Urnes.

El dia després del dia “D” en afers electorals, entès el dia “D” com l’endemà d’haver-se obert les urnes, té un punt similar a la gestació prèvia al naixement d’un pacte si no s’ha assolit una majoria suficient. Alguns ginecòlegs, llevadores i comadrones expertes ja veuen a venir que la cosa es pot tòrcer. La voluntat en campanya de vèncer amb autosuficiència per governar sense crosses i en solitari s’estronca per una manca d’asèpsia no sempre possible. Una lleu falta d’oxigen, certs problemes de mobilitat a causa d’uns galindons, dolor espès de cervicals o la presència de microorganismes patògens comporten que l’autisme polític, sense pactes, sigui rar i molt difícil d’assolir. És la grandesa de la festa de la democràcia on freqüentment s’han de conjuminar els resultats amb d’altres afinitats acordades per al repartiment de les responsabilitats sense massa disputes. 

Decidir a qui votar és tot un exercici de meditació. Precisament per això, en el calendari electoral, s’hi va fixar amb molta intenció la diada de “reflexió” prèvia al dia “D” establint així un període de deliberació en cas de dubte. Reflexionant el faig, a aquest dia de cavil·lació, si ja ho tens molt clar i decidit, una jornada no laboral electoralment parlant que els convençuts, els afiliats i els simpatitzats ferms dediquen al lleure. Qui aprofita per caçar bolets, per a una costellada en petit comitè sense els cagadubtes a triar la papereta o per visionar els capítols pendents de Joc de Trons. O per patir, com en aquest cas, la desfeta del Barça en la final de la copa de sa majestat el rei a terres andaluses. A qui xiulava el personal? 

Aquells no incondicionals a una formació política, els no categòrics sense un vot de pedra picada, empren la diada de reflexió a això. A fer-hi tombs, a repassar i a contrastar els programes electorals amb un llapis vermell molt atents al detall. Són el que, tornant al símil del part electoral, estan alerta dels possibles pactes. Els que tenen present quina criatura poden portar al món aquells pares que s’odiaven amb tanta vehemència abocats ara, per necessitat i per una ciàtica percentual, a dir el “sí” ja sigui pel civil, per l’església o per cohabitar en pecat. 

L’alcalde d’un poble petit m’explicava amb certa resignació emprenyada com va perdre per un grapat de vots –no arribaven a la dotzena- la reelecció. Entabanant una família nombrosa hauria vençut l’adversari! Essent fàcil el recompte del cens d’aquell llogaret no entenia com tot el poble, amb comptades excepcions sabudes, l’aturaven pel carrer o al cafè de la plaça major els dies de mercat setmanal per confessar-li la recança, la injustícia i, sobretot, per sostenir que ells l’havien votat. Deia aquest batlle descavalcat que, si tots els que van assegurar que li havien fet costat haguessin dipositat la papereta a favor seu, hauria obtingut una majoria absoluta ben folgada. Abatut, ho anava recomptant i rumiant, però els números no sortien. 

El ritual dels recomptes té quelcom de dispensari on guarir les angoixes acumulades durant la campanya. L’obertura de les urnes és el moment amb més intriga i més emocionant per com poden fluctuar els resultats. Un mercat de Calaf electoral on enlloc de glaçar-se les paraules s’hi congelen els resultats fins que els sol dels acords i dels focus mediàtics els descongelen posant-los a lloc. Mentre, entre els discursos que es desglacen alhora i els crits dels que han de parlar i no poden fer-se sentir, en resulta un xivarri i tanta confusió que no hi ha manera d’entendre-ho.

Així que l’atmosfera es va temperant, gairebé acabada l’aritmètica dels percentatges, esclata un garbuix de missatges que costen de destriar i de saber qui els emet. “Lamento que només parli en clau independentista”. “Un govern en minoria no ha sigut el millor per a la ciutat”. “Hem de fer autocrítica després dels resultats”... Un aiguabarreig ja no de promeses sinó d’intencions. “Em desvincularé si pacten amb l’ultradreta”. "L'únic partit que ha millorat els seus resultats respecte al mes passat". “Faré servir l'exemple andalús en positiu allà on pugui”. “No penso dimitir però el meu càrrec és a disposició de les bases”. “Verds i joves som els qui millor hem entès que no es combat el discurs de la por amb més por. És la política de l'optimisme”. “S’haurà d’analitzar l’estatus jurídic dels dos candidats electes a fi de decidir si poden o no poden, o de quina manera poden, exercir la tasca parlamentària a Europa per a la qual han estat elegits”... A estones el punt de desgel coincidia i esclataven alhora els anuncis, solapats uns amb els altres. 

