Messi, Manolete i una palmera.

De quan el món s’esfondra i una palmera es torna símbol dels temps que corren. Protegits, emmascarats i amb les mans ben desinfectades just en l’instant fatídic en el qual un arbre cansat d’oferir ombra tropical -fora de context- decideix col·lapsar esclafant una persona desprevinguda, aliena a les conseqüències d’asseure’s just en el banc letal a l’empara d’una palmera assassina, com ha esdevingut al Parc de la Ciutadella. Per reflexionar-hi enmig dels perills immediats que ens assetgen i que superen el poder mortífer de les palmeres homicides.

Ja fa dies que al gaudi de les vacances s’hi sobreposa un tel que intimida, com una ombra de palmera poc fiable, perquè aquelles tenen els dies comptats en un sant tornem-hi carregat d’incertesa. Principalment pel retorn als centres escolars en una conjunció delicada entre allò estrictament sanitari afegit al paper tradicional que la societat atorga a les institucions educatives, la formació integral dels alumnes que, ara, ultrapassa només l’estricte concepte d’aprendre. Començar amb la màxima seguretat que la circumstància es comporta -condicionada pels recursos i els espais- comptant amb la coresponsabilitat i confiança de les famílies és un repte absolutament nou que posa a prova la tasca dels professionals que treballaran a primera línia, a les escoles amb un reguitzell de prevencions alienes al que coneixíem com els inicis de curs normals. Bon curs, doncs, amb el reconeixement a aquells que a les aules hi esmerçaran professionalitat i, sobretot, pacient tenacitat en aquesta adversitat que els desafia.

Ara m’adono que pedalo per la senda errònia ja que hauria d’haver començat la crònica i obert l’edició amb l’afer Messi. Què hi ha més important, ara mateix, que la determinació del rei de les pilotes d’or d’abandonar Can Barça. A diferència de la fugida de l’altre monarca daurat aquest ha alertat deixant uns dies de coll tot revelant la destinació preferida mentre no arriba el desenllaç. Tinc escrit en alguna pàgina que, al futbol, s’hi juga amb els peus, una reflexió que m’ha valgut més d’una reprimenda d’aquells que hi entenen i estan al cas. Valideu, per això, amb bona voluntat les anàlisis futbolístiques vessades amb atreviment i més ignorància encara en la matèria.

La cosa de la pilota no passa pel millor moment amb l’Espanyol a segona divisió, el Girona privat un cop més de l’ascens a primera i la derrota ignominiosa del Barcelona a la Champions. Un curs futbolístic, el català, per oblidar. Aquesta competició esportiva ha volgut estar també a l’alçada d’aquest 2020 que voldríem esborrar en massa àmbits. Tot plegat amanit amb que si el Barça és més que un club, en Messi ha estat més que un jugador. Volen baixos el punyals afuats de la revenja, els despropòsits i les dinàmiques enverinades mentre un dels millors jugadors de la història barcelonina decideix fer maletes tot cercant una gespa més propícia on pasturar-hi trofeus conjurant la sequera de copes i els forats negres al Camp Nou ara que comença l’ocàs dels semidéus. Mantenir l’excel·lència és la fita més feixuga de totes, més titànica encara que millorar perquè assolida la glòria quan sembla que res es pot superar, només pot esdevenir que la tendència decaigui, com si la gravetat implacable en la gestió de les temporades hagués anant trastocant la pilota en una pedra massissa.

L’impacte de la notícia ha provocat una maregassa d’ones concèntriques d’abast mediàtic sideral. Qui es resisteix a no cercar-hi els motius, els culpables, les conseqüències i el joc brut que ho podrien embolicar. Analistes de l’ull de poll sensible, experts en blaus i contusions diverses viuen explorant els indicis més inversemblants mentre una part de la societat viu aliena a l’ull de poll del Messi i de les maniobres del Bartomeu i dels seus sequaços regatejant el davanter i el soci –que no se l’hauria de poder enganyar, com predicava el president Núñez-.

