Desamors divulgats.

 

El tòpic, allò que esdevé perquè la força dels fets és tossuda i previsible, acostuma a verificar-se intensament en afers amorosos. De l’amor a l’odi hi ha un pèl de figa que s’ha trencat perquè no suporta el pes de les circumstàncies. Ens tornem venjatius implacables, rancuniosos, contundents, categòrics i el que hi vulgueu afegir. El beuratge que ens emmetzina i desferma aquests sentiments, dels més poderosos, és l’enemistat que s’intensifica així que la convivència ha estat forta i basada en sentiments i intimitats que es tornen irreconciliables. Refer allò que va estar és tan impossible com restaurar un plat trencat, ja no dic tota una vaixella. Desencisos de tota mena. Dels companys de feina, dels socis polítics, del botiguer de la cantonada, de l’escolà, del regidor, del veí o dels amics de tota la vida.

Però el desencís per excel·lència que associem a la convivència o al ròssec més proper en diem desamor, la manca d’amor que floreix i va grimpant per les parets de la convivència és el més punyent. De la complicitat a la indiferència dolorosa quan no esclata una guerra oberta amb enemics ben definits i una bel·licositat infinita dolorosament suportable i sostinguda, sovint inoblidable perquè ambdues parts se senten innocents. El responsable l’acostumem a fer aliè a nosaltres mateixos -un altre tòpic-perquè la culpa és negra com un gat carregat de polls i farcit de malastrugança.

Fa poc ja n’il·lustrava un cas, de trencament, amb molt de ressò entre la cantant i el futbolista. Aquesta tardor creixen o es revifen els casos entre personatges molt cèlebres. Diria que n’hi ha més que no pas bolets, ja que les pluges tampoc han omplert els assedegats pantans. Un estudi o una enquesta d’ampli abast -cadascú i les seves circumstàncies- ens podria il·lustrar respecte de la salut emocional en matèria d’alegria conjugal. Aconseguir que siguem absolutament francs i sincers en seria el repte. La vergonya, el pudor i la manca de franquesa ens tornen a fer girar l’angle i a parlar d’aquells casos més populars pel protagonisme i pel seguit de notícies que generen.

Em referiré al que transita des de fa temps pels mitjans i que està pujant d’intensitat. Un de manual, de conte de fades exemplar que assolirà el grau de novel·lesc amb prínceps i princeses de sang rosa que han tornat a la condició de gripaus destronats i, el més dramàtic, desenamorats. Un viacrucis esbombat des de la malícia amb voluntat de perjudicar. Com deia l’àvia, les dones són l’esca del pecat; confosa es referia a la “llesca” com si el pecat fos un pa de cinc quilos del qual en puguem anar llescant torrades que les brases de l’infern socarrimen sense redempció possible. Per a l’eternitat.

Un calvari per capítols, com la gran història d’amor que ha d’esdevenir fantasia popular i lliçó per a tota mena de criatures innocents i de sang blava en particular. Permeteu-me que m’apropi a qui pateix l’amargor de la indiferència i la polseguera que aixeca el rebombori a causa de la sordidesa del que es divulga. Els draps bruts i tacats -com els llençols- s’han de rentar a casa i no al safareig públic. Com deuen ser el desassossec i el patiment de qui al seu moment va obrir els cofres del tresor a la passió amorosa i els va oferir només per noble galanteria. L’heroic cavaller que batalla rere batalla dipositava als peus de l’amada el botí de gerra tacat d’oprobi que anava conquerint pels mars de l’orient com un monarca dels pirates.

Quina vida! Quin epíleg per a una biografia trencada! El faig sol, repudiat, vell i abandonat descobrint que tots els tresors del món no aconseguiran guarir-lo del mal d’amor que l’ha turmentat. I encara més, aquella rossa de cabell com un fil d’or per qui va perdre el seny l’humilia tot escampant arreu a qui la vulgui escoltar les misèries humanes i les febleses esgarrifoses d’home mortal que no li suposàvem. És la gràcia o la virtut del desafecte, que fa surar els cadàvers del passat i el pitjor de cadascú.

Diuen que durant les nits fredes al desert s’arrossega cansat amb una fràgil sabata de cristall a les mans tot esperant la carrossa confiant en la literatura del gènere. Contràriament, desfilen amb patxoca una monumental caravana de camells carregats de carbasses sense cap mena d’encanteri. Decebut, es contempla la mar immensa de dunes. La nit és esplèndida. Com pot ser? Encara manté l’esperança del retrobament, es malfia de l’encanteri, però. “Mirallet, mirallet, digues, qui és la dona més bonica de totes les dones -i de totes les reines?-. Es contempla el miratge de cel net, cerca els estels que l’han de guiar a desfer el malefici causat per una poma enverinada i tan amarga com aquest desamor que el martiritza.

