Trump, el seductor.

Començaré reproduint el que vaig escriure ara fa uns anys: “Aquest 2017 s’inaugura gèlid mentre s’apropa la cerimònia de canvi de president als Estats Units d’Amèrica. L’Obama marxa i el relleva en Trump. Un personatge que ja comença a cavalcar encara que per ara només piuli. Em va cridar l’atenció la conversa al carrer de dues àvies d’edat avançada referint-se a aquest Donald –Sí, dona, aquell que sembla que hagi sortit d’un circ! –vaig imaginar que era un eufemisme tocat per la beatitud que confereix l’edat relativitzant el personatge i el moment. El meu dubte és si l’avia volia tractar-lo elegantment de “pallasso” sense embuts o se li va trencar el raonament mentre no ensopegava amb la paraula”. [Miralls i Espantalls. El capità Americà II, del 14 de gener del 2017].

El primer dels debats Trump – Biden –qualificat com un combat de “merda” per alguns mitjans americans- es va celebrar ahir. Curiosament en Biden es va alienar amb el pensament d’aquella iaia quan li va etzibar: “És difícil dir una paraula amb aquest pallasso”. L’home del circ de la política americana ha trencat tots els motllos previsibles. El discurs paradigmàtic de la política tradicional s’ha esmicolat. Les maneres, la mínima elegància emetent un missatge, s’ha demostrat que no serveixen de gran cosa, ja no són útils. Quelcom que vindria a apuntar la possibilitat –que les urnes ens en deslliurin!- que aquest “pallasso” pot tornar a vèncer.

La mentida, la mauleria, l’ofensa, la mala educació fatxenda i prepotent han abordat amb una revolada el circ de la política. El llibre d’estil d’en Trump ha creat escola i s’escampa com una taca d’oli. No només a les praderies imperials del llunyà oest, també a d’altres altiplans més propers on aquests personatges amb poder entren als salons amb posat de trinxeraire. Facinerosos de la cosa pública que ja no els cal dissimular perquè una part dels electors se’ls cregui i els faci costat votant-los. Terrible!

Fins fa poc destriàvem el predicar del repartir gra. Des de la correcció i el formalisme dels sermons en qüestionàvem les promeses incompletes però ho deien tan bé, amb tant de mirament que es feien mig perdonar per la suposada manca de temps a acomplir allò que havien promès als programes electorals. Aquells retòrics, uns poetes de la filigrana política, ja no es porten. L’oratòria enginyosa, la rèplica afuada, la ironia intel·ligent han esdevingut peces descatalogades, arraconades a les calaixeres de les rampoines parlamentàries. Si caieu en la temptació de figurar a la nòmina dels servidors públics o d’arribar a ser un representant al servei dels ciutadans no us equivoquéssiu d’estratègia. Ara és pot mentir sense cap mena de remordiment, com més grossa la dieu més ressò. Enganyeu, feu el contrari d’allò que recepteu i si us enxampen poseu cara de circumstàncies, de no haver trencat mai un plat. Sigueu valents perquè el temporal mediàtic dura menys que una llevantada, després molts ja no se’n recorden. Sigueu corruptes amb elegància encara que de corrupte i de senyor –com de porc- se’n ve de mena. Els dies ho transformen en paper mullat i les urnes s’ho empassen tot, són omnívores.

Jugueu brut proclamant que és per a l’interès d’un bé suprem, cerqueu enemics, a qui us porti la contrària, crucifiqueu-los sense miraments ni vergonya, al contrari, feu-ne ostentació i bandera. Al contrincant ni aigua ni sal. Atribuïu-los tots els mals –la pandèmia també-, piconeu-los sense pietat amb tota la contundència que calgui i més. No deixeu que es defensin, no permeteu que parli qui no pot tenir la raó. Trenqueu-los l’argument i la defensa amb soroll, que la seva veu no se senti perquè crideu més i interrompeu així que tenen la paraula, preneu-los el torn, discutiu-los sense cap cura perquè només volen enverinar els vostres interessos, els vertaders.

Crideu tant com pugueu, proclameu la vostra raó única i certa. Feu-ho amb molta vehemència i gestualitat ja que farà l’efecte que sou els triats per poder resoldre el caos i la pobresa, sou els elegits per tornar-vos l’orgull matxucat. Sou els millors i per això mereixeu un dirigent com el que us sedueix amb paraules que s’entenen, de les que feu servir sense embuts ni conceptes que només amaguen la voluntat de prendre-us el pèl, la feina i el benestar. Tot és més fàcil. Arribats aquí poseu un termini curt, els polítics de raça ho arreglen en quatre dies i a molt estirar en un mes. No estalvieu en grandiloqüència, prometeu-los el cel, si cal. I, sobretot, no oblideu els brindis verbals cridant amb fermesa i “convicció” un Visca! a qui correspongui. Al rei si en teniu, a la mare pàtria si en sou fills o al president dels pesca gripaus mancomunats del Llobregat. Ben fort i amb resolució marcial, Visca! Com si rere el crit arribessin els tancs i la tropa, la que preferiu, una de judicial, la policial, la legió política o només un trist vicari amb bicicleta i sense cabra anunciant el redemptor.

