Conte de Nadal. A Betlem amb la Renfe.

Dedicat a la Maria Labró, de la peripècia per arribar a Betlem amb la Remfla. 

L’aventura acaba quan els protagonistes d’aquest conte de Nadal s’intercanvien els telèfons mòbils i acorden de crear un grup al WhatsApp de suport. Els vincles que han establert són dels que perduren al llarg dels anys i que recordaran a cada diada de Nadal. S’abracen, es desitgen, malgrat tot, bones festes i millor any nou. 

Tot comença quan va determinar d’agafar el tren que arribaria a Ripoll a mig matí per no fer salat al dinar de Nadal. La premonició que ja anticipava cert desori en la regularitat de la línia s’inicia a l’haver de desplaçar-se a l’estació de Sant Andreu Arenal perquè les obres del túnel de les Glòries n’han alterat el recorregut urbà, el comboi no s’atura a la Plaça Catalunya ni tampoc ho fa a l’Arc de Triomf. Sacrificis per a la millora de la mobilitat barcelonina que incideixen en els rodalies i en la línia de Ripoll. 

Viatjar just en un dia tan assenyalat té certs riscos amb què ella no hi comptava pas. Va anar d’un pèl que no arriba. De fet, va estar tot el matí empantanegada entre la incertesa i la desinformació captiva dels retards i per les anul·lacions del servei. Li va tocar de viure una situació més pròpia de l’aeroport del Prat en una vaga dels controladors que no pas de la Remfla. Així era com anomenava la Renfe un mosso d’una casa de pagès que a mitjans del segle passat es vantava que gràcies al tren, que llavors arribava a Sant Joan de les Abadesses, en un matí es plantava a Barcelona just per gaudir d’un bon arròs farcit d’exòtics musclos al restaurant 7 Portes. Els anys –i els trens- no passen per aquesta línia! 

Ja va costar que el tren previst arribés a l’andana. Els “problemes tècnics” començaven a acumular retard. Va tenir sort i va poder seure. No viatja massa ningú el vint-i-cinc de desembre. Passatgers que ahir encara treballaven i alguns que van i vénen al mateix dia, pugen per al dinar familiar carregats amb el tió i tornen a baixar bressolats pel ritme ferroviari mentre paeixen l’escudella, la carn d’olla de l’àpat nadalenc i els petons dels néts agraïts. Hi ha una tieta àvia prou activa cercant la companyonia molt carregada amb carmanyoles i regals diversos.

La complicitat va arribar així que algú va detectar que al retard s’hi sumava la deserció del maquinista. Alertat el passatge per un entès jubilat en trens es va esvalotar el galliner trencant-se els silencis enmig de retrets i queixes diverses. Ningú no informava i aquell tren ja portava prop d’una hora de retard sense que la Remfla els advertís. Hi havia en joc el dinar de nadal amb la família o que el tió arribés amb la puntualitat que la companyia no es comportava. Una bona excusa, els retards acostumats d’aquella línia, no en justificaven dinar a quarts de quinze o que les criatures s’impacientessin perquè aquell soc amb barretina després de tants dies d’afartar-lo amb fe i il·lusió innocent no cagués res. 

A mesura que creixia el desesper també ho feia la companyonia. Cadascú es lamentava i explicava la circumstància personal que el portava a viatjar la mateixa diada de Nadal. Potser perquè era Nadal va florir certa connivència entre aquelles persones amuntegades a l’andana del desesper sense un maquinista. L’entès cosí llunyà d’un ferroviari retirat va anunciar en defensa del gremi –per solidaritat amb la parentela- que “a la seva època això no succeïa” perquè era quelcom sagrat, com als vaixells quan solquen els oceans el capità és l’últim a abandonar la nau. No era el cas. A la Plana de Vic no hi ha icebergs i aquell vaixell no havia sortit encara del port, va replicar un home prepensionista molt emprenyat amb el món en general que va deixar anar un discurs contundent respecte de les infraestructures -de la línia de Ripoll en concret-, del tracte per part del govern estatal en matèria de rodalies i de les mesures que caldria prendre així que Catalunya esdevingui una República de ple dret. La majoria dels agreujats li van fer costat, duia la raó, van assentir.