Passada la mitjanit alguns encara reflexionen intentant esbrinar la paternitat i el sexe del pacte perquè també és el moment punyent dels penedits. I d’altres, com l’alcalde del meu poble, recompten adhesions que no belluguen el resultat final. Entre el regust aspre de la victòria hi ha qui s’exhibeix en la dolça derrota, com l’anomenà un president del govern allà pel segle passat. 

Un tritlleig de campanes haurà d’anunciar la bona nova i la data del bateig al qual hi serem convidats entre la parentela llunyana -també la dels afligits-.

Mandra existencial.

La veritat és que no sé de què parlar. Una mandra existencial, com una al·lèrgia de primavera, s’ha instal·lat a les raconades dels dies i no és per manca d’anècdotes. Hi ha una collita molt abundant d’històries que caduquen, però, a la velocitat dels iogurts naturals. Per oblidar-les. Poques, alguns titulars perviuen i acabaran als catàlegs, als aparadors dels fets històrics. Quins? Vés a saber. Les coses més importants poden passar desapercebudes o camuflades enmig del soroll mediàtic. Poques coses ens enlluernen ja. Tot semblaria possible o fa l’efecte de poder-ho ser. També allò improbable. Que li ho preguntin al Barça! Aquest vespre el president de la Generalitat de Catalunya penjava una creu de Sant Jordi al coll d’en Messi. No així a la Núria de Gispert que amb la renúncia –per un cop de dit mal donat i en mala hora- s’ha estalviat d’acotar-hi la testa. 

Una mandra existencial em bressola en l’allau de declaracions i actes polítics en campanya que m’ha tornat immune per sobreexposició –com la penicil·lina- a les diverses grandiloqüències sobreactuades. Afarta assistir al descrèdit d’alguns pares de les pàtries, la propaganda embafa i les promeses amaren la credibilitat i engreixen l’escepticisme. No en sortim d’una per caure en l’altra. Continuarà i potser podrem posar als prestatges del ridícul i de la incredulitat més inversemblant alguns afers als quals no m’acabo d’acostumar. Havíem estat tan moderns i tan olímpics que m’he de fregar els ulls ben fort per deixondir-me del miratge –ben real- que les circumstàncies dels temps es comporten. 

Una mica esgotats, avorrits per l’acció previsible dels arguments en aquest joc de trons que no s’acaba de resoldre, hi ha qui cerca l’exili breu d’una tarda a la tres vegades immortal Girona, la ciutat florida que viu l’edició amb l’amor propi pansit per la davallada a segona divisió si una alineació astral al món de la pilota no obra un miracle dels d’abans. Una temporada amb més espines que no pas de roses blanques ha convertit l’escala de la catedral gironina en metàfora inexpugnable carregada de flors -i també de mosques vironeres-. 

Enmig, l’astorament i la reflexió que es comporta, la mort sobtada de l’Alfredo Pérez Rubalcaba. Massa jove encara i per meditar-hi. No som ningú, -com deia aquell- avui hi som i demà ja no! Serà una figura enyorada que grimpava pels tabernacles de l’oratòria amb un mestratge sense massa deixebles al pati del parlamentarisme vigent. Un senyor de les formes que han exposat perquè se sàpiga que a Espanya s’enterra bé, amb llargues cues de ciutadans afligits, o simplement xafarders, acomiadant-se’n. En pau descansi! Sempre he pensat que als funerals també hi assisteixen els adversaris, no m’atreviré pas a titllar-los d’enemics. 

Esgarrifós! Una adolescent de 16 anys a Malàisia s’hauria suïcidat per la via democràtica després d’una consulta a través de les xarxes socials. El 69% de la mostra de companys o “amics” de l’aplicació enquestats per la nena han estat a favor de la “mort”. Certament una notícia esborronadora. La resposta a la pregunta “Realment important, ajudeu-me a triar D [death] / L [Life]”, va consistir a fer-los cas.

Sense foragitar l’ambient luctuós del tot és notícia la presumpta mort política del candidat a presidir el Senat, el Sr. Iceta, que alguns ja donen per consumada. Mort i enterrat “nada más” com el cadàver polític d’en Rascayú què faràs tu. A la negativa per votació al Parlament de Catalunya, el posat dolgut –rabiüt- és la conseqüència a una manca de “cortesia” insòlita. El mateix savi venerable de les premonicions, el de l’avui hi som i demà ja no, pronosticava que les processons acostumen a tornar al lloc d’on han sortit. Al senador -in pectore- frustrat més desimbolt de la sala de ball avui li han masegat sense cap mena de deferència l’ull de poll. Comprovada la velocitat de creuer, el que han trigat a bescanviar-lo, la maniobra esdevé un sospitós assaig entre balladors festejant la presidència de la cambra alta.   