 Tanmateix i per deslliurar-nos del mal, no caieu en la temptació de fer-los costat en res, encara que allò que diguin sembli assenyat, es tracta d’un miratge. No us deixeu engalipar. Rere les seves promeses només hi ha cants de sirena, confusió i allò que no us convé. Feu-me cas! Això, jo i els meus interessos us ho arreglem en un tres i no res!

Descansi en Pau, Quino.

 

 

L’estrena del curs.

Les posades en escena d’una obra requereixen d’una feinada impressionant que sovint els espectadors no arribem a ser-ne conscients del tot. Una nit d’aquestes, en una gala de gent del món del teatre i del malviure faranduler –ara més que mai-, una parella de germans entranyable encarregats de fer efectius els somnis i les il·lusions que provoca també l’escenari ideat per a cada espectacle, reclamava que als programes de mà hi figurin totes les persones anònimes que cusen, il·luminen, fan d’altaveu de la paraula i apunten –si encara existeix l’apuntador- els textos als protagonistes, les cares reconegudes, que trepitgen el decorat ja muntat.

Arribar a l’estrena o a la presentació d’una producció artística o cultural acostuma a ser un camí d’afany, una mena d’odissea sovint costeruda que passa a un segon pla el dia que s’aixeca el teló i s’apaguen els llums perquè comenci finalment la màgia. La premsa, els crítics i cert públic selecte hi són presents i són majoria. Es tracta de la tropa que col·lecciona primeres edicions de la disciplina que sigui. Majoritàriament, si més no per gratitud i perquè acostumen a ser convidats de gorra, en canten les excel·lències encara que pensin que la cosa podia haver rutllat millor. Els nervis de l’estrena, pretexten si algú els qüestiona l’opinió d’autoritat que exerceixen.

Imaginem per un moment -també es tracta d’una ficció- que un crític s’entestés a assistir cada dia al mateix espectacle, a una obra de teatre de la qual n’acaba aprenent el text i és capaç, si la gràcia escènica l’assistís, de fer tots els papers de l’auca. Suposem que aquest insòlit crític teatral addicte a un cert perfeccionisme malaltís publiqués dia a dia la seva i particular crònica de cadascuna de les sessions que presencia abonat a la mateixa butaca. L’errada puntual de la protagonista que es confon en una rèplica. La sortida a escena inoportuna. La calavera que cau a terra just quan tria “ser” i arrenca el vol. El secundari que perd la memòria o l’ultracorrecte que exclama amb sobreactuació “apaga l’espelma i ceba” quan a l’acotació del text es llegeix clarament ”se’n va”. Coses del dia a dia acumulades que ens podrien fer decidir que no cal presenciar l’assortiment de desgràcies desafortunades aplegades pel primmirat crític d’allò quotidià.

Si el teatre ha decidit aixecar el teló, el curs escolar ho ha fet amb més públic que als espais diversos on hi té l’aparador la cultura. Amb un aforament al complet, amb totes les entrades venudes, ja fa una setmana i alguns dies que el gran espectacle de la tornada a l’escola funciona amb força precisió. Infants, preadolescents i joves després d’una no presencialitat llarga com un dia sense pa recuperen el que solien. Un desig manifestat a bastament pels protagonistes principals, de tornar als centres, de recuperar els companys, l’activitat i els professionals -tots, també l’apuntador- que els fan costat i ho han fet possible.

Arribar a l’estrena del curs actual ha estat més que costerut, adequar els escenaris pedagògics, marcar els espais de referència, disposar d’una organització meticulosa per garantir la seguretat i alhora ensenyar i educar en un marc totalment nou, que no de nova normalitat -com diuen-, ha suposat un esforç titànic. Un exhibició certament innovadora. La tasca de gestionar i d’organitzar-ho no és prou coneguda ni la societat n’és prou conscient quan la incertesa i la situació condicionada per l’evolució de la pandèmia és extraordinària i molt delicada. Sobretot perquè els professionals -tots- hi han deixat més que hores i paciència conscients que se les fan amb material molt sensible.

Rituals i rutines amb una disciplina també insòlita mentre els apunten amb una pistola de ciència-ficció com esbrinant la quantitat de neurones que tenen encara per estrenar o en rodatge. I els trapelles sospitosos rentant-se les mans com uns Ponç Pilat sota la mirada severa de la mestra. Tocarà -esperem que així sigui- aprendre i assajar el poema de nadal enfilats a la cadira rere una insuportable mascareta amb lluentons, la barricada perfecta a la vergonya i un bon parapet al sentit del ridícul mentre recitem en Joan Salvat-Papasseit amb la remor d’un carro carregat d’apis que l’empedrat recolza.