La padrina després de malparlar que no apugin les pensions fins que no hi hagi govern a Madrid es va adreçar a la jove -Nena, jo porto menjar i torrons, si en vols... –com que allò anava per llarg la iaia dels tàpers i del tió embolicat per regal va voler pacificar la pujada de tensió que causà sobretot el discurs de l’emprenyat que tenia previst baixar a Centelles. La tieta àvia s’adreçava fonamentalment a la parella jove amb la muller ostensiblement embarassada. A les dones en aquest estat no cal contrariar-les amb retards. Era un detall amb un punt generós de pollastre de pagès al forn i un pessic de torró dolç. “No passarem pas gana!” –oferint-ho també a tothom. A aquella iaia la situació li comportava companyia i la possibilitat de muntar un pícnic que també deixatava la solitud  en una diada tan assenyalada si feia tard o no arribava al dinar de Nadal. De fet, podia suportar el setge ferroviari perquè anava ben proveïda. 

La irritació s’anava esmorteint fins aturar-se –com el comboi que no havia fet un pas- en una certa conformació. No s’hi podia fer res. Només no perdre-hi la paciència, sobreposar-se al tràngol i tenir esperança. A les vies veïnes creuaven apressats els trens amb un llum molt brillant com una estrella d’Orient que guia els maquinistes al portal de Betlem. 

La incertesa es va resoldre una mica quan els van fer canviar de comboi i els van anunciar la bona nova, aquell tren sortiria amb més o menys immediatesa estalviant, però, algunes estacions. Quelcom que va tornar a encendre les ires del que baixava a Centelles. Seien respectant els llocs, tal i com s’havien distribuït en el vagó anterior, només van consentir que la parella amb la dona embarassada se situés en el sentit de la marxa perquè no es maregés. Els lligams de la coneixença i les confidències anaven treballant. Que ja s’interpel·laven pel nom, eren com veïns de seient de tota la vida. 

La màgia nadalenca obrà finalment el miracle tocatardà i el tren amb maquinista inclòs tallava la boira esfilegassada de la contrada amb aquella estrella potent de la locomotora que irradiava fatxenderia ferroviària. “Propera estació Vic!”. La tieta iaia, la Gabriela, estava molt pendent d’aquella jove en estat oferint-li aigua, mandarines o el que portava en aquell assortiment de carmanyoles de plàstic. Va estar la primera a anunciar que el part era imminent perquè la mare novella en un sotrac inoportú, ja a terres ripolleses, va trencar aigües. La previsió casual va fer que un dels regals del tió –el de la cunyada- fos un lot de tovalloles portugueses amb les inicials que ella, la Gabriela, havia brodat. 

Quin ensurt! Quin enrenou! El tren es va aturar, alertat el maquinista, just amb el cap entaforat al començament d’un túnel, es podria assemblar a una mena d’establia moderna amb catenària i semàfor que pampalluguejava. Va resultar fàcil i molt ràpid. En un tres i no res el plor d’una criatura va envair el matí, ara assolellat, de Nadal. 

El telenotícies vespre va obrir l’edició amb la notícia que al tren amb destinació Puigcerdà / La Tour de Carol havia nascut, encara que amb retard, una criatura a qui havien posat el nom de Jesús. Les rèpliques informatives internacionals situaven el prodigi al “tren bala del Ripollès”, com és conegut pels usuaris habituals que el pateixen.

Bones festes!

La sonsònia dels nens cantant els premis de la loteria nacional anuncia com els dies i els rituals tenen un vincle cíclic. Som al període nadalenc disposats a començar un altre any natural. És el moment de desitjar-nos el millor, bones festes i un bon any! Per la via que sigui dediquem uns instants a comunicar-ho a aquells que ens envolten i ens importen, a la feina, a la família, als amics. A qui estimem i ens estima. Un rampell de bons desigs que escampem sentidament amb la idea que s’han de complir perquè per nadal toca! 

La cantarella amb lletra aritmètica dels nens –i nenes!- aclamant l’atzar esdevingué quelcom tan imprescindible com les boles de colors i les garlandes a l’arbre de nadal. Una tradició, rància i pèrfida per als descreguts i per als entesos en estadística, que ens tempta. –I si toca aquí? –incita a la clientela un cartell maldestre a l’establiment on solem prendre-hi un cafè assíduament. La probabilitat és infinitesimal i la sort fugissera. Però, i si toca? I si el comparteixes per compromís, per no ser el rar. Afluixes i t’afegeixes a la inversió d’esperança, tot un acte de fe, signant un conveni amb la fortuna, pur atzar, i sinó salut. També us desitjo molta salut, empedreïts jugadors de loteries nadalenques a qui no us hagi tocat encara! 

