Tornarem a votar.

 

La sacsejada política, encara que previsible, després de les eleccions autonòmiques celebrades a les Espanyes ha estat de pronòstic. Les municipals a Catalunya també han sotraguejat l’ambient, però amb alguns matisos. Mapes de comunitats canviant de color, del vermell al blau amb taques preocupants de verd no ecologista precisament, sinó de floridura. La dreta extrema i la seva escissió abrupta, més nostàlgica i agra arrasen. L’eufòria de la nit electoral, després de fer caixa i recomptar els vots, és la de les grans nits on la seu del PP de Madrid trontolla literalment perquè tothom hi rebota d’alegria. Majoria absoluta amb doble carambola a la comunitat i a l’alcaldia. La nota de cert optimisme davant la clatellada a les esquerres és l’estossinada letal que ha matxucat Ciutadans, aquella formació que va néixer per repartir somriures, administrar cordialitat i aspergir convivència fraternal a Catalunya. Han estat esborrats del mapa electoral en una mena de justícia poètica si no fos perquè les seves maneres no s’han fos, perduren, només han canviat de samarreta -o de camisa-.

Faig els damnificats pels resultats mentre en segueixen l’evolució, percentatge a percentatge, saltironejant de cadena a cadena com un periquito engabiat i emprenyats com si haguessin baixat a segona divisió; no els veig resignats a suportar la prepotència o la política barroera de l’insult i de la manipulació amb què els atonyinen els entranyables contrincants. Malsons tot anticipant els discursos amb què la dreta castigarà el sanchisme i els seus companys de viatge, un escamot de terroristes, comunistes i uns separatistes. Quin calvari més llarg de suportar se’ls dibuixa a l’horitzó mentre no arribin les eleccions generals. Només calia veure la Cuca, la secretària general del PP, esmolant els ullals amb un somriure proper a l’orgasme electoral anticipant els nous temps amb els pantans plens de vots favorables. El canvi climàtic fent-se realitat a les institucions. Quin panorama! Certament, per als no partidaris d’aquesta dreta global, una penitència mentre els refreguen la derrota barroerament -que en aquesta ocasió no deuen de considerar il·legítima-.

Catalunya té un color del paper pintat socialista, que guanyen en vots. L’antiga Convergència ressuscita amb en Trias color sèpia a l’alcaldia de Barcelona. ERC també rep un correctiu tonalitat crema catalana cremada, per no fer els deures o per ventallar amb un pai-pai al govern de Madrid. El PP continua la seva marginalitat tradicional encara que respira més folgadament i els nostàlgics també comencen a estendre la floridura al formatge electoral català. Uns resultats marcats pel desencís concretat en una abstenció formidable. L’independentisme viu desencantat, orfe de lideratge -o de credibilitat-. Aquell senyor de Barcelona, en Trias -com l’anomenaven fa gairebé una dècada- s’ha imposat. Veurem sí podrà aixecar la vara d’alcalde i podrà ser el substitut de la Colau. No sé si anomenar-lo anècdota, però l’epidèmia de verdet arrasa a l’ajuntament de Ripoll amb Aliança Catalana -l’adjectiu no amaga la cosa o les intencions-.

I la Colau? A la sala la Paloma hi tenia el quarter general per inaugurar la reelecció amb un vals d’Strauss que no ha pogut ballar. En Trias li pispava la pretendent alcaldia i els resultats per la disputa del segon lloc són ajustats com les calces d’un capellà. A hores d’ara recompten paperetes, per ser ben exactes. Sembla que el subcampionat a l’alcaldia de Barcelona és cosa d’un centenar de vots. Un frec a frec amb el socialista Collboni. Tots contra la Colau i els seus gomets de coloraines enganxats a l’asfalt de la ciutat. Una alcaldessa de qui no es podrà dir que no ha fet res per Barcelona. Potser massa! S’haurà de veure com es perceben els capgiraments que ha promogut passats uns anys. Una candidata que ha aixecat passions, contradiccions i rebuig, el còctel fred que serveixen a les barres de la política.