Tots Sants.

 

A la foscor estrenada dels rellotges amb el polèmic horari d’hivern, cal afegir-hi la celebració de Tots Sants, Halloween, el dia de morts a Mèxic i d’altres celebracions que es concentren en aquestes dates amb què octubre s’acomiada i novembre ens acull. És el moment més propici de l’any per recordar la col·lecció d’avantpassats i de persones properes que ja no hi són. N’excloc la dèria d’alguns jubilats, al marge de les obres, fent un tomb freqüent pels cementiris. Sobretot als de poble o de ciutats petites on aquests són a l’abast d’una visita nostàlgica, com tancant el ritual de la passejada habitual per saludar-los amb l’esperança que ens poden sentir si és que els morts escolten els vius. Un iaio ho justificava amb l’argument que hi té més amics aquí que no pas al cafè.

Coincidint, doncs, amb l’estació que despulla els arbres i que el dia s’escurça, sembla el més raonable, homenatjar els nostres difunts amb l’anada preceptiva a treure’ls la pols, netejar els ampits dels nínxols i passar un drap per la làpida o pel vidre que la protegeix tot renovant les flors, naturals o de plàstic -que duren tot l’any-. Els panteons, que ja es comporten una categoria i una adscripció social de més rang, porten més feina. Recordo una iaia conformada que anunciava un premonitori desenllaç proper, no diré imminent, amb cert goig. Se sentia cofoia perquè la parentela havia començat les obres per edificar-hi un “campió” -proclamava ella- amb tota mena d’ornaments i amb gran disbauxa de recursos i de marbres de qualitat. Els nou-rics també van al cel.

La temptació humana per perpetuar l’existència més enllà deu explicar les faraòniques manifestacions funeràries d’aquells que s’ho poden permetre. Una alerta ostentosa de qui habita aquella tomba, algú important i amb poder que també es vol endur al més enllà sinó la riquesa mundana, el prestigi. Un per si de cas ens reencarnem volent retenir allò que gaudíem. Les piràmides es van construir amb la voluntat de perpetuar els privilegis creuant el riu de la vida amb barca. De la piràmide a la urna hi ha un llarg procés evolutiu en matèria de cerimònies. De de la pompa a la cosa sostenible amb un senzill vas biodegradable n’és la prova, de la capacitat per aclimatar-s’hi de les ànimes.

L’avi s’atura davant del company de partida de cartes, que reposa allí arrenglerat amb una fotografia on somriu ple de vida encara, es pregunta on anirà a raure ell quan sigui el moment. ¿Un nínxol assolellat, resguardat de la tramuntana, amb vistes a la carena o al camp de futbol, enlairat, d’entresol? Aquesta decisió no el treu de polleguera. Tampoc ha manifestat mai si vol que el cremin o que el sepultin. Aquest és un afer del qual no en serà pas el responsable, com tampoc del fet de no ser immortal si no és que hagi tingut una mala vida carregada de vicis i d’hàbits poc saludables que ja vaticinaven que no duraria. Mai no ha contractat cap assegurança de decessos que li garanteixi un enterrament lluït -“diners llençats”- perquè les herències també impliquen pagar els deutes i enterrar els benefactors, es justifica.

Quan netejo les làpides, les colpejo suaument perquè no s’inquietin -Com esteu? -per si de cas m’escolten. Mai no he rebut resposta. Jo m’empesco que sí, mentre els recordi continuen essent-hi. Des del meu univers vital els faig al cel amb agraïment i estima. Hi ha tombes amb orfes d’atenció, sense flors -ni de plàstic-, deixades de la mà humana que deuen viure perduts en un més enllà solitari i sòrdid, la concreció de l’infern fonamentada en l’oblit.

Un Tots Sants més per fer una estona de companyia a qui reposa eternament, un acte de recolliment i de reconeixement, de respecte amb un manat de flors que s’aniran pansint amb un punt de tristor. Constato que al cementiri hi ha poca concurrència de joves, ells encara se senten -són- immortals. Excepcionalment ens acompanya una noieta a la frontera de la preadolescència que està més per enfilar-se als nínxols enlairats a deixar-hi les flors que no pas per la meditació transcendental dels misteris del més enllà, la reencarnació o l’infern dels descreguts.

La jovenalla a perpetuïtat no està per maldecaps que no els pertoquen. Immarcescibles, preservats d’aquestes tribulacions, no es deleixen per ofrenes ni funeràries mengues eixutes de tardor. Com poden competir la misticitat reclosa a la vora del foc de Tots Sants i la castanya amb la intriga, les disfresses i les llepolies del Halloween.

Truc o tracte.