Si tu vas al cel.

Havia de passar! Una dona molt gran, de 92 anys, va morir atropellada al mes d’agost passat per dos joves que circulaven amb un patinet elèctric a Esplugues de Llobregat. La notícia, que fins ahir la premsa no va esbombar, és el primer cas documentat d’accident mortal relacionat amb l’ús d’aquest tipus d’artefactes, una plaga que assota les ciutats de tot el país i que amenaça de descontrolar-se amb la campanya nadalenca. Molt de compte a posar un patinet en la nostra vida! I més precaució encara a creuar-nos amb un d’aquests vehicles que rodolen temeraris per les caòtiques voreres urbanes convertides en el primer repte matiner, una gimcana desorganitzada farcida de dificultats que posa a prova la nostra paciència i l’instint de supervivència tot esquitllant alhora la tifa d’un gos i el patinador veloç.  

Rere la luctuosa notícia del patinet homicida la vida llisca plàcidament sense sobresalts ja que res no trontolla i, si fos el cas, el gran Aznar ens ha fet una oportuníssima visita de metge per presentar el seu darrer llibre i posar-hi remei. Un vademècum farcit de receptes preventives que ens han de retornar el miracle econòmic i menar a la felicitat civil. Il·lustren les notícies referides a la reputada presència a la ciutat que no va omplir l’aforament de la Casa del Llibre. “Aznar fa figa a Barcelona”, fa el titular de la crònica. En l’orteguiana dedicatòria a l’etern problema català va dictaminar que "Penalment se'n diu rebel·lió, i políticament colpisme -si al cielo vas patinando-. O acceptem això o tenim un problema molt seriós" afegí el carismàtic líder que, ultrapassant l’Ortega, no es pot ni -“conllevar”- suportar. 

Reconfortat per l’oportuna aparició, arriscant el físic, vaig anar fins a la Plaça Sant Jaume. Tot un repte desafiant a la manera dels “encierros” navarresos els patinets amb banyes que pretenien enforquillar-me a la pujada del carrer Ferran tot estossinant-los a cop de diari recargolat. Assolit l’espai obert de la plaça amb més poder a banda i banda de Barcelona m’he sentit estalvi de les escomeses. Just refet de la persecució, m’ha assaltat sobtadament, però, l’esperit nadalenc. Ep, el pessebre! La barricada actual, una falla deslocalitzada sense ninots i fora de temporada, explicita amb més sorpresa que emoció la tradició nadalenca barcelonina. L’edició -tot potes- d’enguany, com qui destapa ostentosament una ampolla de cava, ha esbravat una vegada més, a taula parada, la intriga amb què esperàvem la fita. Es podria afirmar que el muntatge és per llogar-hi cadires. 

De tornada cap a casa he coincidit amb una riuada de gent, un seguici gremial, que caminava agrupat en eficaç estratègia per protegir-se dels atacs del patinet. Una processó sense rodes -d’espardenya- que treia a passejar la ràbia peripatètica de metges, infermeres, bombers, mestres i estudiants protestant per les polítiques d’austeritat imposades per la Unió Europea farà prop d’una dècada. Un esforç que ha recaigut a les espatlles d’aquests col·lectius de professionals que es van conjurar perquè els serveis bàsics que presten no tenallin encara més els usuaris. Unes retallades, segons l’apocalíptic Niño Becerra, que no haurien d’haver estat a Catalunya si no existís un dèficit fiscal interregional. On mandreja, doncs, la veritat oculta d’unes balances fiscals, secret d’estat, amb les quals mai no l’hem mesurat de veritat.

Hi ha qui ho té claríssim com l’aigua: “Les protestes socials desborden Torra després de sis anys de Procés”, “Diada social contra Torra”, “La Catalunya real evidencia el col·lapse de l’independentisme”. Ja mai jalem ni jalarem, fa mal aquí, fa mal allà. Airí, airó! Des d’ací, a Catalunya, hi ha qui ho té encara més clar, la Generalitat té un greu problema de finançament perquè amb un embut mai pot haver-hi hagut vi del fort al got.

