Pluja suau quan el poble la demana.

Vagarejant per la ciutat m’ha sorprès com unes criatures jugaven a pilota en una plaça. S’havien empescat una porteria virtual, ben imaginària, i discutien si el xut havia entrat per l’esquadra o s’havia estampat al pal, una altra realitat de les que no es toquen ben difícil de delimitar. En una altra raconada un grupet maldava per grimpar a l’arbre en l’aventura intrèpida d’abastar un niu d’ocells que jo no he descobert. A la xiscladissa de l’espai s’hi ha imposat, des d’una finestra, una mare requerint una de les criatures perquè anés a comprar quelcom a la botiga de queviures a la cantonada. Us asseguro que, assegut en un banc, he tancat els ulls i m’ha arribat la cridòria animada d’aquesta escena vital que ja no existeix. De tornada a la realitat tampoc he trobat enlloc la botiga d’ultramarins i m’ha semblat que el sol era més tènue i brut que no pas en el meu record.

A pagès la infantesa era solitud esbargida encatiant un quisso fugisser, caçant cargols un dia assolellat amb una esquella penjada al coll o barallant-nos amb un ase turc que es volia escapolir dels jutipiris que ens empescàvem per distreure’ns. Un ruc, un gos perdiguer d’orelles abatudes i l’esplendidesa de la natura perfumada d’herba acabada de dallar. I el cel era d’un blau tan ofensivament net i prim que esdevenia miratge quan cap al migdia els castells de núvols de cotó fluix s’entestaven a delimitar-ne tímidament l’infinit d’aquell prodigi en la carena de la muntanya.

L’avi emboirat per un torterol de fum espès m’engegava a buscar cargols malgrat que feia un sol que esquerdava les pedres i el seny. Costava d’endevinar el posat sorneguer amagat sota de la gorra i encara més de trobar-hi l’eficàcia a penjar-se una esquella que, segons l’avi Pep, atreia els cargols, les caragolines i els llimacs. També en dies de sol i serps.

Sovint, recuperant aquells anys que no tornaran m’invento un desig, de poder tornar a veure i viure, ni que fos un sol migdia de primavera avançada, la llum i la nitidesa d’aquella infantesa emparada en aquells cels assolellats sense la boira dels caliquenyos –i les esquelles- de l’avi Pep que ho han empudegat tot. Un somni d’estius quan les bicicletes eren un luxe impracticable en aquells camins costeruts i feréstecs. 

I en la profecia dels temps, ja no hi ha tants, d’ocells ni tantes estrelles al cel. S’hauran complert aquells averanys que no presagiaven res de bo? Ja ho deia aquell, qualsevol temps passat fou millor encara que alguns s’entestin a negar que res no ha succeït. 

... ... ...

Prop de 2.000 joves es van manifestar a Barcelona contra el canvi climàtic. La protesta s’ha fet coincidint amb una vaga d’estudiants que s’havia convocat a tot el món. La mobilització forma part del moviment Fridays for Future (divendres pel futur), creat per Greta Thunberg, una adolescent sueca. Fa setmanes que, des d’aquesta entitat, alguns joves protesten cada divendres a diversos països i exigeixen mesures per frenar l’escalfament global. Un moviment estudiantil que sorgeix per exigir als líders mundials contundència davant el canvi climàtic. A Girona ja és el sisè divendres que es mobilitzen. Aquests joves exigeixen que es declari l'estat d'emergència climàtica. Els hereus d’aquest món que els deixarem en usdefruit sol·liciten que s'ampliïn les mesures i es compleixin els acords internacionals.

Rere la bonança primaveral que ens bressola a ciutat hi ha instal·lada una sequera aspra que castiga la terra. Camps eixarreïts amb els sembrats assedegats. Fa massa dies que no plou com pertocaria. A d’altres indrets del planeta les tempestes o les pedregades causen estralls seriosos. Els reptes per la sostenibilitat i la reducció de l’escalfament global –si encara hi som a temps- han de ser els paraigües que aixopluguin la humanitat sencera. Negar-ho és una baixesa política molt barroera. Van fer època les declaracions de ja fa una dècada d’un dirigent qüestionant-ne l’existència tot apel·lant a un cosí seu catedràtic. Va cloure el parlament dient que l’assumpte “no es pot convertir en el gran problema mundial”. Quelcom que en Trump ha ratificat –no així els acords internacionals- menystenint la realitat malgrat els efectes devastadors que el país que dirigeix ha sofert en diverses ocasions. 

Com demanen els Goigs de Ral dedicats a la Verge de Gràcia: “Doneu-nos pluja suau quan el poble la demana”. La meteorologia democràtica és una disciplina que està encara per verificar. Mentre, podem passejar en processó els sants del sentit comú molt lligats a la pervivència dels causants del desastre global.

La seducció vesteix de ros.

Quan la seducció es vesteix de ros i l’estat continua captivant catalans díscols, tot semblaria un malson, l’escena d’una pel·lícula protagonitzada per l’Arévalo, l’Esteso o el Pajares -a triar- dubtant a quina veïna del cinquè tirar la canya. Si preferiu, faig enrere en el temps i m’assalta el decimonónico esgarip sarsuelesc de les Coplas de Don Hilarión. 

Soy capitán,
de un barco Inglés
y en cada puerto tengo una mujer. La rubia es
fenomenal  -garanteix en Casado-.
y la morena tampoco está mal  -assegura en Rivera-. 

Si alguna vez
me he de casar,
me casaré con la que me guste más.

Una morena y una rubia,
hijas del pueblo de Madrid,
me dan el opio con tal gracia
que no las puedo resistir.

