Estornells electrònics.

Tenia pendent un tancament del juliol amb el guirigall polític d’actualitat ben esvalotat arreu. La poètica imatge des d’un pal d’un galliner s’hi adiu per perspectiva encara que sigui una vista d’ocell gallinàcia, de vol restringit i d’aterratge arriscat. Quina poca traça tenen alguns ocellots arrenglerats -a jóc- en un parlament per a aus de corral. Aviram gens pintoresc!

Renuncio a insistir en el moment predictible d’actualitat i em centraré en uns éssers automàtics de vol enlairat més elegant. Em decanto per la ciència-ficció que es comença a concretar a Barcelona amb voluntat d’esdevenir pionera al món occidental europeu. Un grup d’emprenedors ha creat el primer centre d’innovació de drons que s’instal·larà a l’antic Canòdrom de Sant Andreu. Del llebrer a la gavina mecànica.

Ja hem saturat la Barcelona per terra, mar i ara toca per l’aire. És un acte heroic caminar i conviure –sobreviure- a la invasió alienígena disfressada de turistes mentre et rampinyen digitalment l’esperit. Passem a formar part d’una involuntària galeria anònima de retrats globals amb finalitat dubtosa. Em pregunto què en fan del nostre tipisme torero quan tornen als planetes d’origen. ¿Ens retallen i ens eliminen del paper d’extres inserits al paisatge modernista o –no ho descarteu- ens clonen? El temps ho dirà! 

En la invasió per terra la Rambla protagonitza el desguàs de l’allau de naus aquàtiques que atraquen literalment en l’artèria més col·lapsada pel colesterol de les paelles no biodegradables i de les sangries pantagruèliques. Gairebé som al moment del no va més al gran casino turístic barcelonès mentre la banca i els estris que rodolen temeràriament per les voreres tornen a guanyar la partida! Inversemblants i futuristes artefactes, alguns importats directament d’altres civilitzacions de la Via Làctia, posen a prova la paciència i la integritat física dels prehistòrics vianants barcelonins. Us estalvio el catàleg de ginys excepcionals que tenen per medi natural l’asfalt amb predilecció per les voravies. 

Em fixaré en els nous prodigis de la tecnologia que desafien la gravetat i no dissimulen el bressol alienígena, els drons; l’eixam del futur immediat que haurem d’esquivar a cops de paraigües des dels terrats a la nit de la revetlla de Sant Joan. Una verdadera plaga tan ben adaptada als parcs com la de les nouvingudes cotorres tropicals o la dels senglars urbanites. Ha d’arribar un dia que no es veurà el sol tot i que la calitja produïda per la contaminació l’haguem superada i vençuda. Un dia que s’haurà de regular el vol d’aquests estols de gavines mecàniques perquè comprometran la producció fotovoltaica. Electrònics estornells del futur desafiant els espantaocells del sentit comú perquè la invasió podria esdevenir sosteniblement desmesurada. Ja m’agradaria errar la predicció. 

Una màquina bèl·lica no tripulada –per ara- grimpa a l’àmbit casolà, social, logístic i qualsevol altre que ens puguem imaginar. Allò que dèiem, terra, mar i aire conquerides totes per les forces desarmades de la tecnologia. Assistirem també a una victòria aèria civil. No ho critico, només ho constato. Ja m’estarà bé que un dron, a les nits caniculars, es gronxi en la ingravidesa compacta mentre em bufa l’orella, em recita floretes i m’acarona incansable. 

Encara prefereixo percebre l’alenar rítmic compassat en la calidesa humana malgrat la calor. Bones vacances! Sigueu feliços!

Que estava de parranda.

I no estava mort, que estava de parranda. El gran Peret va adaptar el mort viu, una composició colombiana de mitjans de la dècada dels seixanta basada en fets reals que el gitano mataroní, passant-la pel ventilador de la rumba catalana, convertí en una de les peces més exitoses del gènere malgrat la truculència vital d’una trama que esdevé optimista si no fos perquè la mestressa del ressuscitat es nega a dormir amb un mort. El paio no estava mort, ofegava les penes en licor de canya fins perdre-hi el coneixement. Però era ben viu! 

