Coses del canvi climàtic.

Repasso els diaris d’ahir i el panorama polític que viu el país. Quin desastre de canvi climàtic! A Barcelona fa 88 dies que no hi plou o que cauen escadusserament quatre gotes testimonials que no arriben a l’anècdota d’un litre diari. Curiosament a Madrid hi plou, però s’ha trencat aquella predicció que acostumava a encertar-la d’abans dels satèl·lits meteorològics segons la qual es replicaven amb un breu interval de temps els fenòmens de Madrid al Ripollès de la meva infantesa –Plou o neva a Madrid, ja ho farà ací! –repetien els pagesos, aquells savis i experts homes del temps locals de l’època. Ara ja fa dies que plou a Madrid i no ens arriba una trista amollegada. Ja ens ho pronosticava en Raimon fa unes dècades “al meu país la pluja no sap ploure”. 

Quina catàstrofe d’hivern! Els ametllers florint al gener o els randells, els mosquits d’estiu, zumzejant amb el nord i l’oportunitat estacional perdudes. Fa pena veure els pins menjats pels cucs oportunistes de la processionària o l’olivera assedegada. El canvi climàtic! La magnitud del desastre té nom, l’Antropocè. Hem catalogat la desgràcia en l’escala geològica de la Terra marcada pels canvis ambientals accelerats provocats per l’impacte de la població humana i per l’augment del consum. Tenim l’etiqueta i en celebrem la festa del bateig sense aturador amb gran disbauxa perquè d’ací a uns quants milions d’anys –o no tants milions- quan els humans ens haguem suïcidat, a l’hora de la ressaca consumista, així que ens haguem fos de la faç de la Terra, haurem deixat la petjada. Un llegat sense hereters de ferralla, brossa, alumini, plàstic, de residus nuclears, de ciment i quitrà, o de cendres contaminades... que esdevindran el registre estratigràfic del nostre pas pel planeta. Concloent: tota la merda sedimentada! 

Abandono la crònica apocalíptica fonamentalment perquè és dissabte, cap de setmana i s’apropa el Carnestoltes –també la Pasqua!-. Visca l’optimisme abans que la penitència! Visca –per què no?- el canvi climàtic i l’Antropocè, el nou període geològic que hauria començat a mitjans del segle XX –segons la revista Science- coincidint amb l’era nuclear, l’augment de la població, la industrialització i l’ús de l’energia i dels minerals. Del capítol anterior, l’Holocè, a aquest nou episodi hauria transcorregut la ridiculesa temporal –dia amunt, dia avall- d’onze mil set-cents anys. Com vola el temps!

Coses del canvi climàtic o de l’Antropocé que el nom sí fa la cosa i alleuja els símptomes d’aquesta grip no estacional que ens afecta en la majoria d’àmbits. A la dècada dels cinquanta del segle passat en aquest país manava un general superlatiu que era capaç de replicar les tempestes des del Pardo al Ripollès –a la ratlla amb França-. Espanya era aliena -a mitjans del segle XX-, doncs, de la nova era que anuncien els de Science. Jo proposaria agosaradament, per acotar-ho, ressituar-ne l’inici peninsular a la dècada dels vuitanta a l’era geològica –més casolana- de la Transició, just on s’inicia el canvi político-climàtic a la Península Ibèrica. 

Ha plogut molt –o gens- en aquesta terra on la pluja no sap ploure i on l’Antropocé també ha causat estralls. Coses del canvi climàtic que regiren la floració i esveren els mosquits perquè el Corte Inglés ha decretat -just l’endemà de la diada de Reis- que ja és primavera a Plaça Catalunya. 

I així com la humanitat deixarà petjada, aquesta nostrada Transició escarnint la nova era, perquè no pot ser d’una altra manera, deixarà també el seu pòsit dipositat en un jaç d’estrats geològics per als estudiosos de les prestigioses revistes científiques de demà o dema passat. Caldran exèrcits de geòlegs uniformats d’arqueòlegs de civilitzacions perdudes per treure les tones de sediments de corrupció política i econòmica a què ha arribat a causa del canvi climàtic aquell projecte sense memòria, però il·lusionant, democràtic i renovador. Resumint: massa merda formant estrats sobre la superfície peninsular.