De la temptació en tots els vessants des d’on ens fa l’ullet en podríem escriure un manual ben gruixut. Temptacions veganes –i de carnals-, de poder, de riquesa... Cadascú les resol a la seva manera i podríem concloure que la majoria acaba a la paperera de les frustracions sense reciclar. I si toca, però? Tornem a insistir-hi amb el risc de convertir-nos en esperançats ludòpates actius a la recerca de la sort pura, la manera més fàcil d’assolir quelcom. Una collita d’esforços que no calen, com caiguts del cel.

En aquesta edició el tercer premi de la loteria ha caigut també del cel, però al poble veí de Ripoll. Una picossada considerable de diners aspergits per la contrada ni que sigui per contradir els vidents de l’estadística i els sense fe. Que ha tocat! Pels desprevinguts que no han fet cas al cartell maldestre o no han estat afortunats, a qui la sort i la fortuna els han passat a fregar, causa encara més ràbia ja que la tramuntanada de la rifa t’ha despentinat el serrell però no s’ha aturat. Salut! Això. Salut! 

Durant el dia d’avui, diverses persones conegudes ja han donat per fet que jo hauria d’estar un dels agraciats. Com si la loteria tingués les virtuts dels impostos municipals i abastés a tots els vilatans sense excepcions. És d’agrair que et facin al bàndol dels guanyadors. La veritat és que encara no sé si sóc un dels afortunats –ben cert- atès que la custòdia i la confiança romanen dipositats en una persona que està de viatge. Espero que no hagi tocat el dos amb la fortuna aliena –ben petita i compartida, per altre cantó-. Però em temo que la ventada del premi no em despentinarà pas el serrell. Ja us ho confirmaré, si escau. 

Com que d’il·lusions també es viu, no us negaré que ja he fet tot de composicions i supòsits diversos per invertir-ho. Ja em faig a l’altra cantonada, la de la macroeconomia, adquirint propietats immobiliàries i cotxes cars dels que es fan mirar i no contaminen. També estic refent el discurs amb gestualitat de botifarra refinada amb què engegaré el meu cap a dida tornant de les festes. Quin plaer! 

Diguem que la meva inversió en esperança s’ha allargat més del compte. Encara no m’ha enxampat de ple la més que possible patacada. Visc en una dolça incertesa com aquells que es neguen a mirar el número del dècim perquè porta mala sort i pot confirmar la malastrugança estadística anunciada per les recalcitrants càbales matemàtiques. Trobo que no saber si ets al niu dels premiats és un exercici ben nadalenc sobretot quan el niu és en una branca veïna. Molt em temo que, de viatge per terres més càlides -de ser el cas- ja ho sabria. Mentre, hi continuo fantasiejant. Salut!

Sigueu feliços, us hagi o no tocat qualsevol de les loteries. Bones festes!

La Cimera del Clima.

Amb el críptic rètol de COP25 s’ha fet la Cimera del Clima a Madrid. O quan una ciutat exerceix de substituta pels aldarulls a Xile per forçar els EUA, la Xina i Rússia a prendre mesures efectives per salvar la cosa. Una iniciativa de Nacions Unides per al canvi climàtic. Energies renovables. Sostenibilitat. Quantes cimeres hem vist i seguit amb l’esperança posada a reduir els efectes de l’activitat humana en la natura que ens acull. Jo ja n’he perdut el compte. En aquesta Conferencia de les Parts (COP) hi fan constar les vegades que s’han assegut per posar fil a l’agulla, aquesta és la 25ena des de la primera a Berlin l’any 1995. 

 Vistos els efectes reals de les trobades dels caps d’estat o dels ministres aplegats qui en té cada vegada les parts més carregades -a punt d’un esclat- és la Terra. Les mesures malauradament se sintetitzen en bones intencions que es concreten a continuar com ara –o pitjor- des que la humanitat l’ha agredida massa barroerament i exponencial.

La cimera ha desplaçat 25.000 assistents de 196 països. No s’ha vit el pèl, però, a la majoria de líders de les grans potències, curiosament les que més efectes nocius causen en aquest estrall d’abast mundial. És, diuen, “la penúltima ocasió” que ens atorguem com a agents culpables dels 20 milions de desplaçats que es produeixen cada any provocats per l’emergència climàtica. El “punt de no-retorn” és a la cantonada, alerta el secretari general de Nacions Unides. Madrid roman blindada per una alerta antiterrorista després d’un atac islamista a Londres. 