Els partits polítics i els clubs de futbol comparteixen unes similituds extraordinàries. Militar com a soci en un club o estar afiliat a un partit requereixen d’una fidelitat i d’un compromís proper al dogma amb himnes, banderes i samarretes que visualitzen, exposats a l’aparador d’una tanca electoral o en una bufanda, els sentiments que il·luminen la manera d’entendre, fins i tot, l’existència. El recolzament que la grupalitat confereix carrega de complicitats i de rituals tant un míting com un derbi. A causa de la immediatesa propiciada per l’estadi podem escridassar o maleir en directe, però, els protagonistes, la directiva o els jutges plenipotenciaris de l’alt tribunal dels àrbitres assistits per la raó -o no- i pel VAR. Conèixer el pes de les afeccions esportives contrastades amb els cridats a les urnes i l’opció exercida seria un exercici sociològic prou interessant. Tanmateix ens podríem fixar en els intercanvis freqüents de samarretes.

L’esport nacional per excel·lència té un punt de confrontació bèl·lica entre enemics -rivals- esportius que propicia l’acarament i la patacada entre futbolistes i, sovint, contra l’entrenador o la directiva. No sempre el joc net per part de tots els estaments implicats té prou predicament quan només s’hi val a guanyar -vèncer- o derrotar l’adversari. Un altre punt en comú amb els processos electorals aliens –o paral·lels- a l’univers de la pilota.

Acabo amb l’arrodoniment del rectangle -un camp de mart amb gespa- contrastant l’esport practicat fonamentalment amb els peus amb el que s’ha qualificat de festa nacional, els toros, l’antecedent molt majoritari, també a terres catalanes, abans que el futbol s’imposés. La tauromàquia recorda que en Manolete -el Messi de la capa i l’estoc- va estar atropellat mortalment -no per una palmera ni per l’apoderat- sinó per un miura del calibre d’un transatlàntic amb banyes a finals d’agost just fa setanta-tres anys. En aquesta quadratura del cercle el ritual adquiria una transcendència més que dogmàtica, mística i devota. El vestit dels toreros i els ornaments dels sacerdots. La processó que iniciava les curses de braus. O el sagrament de la mort, un sacrifici precedit pel vessament previ de la sang parlen de quan els homes pretenen transcendir no de falta directa sinó tallant-li les orelles i la cua a un magnífic toro brau abatut al terra sorrenc i aspre d’un cercle atàvic. També els sociòlegs podrien estudiar les preferències taurines respecte de l’electorat.

El Messi dels toreros, en Manolete, s’allotjava, quan actuava a Barcelona, a l’Hotel España, propietat de la família Gaspart, un descendent de la nissaga va estar president del Futbol Club Barcelona.

 Bon curs, que tinguem sort! -com demanaven els toreros brindant amb el brau enfollit galopant pel cercle solar.

Recuperant els formatges de cabra artesans.

Visitar Barcelona aquests dies és tornar a la ciutat preolímpica, un viatge al passat quan l’agost era buidor gairebé generalitzada i un gaudi per als que la passejaven a l’ample, quasi en solitud menyspreant els primmirats semàfors de cantonada. Només quatre damnificats, alguns abillats d’agost canicular amb la bossa de la feina a joc amb la cara de circumstàncies, sense poder fugir de la xafogor i de l’asfalt rescalfat. Una Barcelona, podem dir, mai vista. Una ciutat decorat empolainada de pobra per a una pel·lícula de catàstrofes en general i postpandèmica en particular. Quina pena!

Avesats a les vistoses rierades humanes que hi desguassaven, a l’activitat frenètica també a l’agost des que és destinació predilecta del turisme ecumènic, assistir a l’alentiment que pateix aquest estiu és corprenedor. Veure el perllongament del passeig de Lluís Companys parc enllà de la Ciutadella literalment sense cap persona, o els carrers de renom -aquells que ens sonen als de poble- sense gairebé vianants sobta. La postal atípica d’aquest estiu és catastròfica. ¿La represa al setembre serà amb tantes portes d’establiments i comerços barrades? Esperem que no.

Sobreviuen els estancs –en precari si prohibeixen fumar al carrer i a les terrasses a causa dels contagis per bafarada pudenta-, els bars sense el reguitzell variat de tapes exposades a la barra, els comerços de queviures familiars, alguna botiga de souvenirs estratègicament ben ubicada sense clients. Qui compra un caganer nadalenc fora de temporada si no és un estranger encantat. Els hotels que romanen oberts ho fan també desvagats amb algun turista solitari que es mereixeria una Creu de Sant Jordi a l’audàcia. Les fleques que no fan vacances -aquestes també-. La casa dels tatuatges continua proposant els serveis habituals amb un, “Covid em mata”, com l’oferta d’estiu a tot color en cal·ligrafia gòtica que causa furor en les epidermis apergaminades amb missatge.

