats humans que siguin inclusius, segurs i resistents.
12. Consum responsable: Garantir un consum i patrons de producció sostenibles.
13. Lluita contra el canvi climàtic: Combatre amb urgència el canvi climàtic i els seus efectes.
14. Flora i fauna aquàtiques: Conservar i utilitzar de forma sostenible els oceans, mars i recursos marins per a un desenvolupament sostenible.
15. Flora i fauna terrestres: Protegir, restaurar i promoure l'ús sostenible dels ecosistemes terrestres, gestionar els boscos de manera sostenible, combatre la desertificació, i detenir i revertir la degradació de la terra i detenir la pèrdua de la biodiversitat.
16. Pau i justícia: Promoure societats pacífiques i inclusives per aconseguir un desenvolupament sostenible, proporcionar a totes les persones accés a la justícia i desenvolupar institucions eficaces, responsables i inclusives a tots els nivells.
17. Aliances per als objectius mundials: Enfortir els mitjans per implementar i revitalitzar les associacions mundials per a un desenvolupament sostenible.

Malgrat que sembli un acudit o un brindis al sol, bona primavera. Siguem feliços!

Remuntades

Podria explicar que estic molt cansat, però satisfet. És la conseqüència d’una prometença que, precisament per ser-ho, he hagut de complir perquè invocar només Santa Bàrbara quan trona no acostuma a fer efecte. He complert! Tinc els peus destrossats i les cames em fan figa. Quin plaer de poder seure -finalment!- en un banc i acollir-me en la pau i la santedat de la muntanya sagrada. Ja haureu endevinat que m’he arribat a Montserrat. Era el que hi comprometia i hi exposava si el Barça guanyava el partit i remuntava assolint allò que semblava impossible. Quin miracle atribuïble a la Verge de Montserrat, la més catalana –i culé- de les divinitats que es veneren!

Com que és dissabte l’Escolania ha emmudit i no hi ha hagut Salve ni Virolai ni Vespres, quelcom que rebaixa la solemnitat aportada per les veus blanques a l’harmonia de l’abadia montserratina. Ha estat, doncs, una prometença espartana, acomplida sense banda sonora que no fos l’himne del Barça que, des de la gesta inèdita, em fa tombarelles per les meninges com si hi tingués encastat, al cap, en Messi assajant xuts directes de falta amb barrera. 

Exhaust i content alhora he estat incapaç de seguir els raonaments místics del mossèn que, amb posat de recriminar aquest rampell de fe sobtada, se les havia sense massa èxit a desbrossar els camins de la salvació amb pilotes. He mirat la Verge amb complicitat i li ho he agraït, que obrés el miracle, de xiular el penal a favor d’en Suárez. I gol! 

Diuen que el primer quart va estar molt important. Podia esdevenir una nit històrica. El París Saint Germain vestia com el Madrid i els escolans absents, de color blanc. “Som els de laCaixa, tu ets l’estrella”. Gol! Gol! Ha arribat el segon, d’Iniesta! Una jugada incommensurable. El gol de la fe! Com va inventar per resoldre amb un cop d’esperó. El guió perfecte. Acabava la primera part! Som-hi! Estaven donant forma al somni. Érem a mig camí –jo de Montserrat-. 

El jutge de porteria l’havia xiulat. Penal i gol de Messi! Ja en teníem tres! Quedaven quaranta minuts i havíem entrat en l’eliminatòria amb un marcador de 3 a 0. No es podien prendre decisions arriscades, calia paciència. Era clau que no ens fessin un gol però els francesos n’acabaven de clavar un d’un xut imparable. Així era com perdien els campions, compensant la vergonya de l’últim tango a París. El PSG jugava atemorit. En aquell moment ho vaig determinar, pujaria a Montserrat caminant! De predir el que havia de succeir, m’ho hauria rumiat. Quin cansament...

Gol! Gol de Neymar! La va encastar a l’esquadra. El PSG humiliat pel marcador que ja era de 4 a 1. Quedaven només tres minuts. Tot era possible! Penal! Penal! Teníem a les mans la possibilitat de fer el cinquè. El Barça podia endossar cinc gols al PSG. Restava encara un pessic de pròrroga! Neymar va xutar i gol. El Barça havia marcat el cinquè!

Tot el Camp Nou dempeus a un minut amb quinze segons i disposat a tocar el cel amb el Barça compromès a marcar el sisè. Tots a la rematada, el porter del Barça també present a la frontera francesa. En l’última oportunitat, a vint-i-cinc segons, gol! Gol! Gol! Era el 6 a 1 definitiu. Increïble. Inexplicable! El Barça havia vençut. Quina nit per al barcelonisme. Els jugadors del PSG abatuts perquè en Sergi Roberto hi havia posat subtilment –i només- la punteta! 

Avui a Montserrat, la sucursal barcelonista i pilar de fortalesa pels bons, també hi he coincidit amb una llarga corrua d’implicats -pels pecadors el port de salvament- en el judici pel cas Palau. Una renglera de penitents afligits amb en Millet portant ciris a la Moreneta per il·luminar la catalana terra. 

Quina manifestació de fe i d’esperança en la remuntada!