Ressaca postelectoral.

 

La pesadesa de cap a causa d’una ingestió excessiva d’alguna substancia que ens ha passejat pel paradís de manera efímera es coneix com a ressaca. Fet el balanç amb el recompte de les voluntats polítiques expressades a les urnes, els protagonistes de la campanya viuen atacats per una mena de caparra que plana per l’àmbit polític carregada de retrets i de culpables per no haver assolit majories folgades que permetin fer botifarra als adversaris. La felicitat a les urnes es coneix com a majoria absoluta, la concreció del poder sense haver d’escoltar o de pactar amb ningú. No ha estat el cas d’aquestes eleccions generals perquè els resultats són tossuts i punyeters.

Anem sobrats d’anàlisis que intenten explicar en què la van errar tan estrepitosament les enquestes. La cara de circumstàncies, d’esbalaïment -de pasmo en castellà- contrastava amb la celebració d’una victòria que no dona per assolir el govern. Els resultats no són com els xiclets, no es poden estirar, són faves comptades plenes de vigència fins que no es repeteixen o es tornen a convocar eleccions. És per això que Espanya ha viscut amb cara de pasmo la nit electoral. Una Espanya pasmada perquè en Feijóo ha fet relativa figa i en Perrosanche tampoc podrà estacar alegrament els gossos amb llonganisses.

Allò que semblava al sac no està ben lligat. La grandesa de les nits de festa major de la democràcia en aquesta edició ben literal deu ser això, una festa major d’estiu per celebrar amb els propers que la collita ha estat bona i les urnes es podran tornar a omplir. Tot feia preveure que la dreta i la seva escissió amb boina, grisa, fosca i intransigent tornaria a les banderes victorioses. La patacada ha estat colossal per aquells que no els ha somrigut la primavera que esperaven per cel, terra i mar. La ultradreta amb els gairebé tres milions de vots assolits perd 19 escons. Són molts encara els que hi combreguen; si mai la demanen, jo els concediria l’autodeterminació.

La festa a la seu nacional dels populars no va ser la de les grans nits electorals, a en Feijóo, pasmao, se li encallaven al somriure fotogènic els resultats, la taca vermella socialista -les set vides felines d’en Pedro Sánchez-, i s’hi sumava també la brusa de l’Ayuso, la presidenta de la comunitat, aclamada per la concurrència. L’agre sabor de la victòria no el va esbargir pas el confeti.

Resultats perversos, al·leguen els damnificats que ja tenien un govern a l’ombra amb ministeris assignats provisionalment. Ministres in pectore sense cartera i sense cotxe oficial, per ara, que es passegen pels mitjans afins amb posat de quisso apallissat cercant culpables. O ells o el caos! El bloqueig institucional, la il·legitimitat dels que també han concorregut a les urnes i no els han votat. El dret en l’usdefruit que s’atribueixen els empenyeria sense escrúpols a foragitar del joc polític qui els fa nosa. Que governi qui més vots ha obtingut com pretenia fer signar en directe en Feijóo a en Sànchez. O com propugnen els socis escindits tot il·legalitzant els partits perifèrics que no estan pels seus postulats i objectius.

La realitat i la Constitució, aquella que diuen que ens hem donat entre tots, també preveu -reconeix- que governi qui més suports tingui en una gimcana de pactes que, de no assolir-se,  pot menar a l’atzucac o a la repetició electoral. Està per veure si no pairem torrons i escons en el supòsit que els socialistes no aconsegueixin de convèncer els suports que els manquen. Comença el procediment cap a la fita cabdal del debat d’investidura, si és possible, previst per a finals d’agost o, segurament, a principis de setembre en un país que fa migdiada durant tot l’agost -tancat per vacances-.

Els resultats tossuts i punyeters són el fonament de la situació que els polítics i els respectius partits hauran de resoldre. Les urnes perifèriques malgrat l’absentisme molt remarcable a Catalunya han propiciat que la presidència d’en Pedro Sánchez depengi d’un pèl del serrell d’en Puigdemont. Ironies democràtiques. El pròfug, el separatista, el colpista i tot el reguitzell d’atributs que han penjat a en Puigdemont, té la clau de la governabilitat d’Espanya.