La Greta Thunberg esdevé la protagonista absoluta mentre navega a vela per l’oceà amb l’esperança d’arribar a la cimera si els vents bufen favorables. L’adolescent nòrdica arrossega molts titulars i aixeca molta expectació. Les cares de la cultura i de l’esport -“és temps d’actuar”- no aconsegueixen de fer-li ombra, a la nena de les trenes. Tampoc la recepció reial a palau pot competir amb  aquesta estrella del clima. En Cuní, fidel al manual d’estil personal formula la pregunta als mitjans de si són útils les cimeres del clima (?). En una mena de campus –zona verda- s’hi realitzen 500 activitats per sensibilitzar sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible, activitats obertes on el públic hi pot pasturar. 

El G20, els vint països més rics, genera el 80% de les emissions que provoquen el canvi climàtic. La ministressa en funcions de la Transició Ecològica proclama “no podem fallar als nostres fills”. Fills com la noia amb cara de nena i trenes que, arribada a Lisboa, la premsa associa –especula diuen els diaris- a un vehicle Tesla, elèctric, per desplaçar-se fins a Madrid on un profètic Pedro Sánchez aventura que aquest és el punt on començaran la mobilització i les accions concretes dels governs. La reacció política la protagonitza l’alcalde de la ciutat, Martínez-Almeida, aquell esgarriacries del Madrid Central que ara reivindica l’acord per al clima i la cura mediambiental. El cartell el podria haver dissenyat en Salvador Dalí aprofitant aquella poètica iniciativa de l’impost al sol en un país que ara acull la cimera del clima. 

Apocalíptic: la pujada del nivell del mar, les onades de calor, les fortes tempestes, noves malalties, crisi alimentària... Tot un catàleg d’amenaces planetàries que apunten a les persones i no expliciten aquelles que fuetegen a la natura i a la biodiversitat en el seu conjunt. En Pablo Iglesias ens recorda que no tenim un planeta B –com la doble comptabilitat dels bons en les emissions de CO2-. Es fa esment als que encara neguen les evidencies del canvi climàtic –bàsicament cosins i cunyats amb molt de predicament científic-. 

En absència del Dalí cartellista, el Prado ens regala un parell d’imatges colpidores, el retrat de Felip VII d’en Velázquez en un terreny inundat amb l’aigua fins al coll o una platja lluminosa d’en Sorolla amb uns cossos infantils envoltats de pudents peixos morts. Acollonidor! Només ens amoroseix la visió el sindicalisme que hi fa una oportunitat per generar treball en la regeneració dels habitatges que contaminen –havia de sortir la bombolla!-. Els germans Roca van aportar la frugalitat espartana amb un menú que és tot un manifest de proximitat, “la Terra s’esgota”. Productes de quilòmetre zero traginats amb vehicles de zero emissions. 

Sembla que la Greta arribarà amb tren a Madrid procedent de Lisboa. Madrid viu una vaga de metro amb serveis mínims. El 2019 es convertirà en un dels anys més càlid de la història –tòrrid-. Rècords que es van acumulant. A Barcelona el regidor de l’emergència climàtica rebaixa la multa de 200€ a 100€ als vehicles contaminants que ultrapassin la zona de baixes emissions. Les tempestes d’hivern que castiguen els Estats Units impedeixen que l’Arnold Schwarzenegger voli i participi a la cimera. L’alcalde de Madrid ja ha confirmat que no té previst manifestar-se. 

La policia de paisà custodia l’activista sueca i el seu cartell mentre la trasllada amb un cotxe elèctric de la policia. “No ens podem permetre més dies sense que es prenguin accions reals. És impossible saber quin serà l’aspecte del món d’ací a deu anys”. La gentada i la seguretat han impedit que la Greta s’incorporés a la manifestació. L’organització parla de la manifestació més important al món contra el canvi climàtic. 

La cosa acaba amb un grup d’indígenes desarrapats que pugen a l’escenari amb una pancarta reivindicativa. L’organització els demana que baixin i els amenaça amb apagar el llum mentre els foragita. Jair Bolsonaro té clar que la Greta és una “mocosa”. No hi manquen les opinions equànimes i objectives, coses d’una nena “patètica”. 

Ja ha plogut molt des que una àvia a les infanteses del meu poble mirava el cel i afirmava que ja no hi havia ni tantes estrelles ni tants pardals. En culpava els coets que just arribaven a la lluna. Que no se’ns fonguin les llumetes nadalenques del cel, que no s’apaguin els estels!