El Sr. Chen i Sant Pancràs.

Preneu nota. Recordeu, és diu Chen Yansheng. És el nou home fort del RCD Espanyol, l’amo. Com el seu nom i aspecte indiquen és un xinès amb molts de diners. Un magnat, un empresari o un home de negocis que ha comprat l’equip esportiu amb seu a Cornellà del Prat. Aquest oriental de la Xina no ha vingut pas a posar un basar o a regentar un bar, s’ha proposat que al Barça i al Reial Madrid li surti un competidor de copes i lligues amb pilotes d’or ferm i capaç. Deu ser per la grandària del projecte i pels objectius estratègics anunciats que l’associo sense segones intencions al Dr. Fumantxú del futbol. Seriós i hieràtic, amb un punt de rodanxó que no li escauria al malèvol Fumantxú, és tot un misteri i alhora un símbol de la globalitat –o de la crisi- que tot ho canvia.

Si fa quatre dies ens haguessin anunciat que alguns clubs de futbol patirien aquests canvis en les titularitats no ens ho hauríem cregut. Ja ens va sobtar quan aquells clubs d’esgargamellats socis de costellada i puro dominical cridant contra l’àrbitre es van transformar en societats anònimes amb accionistes. La disbauxa econòmica dels fitxatges astronòmics, les presidències eixelebrades i pintoresques o el cost de tirar endavant certs clubs ho van propiciar. Clubs de massa social associada bescanviaven la raó lúdica i passional tenyida amb la suor i els colors d’una samarreta per les cotitzacions en borsa. Les conseqüències de la innovació es comporten que mani qui en té més, de diners per comprar accions. No hi ha res a dir, doncs. Benvingut Sr. Chen Yansheng! 

Des de la meva ignorància en matèria de futbol -i esports en general- em té intrigat, però, quina serà l’evolució del club. Observo. M’he fixat que la tècnica oriental -xinesa en concret- de teranyina que va empresonant la xarxa de bars i establiments diversos a la ciutat hi ha fet fortuna l’estratègia del podríem dir “deixar-ho estar”. M’explico. D’un dia per l’altre el bar on acostumo a prendre-hi el tallat ha canviat d’amos. Sobtadament. El cambrer, el propietari, es va mig disculpar al·legant que no podia rebutjar el tracte. Una oportunitat massa bona i real en bitllets dels que es compten guaria totes les reticències i fidelitats envers dels clients haguts i per haver. Jo ho vaig entendre i li ho vaig perdonar del tot així que em va convidar a l’últim dels tallats que ell en persona em va despatxar amb aquella cura i sense haver de dir-li què volia. L’antic amo era un professional amb memòria –Un tallat? –sovint amb un cop d’ull còmplice ja en fèiem prou. 

L’observació sistemàtica de la nova regència és la que m’ha dut a establir els principis del mètode del “deixar-ho estar”. El nou cambrer i amo xinès no ha tocat res, continuen allí les velles fotografies, la placa commemorativa dels vint-i-cinc anys de la fundació del bar, les copes dels campionats diversos de les associacions que hi van tenir la seu, el pòster dels vencedors d’una lliga tan antiga com la pols que embolcalla i corona les ampolles de licors sospitosos, de fer bonic. Absolutament tot roman exacte a com era abans del traspàs, també les taques d’humitat al sostre. Semblaria un memorial dedicat als antics propietaris fins i tot recordant-se que jo acostumo a demanar un tallat. Només hi ha un canvi, un de sol. Allí on hi havia un Sant Pancràs amb una moneda descatalogada de dos rals al dit i un brot de julivert verd hi fa vida un gat daurat que mou un braç en una mena de moviment continu que també, com Sant Pancràs, és un imant de bona salut i molta feina. Si és eficaç, ja m’hi està bé! 