La caparra postelectoral serà llarga i complexa.  

Perfídia de bolero.

 

Una policia nacional, de tarannà seductor més que no pas de tret fàcil amb punteria, es va infiltrar en diverses entitats socials de Girona i Salt durant tres anys. Un trienni en el qual va mantenir una tòrrida relació -es dedueix- amb un independentista gironí encausat per tallar les vies del tren en el primer aniversari de l’1 d’octubre. La falsa activista seguia presencialment i amb puntualitat -com artista estel·lar convidada- les activitats sindicals, les assemblees del CDR i les d’un ateneu. El militant independentista, qui va conviure sota el mateix sostre compartint les saludables i exquisides pomes de l’Empordà durant dos anys amb la infiltrada sense conèixer les intencions ocultes, ha manifestat la seva ràbia davant la descoberta d’un talp que li ha destrossat la vida i la de la seva família. La policia infiltrada va mentir sobre el presumpte càncer del seu pare per entrar i sortir de l’escenari polític sense aixecar la llebre. El galant enganyat es lamenta que la noia de cos armat s’hauria aprofitat de la seva humanitat encaterinada amb sentiments falsos i interessats. Imagineu l’escena on ella li apropa, seductora, la poma àcida del pecat i de la traïdoria.

Semblaria la posada en escena, autoritzada per les autoritats competents espanyoles, d’una trama fílmica amb predicament i molta tradició. El gremi dels espies o de les espies -són més nombroses les rosses amb carrosseria pneumàtica on ocultar la pistola- practiquen una perfídia sentimental de bolero per obtenir informació o desguitarrar accions que comprometen seriosament la fi del món.  Abundoses i recurrents. Un recurs desgastat i previsible a les pel·lícules d’agents amb llicència per a matar on sovinteja fins a l’esgotament. Descobert el marro sentimental, els guionistes forcen una reconciliació propiciant una segona oportunitat on finalment guanya l’amor i l’arravatament passional resolt en una escena de llit sense calces ni mitjons que prologa el mític petó final. The end!

Entrant en el fons de la qüestió m’encurioseix, com a funcionari emèrit, si l’espia cobrava dietes de manutenció i d’allotjament alhora. Un detall a tenir en compte si dormia a sopluig de la generosa intendència domèstica independentista amb les pomes de la zitzània a cor què vols. També em pregunto què deu fer més mal, descobrir una persona que ens vigila interessadament o presenciar una infidelitat barroera d’aquelles que no tenen arguments per al dubte. ¿Para qué quiero tus besos / Si tus labios no me quieren ya besar? / ¿Y tú?, quién sabe por dónde andarás / Quién sabe que aventura tendrás / ¡Qué lejos estás de mí! Resumint: ¿Cómo se pueden querer dos amores a la vez i no volverse loca?

Calia un recurs tan sofisticat, amb ingredients i maneres pròpies dels serveis d’intel·ligència anglosaxons -de l’escola d’en Villarejo?-, per supervisar un frustrat de les maniobres ferroviàries. La lletra menuda deu tenir d’altres derivades per com d’obstinadament el problema català preocupa i ocupa l’estat espanyol. Qüestionen el cafè per a tothom, és tendència l’amarga xicoira predemocràtica i les seves maneres.

Marcial -guerrera- i uniformada, l’agent infiltrada, rebrà el reconeixement que li pertoca pels serveis prestats. Té mèrit aquest desdoblament de personalitat desplegat que implica posar tota la carn a la graella. Si li atorguen, la imposició d’una medalla per la missió acomplerta serà cosa íntima, suposo, per la naturalesa de l’encàrrec. Tot i que les conseqüències perduraran, haurà de suportar possibles assetjaments i comentaris de companys poc sensibles que la faran policia fàcil amb passió per perseguir i repassar independentistes fins al catre.