Aniré acabant abaltit per la remor existencial constatant l’obvietat d’una enquesta en la qual hi han participat més de 40.000 estudiants de grau i de màster de vint universitats. L’estudi pretenia conèixer les condicions de vida dels estudiants i proposar mesures universitàries que afectin la diversitat, l’equitat i la qualitat. Cap novetat al front pel que fa al reclutament dels candidats perquè la universitat està lluny encara de ser equitativa en la seva composició social, ja que un 40% de la població adulta té un nivell formatiu baix, però els fills d’aquests representen només el 22% del total que cursen estudis superiors. L’ascensor social és molt lent i sovint té penjat un cartell de “No funciona”. 

Ara sí. Acabo! Remato –ben trobat!- amb una notícia d’abast i conseqüències globals –que impressiona més-. Una missió científica d’un submarí ha baixat a la fossa de les Marianes, el forat més profund al mig del Pacífic. Al forat més tuguri aquàtic dels que es fan i es desfan, gairebé onze quilòmetres en la fosca regió abissal s’hi ha constatat l’existència d’espècies marines desconegudes, s’haurà de verificar si poden ser ingredients exòtics en una paella i, per tant comestibles. Tot al seu temps. La sorpresa decebedora ha estat la troballa, a més de les presumptes espècies per a una sopa de peix ben bona, d’embolcalls diversos de plàstic. La civilització ja ha arribat abans que la presència humana al desguàs dels oceans.

El Zoo d'en Pitus.

Vivim en una zona de la ciutat que gaudeix del privilegi de poder escoltar el rugit dels lleons i d’altres ferams que hi tenen la dispesa pagada -en captivitat, això sí-. Alguns vespres segons la lluna i a les matinades quan el sol comença a treure el nas per l’horitzó el concert de la natura reclamant l’esmorzar és un cant –o un lament- a la vida que copsa, fa goig –o encongeix l’esperit- de sentir-los tan propers o empresonats. Són el contrapès al soroll del camió de la brossa, al motorista en zel o a la imperícia d’un avi aparcant mentre crema embragatge i accelera sense aturador. 

També és l’hora quan els lleons inconfusibles anuncien que comença la pel·lícula de la Barcelona nocturna just apagats els semàfors i encesos els grills. Aquesta primavera se’ns ha instal·lat una merla a la barana de la galeria que fa goig de sentir i de veure, com saltironeja atlèticament amb més gràcia que les cotorres argentines, les okupes que han colonitzat les palmeres urbanes properes. A la barbacana del bloc de pisos veí les orenetes ja han començat les obres refent el niu tot reclamant els espais en competència pels insectes amb els dragons, un luxe de decoració modernista viva per a làmpades d’exterior, que encara no han sortit dels cataus hivernals.

El zoo o el parc, com l’anomenàvem els de poble, era un pretext de cap de setmana per distreure les criatures. Les visites periòdiques entretenien la mainada any rere any mentre s’estiraven a l’àlbum casolà dels retrats contrastant-los amb el coll d’una girafa o la trompa de l’elefant que reclama una almoina comestible. No m’oblido de l’era Floquet de Neu, el protagonista per excel·lència d’obligada visita encara que només ens correspongués amb la indiferència malcarada i estàtica de les estrelles protagonistes. Aquell mico era un Buda de la selva emblanquinat. Un senyor comparat amb l’assemblea de cosins germans de cul pelat i obscè que campaven en una mena de fossar proper. Les criatures de fa un quart de segle encara recorden l’orca Ulisses, l’Esther Williams barcelonina de la natació sincronitzada –i comprimida- que se’n va anar a fer les Amèriques.

El ple municipal ha acordat un canvi radical al parc zoològic de Barcelona, tindrà, d'entrada, menys espècies i només reproduirà en captivitat les que tinguin un pla específic que ha de comportar la seva reintroducció a la natura. Esdevindrà un referent amb voluntat de conservar prioritàriament les espècies mediterrànies. Això vol dir que un cop es morin –o es derivin a refugis– alguns animals actuals, el Zoo deixarà de tenir espècies com els elefants o els dofins. Des d’ací, mentre els sento encara rugir, permeteu-me manifestar la meva simpatia i solidaritat amb aquest geriàtric per a lleons amb implants per ullals i els desitjo un final ben feliç i, per damunt de tot, ben lleuger quan els arribi el moment del traspàs. Jo us trobaré a faltar si és que aquesta espècie es veu afectada per la renovació de l’espai. 

Ja que no em considero pas un cronista autoritzat per qüestionar la vida del quisso urbà en contrast amb el gos de paller que, sense gavardina, atalaia guineus i estels a les nits fredes, m’afegiré a la reflexió recent sobre la literatura tradicional infantil –la Caputxeta inclosa- respecte dels exemplars que reprodueixen patrons sexistes estereotipats i s’estalvien de fomentar la igualtat de gènere. S’haurà, també, de reescriure el Zoo d’en Pitus.