Quo vadis, Varufakis.

Quo vadis, Iannis Varufakis. És la pregunta que es feia el mediàtic ministre de finances grec sopant sol a Riga mentre la resta de ministres europeus del ram se la jugaven al set i mig en un altre hotel més cèntric. Diuen que el van veure sota del cel sense lluna –de lluna nova- copiant moltes vegades, i amb bona lletra, “Ni tan sols hem acordat estar en desacord”. Repetia i tornava a repetir els titulars d’una reunió amb el col·lega alemany.

En Varufakis té un aire de cowboy a la grega -una mica Anthony Quinn a Zorba, el grec- que s’ha enfilat a la cartellera per redimir la humiliació que el poble hel·lè pateix des que la crisi ferotge els tenalla amb una contundència gairebé inhumana. És aquell personatge vestit de negre que entra amb pas decidit, però amb precaució, i les mans properes als revòlvers mentre s’atansa a la taula on els tafurs li neguen que participi en la partida. A l’atmosfera del saló s’hi confonen el fum i la música de fira que interpreta el pianista a qui li acaben aixafant la guitarra i la partitura a cops d’ampolla entre un xàfec de bales perdudes.

-Quiet, foraster! –li etziba un dels jugadors amb cartes bones i amb un bombí que no en deixa esbrinar les intencions ni la foscor de la mirada glaçada amb què vetlla les armes i les cartes. Es veu de lluny que arribaran a les mans perquè el bocamoll d’en Iannis li havia deixat anar que “l’únic que havia sortit del thatcherisme eren vividors”. El del bombí de gairell té males puces i la pistola greixada. Aquesta ofensa no es perdona.

Continua amb cal·ligrafia de nen de col·legi de pagament -“No hem ni acordat estar en desacord”- amb el canell adolorit tot recordant aquella vetllada on la Merkel era enfilada a l’escenari envoltada de noies, plomalls i lluentons amb aires de Lili Marleen. Ho tornaria a dir, perquè no se n’ha penedit d’haver titllat la troica –tot embolicant la troca encara més- de “comitè construït sobre fonaments podrits”.

-Els té ben posats! –mormolava amb el mostatxo decorat amb escuma de cervesa artesana un paio que en realitat al guió original va deixar anar –Quins collons! –Aquest figurant era un descendent poc exemplar d’una tribu meridional que tenia cura dels carruatges i les cavallerisses, de disposar-los ordenadament i vigilar-los quan no era amorrat a un got tafanejant.

Tot pels deutes i manlleus que no es tornen. Disputes a causa d’uns tripijocs que han portat a un empenyorament impossible de mantenir. Uns perquè volen cobrar i els altres perquè no poden pagar. I ja se sap, els deutes –també els contrets al joc trampós o il·legal - són sagrats. El sheriff , el jutge i la cavalleria no s’estan de raons. En aquesta pel·lícula hi ha més personatges lletjos i dolents que no pas de bons. El vent de garbí empeny una pilota de bardisses seca i un gos udola a l’absència de la lluna.

Als fotogrames finals el sol cau aplomat sense ombres allargassades que hi aportarien molta fotogènia, a l’escena. El carrer és buit, no hi transita ningú tret del gos que udolava a la foscor. Una música de final per resoldre en podria preludiar la segona part. Cavalca sense presses. Rere els vidres empolsinats del saloon els vencedors se’l contemplen fatxendes i victoriosos.

On vas, Varufakis?

Bon Sant Jordi!

Ovelles negres.

Existia una tradició antiga entre els pastors de les comarques pirinenques orientals que consistia a oferir una ovella negra al ramat del santuari de la Mare de Déu de Núria. Aquesta verge tenia un ramat de llana fosca en propietat que pasturava pels vessants de la vall durant els estius per on avui llisquen els esquiadors audaços.