Transcric un rumbós retall de premsa que impacta: “En plena tempesta pels reintegraments reiterats de la guardiola de les pensions, un informe del Tribunal de Comptes que apunta a deficiències en el control de pensionistes morts ha posat la Seguretat Social de nou en l’ull de l’huracà. El Tribunal de Comptes ha alertat de l’existència de fugues en els controls de pensionistes finats després de detectar que 29.321 persones mortes segons l’INE seguien 'cobrant' la seva pensió el 2014”. D’això en podríem deduir l’existència d’un exèrcit de morts molt o massa “vius”. Quanta vídua desconsolada de fet s’haurà abstingut d’anar al catre amb pensionistes que eren de parranda –o de botellón- per les praderies celestials?  

Reflexionant-hi vull trencar dues llances contra la llegenda urbana segons la qual els xinesos no es moren, desapareixen en una mena de reciclatge –vull pensar que només transcendental- inspirat en el budisme o el taoisme. Mentre, a la riba mediterrània i assolellada de les nostres contrades som més partidaris de practicar el confucianisme encenent una espelma dedicada a les ànimes càndides de la Tresoreria General de la Seguretat Social per mantenir la memòria quantificable com a via cap a la immortalitat comptable. Una mena de pensió vitalícia infinitament reencarnada que s’inspira en les doctrines del savi oriental Fu-Manxú. 

Esperem que després dels dies –o dels anys- d’haver desaparegut i d’haver exhumat els cadàvers de les bases de dades es faci una gran vetlla, els resem una novena, no els perdonem els deutes –sí els pecats- i enterrem definitivament amb molta pena aquests morts tan “vius”.

Safari de Pokémons.

El panorama polític viu un estiu convuls. El periodisme té temes i centres d’interès diversos. No els calen, als professionals de la informació, recórrer a les notícies suades. Hi ha prou afers exigint múscul i un punt de predicció que dóna molt de joc als tertulians habituals. Barcelona, Catalunya, Espanya, Europa i el món sencer fa l’efecte que enguany s’entestin a trastocar l’optimisme tropical i l’esclat epidèrmic que es comportaria de natural el calendari durant aquestes dates. Visca, doncs, la pell bruna i l’exuberant sensualisme molsut ni que sigui de pensament! Us proposo de posar-hi el dringar d’uns glaçons i la dolçor d’un combinat inèdit. Sacsegem l’esclat vital i deixem-nos endur pel comiat del sol al capvespre ni que sigui sota d'una palmera de plàstic en un safari de Pokémons.  

La imatge del dia és Theresa May accedint al 10 de Downing Street i en David Cameron practicant el Brexit com a primer ministre del Regne Unit. El pallard de casa bona marxa amb una exhibició d’humor anglès per no plorar. Tot molt britànicament civilitzat, com la reverència hiperbòlica d’una redimida Margaret Thatcher que ja ha fet evacuar les andròmines personals del Cameron -criatures incloses- i hauria ordenat sulfatar específicament l’escamot malastruc de Pokémons plebiscitaris. La subtilesa femenina torna a accedir al poder en un punt de la història anglesa delicadíssim. En la mudança només han amnistiat el gat. 

Barcelona no és Londres tot i que la gestió la lideri la finor femenina sense boira però amb calitja. Londres té el Tàmesi, una pròtesi marinera o un braç de mar atlàntic, i la Colau un port emboirat pel top manta. La imatge del comerç il·legal i descapotable ultrapassa la solidaritat, la paciència dels botiguers i el sentit comú convertint-se en una font de controvèrsia i confrontació. De la campanya candorosa del consum responsable al partit de ping-pong entre administracions passant-se la pilota em decanto per l’acudit resolutiu que ha de solucionar l’atzucac, el que proposa la CUP. Consisteix a donar-los una canya de pescar -no un peix- fomentant la pesca de l’arengada amb la col·laboració i el mestratge expert de la Confraria de Pescadors. Per ara el col·lectiu del top manta practica tirant la canya tant a turistes com als barcelonins irresponsablement consumistes a l’ombra protectora d’en Colom. Una notícia d’última hora confirmaria que un senegalès hauria capturat un Pikachu a la dàrsena de l’esperança cantonada amb precarietat.