El perfil i les preferències dels electors -abstenció inclosa- han marcat tendència. Les eleccions generals previstes havien de coincidir amb els torrons nadalencs. Una eternitat després del tomb electoral del passat 28 de maig per al president Pedro Sánchez. En un pas endavant rumiat amb el coixí, si és que va poder dormir, l’endemà mateix pel matí va convocar eleccions generals anticipades. Una decisió ben personal, que alguns membres del govern van conèixer pels mitjans, va refredar les celebracions eufòriques dels populars i les indecisions de l’esmicolada esquerra. Una campanada -o una escopetada- comprimida de les que posen en dansa tothom. Un campi qui pugui amb terminis ajustadíssims per presentar coalicions fins el 9 de juny; el tancament de les llistes electorals és 19 de juny. Com aquell que diu, demà passat!

De retruc a la nit electoral, un tot o res a una carta que ha descol·locat tothom. Aconseguirà mobilitzar l’electorat? Des que es va fer l’anunci els mitjans hi dediquen molta atenció. Molsuts analistes, tertulians enciclopèdics, profetes especialistes en urnes es multipliquen analitzant el moment i les possibilitats. Els més preuats són els vaticinadors de poble que endevinen si et faran membre honorari d’alguna mesa electoral o els mecanismes que, en supòsit de sortir triat -suplent també-, te’n poden deslliurar. La festa de la democràcia per excel·lència enguany coincidirà amb les vacances. Urnes, sorra i musclos amb sangria per a un oasi electoral convuls amb el temor per haver de creuar-lo amb destinació al desert a peu i sense camells. Els electors amb l’ai al cor i fent cua per poder votar per correu.

Bermudes i camisa hawaiana, complements per tornar a reflexionar.

 

Vinícius i Manolo "el del bombo".

 

Els camps de futbol esdevenen l’espai on esbravar passions més enllà de les pròpiament esportives. La massificació permet encobrir gestualitats i cridòria que observades i practicades individualment en la solitud del menjador de casa serien sospitoses i tant preocupants com per convocar els especialistes en medicina mental i de la conducta. El pretext i la carta blanca per a la transgressió van inclosos en el preu de l’entrada o en el carnet de soci. Quantes pulsions inconfessables no es destapen adreçades als rivals i a la justícia esportiva que personifica el sofert àrbitre vestit de dol? Crec que si no existissin els estadis les consultes als psiquiatres estarien col·lapsades pels pacients que no sabrien com canalitzar la violència verbal -o no verbal-, i l’odi visceral vers el rival sublimat en l’enemic.

Els últims esdeveniments avalen les conductes lesives, ben poc pedagògiques i exemplars que sovint es pretén fer transcendir en positiu, però, a la pràctica de l’esport. El futbol n’és, en aquestes latituds, la manifestació més representativa perquè és la que acumula més transgressions vergonyoses. En el calendari recent destaquen una invasió de camp per atonyinar l’equip contrari o els insults simiescos adreçats a un jugador negre. Deplorable. Tant com que s’hagin de classificar determinats partís d’alt risc. No fa massa temporades els camps de futbol disposaven de tanques per protegir l’arena i els gladiadors de la fúria incontrolable d’alguns espectadors.

Res de nou, ja al 1950 quan la selecció espanyola va vèncer Anglaterra al mundial  celebrat a Maracaná, el famós gol de Zarra, el president de la federació espanyola va dir que Espanya havia vençut la “pèrfida Albión”, una expressió popularitzada per Napoleó que va costar-li la destitució per la queixa de l’ambaixador britànic. La simbologia i els paral·lelismes d’arrel bèl·lica són freqüents. Cada vegada que aquell personatge amb boina percudia el bombo amb furor emocionat jo pensava que en Manolo “el del bombo” es transformava en una mena de timbaler del Bruc versió selecció espanyola. Bum! Bum! Bum!