Les llanudes pilotes assetjaven la verdura primerenca disfressades de llop, una mica aneguet lleig, perquè eren d’un altre color. Ja s’ha encerregat la dita popular de mitificar-les amb les potes rosses i els ulls blaus. Extravagàncies genètiques que comportaven una baixa cotització al mercat de la llana i de la mateixa ovella, com a animal viu, que era rebutjada pel color en la renovació dels corrals i de les cabanes ovines. És per això que tenir un ramat amb massa ovelles negres era una desgràcia. Heus ací com la generositat perversa envers la Mare de Déu de Núria -no és fosca com la de Montserrat encara que el temps li ha conferit un to torrat, tocada pel sol com si hagués acabat de baixar per una pista d’esquí- va esdevenir singular perquè les ovelles blanques, a Núria, eren malvistes.

A la infantesa vaig tenir el privilegi de conèixer uns dels últims pastors de Núria, en Pep, un mosso que havia fet estada a algunes cases de pagès a la Vall de Camprodon, a Cavallera, i que era conegut amb el malnom de la Màquina de Fer Por. Esmentar-lo pel renom en desfermava la ira d’aquest Pep que tenia més mèrits reconeguts –al marge del motiu-, algun de documentat. Era el portaveu dels mossos de pagès a veure-se-les amb el desaparegut revisor dels bitllets de la Remfle, així anomenaven la companyia de ferrocarril que va decidir de tancar el ramal que comunicava amb Sant Joan de les Abadesses.

A en Pep, la Màquina de Fer Por, el gremi dels bastaixos l’havia fet responsable de tramitar el peatge fins a Barcelona perquè parlava el castellà amb fluïdesa –Uno de ir, anar y volver a tornar –demanava autoritari, fatxenda i, sobretot, plurilingüe. Un bitllet que els garantia l’anada i la tornada després de passejar per les Rambles, atipar-se d’arròs a la cassola amb musclos i mercadejar manyagues mercenàries per sentir mormolar a cau d’orella –Pepe, guapo! Una confidència que ell mateix esbombava per tal de contrarestar allò de la factoria d’espantar o de fer por amb què l’havia batejat una minyona al ball de Camprodon mentre li qüestionava quin era el motiu pel qual no volia ballar amb ell. La criada d’una torre de senyors barcelonins no va estar prou poètica o massa ocurrent per batejar-lo amb l’ominosa resposta que li etzibà.

A en Pep el reconeixement li va arribar en un full del calendari d’una caixa d’estalvis provincial que el documenta per a la posterioritat fotografiant-lo amb una barretina, una samarra de pell d’ovella, la camisa de baixar a Barcelona i el posat entre trist i sorprès per l’objectiu de la màquina de retratar que no podia obviar la capacitat per irradiar temor que traspuava el model. Amb una barba que avui l’alinearia entre la tropa dels moderns, amb el rostre colrat i solcat per arrugues profundes, com els camins que deixen les ovelles negres als prats per on pasturen, la Màquina de Fer Por continua essent un paradigma fotogènic de mossos, pastors i vaquers pintorescos. Bon cel, Pep!

L’última ovella negra -que en tinguem notícia- sacrificada per un partit a la verge custòdia de les urnes és un personatge que abans havia estat del gremi exercint de pastor dels fons mundials i de les guardioles pàtries.

Qui s’havia d’afigurar que a en Pep, de poder-ho veure, se li giraria una feinada tan formidable atalaiant per les pastures de la corrupció un ramat tan nombrós de caps verds que han malmès el prestigi polític, ens han pres el pèl i han estat corruptes. De prosperar la iniciativa i des de la presumpció, tot aprofitant la proximitat de Queralbs –un passeig encisador fins a Núria-, la Vall podria reconvertir-se en un racó idíl·lic de pensar.

I posats, tot reivindicant una màquina de fer por eficient, a en Pep el proposaria per al càrrec permanent de jutge plenipotenciari amb toga, samarra i barretina assessorat per la verge i avalat per la capacitat de llengües i el lideratge demostrats. Perquè en Pep, avesat a tenir-se-les amb la llana diversa, era molt capaç destriant ovelles!

Vicky Alícia Andorra.

El rerefons del dia, molt similar a la cantarella prenadalenca dels nens de Sant Ildefons, brolla des del Parlament de Catalunya i, en taca d’oli Ciutadella enllà, amara les ones i la paciència dels espectadors. Esperades compareixences mediàtiques per escatir els diversos afers Pujol’s que s’acaben materialitzant en una trinitat laica d’interessos per a la corrupció i el frau. Interferències guturals de claveguera sobreeixint brutícia han estat esquitxant tot el dia la seu parlamentària. Núvols baixos i espessos empudeguen l’atmosfera en va perquè no s’ha resolt res que esbargeixi l’ambient estrany que s’ha pogut percebre.