 La ciutat fa petar una becaina estiregassada a les voreres de la Rambla a l’ombra d’un barret mexicà. El cuiner es contempla el panorama a la terrassa del restaurant del barri mentre n’embolica un de paper. Només un parell de taules amb comensals observats per l’artista dels fogons. Amanida russa o gaspatxo i pit de pollastre arrebossat amb patates rosses a daus, un format polivalent per si algú les demana en versió braves. No hi ha fruita del dia, un article de durada breu que no es pot permetre la indecisió a l’hora de les postres. Gelats, pastissos industrials i llepolies de cambra refrigeradora que no caduquen amb la predisposició natural amb què ho fan els préssecs de temporada.

Enguany ha estat una diàspora estacional sense recanvi. Poques cares conegudes, algun veí que et planifica les vacances cantant les excel·lències del turisme de quilòmetre zero o de proximitat. No trigarem a tornar a veure aquells adhesius a les llunes dels vehicles que proclamaven els mèrits de Sant Miquel del Fai, “Mil anys d’història, una meravella de Catalunya” mentre s’arrengleren simètrics en una mena de veïnatge solidari amb els del Ripollès, terra de comtes i de xais ecològics en bona forma perquè conreen la pastura atlètica pels vessants costeruts de la comarca.

Vaticino un setembre d’àlbums també de proximitat i de baix exotisme que no siguin les selfies amb una vaca remugant o una cabra xafardera. Instantànies que ja haurem enviat a les amistats o publicat a les xarxes socials amb els esquitxos llunyans de les rieres prohibides al bany, panoràmiques amb restriccions pels allaus de passavolants també de proximitat que recuperen les arrels i els camins sense asfaltar d’infantesa. Reportatges avorrits que contrasten amb l’alegria del retrobament i les fartaneres amb la família anticipant la celebració de les festes nadalenques per un si de cas i perquè ara encara hi som tots. Entre la tempesta i les tronades, els esclats festius del cava fresc remullant la casolana coca apastissada amb móres agredolces que haurem arreplegat a les margeres de camí a casa.

Barcelona, la damnificada, que també assisteix a la deserció d’aquells que ja han decidit, si la fibra òptica s’ho comporta, de marxar-ne per recuperar la platxèria rural i els formatges de cabra artesans. Pedalar per les rutes verdes del ferro i del carbó a Sant Joan de les Abadesses és un privilegi, un miratge de verdura enmig d’un concert harmònic d’ocells, d’esquelles i de natura en la remor somorta de l’agua.

Un agost amb asterisc.

Som a l’agost de vacances en una societat que tradicionalment acostumava a paralitzar la vida durant aquest període. Baixava la pressió arterial dels batecs laborals perquè havíem penjat el cartell de “tancat”. Enguany l’agost és un mes rar, amb asterisc. Venim tot just de despenjar el rètol de “confinats” mentre l’aturada en sec de l’activitat per la repugnància social ha estat demolidora.

La por al contagi l’hem integrat en la quotidianitat perquè ja no podíem viure més en la reclusió primmirada de quan desinfectàvem fins i tot les sospites. Hem flitat els fantasmes i les seves petjades, els embolcalls epidèrmics i, alguns, les idees profundes. Ens ha costat desempallegar-nos de la por extrema dels primers mesos per avesar-nos, empesos per la necessitat, a no asfixiar encara més l’economia i els sectors que acostumaven a fer el calaix a l’agost. Entre la salut i la feina hi ha també la necessitat imperiosa d’esbravar el pes dels mesos d’empresonament creguts que la nova normalitat era bessona de l’anterior, però no s’assemblen pas i ningú ja no les confon. Les podem identificat clarament a Instagram perquè una surt amb mascareta.

Fem la viu-viu amb certa desil·lusió que ens fa veure que som perfectament contagiables. Això sí, amb menys temor i amb un punt més de gosadia. Com si els contagis fossin provocats. Uns empiocats temeraris que paguem pels pecats comesos amb els genolls pelats. La ira de la divina pandèmia assotant aquells que porten una vida nocturna sospitosa i tumultuària aliens a tota protecció i profilaxi empantanegats en orgies carregades de promiscus intercanvis que menen al pecat de la carn per la concupiscència desenfrenada després de tanta constricció. Quelcom que els profetes de la contenció ja ens n’alertaven. Quin cos de bombers és capaç d’apagar les excitades brases nocturnes d’aquesta tendra barbacoa estival amb galledes d’aigua càlida de mar?