Si tu vas al cel, no ho facis amb patinet!

Pompes Fúnebres l’Alegria.

Aquells poc previsors en la burocràcia de la mort, els que no cotitzen, per exemple, a Pompes Fúnebres l’Alegria per garantir-se un servei lluït i ben florit, amb carrossa de luxe, mitja dotzena de cavalls negres i una banda de música a l’estil de Nova Orleans, tenen clar que aquest assumpte també el deixaran en herència. Malgrat esdevenir els protagonistes, el nostre paper una vegada traspassats -com diuen els professionals de la cosa fúnebre- és esquifit i tirant a negre. Només podem posar-hi bona cara.

La mort no era, fins ara, un problema per qui just acaba de marxar. Al dolor, l’absència i a la tristor que ens amaren també hi havia la paperassa i un seguit de decisions i despeses que calia gestionar. El ritual de sempre es pot veure alterat si es confirmen els requeriments que la Conselleria de la Comunitat valenciana vol implantar. La mesura de més impacte que pretén imposar és que les persones que pateixen obesitat mòrbida -de calibre molt gruixut- no podran ser incinerades. Una patacada contra l’equitat amb una discriminació per als grassos que ja no podrem anar al cel per la via del foc purificador. 

La decisió produeix cert tuf a socarrim. Veurem si s’imposa malgrat la sensatesa amb què es postula. La quantitat de combustible que cal emprar en aquests casos comporta que s’ultrapassin els nivells acceptables de contaminació ocasionats. Raons ecològiques per afrontar, també, una de les causes del canvi climàtic. Garanteix i valida aquesta verda voluntat -l’última?- de la conselleria que els candidats a la incineració ho han de fer amb un aixovar mortuori que no contingui elements metàl·lics, complements de plàstic, de reïna o d’altres altament tòxics despresos durant el procés de combustió. Remata la recomanació aconsellant, preferentment, que els sudaris hagin d’estar fabricats amb materials biodegradables. Per introduir només un aspecte qüestionable em fixaré en l’exigència biodegradable dels sudaris, una vegada rostits pel foc infernal dubto que sigui rellevant. S’arrodoneix el microclima o ecosistema macabre regulant que els taüts es custodiaran tancats a pany i forrellat, refrigerats i a prova de rosegadors carronyaires i d’aus voladores malastrugues. 

Viure ràpid, morir jove i deixar un cadàver exquisit va estar la destinació fatal a ritme de rock & roll d’algunes estrelles rutilants que cavalcaven vertiginosament el risc, la fama, les drogues i l’alcohol. L’altra cara arrugada de la moneda és la dels vells rockers que no moren mai. En la voluntat legislativa de la conselleria s’hi podria detectar certa inspiració perquè els cadàvers esdevinguin encisadors. Amb un cos que es correspongui al cànon del perímetre corporal tirant a aerodinàmic, proporcionat, al punt en massa corporal i amb harmòniques mesures entre la cintura i els malucs. Difunts que en contemplar-los a la sala de vetlles ens facin exclamar -Si sembla que encara balli!

Posats a ser transcendents podríem decantar-nos per la màxima anima sana in corpore sano que ens ha d’obrir de bat a bat les portes de la immortalitat -i del crematori- en un més enllà on el preu del metre quadrat deu estar pels núvols. L’assemblea dels traspassats ha de reunir més membres que socis té el Club Super3. Una dada de sentit comú que ens fa sospitar que el cel s’està convertint en un lloc de convivència comprimida mancat de sòl aprofitable. I això entronca amb els microhabitatges per a finats o nínxols rusc -si preferiu, piràmides casolanes- que tampoc tenen resolta la capacitat volumètrica relacionada amb l’obesitat mòrbida. No tots tenim garantit un més enllà assolellat amb vistes al Camp Nou. Tampoc tothom disposarà d’un “campió” com esbombava orgullosa l’àvia benestant a qui la nissaga edificava en vida un panteó al bell mig del cementiri municipal. 