¡ja, ja, ja, ja!
se deshacen por verme contento,
esperando que llegue el momento
en que yo decida
¡ja, ja, ja, ja!
cuál de las dos
me gusta más.

… … …

Pero también algunas veces
se me ha ocurrido preguntar:
¿Si me querrán estas chiquillas
por mi dinero nada más?

Us confessaré que m’encisa la mirada desafiant, un punt fatxenda, del fitxatge d’hivern del Casado. La Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos és la novetat en el catàleg electoral català que, malgrat desprendre una languidesa enganyosa, apunta com a gran tigressa de la política. Surt a la pista una felina inquietant d’urpada freda enmig d’una gelor intrigant. 

S’acosta una temporada d’escomeses electorals apassionants en la qual assistirem a episodis nacionals dignes de ser redactats per en Benito Pérez Galdós. També a batusses que podrien passar pels miralls valleinclanescos on s’hi reflecteix el carreró que ens porta al corral on aquestes polles -la rossa i la morena- se les tindran. Fascinants escenes homologables a les curses de braus i a les munteries amb cavalls on uns nous contrincants a l’escena electoral poden exercir de jutges.

Mentre la campanya no engega, els díscols catalans, mesells en l’heretgia separatista, han portat l’entremaliadura rebel -i republicana- a la capital. L’artèria madrilenya es va llevar col·lapsada pel colesterol independentista reclamant autodeterminació i en contra del judici pel procés que, implacable, va fent via. La crònica d’alguns mitjans d’altiplà la resumeix una dita castellana, no hay peor desprecio que no hacer aprecio. La indiferència relativa, però, perd eficàcia quan es fonamenta en la sorpresa per la invasió traïdora, com el dia D a Normandia, només que amb autobusos.

La manca d’informació -ja no dic de comunicació- va propiciar que els soferts madrilenys, astorats per aquella marea estelada, se sobtessin encara més perquè l’eixam groc no contagiava d’icterícia. D’altres van poder contrastar que els catalans díscols si són dimonis, ho són escuats. 

Bon Sant Josep!

Dones.

La moguda feminista alça la veu i pren el carrer. Les dones aixequen el dit, són més visibles que mai, tenen criteri, tenen veu -i vot!- en aquesta precampanya electoral que també les ha empès a ser més conscients del seu paper a l’hora de decidir què s’hi juguen. La meitat de la població porta trenes i es declina des de la sensibilitat femenina. Dones! Són matèria delicada, que no feble, i votants de ple dret que el paternalisme patriarcal darrerament ha tornat a sacsejar barroerament.

Les feminazis diuen que “Ens estan assassinant, ens volem vives”. Es queixen de la diferència salarial o de la menor presència en llocs de comandament i de responsabilitat. Tenen clar que si “Nosaltres parim, nosaltres decidim”. Que estan cansades de la manca de referència i de reconeixement als àmbits històrics. La dona ja no és ni vol ser aquella gran senyora a l’ombra falocràtica dels genis gairebé sempre en masculí que figuren als àlbums de cromos. 

Deu ser perquè els pactes els carrega el diable o perquè els partits d’esquerres espanyols fan una oportunitat a reactivar la base de votants progressistes, els motius pels quals la dreta apuja el to davant del moviment feminista “d’extrema esquerra”. Ataquen les feministes progressistes que han “monopolitzat” la protesta. El dirigent del PP, el remasteritzat Pablo Casado, va criticar que aquestes feministes no hagin sortit, segons ell, en defensa de les parelles “agredides” dels guàrdies civils d’Altsasu, ni de la lletrada de l’administració de justícia que va declarar dimecres al judici del Procés, Montserrat del Toro. Es podria dir que ha rebaixat la categoria a anècdota molt agafada pels rulós. 

Des del cretaci s’han recuperat fòssils i estris del parament de la llar que avalen la idea que les dones han presentat denúncies per haver estat víctimes de violència de gènere obtenint immediatament avantatges econòmics i laborals. Un equip de contrastats paleontòlegs assenyala que la Península té una mala imatge immerescuda en aquesta matèria, quan la realitat és que es tracta “d'un dels indrets del continent euroasiàtic amb menys violència de gènere”, i que hi ha paritat entre homes i dones, però succeeix que “al paradís de l’equitat i l’exquisida convivència hi ha una confusió molt gran entre igualtat d'oportunitats i igualtat de resultats”. 

Regirant entre els annals més recents es constata l’existència d’una tribu majoritàriament de dones -i bruixes feministes- emparades per una llei de violència que finança l'auge que viu actualment el moviment, “pels diners de les subvencions que rep”, que li permeten “moure les masses radicals”.

Seguint el fil de l’argumentari no s’han oblidat que a l'escola pública s'està utilitzant les nenes “com a instrument contra l'home”, educant les criatures amb consignes perquè se sentin superiors. Reblen el clau confirmant que són feministes de debò. I una veu femenina -també hi havia negres simpatitzants de l’esclavitud- reclama que als que cometen feminicidis se'ls apliqui “la cadena perpètua”. Conclou definint el que ara s’anomena “violència intrafamiliar” -que no de gènere perquè també hi ha violència contra el infants, els ancians i altres espècies domèstiques- s'ha de combatre “amb més penes i més contundents, i amb més control policial, i que la gent no cobri per sortir al carrer amb una samarreta lila.

Ai les dones! Ahir milers i milers de persones es van mobilitzar al llarg del dia. Estudiants, jubilades, migrants... Dones plantant cara a vells plantejaments que, ara, alguns s’entesten a negar o a recargolar. Una protesta global per fer-se sentir i reivindicar els seus drets.