La terminologia futbolera beu del llenguatge de la guerra. No en va l’enfrontament compta i es disputa amb atacs i contraatacs al terreny de joc amb una tàctica per assolir l’objectiu, foradar la xarxa amb una pilota ben rodona del calibre d’aquelles bombes farcides de pólvora i metralla que disparen els canons. És conegut per tothom que les pilotes no esclaten ni provoquen danys colaterals que no siguin enderrocar l’amor propi tot enfonsant la moral del derrotat amb un xut com un míssil. Batalles al camp de Mart amb una tropa privilegiada convertida en herois que a vegades tasten l’amarg fel de la desfeta o la substitució fulminant amb deshonra dels mariscals de camp, els entrenadors. No m’he oblidat d’allò que identifica més la tropa d’un bàndol de l’altre, l’uniforme, la ostentació més visible de cadascun dels exèrcits. Només cal observar els colors cridaners, les banderes, els estàndards o les medalles lluents un dia de partit quan no passejant per la ciutat on ens assalten traïdorament en guerrilla embolicats amb bufandes.

Vista l’eficàcia per incitar l’odi visceral, jo n’aprofitaria la magnifica possibilitat a partit únic en una seu neutral d’un enfrontament entre la pèrfida selecció russa -amb el grup Wagner a les grades dirigint la cridòria coral- contra una selecció ucraïnesa reforçada amb alguns jugadors aliats. Espanya hi podria enviar ja no tancs rovellats sinó en Manolo “el del bombo” -o un successor acreditat- com a element dissuasiu. Bum! Bum! Bum! D’àrbitre principal es podria designar l’imparcial Luiz Inácio Lula da Silva de l’il·lustre col·legi brasiler.

No m’imagino un figura internacional sortit de l’armari -o entrant al vestidor- els insults de què podria ser objecte només posar un peu a la gespa. Dir que tot un estadi és homòfob, racista o masclista és allargar molt l’abast del problema encara que existeixin i es manifestin als estadis. Les noies deuen tenir altres centres d’interès per aquesta mena d’energúmens. Apel·lem a l’educació, com sempre que quelcom grinyola. Ah, els cadells que pugen! L’exemplaritat dels adults no és pas per deixar-la en herència als testaments esportius, cívics o polítics. Tampoc ho és el tractament que aquest esport rep als diversos programes que s’emeten dia sí dia també. La funció dels mitjans consisteix a analitzar els resultats i a posar en antecedents la propera jornada. Van més enllà, sovint ultrapassen ratlles vermelles amb desqualificacions interessades, rabioses, parcials, grolleres, vergonyoses mentre les subratllen amb una gestualitat exagerada que vistes totes elles plegades ratllen la hilaritat baladrera.

Xops i imbuïts per aquests savis de l’audiència després ens preguntem què hem fet malament. No soc un seguidor empedreït, malgrat que acostumo a treure-hi el nas, als esdeveniments esportius que no et pots perdre, perquè l’endemà no ets ningú si no els has vist. Soc bàsicament públic sense uniforme bèl·lic d’aquells sovintejats esdeveniments considerats “el partit del segle” d’un esport que bàsicament -com queda demostrat- es juga amb els peus i es raona amb les entranyes.

 

 

Candidats que fan ploure.

 

Imagino com d’intensa ha de ser la vida política d’una persona candidata tant si és la primera vegada que hi concorre o si ja en porta unes quantes, de campanyes. Tant si es presenta a la reelecció perquè ja ha exercit o exerceix en el càrrec electe com si tot i insistir només ha aconseguir de ser el confortable cap de l’oposició. No és el mateix optar a una gran ciutat, a una ciutat o a una vila on la nòmina electoral et coneix i sap de quin peu calces. La confiança i el ròssec, com fa la dita, fastiguegen. Per això crec que als pobles vendre fum al mercat de la credibilitat és més car. I posats, no m’oblidaré dels tocats per la fortuna electoral amb la flor al cul d’una candidatura única. A aquests privilegiats semblaria que només els pugui treure la son l’absentisme.