Un garbuix d’enigmes per solucionar en un aiguabarreig de llets –de procedència incerta- per a un formatge dur de passar i difícil de digerir. D’aquells productes excelsos que els entesos degusten com levitant i que als llecs ens obliguen a obrir les finestres perquè el tuf es ventili.

Avui mesuraven les seves forces, una a cada cantonada del quadrilàter, dos pesos pesants de l’amarga història d’un dinar a la carta amb micròfons al pil-pil. Finalment, sense unes tristes olives farcides pel mig, s’han retrobat –per separat- l’Alicia Sánchez -Camarga- Camacho i la Vicky Álvarez –Andorra-. Dues púgils veteranes amb sengles bosses de mà curulles de secrets que avui obrien i escampaven també damunt d’una taula, però en seu parlamentària. Sempre m’han fascinat les bosses femenines perquè tenen un punt de caos inconfessable i morbós.

Després de la compareixença en continuo dejú, del que realment volem saber. Qui, què, per què... Ha estat un exercici de manual per a fontaners experts en el vessant obscur dels desguassos i les fosses sèptiques. De notable alt fregant l’excel·lent –Quatre-cents mil euros! –continuen cantant per a bingo els nens i les nenes de Sant Ildefons. La confusió i la contradicció tenen un punt, però, on es donen la mà i coincideixen. A la cruïlla de l’enregistrament en la rotonda d’un CD confessen ambdues que la conversa ha estat manipulada.

Això m’amoïna. Resultarà que les dues hores llargues de xarrera han estat retallades i remenades. Que aixequi la mà qui no hagi escoltat les confidències de sobretaula entre les dues protagonistes! Em preocupa si no es tracta d’una estratègia comercial de segones parts amb un rètol que ens aixafa la curiositat -Continuarà!

De la conversa –confesso que l’he tafanejada i aixeco el dit!- em va sorprendre descobrir el gran misteri intrigant de què parlen les senyores quan no hi ha senyors pel mig. Ja us avanço que nosaltres els nois, a la paritat temàtica, només hi afegim l’ull de poll del Messi. Tanmateix, després de sentir l’hereu Pujol passant llista al catàleg de cotxes per cobejar, a les seves talentoses aptituds emprenedores i a l’extraordinària agenda de coneguts i saludats, entenc perquè va lliurar un exemplar del CD amb l’enregistrament al David Fernàndez. Les qualitats socials i professionals a bastament demostrades pel personatge calia complementar-les –pur màrqueting- amb aquells virtuosismes íntims que l’encimbellen com un atleta indiscutible del catre. Pura enveja, nens! 

Ara entenc perquè l’Alicia li va demanar el telèfon a la Vicky. I podria comprendre -i disculpar- que un dels diputats interlocutors s’hagués interessat pel secret o pel beuratge màgic que en propicien la fortalesa d’esperit que s’hi documenta. Em permeto una pausa i un sospir. I també una cigarreta!

Les incògnites del cas Camarga no s’han resolt, pul·lulen encara pel Saló Gris de passos perduts al Parlament. Potser sí que al Saló Rosa de l’insigne edifici hi ha una mica més de llum i hi “floreixen les estonetes d’oci relaxat”. M’entendreix que els contrincants polítics siguin humans, de carn i os, sensibles, sensuals, homes i dones que, de vegades, en despullen les diferències i s’entenen.

Continuarà! Dilluns proper ha de comparèixer en José Zaragoza, l’exsecretari d’organització dels socialistes catalans. Mentre, se l’ha vist per la Ciutadella fent cames i suant -equipat esportivament amb un xandall blau amb ratlles blanques-. L’empaitava un periodista que treia el fetge per la boca intentant esbrinar si preparava la cursa de El Corte Inglés o era cosa de l’amor propi, per estar a l’alçada i donar la talla. Un misteri més a resoldre!