En Chen Yansheng imposarà la mateixa estratègia? S’haurà de veure. Per ara ja ha desaparegut en Joan Collet com el Sant Pancràs amb julivert. Que no ha estat un pas al costat –com més de sardana- sinó enrere. Els resultats i els trofeus assolits li conferiran la raó i el suport, al Sr. Chen Yansheng. Tot un misteri oriental que fa quatre dies hauria donat per a un argument de conte. En Pere Calders es va imaginar un extraterrestre vivint en un pessebre nadalenc, però llavors hauria estat del tot inversemblant un president xinès regnant al Reial Club de Futbol Espanyol! 

Sort i molts gols!

La revolta dels serrells.

La crònica de les modes capil·lars vénen a ser com la il·lustració en cromos -peluts o esquilats- dels moviments socials, econòmics, polítics i culturals que expliquen el vaivens com banderes a voluntat de les tramuntanades històriques. 

Jo mateix, agreujat per la condició degenerativa a pelat, podria ser que no fos prou objectiu a causa del ressentiment o de l’enveja. Ho intentaré, però, de tractar d’un tema pelut que afecta els pentinats, els mostatxos, les barbes i els barbots que creixen a caprici de les llunes per dibuixar la identitat –la que es veu i es pentina- en una mena de llenguatge no verbal que parla molt de nosaltres. Segons la sàvia sentència demostrada d’on hi  ha pèl, hi ha alegria condemnaria injustament els calbs a una penitent alopècia amarada de tristor vital. ¿Espero que aquesta no hagi estat la raó de l’abdicació del Josep Antoni Duran i Lleida? 

El vendaval polític que sacseja la política peninsular, ací i allí, ha escabellat alguns protagonistes. Fa l’efecte pels reportatges gràfics que els polítics ja no arriben als parlaments amb cotxe oficial, a recer de les ventoleres, sinó cavalcant esportives i descapotades motocicletes sense el casc preceptiu –i sense corbata!- amb les cabelleres alegrement al vent. Una imatge que ha donat molt de joc als analistes polítics i als de societat. Les cues de cavall, els serrells o el rastafarisme que s’ha exhibit a les portes del Congrés de Madrid i al Parlament de Catalunya són realitats que sulfuren els partidaris del protocol com cal, hi fan la decadència absoluta aplegant-hi tanmateix a la dèria de no penjar-se una corbata, l’alletament de nadons als escons. 

Com han canviat els temps i l’estètica parlamentària! Els més nostàlgics encara enyoren aquells anys en els quals el més agosarat era el serrell de l’Iñaki Anasagasti, un polític basc amb una arquitectura capil·lar que dissimulava amb equitat exquisida els espais de la clepsa a la intempèrie. L’anècdota torna a estar d’actualitat per als que se’ns esgoten els arguments i ens llencem a l’atac personal des de l’embolcall fulminant la ideologia o les aspiracions amb arguments simples, planers, masclistes o fàcils per la mala llet amb què es nodreixen les crítiques i la política bruta amb o sense polls, uns lleials companys de viatge.  

Ocurrents sentències poètiques molt celebrades qüestionen per què alguns protagonistes polítics catalans són tan lletjos, rimant-ho amb els uniformats serrells de la CUP –insistien encara més- lletgíssims. Això sí que són serrells! Malauradament aquests insignes joglars contemporanis no van arribar a temps de glossar la presa de possessió del President Puigdemont, qui molt hàbilment se’ls ha anticipat en la metafísica política aplicada als serrells negociats amb l’Anna Gabriel. 

Que no li depilin les idees ni les intencions a aquest 130è President de la Generalitat de Catalunya. La confluència astral ha volgut que la revolta –dels serrells!- la lideri un gironí d’Amer. És el quart president de la Generalitat de Catalunya tocat i batejat amb les propietats mineromedicinals de la Font Picant de la vila de la Selva. La casualitat propicia que els cadells polítics amb aspiracions ja hi hagin emparaulat una segona residència. Pel que fa al recompte del centenar i escaig de presidents a la institució és menystingut pels trobadors d’altiplà com qui apel·la a les copes del Reial Madrid en blanc i negre. 

Que no ens clenxinin i, si escau, que siguin bons estilistes, millors perruquers o excel·lents barbers!