Enguany assistir a l’estrena del curs ha comportat una càrrega prou pesada, un sobrepès, que els mitjans no han explicitat, crec, suficientment. Valorar la feinada, reconèixer aquest esforç. No proposaré pas que sortim cada dia a l’hora de tancar la barraca escolar a picar de mans als balcons -com solíem- per agrair l'esgotadora temeritat que suposa, segons els pessimistes, obrir els centres docents. Jo només demanaria una ovació sentida per a les famílies corresponsables amb la cura i les mesures que també s’exigeixen a casa -i es verifiquen a l’escola-.

Crec que, a les cròniques del moment que vivim, ens hi ha mancat la posada en valor del que ha suposat, primer exercir d’alumnes i de mestres des de la distància -quan el bolero digital- i després quan s’han hagut d’obrir les massisses portes físiques segons el que preveu el calendari escolar d’aquesta edició -una milonga- històrica. Penso que aquell crític de teatre, el de la cadira abonada a cada sessió, s’ha passat al món de la pissarra amb un guix sovint massa gruixut i amb poca indulgència.

Jo sí que us vull agrair -a tothom- l’esforç i la dedicació. Coses d’una paraula descatalogada, la vocació, que també ha sortit a escena en un moment com el que us ha tocat exercir la docència.

               -Gràcies!

 

A pas de convidat.

Fins i tot el mossèn passejava de bon matí atalaiant el ramat des dels turons propers a la vila abillat com un muntanyenc amb dos bastons i ben calçat. Aturo la màquina de pedalar i la fem petar una estona des de la distància preventiva. Li reconec l’impacte d’estrella mediàtica assolit durant el confinament quan oficiava des de les xarxes. En un funeral, m’explica, va omplir el monestir de gom a gom –encara que virtualment i des de racons agosaradament llunyans-. La dada s’haurà de contrastar amb la confluència a l’ofici d’aquest diumenge de festa major tan excepcional.

La festa major de Sant Joan de les Abadesses s’escau al segon diumenge de setembre, pels volts de la Diada. Són moltes les contrades que ho celebren per aquestes dates que no necessàriament coincideixen amb algun sant patró amb especial predicament al poble. D’altres, com Barcelona, festegen la Mercè. El calendari pagès associat a les collites, al graner ple i a les cabanes farcides d’herba per a l’hivern decidia celebrar-ho quan el blat ja era ben lligat i al sac. Festes de tardor amb un rebost que feia goig. A redós d’una taula s’hi glorificava gastronòmicament l’abundor, l’homenatge als dies de sol i serena, a la suor i a la incertesa per si una pedregada, en un tres i no res, ho malmetia tot just abans d’arreplegar-ho.

Enguany la pedregada vírica ens ho ha aixafat tot. Només el repicament de campanes anunciant l’inici de la festa sense músics ni serenates des del campanar al monestir, i el partit de futbol amistós a porta barrada de l’Abadessenc contra el Banyoles (2-1) hauran estat els actes singulars d’aquesta trista i deslluïda edició. A les xarxes corria l’acudit de Sant Wuhan de les Abadesses il·lustrat amb la imatge del magnífic pont vell. Ben trobat, però amb un punt excessivament sarcàstic quan es van detectar cinc brots diferents amb una trentena de persones afectades. La nuvolada negra i amenaçadora s’ha esbargit amb el cribratge efectuat a més d’un terç de la població en el qual només s’han detectat cinc casos positius. Diguem que no ha pedregat, però ha desguitarrat allò previst a la festa major d’enguany, els bàsics gegants i la dansa tradicional.  

Aquests dies les autoritats i les entitats de la baronial vila abadessenca han decidit assenyadament anul·lar-ho tot. Una determinació gairebé sense precedents que se suma a la tasca altruista dels sentinelles de balconada i dels rastrejadors de la imprudència. Els arbres genealògics dels pobles les tenen aquestes dèries ja que, entre d’altres virtuts, ens tenim molt vistos i a tots ens han motiuejat.

Viurem la festa sense l’alegria compartida pel retrobament. Celebrarem sense anar a pas de convidat, encara que vestits per tastar l’ànec amb peres, aquest segon diumenge de setembre des de l’excepcionalitat i el consol -si és el cas- que estem bé i amb un pensament dedicat a aquells que ho pateixen des del confinament encomanats d’esperança perquè se n’alliberin promptament.

Tampoc ens obsedirem per si plou o fa un dia rúfol, que espatllava les audicions matinals de sardanes al Passeig i el ball de pabordes, havent dinat, a la Plaça Major. Ens estalviarem el vertigen dels cavallets i la magra exhibició amb una escopeta de fira, l’empatx de xurros o haver d’adoptar el peluix orfe de la tómbola. Qui no s’hi conforma és perquè no vol. Malgrat tot, bona festa major!

He continuat pedalant mentre la pujada cap a la carena es torna feixuga, gairebé heroica. Ha estat un matí radiant en un ascens per oblidar incerteses i excepcionalitats -com si aquest dilluns tampoc no comencés el nou curs- i que, com en un final de conte dolent, la pandèmia que ens ha escomès hagués estat únicament un somni.

Bon inici de curs!