Permetre que et pengin és de valents. No siguem malpensats, volia dir onejar en un fanal exposat a les ventades de l’opinió pública o tanmateix enganxat com un segell de correus ben llepat en qualsevol raconada poc oportuna i gens estratègica. Deuen tenir un pacte per tal que no se solapin caòticament, uns damunt dels altres, els cartells amb l’efígie somrient i ben pentinada. Que la fotografia sigui el reflex de les intencions, també quan no s’ofereix gaire cosa, el millor és exposar-se en pilotes, molta epidermis, ben natural amb arrugues només al programa. D’aquests cromos de vorera n’hi ha de més i de menys afortunats. Alguns d’aquests recursos gràfics poden ser eficaços amb més impacte negatiu que els discursos dels adversaris.

Ens hem avesat a la prosa electoral que participa d’un estil propi. Som capaços, només sentint-la, de percebre sense cap mena de dubte, que es tracta d’un míting emès en qualsevol llengua encara que no n’entenguem un borrall. La gestualitat abrandada, el to, el rebombori que no convida massa a la reflexió, el missatge planer, reiteratiu o els silencis que esquitxen el discurs permetent reposar l’exaltació i la gola. Aspectes formals que no beneficien a tothom, a alguns candidats els delata la impostura, el caràcter feble o la vergonya -aquests són molt escadussers-. Les intencions d’aquests discursos, com si la veritat s’imposés cridant, ja fa segles que es va descobrir. Quants autoritaris no van ser i són uns professionals practicant-les?

 Processos electorals cíclics, olimpíades per al poder, que comporten un xivarri i un soroll que fan difícil de triar. A la militància fidel no cal convèncer-la, però per qui s’acabaran decantant els que pertanyen al nombrós club dels que a les enquestes són definits com a indecisos. Electors vacil·lants, llepafils pusil·lànimes, ciutadans amb sentit crític o solters de la política sense compromís. A qui votaran? Aquests són l’objectiu, la gent que pot decantar els resultats, els promiscus electorals que canvien el vot d’una campanya a l’altra convençuts o per simpaties inconfessables. Els caragirats o els trànsfugues pertanyen al grup dels sospitosos cagadubtes.

Immersos en aquesta voràgine democràtica cal estar atents a les promeses, escoltar-los tot separant el gra de la palla ja que en l’aldarull podríem pensar que tots ens parlen del mateix. Perquè cada formació es considera l’única a comprometre's, a dur a bon port allò amb què ens vol seduir. Missatges inflamats que es gronxen entre el predicar i el donar blat que es van cuinant a foc lent abans del tret de sortida de la campanya, just un moment després d’inaugurar amb focs d’artifici la remodelació d’una plaça, la pacificació d’un carrer o un carril bici.

 Intento trobar -per ara no he aconseguit- algun candidat per escoltar-lo més que reconegui quelcom de positiu en un adversari, que n’admeti el mínim d’encert per petit que sigui el detall, que la corbata o el mocador de coll li escauen, per exemple. Reconèixer els encerts d’altri no existeix al manual d’estil. Tampoc hi figuren la modèstia o la capacitat per implicar l’oponent tot neutralitzant la crítica per la crítica fent-lo partícip, integrant-lo en els objectius del mandat o de la legislatura. Predomina l’actitud de als altres, ni aigua!

Malauradament amb l’inici de la campanya electoral les circumstàncies meteorològiques s’hi han posat de cul a una de les promeses amb més impacte que els candidats podien esgrimir perquè ha plogut. Poc encara per omplir embassaments, però ho ha fet. No podran, doncs, incloure o l’hauran de despenjar del programa, aquest compromís. Certament algunes de les promeses electorals, descartada la pluja, fan ploure, o més encara, fan fins i tot tronar i ploure.