Aquests dies ens havia de visitar un gran pescador en l’art del palangre global, l’Obama. D’haver-se aturat –només va fer-hi benzina- hauria estat un gran cop de mà per resoldre el top manta polític que viu el país. Afers d’agenda en relació als policies assassinats a Dallas i als enfrontaments racials que es viuen a l’altra riba de l’Atlàntic li ho van impedir; una estada com cal amb temps, amb àpats, amb visites mig folklòriques mig turístiques. El viatge del president americà va estar descafeïnat, apressat i poc pintoresc. Just per retratar-s’hi, un gran què. Qui pot presumir d’una fotografia amb l’emperador del món? Doncs en Mariano Rajoy, en Pedro Sánchez, l’Albert Rivera i en Pablo Iglesias. Tots ja l’han fet emmarcar i la tenen exposada amb una espelma encesa a l’altar personal en la capella de l’orgull. 

El més perjudicat pel mercat de segones oportunitats electorals continua essent en Mariano. No hi ha manera d’aconseguir el suport suficient o el silenci còmplice que li permeti la investidura. Continuen les trobades, els gestos, els discursos mentre creix la mala herba de la desafecció política –un virus que s’ha convertit en epidèmia al Regne Unit, per exemple-. Que l’Obama visiti un president en funcions és un gest molt important i valuós. No va poder ser un esdeveniment més majestuós ni la pel·lícula va donar per a una trama amb més argument. En Mariano i el PP eren conscients de la transcendència del moment. L’autoritat política i el pes específic del dirigent van esdevenir una escala tècnica de l’Air Force One amb una breu visita de metge de capçalera que va trastocar-ho tot. I el top manta polític espanyol per resoldre! 

La visita d’aquest Mr. Marshall del XXI la protagonitza un pernil equilibrista entre l’agraïment i la revenja. Per edat en Mariano sap com d’efectiu era dur una llonganissa o un xoriço sota del braç –ja no dic un pernil!- per comprar voluntats, per greixar gestions administratives diverses i per obtenir carnets de conduir tractor. Una llonganissa obria portes, tancava ulls i obrava miracles –ja no dic un pernil!-. Els analistes polítics ortodoxos ho troben un gest simpàtic, d’agraïment i, alhora, d’habilitat comercial envers el lobby dels criadors de porcs. La premsa fosca, la que només escampa Pokémons hostils, parla del despropòsit de regalar un producte que està absolutament prohibit d’entrar als Estats Units. On és, doncs, el pernil d’en Mariano? A la panxa del bou que no hi neva ni hi plou! 

En aquest batibull polític nacional i internacional a Catalunya una aplicació per a mòbils fa furor, Procés Go! Es tracta d’una APK lliure que es pot descarregar amb una virtut molt peculiar, ens aixeca del sofà i ens empenta a la caça i captura de recompenses virtuals. Uns éssers eteris esmunyedissos que tant treuen les orelles al calaix dels mitjons per aparellar com es deixen veure navegant en un mar d’escudella espessa rumb a Ítaca. En l’aventura cinegètica Convergència –el pal de paller- es refunda. Calen cares noves i un nou partit, el neonat Partit Demòcrata Català (PDC) pretenent desempallegar-se difícilment de l’ombra convergent que cau aplomada i fantasmal des que en Pujol esdevingué aquell, un sense nom al catàleg dels corruptes, a qui després de llevar-li la custòdia ara també se li vol enretirar la pàtria potestat. Sort i encert! 

Personalment els toreros els prefereixo vius i retratats a les portades roses del setí. L’atavisme endèmic a la pell del brau ha tornat a treure les banyes –una mitja lluna de mort al front d’un toro- a les cinc en punt hora lorquiana. 

Sóc a temps d’endur-me el paraigües. Els meteoròlegs dibuixen un mapa de fortes tempestes de Pokémons amb molts de Pikachus i força aparell elèctric. Tamborinades d’estiu!