Aquest agost –el de l’asterisc- hereta dels d’abans, quan la nova normalitat no era un article acabat d’idear, l’aturada generalitzada que ho paralitzava gairebé tot. Enguany més. La buidor, les persianes abaixades dels comerços amb la incertesa del tancament, la impossibilitat de fer allò que solíem de vacances ens obre els ulls a la nova realitat que el moment es comporta amortint una mica la queixalada ferotge perquè –com dèiem- estem de vacances. Com si a l’agost s’esvaïssin les misèries i les necessitats perquè també gaudeixen del presumpte lleure a la costa. Veurem quin vi novell en surt al setembre després de la collita i amb quin grau d’aspror.

L’asterisc agosteja amb un localisme renovat. De les cues als controls dels aeroports internacionals amb destinació exòtica just fa un any a les concentracions vilatanes. Hem redescobert aquells espais d’infantesa que deixàvem estar per massa propers o perquè no calia enfilar-se a un avió per acostar-s’hi. Les raconades idíl·liques a les ribes dels rius i les gorgues naturals amb capgrossos. Les dreceres costerudes cap a la carena amb bicicleta que sempre han estat ginys d’estiu amb pedals. Hem gaudit d’audicions literals de sardanes al passeig sense ballar-les. Hem escoltat una vegada més El meu avi i hem sacsejat el mocador acomiadant La Bella Lola amb rigorosa disciplina sense rom cremat i amb la plaça sembrada de cadires que ostenta -per les circumstàncies- cert aire de cementiri memorial amb les infinites creus blanques ben simètricament arrenglerades.

Un estiu de nostàlgia equitativa entre allò que acostumàvem i el que havíem oblidat. Les tertúlies amb els veïns. El plaer d’anar a buscar aigua a una font redescoberta. El comerç de proximitat amb el pa cruixent de fleca acabat de pastar. Complicitats cordials de poble mentre la lluna creix com en un pessebre d’estiu reconvertint-nos en pastorets amb bermudes sense ofrena per encalmar els déus de la pesta que no sigui l’excedent d’enciam de l’hort.

Aquest agost serà, efectivament, el de l’asterisc i la lletra menuda que s’amaga a peu de pàgina amb tipografia diminuta. Avui el rei emèrit en Joan Carles I marxa d'Espanya abandonant la cort. Una "meditada decisió" de traslladar-se a viure fora d'Espanya davant la repercussió pública de "certs esdeveniments passats" de la seva vida privada. Un dia històric, aquest sí! Com es pot interpretar que aquell qui ha estat el cap de l’estat durant gairebé quaranta anys hagi de tocar el dos a causa dels esdeveniments particulars. Massa eufemismes per intentar salvar la monarquia. Una exquisidesa en el tractament de la notícia que ratlla el tabú, ara sí, coronat amb merda d’oca en un país devastat.

Serà interessant establir paral·lelismes legals entre els diferents tractaments judicials en actiu respecte d’aquest monarca que fuig del seu estimat país cap a un exili daurat, com aquells dictadors internacionals de fa dècades a qui la revolta feia caure de l’escambell i que el règim acollia i protegia. Aquesta evasió bascula entre el “marxo” i el “no, que et fan fora”. Veurem quina s’acaba imposant en un país que, a hores d’ara, sembla més impactat per si la Sofía tocarà el dos amb ell o en demanarà definitivament també la independència conjugal. El rei marxa, doncs, visqui el rei!

En la tempesta perfecta del moment em fan patir molt els especialistes -corifeus- de tota mena que els diversos mitjans convoquen per il·luminar l’atzucac. Quin tràngol per no expressar sense embuts allò que molts tenim al cap. Quin recargolament del discurs i quanta vaselina reial requereixen aquestes compareixences per no dir res o per minimitzar aquest desastre tan monumental. Quanta vergonya!

Mentre no arriba setembre per brindar amb vi amarg, gaudim i siguem conscients que cada dia acostuma a sortir el sol.

Bones vacances!