Conclourem que morir-se també serà un problema propi, ja no deixarem només la carcassa exànime en herència sinó que, si volem gaudir de tots els serveis i les comoditats d’una urbanització paradisíaca, haurem de reunir unes exigències estrictes. Un bon pretext, mentre no assolim les mides estàndard, per continuar fent la viu-viu. Perquè, com deia un savi vitalista, qui tingui pressa per esdevenir un bon aspirant que passi al davant. 

Salut!

Observadors galàctics.

A manca de centres d’interès, parlaré de com estic de feliç, de realitzat i d’optimista. La perfecció amb què rodola l’univers, la terra i el microcosmos que m’acullen em satisfà tant perquè em sento comprès i protegit. Què més puc demanar? Digueu-me excèntric, però estic convençut que les observacions d’un telescopi instal·lat a Hawaii hi tenen a veure. 

Des de les paradisíaques illes van registrar el pas pel sistema solar d'un gran asteroide que van anomenar Oumuamua. Un grup de científics va suggerir que podria ser d'origen artificial, enviat per una "civilització alienígena" molt avançada. Una teoria que ara una investigació del centre d'astrofísica Harvard-Smithsonian reforça. Els savis es plantegen la possibilitat que l’asteroide sigui el residu -no la ferralla- d'una antiga missió de reconeixement extraterrestre. Fins ara aquest aerodinàmic cos celestial no ha emès cap tipus de senyal de ràdio, però no descarten que a l'espai hi pugui haver bategant l’eco d'alguna transmissió anterior.

Digueu-me agosarat en matèria científica per sospitar que les restes d’aquest presumpte giny extraterrestre alhora que emeten missatges que haurem de descodificar quan arribin -el servei de missatgers interestel·lars deu funcionar amb el punt de retard habitual del gremi- també deu ser capaç de recollir informació. De fet, en això ha de consistir la seva missió secreta, a descobrir com ens ho muntem els terrícoles. I des de la meva desconeixença especialitzada goso afirmar que ens espien pacíficament i amb bones intencions, sinó ja ens haurien enviat la cavalleria galàctica i ja ens haurien conquerit, cruspit o aniquilat. Una presumpció que em porta a deduir que els alienígenes practicarien el veganisme. 

Aquests vegetarians amb un punt de vegans a hores d’ara ja deuen navegar per l’estratosfera fent drecera camí de tornada a la seva galàxia reconfortats i admirats per la concòrdia que han descobert al planeta blau. La perfecta globalitat humana haurà fet un pas més per convertir-se en model còsmic? Quina civilització més harmònica no hauran detectat aquí i ara mateix!

Us deia que em sento feliçment emparat perquè uns éssers superiors, almenys tecnològicament, ens espien. Una observació benèvola que potser decidirà de tutelar-nos i exercir de jutge universal des de l’objectivitat a anys llum on té la seu el llunàtic tribunal d’afers siderals. Que hauran estat testimonis d’algun sidral humà sembla raonable, al planeta blau no tot és de color de rosa on l’amor s’hi posa, però en general s’hauran endut una grata impressió de com funciona la humanitat. Que anem progressant i no descartaria que ja han destinat algun ambaixador encobert entre nosaltres exercint de notari per donar fe d’algun miracle recent, que en Trump, afectat pel nou repartiment de forces, hagi de reprimir la dinàmica de govern absolut dels darrers dos anys.

De l’excepcional testimoniatge -aliè- a les misèries mundanes hauran trobat que no hi ha res que no s’arregli amb una mà de pintura, que no hi ha grafiter que cent anys duri ni vagó de rodalies que ho suporti. Que no hi ha sentència judicial ferma ni tampoc existeix hipoteca que no s’hagi de tornar. 

En la incertesa de si els marcians vindran per establir-s’hi, vist el panorama, fa l’efecte que la trobada en la tercera fase, per ara, l’ajornen sense data fixa.